RIVALITAT POBLE – CARRETERA, (D.O. de Bordils)-

2ª part

Aquesta competència ferotge entre les societats recreatives de l’Ateneu(Carretera) i Joventut Bordilenca (Poble), com ja vam dir, arribava a l’exageració quan arribava la Festa Major de Sant Bartomeu.

Competien a veure qui feia la “festa” més lluïda. Òbviament, l’activitat central de la festa era el ball que es feia als envelats . A totes les festes es feia ball amb quintets o orquestres; per això rivalitzaven a veure qui llogava la de més renom o que en aquells moments sonés més  . Per altra banda, també era un plat fort que per la Festa Major, a més del millor grup musical, tenir en cartell un espectacle d’alguna artista o cupletista que estigués de mode aquella temporada en el món de les “varietés”.

  Val a dir que la “guerra propagandística” era habitual els dies previs. Tots dos grups feien molta propaganda, feien cartells que la nit clavaven per tot el municipi i als pobles veïns, però…l’endemà, els de l’altre barri els arrencaven i/o clavaven la seva al cim.

Segons els de “la Carretera”, sempre tenien més requesta i feien “llenos” ja que en aquell temps la gent no tenia mitjà de transport propi, i que els forasters que venien amb tren o amb la Sarfa (autobús de línia), es quedaven al ball de la Carretera per la seva proximitat a l’estació i de la parada del bus, ja que pel fet d’haver de baixar al Poble, que aleshores no hi havia  gaires bons camins i sobretot perquè podien apurar més el temps d’estada al ball, pel fet d’estar a cinc minuts de l’estació (Ep, era una opinió dels de la Carretera).

  Però vet aquí que un any, els de la Carretera tenien una orquestra de  molta anomenada: Els Verds de Mataró; nom que els hi venia per ser uns dels primers que en les actuacions  vestien uniforme  , concretament portaven un esmòquing verd i uns pantalons negres enrivetats de seda i una armilla. Com que això era una novetat, la seva presència feia molta sensació.

  Bé, resulta que quan l’orquestra, després del ball de tarda, va anar a sopar per després tornar engegar amb el ball de nit, van deixar les solfes del repertori, així com els instruments a l’envelat que havia quedat sense ningú ja que tothom era a sopar a casa seva. Aprofitant l’avinentesa, uns quants partidaris del Poble van entrar-hi i van amagar totes les solfes. A l’arribar els músics per començar el ball de nit, no van poder tocar el seu repertori habitual i només van poder tocar algunes peces que se sabien de memòria. Quan a l’acabar la Festa els operaris van desmuntar l’envelat, van trobar totes les partitures a sota l’escenari.

Com podeu imaginar, això  va enfollir d’allò més  als “carreterencs” que es van voler venjar l’any següent, i de quina manera!.  Resulta que, l’any següent a l’era* de la Murga que era on aquell anys havien muntat l’envelat, un comando de la Carretera, a l’hora convinguda, els van tornar la bretolada de l’any anterior. Però els del Poble, en prevenció, havien guardat les solfes perquè no els passes el mateix. Però, ai las! per desgracia seva, passava un rec al costat mateix de l’envelat, cosa que va facilitar la revenja. Els de la Carretera van taponar la llera del rec i van obrir un pas per dirigir el corrent d’aigua cap a l’envelat. Quan van anar per començar el seu ball de Nit, es van trobar amb la pista negada amb un pam d’aigua

  Aquesta estratègia de l’aigua, els “carreterencs” també l’havien utilitzat per sabotejar als del Poble obrint una rasa al costat del pont del Rec Gran del carrer Almeda, cosa que feia que l’aigua desbordada baixés  per el carrer, llavors l’únic que comunicava amb el Poble, perquè s’enfangués  i els forasters no  hi poguessin passar còmodament sense embrutir-se les espardenyes o sabates de mudar.  Però, els del Poble no es quedaven curts, un any, aprofitant que l’alcalde era dels “seus”, va fer que l’ajuntament poses impediments als organitzadors de la Carretera no donant permís per connectar la llum del l’envelat, cosa que va fer que haguessin de fer venir un equip electrogen, amb la conseqüent despesa econòmica que va fer minvar el pressuposti no van poder per llogar una orquestra de categoria

Amb les sardanes també passava el mateix, sempre s’obligava a fer-les a la Plaça del Poble, fins que hi va haver un grup de gent de la Carretera que van fer arribar les seves queixes al mateix Gobernador Civil de Gerona que finalment els va concedir un permís per fer-les, almenys una audició, a la Carretera. Per cert, aquestes sardanes les feien  al bell mig de La Carretera de Palamós, davant de Can Vicens (avui nº89 de la Ctra. Palamós). Com que el tràfec de cotxes d’aleshores era molt poc, si en venia un, o un carro o  una tartana, s’havia d’esperar que acabés la sardana per a poder passar. 

EREN ALTRES TEMPS !

*Era: pati o espai aplanat, a vegades enrajolat o empedrat on es batia el blat i altres messes.

RIVALITAT POBLE – CARRETERA, (D.O. de Bordils)-

1º part

Històricament i urbanísticament parlant, Bordils té dos  nuclis que fins no fa pas gaires anys, estaven molt diferenciats. El Poble i La Carretera. Dins la personalitat pròpia de cada nucli, la rivalitat sempre ha existit, fins fa poc en que el canvi de demografia  l’ha diluït.

  Mentre  el Poble, nucli antic de Bordils al voltant de l’església i els petits nuclis que l’envolten (barri Bech , les Hortes) va restar poc  inalterat durant segles; en canvi el nucli de la Carretera, que fins a la segona meitat del segle XIX, havia estat un  llogaret insignificant,  motivat per  la construcció de la carretera nova de Girona a Palamós, de la construcció de la via fèrria del tren “Gran” Barcelona-Portbou i la del  tren “Petit” de Girona a Palamós, va experimentar un gran creixement i un desenvolupament econòmic important.

 

Potser caldria cercar en aquest fet, el punt de partida de la rivalitat Poble vs. Carretera, que va durar pràcticament fins els anys 70 del segle XX. És a dir, un nucli que s’havia estancat  i un altre que havia progressat i amb totes les vies de comunicació al seu abast, cosa que va fer que l’activitat comercial fos més creixent.

   No era una divisió d’ideari polític; òbviament, com a pertot, hi havia gent de dretes(els rics) i gent d’esquerres(pobres). Potser sí que podríem trobar alguna reminiscència en que, al Poble hi havia algunes cases de “senyors” o altrament dit cacics i també alguns clans familiars amb força influència en la gent a l’hora de fer alguna cosa. Això es va incrementar després de la Guerra, ja que la majoria d’aquestes estaments foren addictes al règim. Per tant podríem dir que el Poble, sempre ha estat més conservador que la Carretera, en termes generals. I Bordils, encara si analitzéssim a fons, fins i tot podríem trobar algun pòsit en l’actualitat, que fa que Bordils sigui un poble “conservador” i tancat en certs àmbits, sobretot per la gent que ha vingut de fora.

 Als anys 30, quan començà a haver-hi algun esport com el futbol i una mica més tard , el basquetbol i el “balonmano”, tampoc va ser una competència  esportiva, ja que els equips estaven formats per gent d’ambdós nuclis; però sí que va ser , diguem-ne, una pugna cultural i de lleure  en que les entitats sorgides per organitzar-les, “L’Ateneo Bordilense” amb seu al Bar Cinto de la Carretera i, al Poble  primer “La Murga” i després “La Sociedad Recreativa Bordilense” amb seu a Cal Tet, que a més de botiga de queviures, bodega, magatzem de gra,… tenia una sala de teatre al pis de dalt, així com un bar. Val a dir, que tot i ser del Poble ambdues, també van tenir una certa rivalitat entre elles.

 Les associacions se les fotien per veure qui la feia més grossa.

  Val a dir que, ja des de petits, la mainada ja tenia molt clar el que això significava; per això sempre hi va haver baralles i cops de roc dels uns contra els altres. L’únic lloc on hi havia una treva era a l’escola, per anar a les funcions litúrgiques  festives i a la Pista Vella, que podríem dir que marcava la frontera entre el Poble i la Carretera. La mateixa quitxalla s’organitzava partits de futbol entre ambdós nuclis on la rivalitat Barça- Madrid, quedava petita. Guanyar aquests partits era vital per a poder collonar durant dies als perdedors, fent ostentació del teu origen.

Bordils, sempre havia estat un poble on hi havia hagut alguna agrupació que feien comèdia , com li deien abans a les representacions de teatre. A  principis del segle XX ja hi havia  el grup anomenat “La Penya del Càntir”, que actuaven al local anomenat La Murga, darrera de la casa que coneixem com a Can Berto o a Can Viader que no era més que un magatzem gran que havien habilitat per fer-hi teatre. Aquest local, abans que un foc el destruís, també havia acollit sessions de ball i les primeres projeccions de cinema de Bordils. Més tard hi hagué  petites representacions teatrals de joves sota la direcció del mossèn del poble. Cap a mitjans dels anys 40, es va formar un nou grup de nois i noies amb el nom de l’Art Bordilenc. Doncs bé, no hi havia cap problema per formar-ne part, tant si eres de la Carretera o del Poble, però sí que les societats  volien que les representacions les fessin en els seus locals, a Cal Tet els del Poble i a Can Cinto i a Can Plata els de la Carretera.

  El mateix passava amb el ball de les festes assenyalades, cadascú programava la seva programació intentant fer-la més lluïda que els altres.

Durant molts anys, per la Festa Major , hi havia dues festes paral·leles:  la  de la Carretera amb ball a l’envelat de La Pista Sau i la del Poble on també muntaven el seu, normalment a la Plaça. Competien a veure qui portava les millors orquestres i les artistes de varietés més de moda;  a veure quin envelat era el més majestuós;  en fi era una competència ferotge.

(En el proper escrit explicarem, entre d’altres, algunes anècdotes com  les bretolades que es van intercanviar en alguna Festa Major)

XEVI JOU VIOLA

• Collonar:  és complaure’s a prendre el pèl.

EL MOLÍ i ELS MOLINERS (de Bordils)-2ª part

Si en l’escrit del darrer mes vam fer-ho sobre el Molí de Bordils, aquest mes ho  farem del darrer moliner que el va fer funcionar. Els últims estadants del molí i  fent de moliners, foren la família Matamala.

  Però abans cal dir que des de temps immemorials els moliners van exercir un important paper en l’economia de les comunitats rurals.  Era molt usual que al molí hi visquessin un matrimoni amb els seus fills, , disposaven de terreny al costat que els permetia menar un hort i uns quants animals per al seu sosteniment, tenien aigua corrent i els seus mateixos clients els proveïen dels estris i aliments bàsics, algunes vegades fent intercanvi amb altres coses. Des de sempre , el molí havia sigut també un important lloc de reunió, que durant l’espera si feien animades tertúlies, els veïns intercanviaven notícies, xafarderies,…

  Com ja vam explicar, de cada sac de gra o de la farina resultant, el moliner se’n quedava una part(dos o tres caçons). Aquest repartiment generava en els usuaris la sensació d’estar a les mans del moliner, com reflecteix la dita : El blat el dóna Déu; la farina el moliner.  També es deia  que el moliner, sense sembrar ni batre, recollia les millors collites de cada poble.

 Aquest, amb el blat recaptat i emmagatzemat feia bons negocis. Solia guardar-los fins el maig, quan escassejava el cereal i llavors el treia a la venda. És a dir, els compradors eren els mateixos pagesos que havien lliurat el seu gra al moliner com a pagament de la moltura. És a dir, ara tornaven a comprar el seu propi blat. És per això la mala fama que a llarg dels anys s’havien guanyat els moliners d’arreu; sempre  estava sota sospita de frau en les mesures. La mala mesura era una fama que, justificadament o no, planava damunt de l’ofici de moliner. No és estrany, doncs, que es generés una consciència d’indefensió que podia arribar a convertir el moliner en un personatge poc apreciat. Més enllà de l’honestedat de cadascun d’ells, la parla popular va generar expressions com: De moliner canviaràs, però de lladre no t’escaparàs. Cal tenir en compte que era una feina molt dura, per això també les veus popular tenen la dita : Esquena de moliner i mans de ferrer  o aquella de : Feina de moliner, poca i de mal fer.

  Faig aquestes consideracions abans d’entrar a parlar del darrer moliner de Bordils, que com podeu imaginar i com a bon moliner, estava amarat en més o menys intensitat, dels trets que acabo de tipificar.

El cap de família era en Josep Matamala Costa i estava casat amb na Leonor Costa Geli. Van tenir cinc filles, una de les quals, la Quimeta va morir al poc de néixer; la desgràcia no es va aturar aquí, ja que van tenir una altra filla, la Carme, que, també,  va morir de molt petita. Llavors van tenir l’Angelina, la Júlia i la Lola, però el que realment desitjava en Josep, era tenir un nen. La Leonor per complaure’l, va preguntar si havia alguna estratègia per a concebre un nen, i la saviesa popular li va explicar la manera: Si tenies relacions els 4 primers dies de la regla naixia una nena i si en tenies 4 dies després tenies un nen. Així ho va fer, i si va ser casualitat o no, el cas és que van tenir el desitjat nen que li van posar el nom de Joan, però tothom li deia en Juanito.

En Josep (Pep) ja venia de família molinera, i vivien en aquest molí que era d’arrendament al Sr. Vinyals, i en aquella època pagaven 500 pessetes.

En aquella època, les noies es casaven i marxaven de casa, l’hereu era l’encarregat de cuidar dels pares, la casa i continuar la feina de moliner.

  En Josep, treballava de sol a sol, però un dia a l’any, portava els fills a passeig a Barcelona amb la carreta. Tant li agradaven els nens que en temps de la guerra , va arribar a Bordils un camió amb 30 o 40 nens i nenes molt petits de Madrid, eren refugiats; els van portar a l’església que llavors la feien servir de magatzem, i van demanar a la gent del poble si volien recollir algun d’aquests infants, i en Josep i la Leonor en van acollir un dels més petits que hi havia. Era un nen que, també, es deia Juanito i va viure amb ells al molí fins que al final de la guerra el van venir a buscar els seus familiars, cosa que els va provocar un gran disgust ja que l’estimaven com un fill. I l’altre Juanito, com un germà petit.

  En aquell temps poca gent tenia llum a tota la casa com tenia el molí que se la feien amb la força de l’aigua. Va ser un dels primers llocs de Bordils que va tenir una radio, i quan va esclatar la guerra, el van haver d’amagar al femer perquè no li confisquessin .

També hi va haver una època que en el molí s’hi havia fet lleixiu i tocant a la casa hi havia unes serres que les llogaven, així com dues màquines per pelar canyes. Va tenir la primera bàscula d’aquest entorn, on els carros hi pujaven buits i després amb la seva càrrega, més endavant van començar a pesar camions també. Per tant a més de l’activitat molinera, ho complementava amb aquestes altres que li permetien guanyar-se la vida .

  Potser, per això, el seu fill Juanito, que ja treballava al molí i havia après l’ofici, va ser del poc jovent d’aquell temps que va poder comprar-se una moto “Montesa” i més tard un dels primers “Sis-cents” de Bordils.

  En Joan Matamala Costa ”Juanito” es va casar el 1950 amb  Na Margarita Serra i van anar a viure tots junts al molí on també hi vivia una filla soltera : la Lola que era modista i ensenyava a cosir a dones del poble, però que no feia cap feina del molí, cosa que si havien de fer la Leonor i la Margarita, que a part de fer el dinar i netejar la casa, donar menjar al bestiar, l’hort, ajudaven al molí lligant sacs i carregar-los als carros.  El jove moliner, no parava, en temps de de segar i batre era l’encarregat de gestionar una màquina de batre que venia de Tona, però ell també anava a segar ja que en aquella època les cases s’ajudaven mútuament quan era l’època de sega. Per altra banda se’n cuidava de la Comunitat de Regants de la Sèquia Vinyals. En “Juanito Moliner” era molt conegut ja que participava en moltes festes  com la benedicció dels animals per Sant Antoni, en que el seu cavall sempre era el més ben engalanat; va fer de Rei d’Orient, de patge, sempre amb el seu  abrinat cavall,..

Va ser per aquells anys i ja quan en Juanito s’havia casat, que al vell moliner li  va canviar el caràcter, tornant-se desconfiat, gelós, esquerp,  malhumorat i fins i tot arravatat amb tots els que l’envoltaven. Al molí tenien dos mossos que els ajudaven en la feina, aquests, vivien en la mateixa casa i tenien el menjar i el dormir de franc, a la vegada que cobraven alguna cosa pel seu treball.

  En Joan Matamala Costa, va continuar fent de moliner, però cada vegada tenia més tropells provocats per l’asma, malaltia  que no lliga amb la pols que sempre senyoreja per tots els racons dels molins; així que el metge li va suggerir, per la seva salut, que canvies de feina. Va anar a treballar en una gasolinera fent torns i a les tardes que no treballava , encara feia farinada, però cada vegada en feia menys , fins que a principis dels anys setanta, aquest “últim moliner”, va deixar definitivament la seva activitat al Molí de Bordils.

En Joan Matamala Costa va morir en un malaurat accident de moto, el 15 d’octubre de 1985.

ANÈCDOTA il·lustrativa de que als moliners calia vigilar-los molt en les seves  transaccions , ja que era un ofici vist amb desconfiança i de poca transparència. Aquesta l’he sentit explicar a gent de Celrà:

   Durant la guerra civil, l’Ajuntament de Bordils (el Comitè) volia controlar tota la farina que sortia del molí i, s’havia de demanar permís cada vegada que les moles es volien posar en funcionament, ja que el moliner havia de pagar una part de la mòlta al Comitè. Per això, moltes vegades aquesta operació es feia d’amagatotis i durant les nits.

 Vet aquí que un pagès de Celrà, una nit d’aquelles fosques, va carregar el seu carro amb uns quants sacs de gra per anar al molí a moldre i va mirar de passar per camins poc transitats per evitar  sorpreses.

A l’arribar, el moliner li va dir que per refer-se de la fred, anés a escalfar-se a la vora del foc, i que, mentrestant, ell ja començaria a fer la feina.  I el que són les coses, al final de la moltura, el pagès va trobar a faltar dos sacs dels que havia carregat al carro. Com que els carros de l’època tenien un fons de llibants entrecreuats, el moliner li va dir: -“Segur que els has perdut pel mal camí dels Pins d’en Ros, ja ho veuràs, et deu haver passat per ull; ves a mirar-ho i torna”. L’home ben amoïnat, perquè alguns dels sacs no eren seus, va anar a mirar si els trobava refent el  trajecte. I res, cap indici dels dos sacs. Ben amoïnat, torna al molí i el moliner al veure’l tant capficat li va dir: – “Escolta, si vols, jo et puc vendre uns parell de sacs que tinc d’estranquis”.  I així ho va fer. Ara bé, ningú sabrà mai si aquells dos sacs que va haver de pagar, eren els seus propis sacs; és a dir, que va ser allò de “cornut i pagar el beure”.