DARRERA ACTUACIÓ DEL SOMATENT A BORDILS

 

El sometent era un cos de gent civil armada destinat, en principi, a perseguir els malfactors. A Bordils, el poc que sabem del sometent local, ens ha arribat per testimoni oral de la gent més gran que encara van coincidir amb els darrers components del cos durant la post guerra i que va quedar dissolt definitivament pel Senat espanyol , l’any 1978, tot i que, abans aquí a Bordils aquest cos ja no existia formalment.

En primer lloc us presentem un diploma on el Capità General de la 4a. Regió i Cap dels Sometents de Catalunya fa entrega d’una condecoració i el dret de poder lluir la medalla corresponent al bordilenc  Vicens Batlle* Vidal el desembre de 1924.

*El cognom Batlle, va quedar en Valle, ja que en castellà és com sona, i el buròcrata de torn va transcriure tal com sonava.

Els antecedents històrics del Sometent es troben en l’anomenat Sagramental, una germandat que constituïen viles properes al segle XIII per garantir la seva seguretat. La germandat es constituïa amb un jurament o sagrament i els homes compromesos havien d’acudir a un lloc determinat quan des del castell es tocava el corn o, més cap aquí, al toc de sometent fet amb les campanes del cloquer.  D’aquí sembla que va venir el nom de sometent “so emetent”.

Si algú observava un fet delictiu, tenia l’obligació de cridar “Via a fora!” per aixecar la clamor del sometent, sinó es feien tocs especials de campana per convocar la concentració dels homes a la plaça del poble o a davant l’església.

Els seus membres rebien un sou garantit pel govern mitjançant impostos municipals i cada sometent tenia l’obligació de mantenir la seva arma en bon estat de funcionament, d’això se’n cuidava la Guardia Civil, que periòdicament feia revisions i controlava la munició.

L’any 1716, durant la Guerra de Successió, Felip V  el va suprimir perquè el sometent català havia lluitat contra ell, al costat del bàndol dels austriacistes. Però a finals d’aquell mateix segle el comte La Unión el va ressuscitar, per lluitar ara contra els francesos.

Des de llavors el sometent va tenir també actuacions a favor del govern de Madrid, i així amb la revolta dels carlins (1833) i degut a un creixent bandolerisme a la ruralia catalana motivà que el sometent actués  al servei del govern en les tasques de seguretat. Amb la I  República fou desmantellat (1873) per ser un cos de caire molt conservador, contrari al pretès aire revolucionari que la República volia instaurar.

Amb la Restauració borbònica d’Alfons XII es tornà a instaurar per lluitar contra el nou l’aixecament carlí . L’any 1909 va intervenir en la detenció de Ferrer i Guàrdia i també contra els vaguistes durant la dictadura de Primo de Rivera. Franco el va tornar a suprimir, però l’any 1945 el va reorganitzar per lluitar contra el maquis i va ser un sometent de Sant Celoni que el gener de 1960 va abatre en Quico Sabaté, el guerriller considerat l’enemic número u del franquisme. Òbviament els seus membres havien de ser addictes al Régimen.

Precisament, lligat amb aquest maqui, podem dir que el sometent de Bordils, encapçalat per en Joan Serrats, va rebre ordres de fer torns de vigilància en punts concrets del terme municipal per evitar que en Sabaté pogués fugir del setge que la Guardia Civil li havia fet al mas Clarà (prop de Sant Martí de la Mota) del qual es va poder escapolir. Sembla ser que va ser la última actuació d’aquest cos a Bordils.

Amb la Guerra del Francès, durant el setge de Girona , el maig de 1808, el santuari dels Àngels va ser incendiat per les tropes franceses després d’una cruenta batalla amb els sometents de la zona; probablement els sometistes de Bordils hi van participar, així com en la defensa de Girona, però no ho tenim documentat.

Xevi Jou(BMD)

 

Anècdota de l’ENTRADA DELS “NACIONALS” a BORDILS

Aquell final del gener de 1939, la  carretera s’anava omplint d’una massa heterogènia de civils i de militars, en unitats estructurades o desfetes, que utilitzaven diferents mitjans de locomoció, carregats amb tota mena d’estris i de fardells, que prenien direcció nord, cap a la frontera francesa.

A Bordils, algunes famílies i també  persones soles, homes majoritàriament, que van decidir marxaren direcció a França. Es tractava de  càrrecs municipals, militants destacats de partits polítics i sindicats i  persones temorenques a la vinguda de l’enemic feixista. Els membres del Consell Municipal de Bordils durant el període de la guerra, també van decidir exiliar-se per por a les represàlies que coneixien per les notícies que arribaven de les zones conquerides pels nacionals. Així que el 2 de febrer d’aquell any, en una reunió de veïns, van anomenar el nou Consell Municipal (vegeu document 1) i el  10 de febrer es va anomenar alcalde a José Julià Simón, que ho va ser fins al 4 de juliol del mateix any que el va substituir José M. Tallada Mascarós, persona que fou proposada pel Gobernador Civil de la província de Gerona.

A Bordils, les tropes de l’exèrcit franquista van entrar el dimarts 7 de febrer de 1939 per la carretera de Palamós, que llavors se’n deia Avinguda de la República; venien a peu des de Celrà amb un militar motorista al davant. Unes hores abans, segons sembla, una patrulla d’observació va entrar  per la banda del Torrent, havent travessat el Ter amb la barca de Cervià.

No és a Bordils, però és per fer-nos una idea de com podien ser les tropes que van entrar a Bordils aquell 7 de febrer de 1939

  A Bordils, les tropes de l’exèrcit franquista van entrar el dimarts 7 de febrer de 1939 per la carretera de Palamós, que llavors se’n deia Avinguda de la República; venien a peu des de Celrà amb un militar motorista al davant. Unes hores abans sembla que una patrulla d’observació va entrar  per la banda del Torrent, havent travessat el Ter amb la barca de Cervià.

Després d’uns primers moments d’incertesa, una gran gernació saludà l’entrada de les tropes franquistes. Se celebrava amb alleujament i per damunt de tot, el final de la guerra. I és que el desig de pau i de tornada a l’enyorada normalitat era el sentiment predominant entre la població bordilenca.

Però… pocs s’imaginaven que, en realitat, començava una època de penoses privacions i una llarga dictadura que no tenia gens d’interès a cercar una autèntica reconciliació després del desastre humanitari de més de trenta mesos de guerra civil. El 1939, tot just acabada la guerra civil, el país estava desfet. Tot penjava d’un fil i la vida quotidiana de les persones era extraordinàriament difícil.

Segons testimonis que vam poder entrevistar, hem recollit algunes anècdotes que potser en faran riure, però una mica d’humor davant la magnitud dels fets horrorosos que van viure, sempre són de bon escoltar:

A davant de Can Nenci es van parar i van preguntar a dues dones, l’Amparo i la Quimeta, que estaven observant amb sorpresa aquell grup de soldats. –Sabeis si hay “rojillos en este pueblo? I elles no sabien què contestar, ja que estaven molt espantades, ja que  una d’elles tenia el seu home amagat a dintre la casa perquè havia fugit en la retirada. Els soldats al veure que estaven espantades i els hi van dir: –No temais nada, pues somos el ejèrcito de Franco y si tenéis alguien escondida, decidles que salgan que no les vamos a hacer nada. I diu que es van treure una pesseta i els hi van donar per donar-les confiança. I van afegir: – No sabeis si alguien tiene una bandera roja y gualda ?

Precisament l’Amparo anava a buscar la llet a Can Mula i coincidia amb la Carme de Can Natzaret, que era una noia guapíssima i que davant els esdeveniments i en previsió, ja havia cosit una bandera espanyola (vermella i groga).

L’Amparo li va dir que sí, que en coneixia una i ja els va acompanyar a trobar la Rosa que amb entusiasme  va acompanyar als militars cap a la plaça del Poble i amb el “teniente” van pujar al campanar per penjar aquella bandera. Diuen les xafarderies de l’època que el militar de seguida es va enamorar d’aquella rossa bordilenca i ja li va demanar festeig el mateix dia. Què va contestar la Rosa?,  no ho sabem, però sí que aquell festeig va durar fins que es va acabar, uns mesos després, tot i que abans els pares del militar van venir a conèixer els pares de la Rosa, van matar el porc i tot, i diuen que Ell va haver de marxar cap a Mallorca i li va preguntar a la Rosa: – Qué quieres que te traiga cuando vuelva?

I Ella li va contestar: – La lluna en un cove.

  Diuen que el xicot no va tornar mai més i potser és perquè encara està intentant  posar la lluna en el cove o que no va entendre el que volia dir la seva bordilenca.

El que si és cert, és que l’avi de la Rosa, mentrestant va escombrar l’era per què en tornar de prendre possessió de la plaça del poble, poguessin celebrar l’efemèride fent un ball amb una gramola, d’aquelles de la  tarota grossa i que se’ls havia de donar corda de tant en tant,  i davant a l’era de Can Natzaret i va durar fins entrada la nit, i l’endemà es va tornar a repetir, i alguns dels soldats que de dia continuaven l’ocupació dels pobles veïns, al vespre van tornar per anar a ballar a Can Natzaret.

L’era de Can Natzaret avui.

 

LA PRIMERA CELEBRACIÓ RELIGIOSA.

El diumenge 12 de febrer, segons cita el Mn.  Esteve Jou Parés, i tres capellans més que van arribar a Bordils vestits de militars (alferes provisionals lluint l’estrella com a tals) van celebrar  la primera missa. Com que l’església estava  tota socarrimada, sense cap  imatge, sense cap altar, desaparegut el gran retaule que cobria tot l’absis de dalt a baix, sense mobiliari ni ornament de cap classe; van guarnir un altar al portal de l’església i va celebrar la missa, juntament amb tres capellans més.

Va predicar en castellà, ja que li va semblar prudent fer-ho així, ja que hi havia soldats que estaven  de guàrdia al camp d’aviació de Celrà. Diu que el sermó el va començar (manllevant una cèlebre frase de Fray Luis de León que va dir a la seva primera classe, després de sortir de la presó de més de quatre anys, imposada per la Inquisición: “Como decíamos ayer,…”) i Mn. Esteve va encetar el sermó dient “Os decía el último Domingo,…”

Xevi Jou (BMD)

 

Ca les MONGES (Ca les “HERMANAS”)

 

Edifici de Ca les Monges a principis dels anys 60(s.XX)

  En el Llibre de Documentos Recibidos I (1891-1969) de l’Arxiu Històric del Bisbat de Girona trobem a la Reverenda Madre Josefa Albert Vidal que exposa, segons les escriptures que va autoritzar el notari de Girona D. Jaime Genovés Codina, que el 9 de setembre de 1924 es va cedir a la Congregació la finca registrada a l’Ajuntament de Bordils de l’arxiu del Registre de la Propietat de Girona una propietat que consistia en una casa gran amb un terreny de 44,22 àrees en el poble de Bordils, per destinar-la a l’ensenyament primari i superior de nenes. Una altra de les clàusules, entre moltes que ara no vénen al cas, deia: sempre i en tot cas que la Congregación deixés d’ocupar aquesta finca, fos pel motiu que fos, aquesta passaria  a ser propietat de D.Salvador Tallada Masó o els seus hereters sense pagar ni un cèntim per cap concepte, àdhuc per obres o millores que s’haguessin realitzat en la propietat.

Però, també van deixar escrit que D. Salvador Tallada o els seus hereters vénen obligats, sempre d’acord amb el mossèn de Bordils, a cedir i entregar immediatament la finca a un altre Institut,Congregació o Comunitat religiosa de dones per dedicar-se a l’ensenyament de nenes.

 

En cas excepcional, també l’havia de cedir per l’ensenyament privat de nenes a càrrec de professores particulars nomenades per la família Tallada amb la intervenció i vist i plau de Sr. Bisbe.

En cas que sigui alguna congregació religiosa, sempre tindria preferència la Congregación de Hermanas Terciarias Regulares de Ntra. Sra.  del Carmen.

Així que davant el notari, la Rvda. Madre Josefa Albert Vidal signà aquests acords.

També, segons l’Acta del Secretari General, la casa-col.legi de Bordils va tancar el setembre de 1951 per la manca de mitjans de subsistència. La certificació definitiva fou signada per la Secretària General Hna. Sacramento Cardona el 20 de gener de 1955.

 

ALTRES DADES:

• Fou inaugurada el 14 de setembre de 1924, segons la Virtudes Lluch.
• Fundadores: Virtudes Lluch, Simona Sáez, Matilde Antón, Carmen Belmonte.
• Virtudes Lluch va ser la primera responsable de la Comunitat, exercint de superiora en els primers anys de la fundació.
• La Mª Àngels Badosa fou l’encarregada d’iniciar i preparar tot el procés burocràtic.
• El permís perquè la Comunitat s’instal·lés a Bordils fou concedit pel bisbe d’Oriola el 2 d’agost de 1924.

REFERENT A L’ACTIVITAT PEDAGÒGICA :

• Col·legi dedicat a l’ensenyament de pàrvuls i de nenes grans.
• Una classe de 30 a 35 pàrvuls que dirigia la Simona Méndez
• Una classe de unes 50 nenes, que dirigía la Adriana Belmonte.
• Una classe de nenes més grans que portaven les Hnes. Matilde Antón, encarregada de la formació cultural d’unes 40-45 nenes i la Anas Mª Castillo que dirigia les labores de tarda.
• Simona Sáez feia de cuinera i a la tarda, ajudava al parvulari.
• L’alumnat no tan sols era de Bordils, sinó també de Celrà i Flassà.
• Totes les alumnes pagaven una quota, tot i que les filles dels col.laboradors que tenien les monges (jardiners, manteniment,…) no pagaven.

 

Xevi Jou*

 

*També agrair la col·laboració de la Rosa Font Cassú, que ens va fer arribar dades de diferents fonts d’arxius.

 

  Pot ser que d’aquí un temps algú no sàpiga per què al poble de Bordils hi ha un carrer que porta el nom d’Aymerich. Per això volem donar quatre dades d’aquest personatge, fill il.lustre de Bordils.

 

MATEU AYMERICH i MASSANET

Bordils, Gironès, 1715 — Ferrara, 1799

 

Els Aymerich són molt antics al poble. Provenen dels propietaris del mas Aymerich. En tenim noticia, pels llibres parroquials de finals del segle XVI. L’ avi d’en Mateu, però, no era l’hereu i es va fer negociant de professió. Es  deia Josep i l’àvia Maria. El pare d’en Mateu sí que era el gran i hauria pogut ésser l’hereu del mas en cas d’haver-hi nascut. El nom del pare d’en Mateu també era Josep, en Josep Aymerich i Cabanyes. En Josep es dedicaria a fer d’apotecari, o sigui farmacèutic i, a partir d’ell tres generacions continuaran aquest ofici. En Mateu, doncs, seria fill de l’apotecari de la Plaça de Bordils.

 

En Josep (1685-1769) es va casar amb la Teresa Massanet i van tenir un fill, en Mateu Aymerich i Massanet, que va néixer i fou batejat el dia 27 de febrer de 1715. Qui el batejà, i fou el seu padrí, va ser va ser el reverent Doctor Mateu Massanet, germà de la mare i rector de Monells. Li va posar aquests noms: Mateu, Josep, Antoni, Rafel, “batejat a les fonts baptismals de l’església de Bordils”. La padrina va ser l’àvia Maria.

En Mateu, però, no coneixeria la seva mare, ja que va morir quan ell tenia poc més d’un any, el 4 de maig del 1716, “fou donada sepultura eclesiàstica al cos de la senyora Teresa, muller e Josep Aymerich, apotecari de Bordils, amb assistència de vuit preveres i dos religiosos; rebé tots els sagraments”.

La Teresa tenia 28 anys. Havia nascut a Bordils i era filla del metge del poble, el doctor Pere Massanet i de Maria Fuster. Aquests, els avis d’en Mateu, ja eren morts en aquesta data. Ell no els va conèixer, com tampoc no va conèixer l’avi Josep Aymerich, el negociant, que també era mort.

En el seu testament, fet el primer de maig de 1716, la Teresa deixà escrit : “ I per quant Mateu Aymerich, fill meu legítim i natural i de Josep Aymerich, apotecari, marit meu, és menor d’edat i ha d’heredar mos béns per la seva bona educació en el temor de Déu, i conservació dels béns fiant de l’amor i caritat de Josep Aymerich, marit meu, i del reverend Doctor Mateu Massanet, germà meu, els elegeixo en tutors i en son cas curadors de la persona i béns de dit Mateu Aymeric, fill meu i de dit Josep, mon marit, donar-los tal i tant poder qual i quant s’acostuma donar a semblants tutors i curadors testamentaris”.

Per això podem deduir que, probablement, es féu càrrec del noi, un cop fou un xic gran, el seu oncle capellà, ja que el pare, el farmacèutic es tornà a casar l’any 1720 ambo Maria Rosa Llenas, filla del notari de Rupià i van tenir nou fills. No tots van arribar a grans. En Mateu fou el padrí de la tercera filla, que es va dir Teresa (Com la mare difunta d’en Mateu); ell tenia 11 anys. La partida diu : “Padrí, Mateu Aymerich, mig germà de la batejada”.

Quan tenia 18 anys, el 27 de setembre de 1733, va ingressar a la Companyia de Jesús on hi va estudiar la carrera eclesiàstica a Barcelona.

El 15 d’agost del 1748 professà com a jesuita i es va posar a ensenyar filosofia i teologia en els col.legis de la Companyia. A Tarragona va ensenyar humanitats i retòrica.  A la Universitat de Cervera va tenir la càtedra de filosofia, durant sis anys seguits. D’aquesta època de Cervera se’n compten, almenys tres, en llatí i en castellà.

De Cervera va tornar a Barcelona on continuà la seva docència i arribà a rector de la Companyia de Jesús de la ciutat comtal i també del Seminari de Nobles. Aquí també va publicar unes quantes obres.

El 1760 va tornar, per tres anys, a Cervera per exercir el rectorat del col.legi de Sant Bernat, que era de la seva ordre.

L’any 1763 va passar a ser Rector del Col.legi de Gandia i canceller d’aquella Universitat. L’any 1764 feia treballs per instal.lar una impremta al col.legi valencià. El 1766 acaba el seu rectorat de Gandia, desitjant anar a Madrid. Quan era  a Madrid, al Col.legi Imperial, el sorprengué l’expulsió de la Companyia de Jesús, decretada per Carles III i executada la nit del 31 de març del 1767. Això va fer que, algunes de les obres que havia de publicar, van quedar allà sense veure la llum.

Va anar a Itàlia. Primer a Roma i després d’un temps a la deriva, finalment va poder accedir a poder dirigir la casa dels jesuïtes exiliats a Ferrara. Allà hi va escriure moltes de les seves obres més conegudes.

Morí a Ferrara l’any 1799, als 84 anys

Façana actual de la Universitat de Cervera

Aquest escrit ´fou publicat el full parroquial el gener de 1994. Autor : Mn. Benet Galí

 

EL SEU (RENOVADOR) PENSAMENT :

A Cervera, el 1756, va proposar crear una institució anomenada Acadèmia Criticoliterària amb la finalitat, segons l’escrit de proclamació, de promoure una restauració humanística, desvetllar el sentit de la veritat i de purificar les escoles filosòfiques. Es declarava oberta a la participació de teòlegs, juristes, filòsofs, historiadors, filòlegs, matemàtics, poetes. Hi figuraven com a col·laboradors Josep Finestres i Ignasi Dou, professors de la Universitat de Cervera. No arribà a tenir existència efectiva.

És considerat com l’iniciador i alhora el representant més característic de l’anomenada escola filosòfica eclèctica cerverina, que pretenia de renovar l’escolàstica i el suarisme amb les noves tendències científiques i humanistes. Amb el propòsit d’aconseguir aquesta renovació, criticà l’ensenyament que hom donava als col·legis i a la universitat pel seu caràcter formulari i buit i també, per raons semblants, els manuals de filosofia escolàstica. Proposà la introducció a l’ensenyament de les ciències exactes i naturals com el camí per a superar l’estat d’endarreriment d’aquest. Realitzà una tasca de proselitisme dins l’orde que donà lloc a la formació d’un grup de deixebles, principalment Tomàs Cerdà, (que anà a França per aprendre matemàtiques) i Josep Ponç. Defensà, però, l’autoritat d’Aristòtil, tal com era interpretat en la tradició escolàstica, enfront de les doctrines dels filòsofs anglesos i francesos (Gassendi, Bacon, Descartes).

 

CAPBREUS DE BORDILS DEL SEGLE XVII

Primer cal dir que un capbreu és un document on anotava, en forma abreujada i en períodes cronològics espaiats, les confessions o reconeixements fets pels emfiteutes o pels pagesos tenidors (podien ser de remença) als senyors directes, per tal de conservar memòria o prova de la subsistència dels drets dominicals. Com a confessió per part dels vassalls de les rendes degudes al senyor, pot ser una bona font pel coneixement de les rendes senyorials i de l’organització de les comunitats agràries sota règim senyorial, però també pot permetre de conèixer molts aspectes de la societat agrària.

Un capbreu és un document fet davant d’un notari on els diversos tenidors d’un domini esmenten els béns que tenen per un senyor, fent menció de les característiques d’aquests béns, de llurs afrontacions, del que paguen per tindre’ls i de quan han de fer aquest pagament.

Bé, l’Ajuntament de Bordils va transferir (febrer del 2016) a l’Arxiu Històric de Girona, dos capbreus corresponents a la família dels senyors del Castell, els Santdionís.

Es tracta de dos llibres de format foli, enquadernats en pergamí, de 25 i 55 fulls i amb una cronologia que va de 1611 a 1619 en el primer cas, i de 1611 a 1702 en el segon. De fet, el segon és una còpia autenticada del primer, amb alguna actualització i incorporació d’època posterior.

Entre 1611 i 1619, els capbreus recullen les confessions de masos, peces de terra i també algunes cases situades a la cellera* de Bordils fetes per una trentena d’emfiteutes al seu senyor directe, concretament a favor del magnífic Galceran de Santdionís i el seu fill Manuel, domiciliats a la vila de Perpinyà. Les capbrevacions més modernes, d’entre 1669 i 1702, es fan a favor de la noble senyora Narcisa de Camprodon i Santdionís, descendent d’aquells. Sabem que els Santdionís van ser una família destacada en la Girona baix medieval i també que a la vila de Salt eren propietaris de la torre que porta el seu nom.

La trentena de capbrevants són gent, en la seva majoria, de la parròquia de Bordils, però també n’hi ha algun de territoris veïns, com Sant Martí Vell o Cervià de Ter. Cadascuna d’aquestes persones reconeixen els béns que tenen pel senyor directe, amb la seva situació i els pagaments i prestacions a què estan obligats. No tots aquests emfiteutes són pagesos, hi ha també gent d’ofici (fuster, picapedrer, mestre de cases, paraire, teixidor de llana i lli, bracer, etc.) que solen habitar en cases de la cellera; és a dir, en l’espai urbanitzat a l’entorn del temple parroquial.Primera plana del capbreu, on hi ha l’índex del contingut.

Entre els pagesos, podem destacar la presència de sis dones que apareixen com a senyores útils i propietàries dels seus respectius masos, i un pagès decorat amb privilegi militar. Caterina Amorosa, per exemple, senyora útil i propietària del mas Amorós, reconeix la seva condició de dona pròpia i sòlida del senyor i l’obligació de pagar-li cada mes d’abril un cens de 3 sous barcelonesos per raó dels sis mals usos**.

Aquests capbreus de Bordils tenen un gran interès des de diferents punts de vista. En primer lloc, per a l’estudi de les relacions socials que es generen a l’entorn de la terra en aquest territori a l’inici del segle XVII. Un segon aspecte és la importància que tenen per a l’estudi de la toponímia local: els noms dels masos, les peces de terra, els recs… o noms que ja havien canviat, com ara les Pelegrines (antigament les Tretes), les Arenes (abans Ribesaltes), el mas Amorós (antigament conegut com el mas Llobet), així com noms de masos que aleshores estaven ja derruïts, com és el cas dels masos Alomar (en el veïnat de l’Almet) i Ferrer.

No menys interessant és la informació que ens aporten per a l’estudi urbanístic de l’antiga cellera. L’anàlisi de les afrontacions de les cases, les referències als murs, el Castell, la plaça, la casa del benefici de Sant Miquel (que es diu que antigament havia estat hospital) poden ajudar a dibuixar com era el nucli antic de Bordils ara fa quatre-cents anys.

Elsa dos llibres, propietat de l’Ajuntament de Bordils, han passat a formar part de la Col.lecció de manuscrits de l’Arxiu Històric de Girona i ja es troven a l’abast de les persones interessades en la seva consulta.

Santi Soler i Simón(AHG)

Ara anem a veure la traducció d’una plana dels capbreus, per veure un exemple del que contenen. :

1611, octubre 9, Bordils

CAPBREVACIÓ feta per Joan Prats, teixidor de llana de Bordils, a favor del Magnífic Senyor Galceran de Sant Dionís, donzell domiciliat a Perpinyà, i del seu fill Emmanuel de Sant Dionís, donzell domiciliat a Perpinyà –absents en el moment de l’acte-, i en nom seu a Montserrat Camps, pagès, de Bordils, procurador dels Sant Dionís de Bordils, on el primer reconeix tenir dues cases pertanyents a la senyoria d’aquests, situades a la cellera de l’església parroquial de Bordils.

• La primera, que havia estat la casa principal del Mas d’en Mascarós de la Vila, afronta, a l’est, amb un carrer públic; al sud, en part amb el mateix carrer i en part amb un terreny on el mateix Joan Prats s’hi ha construït una casa; a l’oest, amb la muralla, i al nord, en part, amb una propietat de Pere Ferrer, ferrer, i en part amb una propietat dels hereus d’Antiga Pla, difunta, esposa de Salvador Pla, pagès, que antigament havia estat una cambra de l’abans esmentada casa principal del Mas Mascarós de la Vila.
• La segona, contigua a l’anterior i –com s’ha dit- recentment edificada per Joan Prats, afronta, a l’est, amb el carrer públic; al sud, amb la propietat de Guillem Moret, paraire; a l’oest, amb la muralla, i al nord, amb la primera casa anteriorment ressenyada.

En contraprestació per la tinença de les dues cases, Joan Prats reconeix que paga anualment dos parells de gallines, un parell per Nadal i un altre per Carnestoltes, a més de ratificar les obligacions feudals que se’n derivin.

Autor: Salvi Fàbrega, notari públic de Girona. Signat i legalitzat per Rafael Monràs, notari públic de Girona, per malaltia de l’anterior.

Noms de persones: Joan Prats, teixidor de llana, de Bordils / Magnífic Senyor Galceran de Sant Dionís, donzell domiciliat a Perpinyà/Emmanuel Sant Dionís, donzell domiciliat a Perpinyà, fill de l’anterior / Montserrat Camps, pagès, de Bordils, procurador / Pere Ferrer, Ferrer / Antiga Pla / Salvador Pla, pagès, marit de l’anterior / Guillem Moret, paraire / Jeroni Carrera, Fuster, de Bordils, testimoni / Francesc Forment, criat dels senyors Sant Dionís, testimoni.

*Sagreres i celleres són els dos noms amb què es coneixen a la Catalunya Vella els nuclis de poblament concentrat nascuts al voltant d’esglésies a partir del segle XI

L’escrit que us presentem aquest mes , és fruit d’una llibreta que ens ha fet arribar en Josep Capdeferro Maureta.  És una còpia d’una altra llibreta, que fou propietat de Camil Pujol, datada el 18 de juliol de 1955.

A la vegada, aquesta era una còpia d’una d’en Josep Sastre Pagès i que l’havia copiat el 15  de febrer del 1909 d’una signada per Esteve Pujol i que, aquest Esteve Pujol, l’havia tret d’una altra llibreta que va escriure un tal Joseph Sastre per ordre del seu pare Baldiri Sastre, pagès de Bordils, el 1867.

Què hi podem trobar? : Tres repartiments de de les feixes del Ban.

Però d’on ve el nom de Ban*?

 

*Ban : Segons la definició del diccionari de la Llengua Catalana: Crida, pregó, edicte, publicat per ordre d’una autoritat. / Disposició de caràcter general en forma d’ordre que l’autoritat imposa directament a la població.

 

ORÍGENS DEL BAN :

El que ara anomenem Ban de Bordils és una pollancreda artificial; però a principis del segle XVIII eren verals erms a tocar el riu Ter, plens d’arenys, aiguamolls i llots portats per les crescudes d’aquest riu; és per això que en els documents  antics venen com arenals, aiguadeixos,…

Imatge actual prop de la llera, després de les avingudes del novembre 2018.Com podeu observar són terrenys totalment embardissats.Són els anomenats aiguadeixos o arenys portat per les crescudes del riu. Doncs és així com ens hem d’imaginar com era tota la zona que ara anomenem el Ban a finals del segle XVII

  Primerament, aquests terrenys salvatges i improductius, foren escripturats a favor de D. Juan Batlle i Prats de Flaçà, el 13 de març del 1673.

El 1704, aquestes terres, foren transferits al comú (ajuntament) i a particulars de Bordils mitjançant unes transaccions i la compra dels drets per 700 lliures, al nét d’aquell Juan Batlle.

Sembla ser que al 1725, els propietaris bordilencs van queixar-se a la Real Audiéncia perquè el marquès de Cartellà, el qual ja s’havia apropiat de la majoria  dels arenys de Celrà (1722) i pretenia fer el mateix amb els de Bordils.

L’estira i arronsa per la possessió d’aquells paratges no es tancà fins el  març de 1756, en que una sentencia dictada i refermada el 1 de juliol del mateix anys, pel Tribunal General del Principat de Catalunya, donava la raó als propietaris i regidors de Bordils, els quals van fer un Ban (edicte) donant la raó als afectats, davant la demanda interposada  per en Joseph Guinard de Celrà.

Els repartiments dels aiguadeixos comunals, es va realitzar en diferents períodes i amb criteris, a vegades, no gaire imparcials.

 

Doncs bé, en aquest PDF, resum de la llibreta original, podreu veure alguns d’aquests repartiments.

 

REPARTIMENTS DEL BAN DE BORDILS

Repartiment del Ban Resum (Clicar aquí per obrir el PDF)

 

NOTES : Com a mesures de longitud, també parla de CANES** i PAMS***

**CANA o canya d’amidar (del  llatí canna que prové del semític qanah, que significa canya) fou una antiga unitat de longitud, usada a la Corona d’Aragó, el migdia francès i el nord d’Itàlia.  Equivalia a 8 pams), que són 1,555 metres

***Un PAM és una antiga unitat de longitud antropomètrica que es va estandarditzar en 20,873 centímetres. A Catalunya i les Illes era la vuitena part de la cana

Alguna dada ha estat treta del llibre de Josep M. Martí Tarré “De Bordils a Son Bordils”

Xevi Jou (BMD)

Aquest escrit, obra de Mn. Martí Alabau, està extret del programa del XIV Aplec de la Sardana de Flaçà del març del 1987 que va titular :

LA TRADICIÓ MUSICAL A BORDILS

 

El que aneu a llegir a continuació, fou  copiat per Mn. Benet Galí del Llibre d’Òbits* número 2 de la parròquia de Bordils en els fulls 205 i 206, entre les partides de defunció del 15 d’agost del 1881 i el 15 d’octubre del mateix any.

És una narració dels fets que Mn. Sixt Prim, rector de Bordils del 1782 al 1825, va viure durant l’ocupació de les tropes franceses al poble de Bordils durant l’anomenada Guerra del Francès

*Llibre d’Òbits on hom enregistra les defuncions dels membres de les parròquies.Hi ha alguns llibres d’òbits o enterraments concili de Trento. Però fou el concili de Trento (1563) el que obligà tots els rectors a tenir aquest llibre, que, juntament amb el de baptismes i de casaments, és anomenat llibre de sagraments, car hi consta si els difunts han rebut el viàtic o l’extremunció.

La llegenda que a continuació podeu llegir, va ser estrenada durant la Festa Major del 2015 amb motiu de l’activitat que vam titular : Llegendes de Bordils, que si no són veritat són ben trobades”.

Fotografia de l’imatge que presideix la portalada de l’església de Bordils feta el 1992

L’HOME DE PEDRA

Temps era temps hi havia un matrimoni que no tenia fills. Ja duien un munt d’anys que el seu desig no s’acomplia. El matrimoni tenia molts doblers, era ric. Però per sort, els diners no ho poden tot. Anava passant el temps i els feia por de perdre els ànims i les forces per a poder pujar un fill –o filla, vés a saber! Tenien por de perdre les ganes de jugar i d’acompanyar l’infant a créixer entre vinyes i camps. Amb el temps, s’acaben les forces per poder canviar bolquers, passar nits en blanc, escoltar plors i perquès… Estaven amoïnats, desesperats, tristos i angoixats.

Però vet aquí que per aquelles dates, els vilatans de Bordils tenien un gran projecte que aplegava a tot el poble: estaven fent una església nova. Els veïns i veïnes tallaven la pedra a les pedreres de la muntanya de Montjuïc i les transportaven amb carros  fins aquí, on els picapedres d’ofici les donaven forma. I així treballant de sol a sol veien com l’església s’anava fent més alta i més gran. En aquesta tasca hi treballaven petits i grans.

Vet aquí que un dia d’aquests, mentre el matrimoni ajudava en aquesta tasca, l’home , que era mestre d’obres, van fer una petició. Si Déu els volgués donar un fill, hereu o pubilla, més igual, jo pagaria les despeses de construcció d’un campanar que s’aixequés altiu i majestuós per damunt de les cases de la Vila i que es veiés des de les poblacions veïnes.

No passà gaire temps que la muller començà a tenir una gran panxa: esperava un infant, quina il•lusió tan gran! El marit tingué cura de la muller i li portava dolços, xocolata, ametllats i tots aquells antulls que li plaïen. De mica en mica veieren que aquella panxa era més grossa del normal i en el seu interior hi començava a haver-hi força guirigall i és que… no tindrien un fill, no: n’estaven esperant dos!

El matrimoni, ara ja pares, tingueren una bessonada. Cofois, contents i satisfets compliren la seva promesa en agraïment de la seva bessonada.  I diuen que  l’endemà de la consagració de l’església aparegué el bust de pedra del benefactor al pòrtic i si busqueu bé en algun racó de la portalada, també hi trobareu esculpits els dos bessons

I si això no és veritat, així ens ho han contat.

Adaptació feta per Xevi Jou

Fotografia de l’escultura que podem trobar en un pilar decoratiu en el lateral de la portalada.

Geografia General de Catalunya, una obra dirigida per l’ historiador Francesc Carreras i Candi. La publicació consta de sis volums que es van publicar entre  1908 i 1918. Aquí reproduïm la part que fa referència al poble de Bordils, que podem trobar en el cinquè volum Província de Girona(1.154 pàg..), obra de Joaquim Botet y Sisó.

 

Què hi podem observar en aquesta descripció del poble de Bordils  de la segona dècada del segle XX ?

Bé, primer sembla que hi ha una errada en el recompte del nombre d’habitants(904), ja que si mirem la suma pels nuclis de població en surten 802.D’aquests bordilencs només sabien llegir i escriure un 41%. Menciona el veïnat de La Fleca, que avui coneixem com el barri de la Carretera; també el Mas Bech, que correspondria al triangle que avui formen el C. De la Creu – C. Migdia – Camí del Pla.

Observa que els camins no estan gaire ben cuidats i que per anar a Cervià no parla de cap barca, sinó d’un pas de gual. En quan als conreus, esmenta, entre d’altres, el cànem i alguna vinya. D’indústria només un molí fariner, però vàries premses d’oli. Dues escoles públiques(una de nois i una de noies) i una de particular o privada de noies. Com que encara no s’ha normalitzat l’ortografia catalana(Pompeu Fabra), al final comenta que creu que Bordils s’hauria d’escriure Burdils