RENOMS BORDILENCS (ANYS 50)

I TU…. DE QUINA CASA ETS?

Casa de cal Moliner al C. de la Creu(actualmet desapareguda). Foto principis dels anys 80

El concepte de pertinença a una casa, abans estava molt arrelat, sobretot en els pobles petits. Es donava el cas de que una persona era més coneguda per la casa a la que pertanyia que per ella mateixa. En molts casos els cognoms de les persones eren poc usats i era molt comú dir el nom de pila de la persona i després el nom de la casa.

Aquest renoms o motius, s’adquirien de diferents maneres. Si fem cas a la classificació del filòleg Enric Moreu-Rey, es poden organitzar en dos grups:

1. Renoms denotatius

1.Derivats de noms i cognoms (ex. Ca l’Elies)

2.Del lloc de residència o d’origen (Can Mallorca)

3.Derivats d’oficis i càrrecs (Cal Moliner)

4.Característiques físiques o trets de caràcter(Ca la Lola Grassa)

1. B) Renoms connotatius

1.Derivats d’animals i plantes(Cal Peix)

2.De noms de coses com objectes, estris,…(Can Batolles)

3.Relatius a Parts del cos (Can Cames)

4.Una relació anecdòtica (Can Malhivern)

Aquests mots que, en la majoria dels casos, s’havia originat de forma oral d’entre la gent del poble i que definia la casa i els seus habitants, de fet contenen una informació que si l’indaguéssim ens explicaria alguna història. Quan et poses a repassar el llistat de noms, t’adones que estàs davant d’una cosa viva, canviant, que darrera de cada porta d’aquestes cases hi ha un romanço amagat.

Actualment aquesta tradició d’anomenar les cases amb sobrenoms o motius s’està perdent i les noves generacions ja no coneixen ni la meitat dels noms tradicionals que antigament se sentien  a dir i ara només resta en la memòria d’uns quants, sobretot gent gran.

Tenint en compte la pèrdua d’aquest llegat, ens ha semblat oportú fer un petit treball de recerca dels noms tradicionals de cases de Bordils que sonaven a mitjans del  segle passat, per tal que en quedi constància i, a la vegada, mantenir viva la  història del poble.

Casa dita dels “pisos d’en  Mallorca”; la de la dreta, a Ca l’Hortelà.Carrer Ample. foto 2005

  De ben segur que n´hi havia alguns altres, però que ja ens han caigut a l’oblit o ens han passat per alt.

Havent en compte el perdiment d’aquesta deixa de tants anys, ens ha semblat oportú fer, en aquest escrit, una recopilació de noms tradicionals de les cases de Bordils que estaven vigents a meitat del segle passat. Aquesta llista , es podria haver classificat de moltes maneres com :  noms diminutius(Cal Peixet) , noms hipocorístics (Can Deri), noms catalanitzats(Ca les Hermanes), nom i/o cognoms(Can Magí), noms amb alguna característica personal ( Cal Rosset), noms d’oficis (Cal Carreter), noms de l’edifici (Can Quim de l’Estanc), noms de fets anecdòtics(Cal Toiu),…

El fet és que aquí només es tracta de fer un recull i de ben segur que encara ens en deixarem algun,  el que ens agradaria d’allò més, seria  que hi hagués una proposta, com les que ja hi ha hagut en molts altres pobles, encaminada a posar una rajola  a la  façana amb el nom a les casa dels qui bonament ho volguessin fer, perquè seria la manera de que no es perdessin per sempre nom com :

Ca l’Ànec

Ca l’Anita del Torrent

Ca l’Avellí(Amoròs)

Can Baldiret (La Torre)

Can Baldiri

Can Bancells

Cal Banter

Can Banyes Gros

Can Banyes Petit

Can Barca

Can Barnoixa(fusteria)

Can Barraca

Ca les Batistes(antigues escoles)

Can Batista(Salom)

Can Batolles

Can Bexemins

Can Berto(Viader)

Can Boia(fuster)

Can Bosch(Almeda)

Cal Boter(fuster)

Can Branques

Cal Cabrer

Cal Cabrit

Can Camanet

Can Cames

 La Canova ( o Pujades)

Cal Capellà Sastre

Can Caracas(cadiraire)

Cal Carreter

Cal Carreter Negre

Can Carmelo

Can Cigala

Can Cinto(fonda-bar)

Can Ciril-lo

Can Cogollada

Can Coll

Can Colltort

Can Cua

Cal Cuní( o Saló)

Cal Cuní Petit

Can Dansa(botiga)

Can Deri(sabateria)

Can Dominguet

Ca l’Escolàstica

Ca l’Espardanyer(botiga)

Ca l’Estevenet

Cal Ferrer del Poble

Cal Ferrer de la Carretera

Can Ferriolet

Can Ferro del Poble

Can Ferro de la Carretera

Ca la Flora

Can Floris

Can Gaietano

Can Gallard

Can Gasau de la Creu

Can Gasuet

Can Geniques

Can Gotlla (de “guatlla”)

Can Granota

Can Grau del Torrent

Can Grau Músic

Ca les Hermanes(Clavaguera)

Ca l’ Hortalà(barber)

Can Jepus

Can Jep de la Pepa

Can Joan Boig

Can Joan de la Farmàcia

Can Joan de la Riera

Can Joanet Barber

Ca la Lola Grassa

Ca la Lola Seca

Can Llorenç Elies

Can Madrenes

Can Magí

Can Mallorca

Can Mallorquí

Can Malhivern

Can Marcó( o Guim)

Can Martinet

Can Mariano

Can Martori

Can Marturià

Can Masó

Can Maurici

Can Mero(fuster)

Can Met Barquer

Can Met Carreter

Cal Milionari(bar-restaurant)

Can Miquel Serrador

Cal Moliner

Can Morrongo

Can Natzaret

Can Nenci

Can Nitu Berto

Ca la Nuri

Can Panarra(fleca)

Can Paraire(vivers)

Can Patró

Can l’Elies

Can Pere Sastre

Cal Peix (o Moner)

Cal Peix Petit

Cal Peixet

Cal Peó

Can Pép

Can Pep Cuní(fleca)

Can Pep de l’Estanc

Can Pep Mateu

Can Pianet

Can Piano

Can Pinyarol(Marlí)

Can Plata(bar)

Can Por

Can Pota

Can Prim

Can Puça

Can Quel Barber

Cal Recader

Ca la Reina

Can Reixinc

Can Rialla

Can Riera

Cal Ros del Pla

Cal Rosset

Can Rossinyol (esclopeter)

Can Salvi Madrenes

Can Sastre Pagés(mas de les Hortes)

Cal Sastre (del poble)

Cal Sastre (de la Carretera)

Cal Senyor Ramon(metge)

Can Sipi (bar)

Can Siset Rabós

Can Siset Barber

Can Siset Baster

Can Sisó

Cal Tango

Cal Tarragoní

Can Tenoc

Ca la Teresita

Cal Tet(botiga)

Cal Toiu

Can Tonet

Can Torra

Can Torrecuques

Can Tramuntana

Can Travesset

Cal Tricall

Can Valldemia

Can Varist Confiter

Can Vicens

Can Viola(Ca la Llaunera) (botiga)

Can Xapa

Cal Xaxu(botiga)

Cal Xe / Ca la Xena

Can Xicu Tonet

 

Casa coneguda com a Cal Capellà Sastre. al carrer Migdia. Foto 1970

 

                                      BMD

 

 

 

EL BANTER DE BORDILS

 L’any 1849, durant el regnat de Isabel II, fou quan es va aprovar el Decret dels “guàrdies” qu en un principi se’n deien “Guardias de Campo” i feien les tasques de vigilància de les propietats privades. Eren proposats pels mateixos propietaris i després de fer un jurament davant l’alcalde, eren nomenats ofiacialment, previàment havien passat el vist i plau de la Guardia Civil i del capellà del poble.

Podien portar escopeta i un uniforme comú de tots els “guàrdies”, amb una banderola de cuir amb la placa de llautó que l’identificava.Tenien permís per matar, si calia,i detenir a qualsevol que entrés a la propietat sense permís. Eren  considerats com un agent  de l’autoritat.

Per una Reial Ordre del 1876 se’ls va canviar el nom per “Guarda Jurado“, quedant sota el comandament de la Guardia Civil.

El nostre banter, es deia Francesc Bosch Prats i venia provinent del Molí de Cors municipi de Cornellà del Terri(Pla de l’Estany). Tota la seva família va desaparèixer al ser arrossegats  per una riada que es va emportar el molí , només es va salvar ell, perquè no vivia allà,  feia de mosso en una casa d’un poble proper.

Va ser llavors que va decidir marxar del lloc de la desgràcia i es va llogar a fer de  guarda de les propietats dels senyors de Can Vinyals de Flaçà.

Al cap de poc, es va poder comprar una casa a Bordils, la casa coneguda com a Can Rialla( avui casa nº 3  del Carrer del Padró) i una mica de terreny per anar fent la viu- viu. Per això, a aquella casa, se la coneixia com a Cal Banter.

Quan ja vivia a Bordils, va deixar de treballar a les ordres dels Vinyals i va ser quan es va fer guarda al Ban de Bordils, pagat per la comunitat de propietaris.  Al Ban, en aquells temps, no si podia anar a buscar res, ni llenya, ni anar a cacera, ni a buscar cargols,…) penseu que molta gent, per poder tenir llenya per a l’hivern,  treballaven feixes i en tenien cura de que estiguessin ben cuidades sense cobrar res als amos, només amb la condició de que quan tallés o hagués esporgat, ells  poguessin anar a fer llenya o a buscar cargols, bolets de soca, o parar alguna ballesta,…

Penseu que en aquell temps, els propietaris forestals eren molt estrictes amb la seva propietat; fins i tot,  a la zona de les Gavarres, hi havia guarda boscos pagats pels grans propietaris , a més de que molts d’ells tenien els seus boscos tancats amb parets de pedra seca.

Però en Francesc, quan ja va ser gran,  va deixar això de fer de guarda. Va “penjar “ l’escopeta Fourchette  que, després, només la feien servir els seus fills per a fer punteria a les garses o als tords que veien pels voltants de la casa.

L’1 de setembre  de 1904, el va substituir en Narcís Gestes Vert, d’aquí que a la casa de Can Rialla li va quedar el sobrenom de  Cal Banter Vell i a Cal Banter era a Can Gestes de la Carretera de Palamós. A Celrà, al carrer Major, 24 també hi trobem una casa que és a Cal Banter, que es deia Josep Agustí Badia.

Va tenir dos fills: un noi ,en Josep Bosch Carles i una noia que es va casar amb en Xico Natzaret. Llavors es quan aquest fill va anar a la casa del Carrer Almeda (actualment nº 67  ) que encara avui es coneix com a Cal Banter, on encara hi viu un nét, fill del seu fill Joaquim Bosch Guich, en Josep Bosch Vila, en “Pep Banter”, que ha estat durant molts anys és el nostre Jutge de Pau de Bordils i també fou  President del Club Handbol Bordils(1992-1999).

Actualment aquest vell ofici ja ha desaparegut i al Ban ja no li cal vigilància, o potser sí, ja que a vegades ha estat lloc triat pels que organitzen festes “Rave” o també anomenades “Free party”, grups de gent que ballen al so de la música electrònica i que dura tota la nit o a vegades més d’un dia. Tot canvia…!

ALTRES BANTERS bordilencs:

El 1893,  el Sr. Josep Vinyals de Flaçà, va contractar els servieis de guarda a n’en Narcís Perich, que havia de vetllar totes les propietats dels Vinyals a Celrà, a més de la séquia i recs corresponents.

El 1905, en Narcís Gestes Vert, a més de fer de guardià del Ban de Bordils, el Sr. Marià Cors de Celrà, per vigilar les seves possessions de Celrà.

El 1913, a proposta del Sr. Josep Vinyals Pont, en Joan Ferran Estragues va pendre possessió del seu càrrec l’agost d’aquell any. Per, a més de la zona de Bordils, li controlés tota la séquia des de la presa de Campdorà , recs mestres i subsidiaris, com també el molí de  Campdorà.

XEVI JOU VIOLA (BMD)

EL BRAÇ de Sta. TERESA

Per posar-ho en context,  tot havia començat l’any 1937, quan la relíquia incorrupta de la mà esquerra de Teresa era arrabassada de les hordes roges i descregudes per part l’exèrcit nacional en la seva entrada triomfal a Màlaga. Assabentat de la troballa i seduït pel seu poder profilàctic, Francisco Franco la va voler fer seva. Dies més tard, el generalíssim aconseguia autorització eclesial per instal·lar-la de forma perenne al capçal del seu llit. Tant era la seva fe, per no dir-ne fetitxisme, en la despulla que arribà a condecorar-la amb la insígnia Laureada de San Fernando, medalla d’or i brillants

Amb aquests gests, la santa esdevenia una de les icones del franquisme. Tota sencera, o trossejada i repartida en petits reliquiaris (el peu dret, la mandíbula, la mà esquerra, diversos dits i, molt especialment, el braç), encarnava un dels mites d’aquella cruzada por Dios y por la Patria. Lluny quedava el personatge històric de Teresa de Cepeda y Ahumada, monja d’ascendència jueva, simpàtica, culta, visionària i compromesa amb la dignitat de la dona dins l’Església, valors que van estar a punt de que fos condemnada per la Inquisició més d’una i de dues vegades. El que són les coses i com es pot manipular la historia!

Bé, la més vistosa conseqüència d’aquell desballestament històric i físic de Teresa, fou el pelegrinatge del seu braç incorrupte per tota la península. Dins d’un ostentós reliquiari va voltar per tota l’Espanya dels anys seixanta, en una gira que commemorava el quart centenari de la reforma teresiana i que era retransmesa en blanc i negre a tota la població, quilòmetre a quilòmetre. Així, el braç extirpat al sant cadàver fou transportat per terra, mar i aire a visitar tots els convents i monestirs espanyols de l’orde del Carmel. I fou durant aquest viatge quan el reliquiari s’aturaria a Bordils el 24 de març de 1963.

Aquella tarda de diumenge, molta gent de Bordils va acostar-se a la carretera per veure passar el cotxe descapotable amb el braç momificat de la santa a dins d’un tub de vidre en forma de ve baixa i envoltats de guardias civiles de trànsit amb les seves motos, hi havia gent que li tirava flors mentre passava la comitiva.  Va fer una breu aturada a l’alçada de l’actual sortida del Torrentó a la C-66, on l’esperaven les autoritats franquistes, l’alcalde J.M. Pujol amb l’ajuntament en ple, el capellà, el jutge de pau, representants de la Falange,… amb una  gran repicada de campanes per ressaltar l’esdeveniment. El trajecte que feien aquest dia havia sortit de Palafrugell i, a les 18:30, tenien prevista l’arribada a Girona de  tota la caravana , a més dels cotxes particulars que la seguien i d’algun autocar que volien assistir a  tots els actes solemnes que “La Inmortal Gerona” tenien preparats per rebre la  relíquia.  Segons les cròniques dels diaris locals de l’època, va ser rebuda per les autoritats civils, militars i eclesiàstiques d’aleshores.   Va marxar de Girona  el 26 de març  amb destinació  Vic.

 Abans d’acabar potser explicar, a tall d’anècdota, la mala sort que aquesta santa va tenir després de la seva mort que ja va començar en el moment mateix dia de la seva mort, el 4 d’octubre de 1582, just quan es va canviar el calendari Julià per el Gregorià, així que, tot i que la  van enterrar l’endemà, ho van fer el 15 d’octubre. Va morir sense que li publiquessin cap  dels seus nombrosos llibres. Nou anys després de la seva mort va ser exhumada i trobaren el cos incorrupte, fenomen que ha estat explicat per la dieta cetogènica diabètica molt carregada de greixos i molt baixa en carbohidrats. El provincial dels carmelitans li tallà un braç, que es guardà en un reliquiari en el convent de Sant Josep, i el cos tornà a ser sepultat allà mateix. Anys després fou traslladat al convent de Sant Josep d’Àvila, però el duc d’Alba va reclamar el retorn, que fou decretat pel papa. El cos de la santa va ser exhumat algunes altres vegades, i cada vegada se n’agafava alguna part per a relíquia. Avui el peu dret i una part de la mandíbula són a Roma; la mà esquerra a Lisboa; la mà dreta i l’ull esquerre, a Ronda; el braç esquerre i el cor, dins reliquiaris a Alba de Tormes; un dit a París; un altre a Sanlúcar. altres dits i altres restes, dispersos per tot el món, i la resta del cos, incorrupte però ben estrinxolat, al convent d’Alba de Tormes. El sepulcre està tancat amb nou claus, tres de les quals són en mans de la casa d’Alba.

X.J.V.(BMD de Bordils)

L’APLEC dels ÀNGELS

L’any 1409, el rector de Sant Martí Vell va concedir una llicència a Guillem Casademont, a Martí de Llac, de la seva parròquia, i a Blai de Vilademuls per construir una capella dedicada a la mare de Déu dels Àngels. Els terrenys eren propietat d’en Guillem Casademont, però el 1412 els va vendre amb la finalitat que s’hi construís la capella. Des del 1424, els bisbes de Girona concedien indulgències als que pujaven a l’ermita i ofrenaven donacions per guarnir la capella.

  Al  cap de poc, molts pobles de la rodalia acudien als Àngels per obtenir remeis i prevenir catàstrofes. De mica en mica, en molts pobles dels entorns, va sorgir el costum de peregrinar ”pujar” anualment al santuari per implorar la protecció de la Mare de Déu.    Bordils, com es de suposar, també feia la seva peregrinació , però amb els anys s’havia anat perdent, i els bordilencs i bordilenques hi pujaven quan els venia bé. Va ser cap als anys seixanta del segle passat que es va tornar a fer la “pujada” conjunta de tota la gent de Bordils. La data escollida era la del primer diumenge d’octubre, i encara ara, tot i que s’ha desdibuixat molt es continua tenint present, el Club Atlètic convoca una pujada conjunta amb sortida  al costat de la farmàcia.

Molta gent deu recordar que, una vegada aplegada la gent, se  sortia a peu des de Bordils  per la carretera de Madremanya fins a Sant Martí Vell i, allà, pel camí que puja de can Noves enfilava cap al santuari. A mig camí, en el lloc que es coneix com “La Cadena”  on, encara avui hi ha una alzina surera de dos branques en forma de ve baixa, es feia una aturada per esmorzar.

Hi pujaven gent de totes les edats, però per  facilitar la pujada, a vegades, en Joan Cassú (tractorista de professió) hi posava el seu tractor i el seu remolc( amb cadires), per  alleugerir la peregrinació a la gent gran i a la  mainada.    

El camí de Can Noves era, el camí tradicional, i encara avui és la pista més utilitzada per anar-hi, ja que és la més ben conservada i d’amplada apta per vehicles. Ara bé aquesta pista no és pas ni el camí primerenc, ni l’únic,  ni el més directe, per anar al santuari. Aquesta pista la va manar obrir un propietari de bona part de la muntanya,  perquè els carros carregats  de socs poguessin baixar-los al pla i així facilitar l’explotació de la fusta dels boscos de la seva propietat; no deixava passar els carruatges  dels altres sense el seu permís, ja que la pista era propietat privada  i per això la tancava amb una cadena, d’aquí en ve el nom de l’indret: La Cadena (lloc on, tradicionalment, la gent s’aturava a esmorzar).

Quan s’arribava a dalt, les colles anaven a buscar un  lloc  adient per després muntar les taules per dinar, com més a prop de la font de “La Mare de Déu”(avui mig colgada per les esllavissades) millor. Algú es quedava  de guardià en el lloc escollit i la resta anaven a la missa que  deia el mossèn de Bordils  amb l’acompanyament del Cor Parroquial de Sant Esteve de Bordils, que cantava l’ofici solemne. Abans de sortir era preceptiu fer una visita a la imatge de la Mare de Déu i d’encendre un ciri o  portar un exvot o presentalla* per penjar-loen aquella estança  que, als ulls dels infants, podia semblar una “Sala dels Horrors” amb totes aquelles parts del cos humà fetes de cera:  cames, mans, peus, pits,…, fotografies , crosses, aparells ortopèdics, escapularis, etc. que els peregrins hi deixaven en acció de gràcies pel guariment de malalties o fruit d’alguna prometença.

Havent complert amb la visita , ja podies anar a fer el vermut a l’hostatgeria, a jugar pels entorns, a caçar bolets, alguns enamorats aprofitaven per  a encauar-se pel bosc o a vegades, fins i tot, es muntava un partit de futbol entre joves de pobles veïns que coincidien aquell dia. Després dinar i d’una llarga sobretaula  arribava   l’hora d’anar a Rosari, cosa que no feia tothom, i a mitja tarda es prenia el camí de retorn, alguns amb castanyes i/o algun bolet al cistell, d’entre altres coses que ara no venen a compte.

 Així doncs, on podia ser el camí més antic que anava de Bordils als Àngels?

A veure, com he dit al principi,  l’autoritat eclesiàstica havia donat una llicència per construir la capella, d’entre aquells promotors n´hi havia un  de Vilademuls. Sembla ser que aquest senyor va voler fer un camí de ferradura que anés del seu poble Vilademuls al santuari. Doncs bé ,aquest camí passava per Bordils i encara avui en podem veure la traça, una en el pont petit del Rec Gran que uneix Carrer Canyes i Carrer Migdia, i el passatge (Carreró) de Ca l’Elies.

Hipotèticament travessava el riu per la zona de Can Marcó  que era una zona on hi havia poca fondària, ja que el riu formava un meandre molt gran  passava al costat de Cal Ros del Pla, davant a la casa de Cal Capellà Sastre, per una part de l’actual   carrer Migdia, pel Carreró de Ca l’Elies, seguia el torrent de Sant Pere per sota Ca l’Esteve del Puig,  planejava per la zona de Vall- lloba, al coll de Can Noves baixava per creuar la riera de Boscals i, s’enfilava  guanyant alçada amb decisió, fins a La Morolla, per continuar pujant fins  a la zona del Sagalar (petit planell que hi ha passada “La Cadena” des d’on seguia on encara avui és la pista, per  culminar  per la drecera, que avui tots coneixem,  fins al santuari.

Per aquest corriol, avui colonitzat per la boscúria, el qual s’enfila cap a La Morolla, encara hi podem trobar magnífiques parets de pedra seca que són testimoniatge  que, en temps passats,  aquests vessants , eren vinyes i olivets.

Us asseguro que és un camí molt agradable.

XEVI JOU VIOLA

 

exvot o presentalla*: Un exvot o presentalla és un objecte que hom ofereix a una divinitat o ésser mitològic en compliment d’un vot o promesa (prometença), o bé en acció de gràcies per algun benefici rebut. Al cristianisme se solen oferir a Jesucrist, a la Verge o a un sant. Antigament era molt freqüent veure exvots penjant de les parets i els sostres de les esglésies i ermites,