L’ESCOLA 01

L’ESCOLA 01

L’any 1926 l’escola pública de Bordils estava ubicada en l’anomenada casa de Ca les Batistes, al carrer Migdia, però l’edifici s’havia quedat insuficient per la massificació d’alumnes. L’Ajuntament, sota l’alcaldia de Narcís Combis Mediñá, decidí construir unes escoles noves, per això, va adquirir uns terrenys amb aquesta finalitat. Aquests terrenys tenien una extensió d’una vessana i s’adquirí per tres mil pessetes .

Però no fou fins l’any 1934 que amb l’impuls del govern de la II República, es va treure a subhasta la realització del projecte, obra de l’arquitecte Isidre Bosch  Batallé amb participació del seu fill Ignasi Bosch Reitg, que consistia en una construcció de dues ales, una per a nois i una altra per a noies, que comprenia dues aules  cadascuna . Els sectors s’unien formant un angle i a la confluència hi tenia una biblioteca i diversos despatxos.

Les obres foren adjudicades al constructor Josep Capdeferro Guri.

L’any 1969, l’edifici s’havia tornat a fer petit amb l’arribada dels alumnes dels pobles de Madremanya  i Sant Martí Vell, que havien tancat les escoles, i de la Pera, a partir de sisè d’EGB.. El consistori, amb l’alcalde Josep M. Pujol, encarregà un projecte d’ampliació a l’arquitecte E. Xutglà i que  comprenia una aula més, una cuina i  un menjador. En aquesta ocasió, les obres les va fer el constructor Josep Balló Casademont.

L’any 1980, les ampliacions del centre es van tornar imprescindibles a causa del nombre creixent d’infants de Bordils  hi que acudien i a més,  van venir-hi els alumnes de  Juià. Per a poder-les fer, l’Ajuntament d’aleshores, amb l’alcalde Albert Serrats Llac al seu davant, va adquirir els terrenys adjacents el 1981.

Així que el 1983 es va construir una important ampliació de l’edifici existent que va consistir en la construcció de tres aules, un laboratori, una aula de tecnologia, un lavabo per als professors i l’ampliació de la cuina i del menjador.

A l’any 1986, l’Ajuntament va acordar ubicar el parvulari, que fins llavors estava a les aules de la Pista Vella, dins de l’edifici de les escoles remodelant l’aula e tecnologia i el laboratori.

Finalment, l’any 2003, es va tornar a ampliar amb tres noves aules destinadesa Educació Infantil.

https://www.bmdbordils.cat/1929/04/29/1929_04_29_document_002953/

https://www.bmdbordils.cat/1934/05/17/1934_05_17_factura-escoles_001205/

https://www.bmdbordils.cat/1934/10/13/1934_10_13_administracio-local_001198/

https://www.bmdbordils.cat/1935/11/14/1935_11_14_administracio-local_001200/

https://www.bmdbordils.cat/?s=001428

https://www.bmdbordils.cat/?s=001626

https://www.bmdbordils.cat/1956/01/01/1956_00_00_escola_000301/

https://www.bmdbordils.cat/?s=000102

https://www.bmdbordils.cat/?s=000773

https://www.bmdbordils.cat/?s=002388

https://www.bmdbordils.cat/?s=001581

https://www.bmdbordils.cat/?s=001574

https://www.bmdbordils.cat/?s=000702

 

RENTADOR PÚBLIC 02

 

RENTADOR PÚBLIC 02

Aquest safareig públic de propietat municipal, és un exemple d’arquitectura popular i rural d’inicis del segle XX. Ocupa una porció de terreny d’aproximadament 25 m2 que va se adquirida per l’Ajuntament quan n’era l’alcalde el Sr. Joaquim Martí Vilella el juny del 1932, al Sr. Joan Solés Batet, per la quantitat de 200 pessetes.

El rentador es nodreix de l’aigua que li proporciona un rec que surt de la Sèquia Vinyals en direcció nord, anomenat rec del Safareig

Antigament, als pobles, les dones eren les encarregades de rentar la roba de la família. Al no tenir aigua corrent, havien d’anar a fer la bugada a qualsevol corrent d’aigua propera. La construcció dels safareigs públics va representar certes comoditats a les veïnes : els permetia rentar la roba en un medi domesticat, i podien rentar sota sostre evitant les assolellades a l’estiu i les pluges sobtades, podien recolzar la roba i fregar-la dempeus evitant haver de buscar alguna pedra  per agenollar-se,  i podien penjar la roba quan acabaven de fer-la neta.

Els rentadors eren , al mateix temps, lloc de trobada i socialització ja que, tot fent la bugada, hom assabentava de tot el que passava al poble. És per això que la paraula “bugadera”, a part de fer referència a algú que renta la roba, també significa “persona embolicaire i xafardera”.

Aquest que veiem, va ser construït en temps de la II República(1932) que fou  un període progressista i que va mirar de millorar la qualitat de vida de la gent humil, equipant els pobles més petits i les zones rurals  amb infraestructures bàsiques com safareigs, biblioteques, escoles, ateneus,…

L’arribada dels electrodomèstics i l’extensió del seu ús va fer uqe, ja ben entrat el segle XX, s’anés perdent el costum d’anar a fer la bugadai que les infraestructures existents s’anessin abandonant progressivament.

A Bprdils n’hi ha un altre al carrer de al Creu de característiques semblants a les d’aquest del carrer Almeda.

Fou restaurat el 2007 pel Consorci Alba-Ter i l’Ajuntament de Bordils

https://www.bmdbordils.cat/1970/01/01/1970_01_01_obres-publiques_001146-2/

https://www.bmdbordils.cat/2014/01/01/el-safareig/

https://www.bmdbordils.cat/2018/06/01/2018_06_01_safareig-public_001816/

https://www.bmdbordils.cat/1970/01/01/1970_01_01_obres-publiques_001147/

2021_08_14_Exposicions_003142

Mural aparegut al parc U d’octubre. Agost 2021.
La Bandera Negra Catalana (o Estelada Negra) és una bandera creada per la Fundació Reeixida (anteriorment denominada Comissió del Centenari de la Estelada) amb motiu del tricentenari de la Campanya de Catalunya (1713-1714) i presentada el 29 de juny de 2014 a la sala d’actes del Museu d’Història de Catalunya.
Va ser dissenyada per Jordi Avià i Joan Marc Passada.[
Es basa en la bandera negra utilitzada pel bàndol austriacista català durant la guerra de successió i al setge de Barcelona al 1714 com a senyal de no defallir i lluita sense quarter amb l’afegit d’un estel de cinc puntes per l’estelada i un sautor (creu) com el que sosté la santa en la bandera de Santa Eulalia de Barcelona.La bandera negra és un símbol vexil·lològic que, tot i soler estar recolzat per un grup determinat, no representa tant a aquest grup, com la seva actitud: El dol en el combat i/o la lluita sense treva ni quarter. Per això, el seu color se sol oposar, significativament, a la bandera blanca, el tradicional senyal de treva o rendició bèl·lica.