LLAVORS, NO HI HAVIA COMPRA ON-LINE (1)
Els anys quaranta i cinquanta del segle passat, la població s’havia de buscar la vida treballant de sol a sol per mirar de subsistir de la manera que fos, ja que l’escassetat de béns i productes bàsics. Això va fer que, per poder obtenir algun altra guany per acabar de tirar la família endavant, molta gent va haver de dedicar-se anar pels pobles a vendre certes mercaderies o a oferir els seus serveis.
No hi havia Internet per fer compres des de casa, ni servei de transportistes exprés a domicili, recordo que per Bordils, sobretot gent de la pagesia, i dones majoritàriament, havies d’anar al mercat de Girona a vendre alguns dels seus productes de l’hort o algun animal de gàbia, ous, fruita del temps…, per mirar d’ajudar a subsistir de la manera que fos, en aquella època de fretura.
Per altra banda, per Bordils passaven tota una col·lecció de passavolants que t’oferien tot un ventall de productes a domicili, això sí, amb les limitacions de l’època, com també gent que puntualment es buscava un modus vivendi extra. Del meu record, els que més feinejaven per Bordils:
LA PARRACAIRE:
Aquella dona menuda que venia de Pedret amb el seu carro i una burra. Solia passar per les cases a recollir ampolles, cartons, diaris vells, ferralla…, i parracs. Solia anar a ca les modistes on li guardaven els retalls de roba. En alguna casa que ja tenia confiança, entrava i deia:
-Ei, noia, com tenim el vi?
Això sí, sempre havia de ser vi negre. Tot, ho pesava fent un cap mas, amb una balança de ganxo, tipus dinamòmetre, tot i que sempre el pes era aproximat i sempre li marcava a favor.
Parracaire amb el seu carro
LA ISABEL de LLANÇÀ.
Era una peixatera que venia amb el tren i tenia un carretó que algú li guardava a l’estació. El que més portava era clavellada i pop per posar a l’arròs. A la tornada cap a Llançà, s’emportava alguna cosa que comprava o intercanviava. Clavellada per una dotzena d’ous o qualsevol cosa de l’hort, un bròquil, una col…. També portava carbó a l’Úrsula Aloera, perquè ella li vengués, a canvi d’una comissió, i al cap de la jornada passava a recollir la recaptació.
Tenia la competència aferrissada amb les peixateres “titulars” de Bordils: La Quimeta Castany Vila, coneguda com “LA ROSSINYOLA”, (era la dona de l’escloper Julià) que tenia un carretó pensat per portar dues caixes de peix.
Quan arribava la Isabel totes dues corrien una cap aquí , l’altra cap allà per veure qui era primer a les cases que sabien que en solien comprar.
L’altra era la Carme Samsó “La Carme Sastre”, que periòdicament també venia peix. Ella, de totes maneres, no corria amb el carretó, sinó que el venia a la porta de ca seva. Un de l’Escala els hi deixava el peix a la fleca de Can Pep Cuní, a la Carretera de Palamós i amb el carretó l’anava a buscar… També, quan la Rossinyola (Quimeta Castany Vila) ho veia, corria a veure si podia ser primer a vendre’l.
Ep, no us penséssiu pas que oferien una gran varietat de producte, eren quatre sardines, verats, popets, musclos i … no gran cosa més. Això sí, era peix de la costa, fresc, la tècnica del congelat encara no existia.
Un parell d’anècdotes de peixateres: Un dia, la Carme tenia el peix exposat a fora la porta de casa seva i resulta que aquell moment hi va passar la Isabel, s’acostà i l’hi va aixecar el paper que tapava el peix, i li va dir:
– Estos pulpos cantan!
I la Carme li va contestar:
-Doncs…, no els he sentit mai.
Una altra vegada, la filla de la Carme, que l’ajudava a repartir les comandes en petits paquets a les cases del poble, resulta que hi havia un home de can Met Carreter que, quan la nena li portava l’encàrrec del peix, sempre volia que li tragués un ral del preu estipulat. La nena que, llavors tenia deu anys, s’hi negava i ell no volia baixar del burro. Un dia la nena tipa del regateig d’aquell garrepa, va decidir fer una operació de “màrqueting”. Li va inflar en 20 cèntims el preu del peix i llavors, sense discutir, li va rebaixar el ral i tots contents. De totes maneres, diu que la nena, en arribar a casa va dir a la seva mare que s’havia d’anar a confessar perquè havia fet aquella jugada i pensava que allò era pecat. La seva mare la va tranquil·litzar i li va dir que allò era una cosa molt ben feta.
La Carme Samsó, també anava a vendre a la plaça del mercat de Girona, però no peix, sinó uns pebrots ufanosos que el seu home, en Carmelo, havia cultivat al seu hort, eren d’un tipus provinent de França, on ell havia estat exiliat, i que aquí no es coneixia. Com que ella sempre parava sota el plataner que encara hi ha la Plaça del Lleó de Girona, tothom la coneixia com “La dona dels pebrots”.
“LA SECA”
Nom que li dèiem a aquesta dona, prima (algú també li deia “la Palillos”) sempre vestida de negre, que venia de Girona cada setmana, baixava del tren amb un carregament d’il·lusió per a la mainada i passava per les cases a vendre revistes, tebeos, pulgarcitos, capitans truenos, jabatos…, sobres sorpresa on podies trobar qualsevol lilaina, però una de les coses que m’agradava més era els retalls de fotogrames de pel·lícules, que quan les mirava en el petit aparell projector que calia tenir, veient la Cleopatra o el Sèptim de Cavalleria atacant als pobres sioux, o la quadriga d’en Ben-Hur en plena cursa…, em feia volar la imaginació infantil fins a indrets llunyans. sense oblidar les llaminadures com sidral, anissos, bufes(globos)… A més, ens tenia tanta confiança fins al punt que si en aquell moment no tenies moneda engrunada, et fiava fins que tornava a passar.
La NOIA del PERFUM:
Passava una noia de Celrà amb una bicicleta equipada amb un portaequipatge fet amb una caixa de fusta amb uns quants departaments on portava tot una sèrie de flascons amb diferents tipus de perfum, colònies, acetona,brillantina, fixador… i que venia a granel en petites quantitats que mesurava amb una proveta de vidre. Un temps també havia passat un home, de nom no el recordo, però diuen que era el pare d’en “Mesi” de Celrà.
LA DONA DE la ROBA:
També, de tant en tant apareixia una dona de Rupià que venia roba a trossos per fer-se els vestits. La portava en un gran farcell, que l’estenia a terra perquè triessis la peça que t’agradava més. Una altra dona que es deia Caritat que també passava una vegada al mes, trucava a les cases i els oferia mocadors i mitges de senyora.
L’ESQUILADOR:
Aquí a Bordils, l’esquilador oficial era en JOSEP REYES “En Jepa”, home d’una bonhomia colossal, que malvivia en unes cases abandonades, “les cases barates” els hi dèiem. Un projecte començat i mai acabat d’un pla del sindicat franquista de la postguerra, situades on avui és la Plaça Onze de Setembre.
Amb ell hi vivia la seva germana, Loreto “la gitana coixa”, que eventualment venia trossos de roba. Tenia un fill que es deia Enric Reyes i, amb ells, tenien acollit el seu nebot en Tonet.
Curiosament, tret del nebot que quan volia venia a estudi, els grans eren analfabets integrals, no sabien castellà i a la Guardia Civil els responien en català. No van tenir gaires problemes perquè el mateix alcalde Ricardo Pujol i els pagesos “d’ordre”, que tenien molt de bestiar i necessitaven en Jepa, sempre posaven les mans al foc per ells i els defensaven.
Bé, en Jepa anava per les cases que tenien cavall, o qualsevol animal de ferradura i també els gossos. Els esquilava a canvi d’un mòdic preu. Sempre estava a l’aguait de quan el ferrer ferrava un cavall, ell hi anava i li deia si podia tallar la punta de la cua o de la clina, i recollia tot el pèl a dins d’un sac, que després venia per fer algun cèntim. Era molt bon esquilador, feia unes cues i unes clines perfectes. I ho era encara més, a les cases que el tractaven bé, es passava tot el matí pentinant una cua o una clina (llavors les hores no comptaven) i no és pas que el paguessin més, sinó perquè sabia que també li donarien alguna cosa més, ous, enciams, coses de l’hort…, o qualsevol cosa que ell no podia anar a comprar perquè eren molt pobres. Fins i tot els havien vist agafar alguna gallina morta que havia quedat atrapada al pont del Rec Gran per poder menjar alguna cosa.
XEVI JOU VIOLA
