EL RETAULE BARROC DE L’ESGLÉSIA DE BORDILS (1a. part)

L’escrit d’aquest mes l’hem manllevat del treball de Dora Santamaria i  Colomer, amb el nom “Pere Perdigó escultor de Vulpellac(1559-1639)”va publicar  a Estudis del Baix Empordà, 1990 i que fa referència al magnífic retaule que va presidir l’altar major de l’església de Bordils, des de  principis del segle XVII fins el 1936, començament de la Guerra Civil espanyola que fou condemnat a la foguera.

Per l’extensió de la temàtica, hem decidit fer-ho en dos parts, la 1ª part aquest mes, amb les següents apartats: A) Notes biogràfiques  de l’autor, el mestre fuster i imaginaire Pere perdigó. B) Alguns detalls del contracte i C) característiques generals del retaule.

El mes següent, completarem  amb una D) una descripció detallada del retaule i de la seva iconografia.

 

A)L’AUTOR: Pere Perdigó fou batejat el 4 d’octubre de 1559 a l’església de Vulpellac; fill  de Montserrat*, d’ofici abaixador**  i Caterina. El 1608 va formar part del Consell General de la Vila de la Bisbal. Casat amb Esperança, filla d’Antoni Pla, pagès  de les Penelles, bisbat d’Urgell. Va tenir quatre fills: Marianna(1591), Caterina(1594), M. Àngela(1596) i Onofre(1600). Com a cloenda d’aquest esbós biogràfic, citarem textualment l’anotació feta al registre de defuncions de Vulpellac : “ 15 de gener de 1639, morí el mestre Pere perdigó, escultor. No ha fet testament”. Tenia doncs, vuitanta anys, i el més sorprenent-diu l’autora de l’estudi-, és que només se li hagi documentat una obra. Tampoc cap àpoca***  o altre document que ens doni alguna pista del treball com a escultor .

B)EL CONTRACTE :  En el nostre cas hem de parlar de tres contractes, o millor dit tres capitulacions que foren signades en l’interval d’un any i mig, totes a la  notaria de Pere Canals de Girona. En la  capitulació 1ª estableixen clarament les condicions de sou, feina, temps, garanties, materials,…, però deixa oberta la possibilitat de poder modificar millorar o ampliar el retaule, respectant-ne això si, les clàusules fonamentals i, incrementant-ne el preu si es considera necessari.

En la 2ª i 3ª s’introdueixen algunes modificacions i es van donant les pautes a seguir per l’escultor. També s’augmenta el preu en relació a l’augment del treball i retocs que es convenen.

El comitent**** va ser la universitat o municipi de Bordils. Es nomenà una comissió constituïda per set persones: set síndics de la parròquia amb facultat de decidir sobre la realització del retaule i l’elecció del programa iconogràfic.

El preu previst en un principi fou de 940 lliures. A la 2ª concòrdia s’incrementà amb 360 lliures, donat que s’havia modificat i ampliat part del retaule. De nou, a la 3ªtercera capitulació, s’afegeixen altres 90 lliures, essent el preu total del retaule de 1.390 lliures barceloneses.

El temps acordat per a la seva execució fou de tres anys, advertint que, de no acabar-se en aquest termini, el comitent es reserva el dret de fer-lo acabar per un altre mestre, a compte de Pere Perdigó.

De la traça  que s’havia de seguir per a l’execució del retaule, no s’indica qui va ser-ne l’autor.

Els materials emprats en la realització del retaule foren: pedra de la pedrera de Celrà per la part inferior o basament, picada i brunyida semblantment com el portal de la façana de l’església de Sant Feliu de Girona. La resta o cos principal, en fusta d’arbre blanc, bona i seca.

Altres acords que es recullen a les capitulacions fan referència a les clàusules de garantia. Terminis de pagament: sis en total, el darrer dels quals-300 lliures- no es faria efectiu fins que el retaule fos acabat, assentat i judicat per mestres experts. També formava part del pacte que, mentre durés l’execució del retaule, el mestre Perdigó es traslladaria a Bordils, amb tot la seva família, per tal de poder millor treballar i encaminar l’obra´.

C)CARACTERÍSTIQUES GENERALS : L’únic testimoni que d’ell en tenim és una fotografia, el record d’algunes persones i, des d’ara la descripció que recullen els contractes.

Historiadors de casa nostra que conegueren el retaule, el descriuen com una obra del renaixement, de força bon gust i de ser un retaule ambiciós –ho demostra el preu: 1.390 lliures- i  important en el seu context, comparable a altres retaules catalans de l’anomenat pre-barroc o també, com proposa l’estudiós Cèsar Martinell, com dins de la “segona fase” dins del procés evolutiu dels retaules barrocs, caracteritzats fonamentalment per:

a).- Les seves dimensions considerables –grans retaules-

b).- per sustentar-se, sovint, sobre un basament petri.

c).- Per la seva adaptació a l’absis poligonal del temple, aconseguida  mitjançant l’obliqüitat convenient del cossos extrems, que li confereix una més gran mobilitat.

d).- Per conservar l’esquema reticular de carrers verticals dividits horitzontalment per entaulaments continus, acusant algunes parts que es volen destacar amb frontons, balustrades o altre elements complementaris de caràcter classicista.

Una darrera característica d’aquest retaule era la seva organització, resolta totalment amb escultura: imatges exemptes a les fornícules i plafons en relleu, substituint les grans taules pictòriques habituals en retaules de la segona meitat del segle XVI i principis del XVII.

BMD de Bordils

 

*Montserrat: aquest nom actaulment usat com a nom propi femení, però, fins al segle XIX era emprat també com a nom propi masculí.

**abaixador: era un menestral que tenia coma a ofici abaixar el pèl dels draps de llana tot tallant i igualant el pèl sobresortint amb unes estisores d’abaixar.

***àpoca: carta de pagament o rebut o qualsevol altre document en el qual el creditor declara que el deutor ha pagat la quantitat deguda.

****comitent: pot ser una o diverses persones, o una organització o comunitat, que paga i encarrega a una altra persona (mestres d’obra, artistes,etc.) la realització d’una obra d’art.

 

 

 

ENTERRAMENT AMB L’AIGUA A SOTA EL  CUL

Com que encara tenim recents els efectes del pas de la tempesta “Glòria” i que el “Torrent” (Riera de Palagret) es va tornar a passejar pels carrers del poble de Bordils, hem repescat de les memòries escrites de Mn. Esteve Jou Parés, del llavors capellà de Bordils, que fa esment d’una torrentada del desembre del 1932 que els va obligar a haver d’enterrar el metge Sr. Esteve Pujol Aymerich*mort aquells dies.

Nota: El text(planes 149-150-151-I part-) està transcrit tal i com el va deixar escrit Mn. Esteve. Diu així:

“…Se convoquen eleccions municipals. Ve a casa un amic que es concejal, en Camil Pujol i diu : -Mn. Esteve, ara será un fet l’arreglo del Torrent.

Jo li faig: -Que hi ha eleccions?

–Jo li parlo del torrent.

-I jo de les eleccions. N´hi ha o no?

-Bueno si, però ara s’arreglará el Torrent.

Això del torrent es un problema greu a Bordils. Quan plou molt, l’aigua no te escorro i se vessa al damunt de la població, inundant els carrers i amenaçant entrar per les cases, a menys que hi posin a les portes un “batiport” una fusta amb guies, que amb ciment queda l’aigua impossibilitada d’entrar.

No hi ha manera de resoldre això sinó es desviant el torrent cap el riu, abans d’entrar al poble. Peró això vol dir expropiar moltes terres i molts diners per tan.

Per això una de les banderes polítiques de totes les eleccions es sempre “l’arreglo del torrent”.

En una d’aquestes diades d’aiguat, jo havia posat el batiport i m’entretenia fent barcos de paper i deixar-los anar avall del carrer. I si era al vespre, amb un diari gros, ences, tirat a l’aigua, creava un espectacle maravellós de llum i fantasia.

Amb aquestes sento crits dintre i es que l’aigua no podent entrar per la porta, entre per el safareig, per el desaigua.

Si que l’hem feta bona! I els baixos de la casa se van omplint de aigua.

Sort tenim de la valentia de Mossén Honorat Viñolas, que se trova aci fent practiques de magisteri, que se fica al safareig i tapa el pas de l’aigua.

Mentrestan amb mes d’un pam d’aigua, el mobiliari de els baixos queda tot deteriorat.

Precisament allavors me venen a buscar per atendre al metge Sr. Esteve Pujol, que esta molt greu. Hi vaig, amb aigua fins a mitja cama.

La defunció del Sr. Pujol ens planteja un problema, que va lligat amb el torrent.

Tots els carrers estan inundats, amb uns tres pams d’aigua. Hem esperat dos dies mes per l’enterrament, però l’aigua no mimva i encara amenaça pluja altra vegada; per lo que decidim fer l’enterrament.

El cadàver amb un carro, els seus tres fills i jo. Portem el difunt davant de l’esglesia parroquial i allí resem una absolta i, sense mes, cap el Cementiri, passant per el barri titulat “la carretera” a on no arriba la inundació, si be tot es moll i embarrat.

Ha sigut un enterrament d’aquells que se recordan sempre mes.

La família Pujol es una família amb la que he tingut mes lligam d’amistat i ajuda.

Está composta per els dos vellets, el fill gran Camil casat amb dos fills, i un noi Ricard, solter, i una noia, la Julia també soltera.

La Julia es la presidenta de les Filles de Maria** i en Ricard un company excel·lent, amb el que puc comptar sempre.

Es curios anotar que el Dr. Esteve Pujol, que acaba de morir, últimament estava assegut al portal de casa seva, no lluny d’allá on viu el TET, que es el pare del alcalde, doncs resulta que el Tet es un Curandero de fama comarcal de manera que cada dia venen molts malalts de fora per a fer-se visitar per ell, que lo  que es en cuestio de osos diuen que hi entén molt.

Arriba un foraster i pregunta al Sr. Pujol :

-Escolti, que em faria el favor de dir-me on viu el Tet? Mira de preguntar al metge per el curandero…

I ell li fa, tot empipat: -Tireu endavant, que ja hi trobareu.

La seva edat i la seva experiència valien molt…”

Llinda on consta el seu nom i que fou casa seva al carrer Ample. Avui la casa és coneguda com “els pisos de Can Mallorca”.

*ESTEVE PUJOL i AYMERICH

Nascut a Bordils(Gironès) 23 de setembre de 1854.

Membre directiu de l’Agrupació Catalanista de Bordils (1898-1900).

Fill del propietari Josep Pujol Tió, de Vidreres, i de Dolors Aymerich Bardera, de Bordils.

Batxiller a Girona el 1871. Llicenciat en medecina el 1875. Exercí a Bordils.

Casat amb Anna Galí, de Cervià de Ter.

Va tenir tres fills : Camil, Ricard( que fou alcalde del 1942 al 1954) i Júlia

El seu nét, Josep M.Pujol Güell, fill de Camil, fou alcalde del 1960 al 1976)

 

 

 

** LES FILLES DE MARÍA,. Associació integrada en les activitats parroquial i en la participació de les múltiples devocions, una mena de realització social. Dins la mateixa mentalitat de l’època, calia educar a les noies per al dia de demà ser una bona mestressa, una bona esposa i, és clar, formar-les  en una espiritualitat que fera d’elles unes dones catòliques i devotes En aquest context hem de situar la “Congregación de las Hijas de María”. Era un grup parroquial, dirigit i presidit pel rector de la parròquia i es constituïa com a una associació amb el seu Reglament.

APLEC RELIGIÓS a BORDILS

Introducció : El 1910, el Govern espanyol, presidit per José Canalejas Méndez , durant el període Constitucional del regent Alfonso XIII, va voler “regenerar i democratitzar” les velles estructures  per treure de l’endarreriment que hi havia a l’Espanya de l’època.

Canalejas  estava en l’ala radical del liberalisme i volia modernitzar el país. Per això, va haver de fer front a una forta oposició dels conservadors i de l’Església, per la qüestió religiosa, que fou una prioritat per poder avançar en les seves mesures progressistes per a la societat. El seu objectiu final, en aquest apartat, era aconseguir una separació “amistosa” de l’Església i de l’Estat, mitjançant unes negociacions amb el Vaticà, cosa que la santa Seu s´hi  va negar. El president volia reduir  el pes que les ordres religioses  tenien, a partir d’una llei(Ley del candado) que les tractava com les demés associacions. El rebombori aixecat per les protestes dels poders fàctics i conservadors fou descomunal que titllaven al Govern de voler “descatolitzar “ Espanya i estar al servei de la maçoneria. La confrontació fou de tal magnitud que Espanya va retirar el seu ambaixador de la Santa Seu.

Aquest polític, no va poder portar a terme el seu programa progressista, de millora de la legislació social i també volia resoldre el “problema català” amb un projecte de Mancomunitat preparat conjuntament amb Enric Prat de la Riba, ja que fou assassinat a la Puerta del Sol a Madrid, el novembre del 1912.Aspecte d’un acte religiós celebrat el 1924, a la plaça del Poble de Bordils.

MITTÍNG POLÍTIC-RELIGIÓS a BORDILS

El 14 d’agost de 1910, a la plaça del Poble de Bordils –llavors de La Constitución-, va acollir un míting que fou multitudinari, diuen que unes 3 mil persones i a la  que també s’hi van adherir  nombroses personalitats eclesiàstiques com el cardenal  de Toledo, l’arquebisbe de Tarragona,…, com també diferents Ajuntaments, diaris, associacions catòliques i tradicionalistes.

Si llegiu l’article de La Defensa que adjuntem*, veureu el fervor catòlic – patriòtic que s´hi va respirar en aquells dies, almenys per alguns sectors del poble i de crítica al Govern de Canalejas.

*Aneu al buscador : 002556  i 002557                                                                                        Xevi Jou Viola (BMD)

Bar PLATA, Discoteca SILVER i,  HAWAIAN CLUB de Bordils

L’antic bar Plata

 Abans de parlar de la discoteca Silver de Bordils, hauríem d’ esmentar el que el   Bar Plata ha significat per Bordils, ja que aquest bar ha estat, des del seu inici,  un punt de trobada tant de la gent del poble  com dels pobles del seu voltants. Com molt bé encara molts recordareu, el local original l’hem de situar a l’altre costat de la carretera d’on avui està   emplaçat. Corria  l’any 1952 que  la família Follia – Tura: en Joan, la Matilde i els seus dos fills Josep ”en Pitu” i Joaquim ”en Quimet”, residents a Sant Martívell, va arrendar la casa de la Carretera de Bordils per fer-hi el primer Bar Plata, però era més que un bar, era un  lloc d’esbarjo per anar-hi a prendre un cafè, algun refresc, fer-hi el vermut amb alguna tapa i també poder-hi fer la partida de cartes: la botifarra, el truc, el mau-mau, el canari…  Uns anys més endavant,  si va poder veure una de les primeres  televisions del poble, en una època  en que la majoria de cases encara no n’hi havia, però a més van organitzar sessions de ball i algunes funcions de teatre al magatzem que tenia al costat. Però , a més, hi podies anar a jugar al billar ,al futbolí, al pin ball també coneguda com “la màquina del milió”, mentre podies escoltar un “hit”, cançó que havies seleccionat a la sinfonola o gramola, aquell aparell que et reproduïa discs de vinil ,si prèviament hi havies introduït cinc duros.

L’antic Bar Plata a la dreta de la imatge i a l’esquerra la discoteca Silver.Començament dels anys 70 del segle passat.

Però l’esperit emprenedor dels germans Josep i Joaquim Follia els va fer veure que no es podien quedar estancats amb el simple Bar Plata, i aquest neguit emprenedor els va empènyer a ampliar  l’oferta d’oci de la zona amb altres activitats complementaries; i val a dir que el projecte ideat, era una aposta molt atrevida i valenta,  però ells mai s’arronsaren davant el seu esperit empresarial.

Així que a principis dels anys 70 varen començar a rumiar quina seria la manera d’atraure més jovent no els de Bordils sinó també  de les comarques   dels voltants.

Què se’ls hi va ocórrer? Doncs muntar una discoteca. Dit i fet, al cap de poc ja s’estava construint la discoteca SILVER a l’altre costat de  la carretera, pràcticament davant del Bar Plata original.

Una vegada enllestides les obres de la discoteca i aconseguits tots els permisos i tràmits burocràtics, el 23 de juny de 1972, pe la  revetlla de Sant Joan, s’inaugurava la discoteca Silver.  Va  ser un èxit espaterrant i no només aquell dia sinó que, diumenge rere diumenge, es va anar convertint en una sala de les més populars i entranyables de la comarca, potser hi va ajudar el seu disseny tant de  l’edifici, la distribució, la decoració, la il·luminació, la música, …Tot va ser molt encertat, a més a més  estava equipat  d’aire condicionat.  El jovent dels pobles del Gironès,  de l’Empordà, i de més lluny, potser ajudava el fet que Bordils estava ben comunicat amb la S.A.R.F.A. i el tren, venien a ballar i  gaudir a la discoteca Silver; i fou en aquest marc psicodèlic on  moltes parelles  dels pobles del voltant s’hi varen conèixer.

Els Follia, escollien molt bé el personal : cambrers, seguretat, manteniment,…i també una feina que és clau en una disco: els discjòqueis.

Els germans Follia, sembla ser que ja havien pensat en més d’un per la tasca de discjòquei,  però al final  van decidir proposar-ho a en Ricard Masó de Bordils, ja que  en Ricard  tenia l’experiència d’haver treballat durant  alguns estius a la discoteca Oasis Parc de Lloret de Mar com a discjòquei . Ho va acceptar, però amb la condició que necessitava un  company que l’ajudés , i l’escolli’t, va ser en Jordi Barrera , també de Bordils , potser perquè en Ricard sabia que aquell jove era bon coneixedor de la música del moment .

Com podeu imaginar-vos,  per mi va ser una gran satisfacció poder fer de discjòquei aquells anys. Amb en Ricard ja ens coneixíem sobretot per tema musical.(explica en Jordi)

Doncs bé, ja tenim en Ricard i en Jordi compromesos en la tasca de fer ballar la gent i ser innovadors en la música que nosaltres  mateixos vam haver de seleccionar i comprar els primers discos , imprescindibles per tal de poder obrir la discoteca. S’ha de dir que no fou tasca fàcil això de saber triar la musica i discos adequats, però vam anar a la botiga Erato de Girona, que ja coneixien i n’eren clients habituals,. L’Erato era una botiga  especialitzada en discs, situada en un carreró de Rambla de Girona; en aquella època era una de les millors botigues de música que hi havia a les comarques gironines on s’hi podien trobar les últimes novetats musicals; els propietaris eren la M. Teresa Reitg i també l’ajudava el seu marit Santiago Roca-Delpech, artista i pintor. Quan entraves a aquella botiga s’hi respirava un ambient de The Beatles sobre tot, doncs ells n’eren molt fans, tenien una foto d’ells dos, travessant el mateix pas de vianants que hi ha a la portada de l’Abbey Road de The Beatles, i molts d’altres detalls, sobretot d’en John Lennon, però no hi faltava cap dels grans grups de l’època, Rolling Stones, Led Zeppelin, The Doors, Pinck Floyd, David Bowie, Lou Reed i un llarg etcètera interminable de tots els grups, bandes i cantants d’aquella època mítica.

Però a lo que anàvem, l’èxit de la primera època del Silver , com ja he dit, va ser brutal, els diumenges es formaven llargues  cues per poder-hi entrar, s’omplia sense cap mena de dubte cada diumenge, el preu de l’entrada, crec recordar, costava 200 pessetes amb dret a una consumició.

Una sessió d’un diumenge a la tarda solia durar al voltant d’unes cinc hores, entre les 6 de la tarda fins a les 11 de la nit, aproximadament, es començava posant música ambiental, tipus Booker T. &The MGS, Brian Auger &theTrinity-Bumpin’ on Sunset, Eumir Deodato, etc. fins que el local començava a omplir;  tot seguit es posava la primera sessió de musica “ràpida”, al voltant de tres quarts d’hora  aproximadament, que s’anava compaginant en sessions de música lenta. Cal dir que la música que es posava feia gaudir  molt al públic assistent en general; la“ràpida” per moure’t i desfogar-te, i la “lenta” per poder ballar agafats i com més a prop millor amb la parella que hi accedia embolcallats d’un ambient de càlida penombra.

Per citar alguns dels grups musicals ara em venen al cap: The Beatles, Pink Floyd, Simon & Garfunkel, James Brown, The Moody Blues, Elton John, Procol Harum, The Rolling Stones, Lou Reed, David Bowie, Billy Paul,  Carole King, Bee Gees, Barry White, Led Zeppelin, TheTemptations, Creedence Clearwater Revival, Deep Purple, Tina Turner, Crosby, Stills, Nash & Young  i un llarg, llarguíssim etc., que ara per mi i per molta  gent de la meva edat, aquella música encara ens transporta un piló de grans records,  emocions i sensacions, potser amb una certa nostàlgia de temps passats i de les  vivències que vam poder gaudir.  M’agradaria constatar, que no ho dic jo, sinó gent experta del món de la música, que  aquella música dels anys 60 i 70 va ser la millor o de les millors de tota la història de la música moderna. (-opina en Jordii continua explicant):

Al cap d’uns dos anys, en Ricard Massó va plegar, i jo vaig haver d’escollir un nou company, que va ser en Josep Teixidor ”en Teixi” de Celrà, que ja érem companys i ens coneixem de  feia temps,  a més de ser un altre  apassionat de la música, la vivia i per ell era una  part molt important de la seva vida. En Josep Teixidor, malauradament, ja fa uns anys va morir a Menorca, que era on vivia.

Cap a finals de 1975, jo vaig haver d’anar a la mili,  i llavors en Josep Teixidor va escollir un nou company, en Josep Saló “en Pitu”. Com que  a l’any següent en Josep Teixidor també va haver d’anar a la mili  , en Josep Saló ho va compartir amb en Josep Batet ”en Telu”,  ja més tard, va entrar-hi l’Antonio Úbeda,…però ja el boom Silver potser havia passat una mica.

Cal dir que cada discjòquei tenia el seu propi estil i les seves preferències musicals, però tots vam saber crear un ambient musical molt bo.

A la discoteca Silver, puntualment, també hi havia actuacions en directe de conjunts i grups musicals, per exemple en la gala de “despedida de quintos”  de l’any 1974, que recordo especialment,  va haver-hi la actuació de conjunt Lone Star. També recordo actuacions  com la de Janio Martí i el seu conjunt, molt popular en aquella època, i la que va marcar una fita fou l’actuació  de LA TRINCA, concretament el diumenge 25 de maig de 1975, penseu que   aquell diumenge es va omplir fins a “la bandera”, quasi no es podia transitar per allà dintre.

També aquell mateix mes, la nit del dimecres 28 de maig, vigília de Corpus, que en aquells anys era festiu, va haver-hi la celebració de MISS SILVER 1975, i van participar unes vint noies, va ser una vetllada  entranyable.  El jurat va estar format per, aleshores  l’alcalde de Bordils, Josep M. Pujol;  en Manuel Bonmatí  Romaguera, president de la Associació de la Premsa de Girona; Josep Ferrer, Joan Planas i Fidel Escura, enginyers; Emilia Xargay, pintora-escultora; Joan Saura, mestre industrial i decorador; Santiago Roca-Delpech, artista-pintor i la seva esposa Maria Teresa Reitg. L’acte va ser presentat per els reconeguts locutors de “La Voz de Gerona”, Mary Gisbert i Jaime Teixidor. Esmento les persones del jurat per il·lustrar el nivell de  l’establiment, que personalitats que en aquells moments eren rferent del món de la cultura i empresarial  acceptessin formar-ne part .

Això era una prova  del renom que havia adquirit arreu i fes que aquesta discoteca, cada dia que obria les portes, omplia de gom a gom les seves amplies i acollidores instal·lacions.

El 1976 i el 1977 també es va celebrar aquesta festa, amb nombrosa participació de candidates a ser escollides.

La Discoteca Silver el setembre de 1979

L’èxit de la primera època de la discoteca Silver, com ja he deixat constància, va  ser molt important, però malgrat aquesta acceptació inicial, la moda de les noves discoteques va canviar i va fer que el local entrés en progressiva decadència. Malgrat això, el 18 de març de 1983, vigília de Sant Josep, després d’haver fet alguns canvis de disseny per intentar superar la crisis, van provar de fer sessions de cinema en un àmbit del local , per canviar, fins i tot se li va canviar el nom,  s’anomenà  XIPETOTEC, tot i que els últims anys es va tornar a dir SILVER, l’esplendor que havia tingut, es va anar apagant  fins el seu tancament definitiu.

Edifici  que fou la discoteca Silver (finals de desembre de 2019)

Els germans Josep i Joaquim Follia, no es rendiren i encara van fer un pas més. El dissabte 18 de març de 1977, inauguraven el HAWAIAN CLUB, prop de l’aparcament de la discoteca Silver. Aquest nou i espectacular club, totalment diferent a la discoteca Silver, va ser únic, ni a Girona capital no n’hi havia cap d’aquell estil, havies d’anar a la Costa Brava, Lloret de Mar, Platja d’Aro o a Barcelona, per trobar quelcom semblant.

L’acte inaugural de HAWAIAN CLUB del dia 18 de març de 1977, van assistir-hi les primeres autoritats locals com també el President de la Premsa de Girona i província Manuel Bonmatí, entre d’altres.

Al mateix temps de posar en funcionament el Hawaian, es va habilitar un espai en el hall del club esmentat,  un bar tipus “Frankfurt”, on avui hi ha l’oficina de Correus, que amb una decoració innovadora va funcionar com restaurant en un ambient acollidor i confortable.

El diari de l’època  “Los Sitios” de 19 de març de 1977, deia…No hi ha cap mena de dubte que ens trobem amb un Club Cosmopolita e internacional de superior qualitat, dels que no n’existeixen masses en el nostre país; però indubtablement entre tots ells el mencionat Club es model en el seu gènere, estant sòlidament protegit per acreditats professionals de gran prestigi amb que ha estat acollit.

Hawaian Club compta amb nombroses plantes, destacant l’estil exòtic del que don nom al local així com el luxós hall amb una extraordinària barra i el acollidor saló propi per berenars típics i frankfurt.

Tots els assistents en l’acte inaugural van quedar sorpresos amb l’estil de Hawaian Club amb innumerables detalls i al·licients, escoltant els diferents comentaris per la bellesa i perfecció en l’acabat. Destacant les impressionats cascades multicolors i petits rius que travessen gran part del local. Els invitats varen poder admirar una monumental peixera i un sense fi de detalls com les canyes de bambú americanes muntades a la perfecció i que contribueixen a crear l’ambient propi del Club. Tampoc podem passar per alt l’aportació del millor coc teler tropical, Josep Garcia, artífex en tal difícil comesa i del qual coneixement els millors còctels i combinacions com les que porten portaven per nom Venus Hawaiana, Piña Selvática, Kratacoa, Dios del Trueno, Gruta de los Fetiches, Coco Brujo, PapeteNéctar de los dioses, Kumba, Brebaje Brujo, Espíritu Maléfico, i la Antigua Esfinge, amb una excelsa combinació de sabors deliciosos, elaborats amb formules i procediments desconeguts i que alguna forma ens recorda aquell meravellós país dels tròpics. En Josep i Joaquim Follia van fer molt felicitats per l’èxit aconseguit.

Edifici del que fou el Frankfurt i el Hawaian Club (juny del 1978)

L’any 1979 els propietaris del Bar Plata, veien que el bar original necessitava un canvi, fins i tot un canvi d’emplaçament, van decidir obrir el nou Bar Plata, el que coneixem avui, molt més espaiós . Hi havia diferents àmbits com  un saló esportiu que feia les delícies d’aquells a qui els hi agradava passar una estona jugant al billar, al futbolí, o gaudir dels partits de futbol en una gran pantalla de televisió, i els caps de setmana amb un l’ambient musical amb un apartat per si volies menjar tipus restaurant. En fi , el Bar Plata va seguir sent un  divertiment  per a  joves i no tant joves .

També al principi dels anys 80 varen obrir el Bingo que portava el nom del Club Handbol Bordils, entitat més emblemàtica de Bordils. Però això ja és una altra història.

Jordi Barrera Coll

 

 

INCAUTATS, UN ESPOLI OBLIDAT

Amb un Decret Llei del publicat el 17 de setembre de 1938 al “Boletín Oficial de l Estado” es prohibí taxativament la tinença del “paper moneda” posat en curs per la República sota l’amenaça de ser un acte de contraban i ordenant el seu ingrés en el dipòsit “FONDO DE PAPEL MONEDA PUESTO EN CIRCULACIÓN POR EL ENEMIGO”, de l ‘ auto constituït Banc d’Espanya del  govern de Burgos. La ciutadania de les localitats que anaven essent conquistades, quedava obligada a dipositar els seus estalvis o al citat Banc d’Espanya, o a una entitat bancària privada qualsevulla, o davant de les mateixes autoritats militars o als ajuntaments, en poblacions que no hi hagués oficina bancària(com el cas de Bordils), sota l’eterna amenaça de ser detinguda, sense saber que podia venir després de la detenció. Com a justificant, els entregaven un rebut amb el que sol·licitar una posterior restitució, sota equivalències que serien establertes, per pessetes de curs legal. En aquest Fondo van anar a parar tots els bitllets incautats amb el clar objectiu de posar fora de circulació els “diners rojos” i deprimir el seu valor al mercats.

Milers de persones i de famílies es van veure afectades per aquest fet i  les va sumir a la més absoluta misèria, i més aquí a Catalunya que va ser de les últimes àrees en ser ocupades per les tropes franquistes, ja que havien percebut salaris i rendes  en bitllets republicans durant més temps. Si  bé el Govern franquista es comprometé a tornar-los-hi , a data d’avui, encara no han estat degudament retornats.

A les comarques gironines,  hi ha constància de 32 municipis de la demarcació(dels pobles de La Llera del Ter només em consta Bordils i Celrà) que es veieren afectats per l’ordre del governador civil Antonio Francisco de Correa Véglison,  que obligava, als consistoris dels pobles que no tenien sucursal bancària aleshores, a recollir aquest diner republicà dels seus vilatans  per depositar-los, entre l’abril i el juliol del 3, al Banco de España. La gent  pensava que el Banco de España els hi canviaria aquells diners republicans per la moneda legal del nou règim. I no fou així!

En total,  es van lliurar un total de 45 milions de pessetes de l’època, que ara  equivaldrien a 627,5 milions d’euros actuals (segons càlculs fets per economistes de la UdG)

Per exemple, a Bordils està degudament documentat totes les persones i les quantitats  que van entregar en aquell moment; una suma total de 1.560.935,50 pessetes, és a dir avui equivaldrien a varis milions d’euros

L’Ajuntament de Sant Julià de Ramis ja ha iniciat els tràmits legals per reclamar a l’Estat el retorns de la moneda republicana confiscada pel franquisme i vol articular un front comú amb la resta de consistoris, de tot el territori  català per pressionar l’administració estatal. A veure quina resposta tindrà per part de la resta d’ajuntaments. Alguns consistoris de les comarques gironines, Ja s’hi ha afegit.

  En cas que aquests processos arribin a bon port, seria no un acte de nostàlgia, sinó justícia per restituir la memòria històrica a més del rescabalament del dany econòmic, la reparació moral, ja que encara està pendent.

                                                                                                Xevi Jou Viola                                                                                                                                   

Si cliqueu a l’enllaç de sota, accedireu al document* PDFcomplert amb la relació de gent que va entregar els seus diners

*Arxiu Històric de Girona(Fons de l’Ajuntament de Bordils) 135/1

  BordilsAHG,Bordils,135 1 (1) Clicar per veure document nominal

 

 

L’ESCUT HERÀLDIC*DE BORDILS

Aquest mes intentarem posar una mica de llum en el procés que hi va haver per  dotar al nostre poble d’un emblema adient. Ho farem en varis  episodis.

Any 1974. Un dels primers que van investigar aquest tema fou el Sr. Narcís Sureda, que fou aparellador municipal als anys setanta. Doncs bé, aquest senyor, va elaborar un informe on entre d’altres coses deia : “Els municipis i poblacions catalanes han fet ús d’escut des de temps immemorial , havent-lo adoptat com a propi.  A l’àmbit dels Països Catalans, els primers escuts reconeguts, daten del segle XI, tot i que es van generalitzar  als segles XII i XIII.

El 28 d’abril de 1849, segons decret del Ministeri de Governació, es publicà la reial ordre segons la qual  s’ordenava a tots els municipis a adoptar un escut, segell, o qualsevol símbol propi i diferencial”. 

El Sr. Sureda, va trobar que en  l’obra titulada “Diccionario Heráldico y Geneológico de apellidos españoles y americanos” dels ’autors Sr. Alberto i Arturo García Carraffa, editat a Madrid l’any 1959, que en un dels seus volums s’hi pot llegir: –“Bordils(o Burdils o Bordiles) linaje de origen catalán que se extendió a Baleares, estableciéndose desde muy antiguo en la villa de Inca. A últimos del siglo XVI pasaron a residir a Mallorca. El primer Bordils conocido se remonta al año 1343”

ARMAS : Los Bordils de Catalunya traen, en campo de oro, dos palos de azur.

(foto)

També Manuel Bassa Armengol, en la seva obra d’investigació “Els Escuts Heràldics dels Pobles de Catalunya”, aclareix que la majoria d’escuts que les poblacions adoptaren com a símbol, eren provinents de les armes del senyor que feren que naixessin les viles; en aquesta obra si pot llegir:-“Bordils, escut d’or, dos pals blaus,…”

Així mateix, el Sr. Sureda corrobora aquest símbol, amb la citació que fa la plana 233, volum III, de l’obra editada a Barcelona el 1753, que es titula “Adarga Catalana. Arte heràldica y prácticas y reglas del blasón, com ejemplos de las piezas, esmaltes y ornatos de que se compone un escudo, interior y exteriorment” de D. Francisco Xavier de Garma Duran, que fou secretari del rei i arxiver del Reial Arxiu de la Corona d’Aragó i Acadèmic Reial de Barcelona, on diu: ”Bordils de Gerona, trahe dos palos de azur en campo de oro”.

El Sr. Sureda, acaba la seva hipòtesi dient que havent unes dades abans de la invasió francesa del 1809, durant la qual foren destruïts la majoria dels arxius, ens fa suposar que aquest seria l’escut autèntic de Bordils.

 

L’any 1981, i a proposta de la Generalitat, patrocina que es facin oficials els escuts de tots els pobles de Catalunya; però pel que sigui, el projecte de legalització l’Ajuntament de Bordils no el va tirar endavant.

Febrer del 1985. La Generalitat(Departament de Governació) tornà a insistir que calia normalitzar els escuts heràldics municipals i demanaren que els ajuntaments els hi envies tota la informació històrica i gràfica per reunir-la en un Armorial Municipal de Catalunya.

Octubre 1985. L’Ajuntament de Bordils tramet la certificació de l’acord del Ple Municipal, perquè l’Administració redacti i aprovi l’ús de l’escut que fins aleshores s’havia utilitzat en documentació i actes no oficials, així com tota la documentació gràfica i bibliogràfica de que es disposava en aquell moment.

Març 1986.  L’Ajuntament de Bordils rep un informe del Sr. Armand de Fluvià i Escorsa, conseller heràldic , assessor de l’Arxiu Nacional de Catalunya i president de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica i Sigil.lografia , on exposa les seves investigacions: 1) Que a finals del segle XVIII, l’Ajuntament usà un segell rectangular horitzontal amb el nom de BORDILS (Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona -Col.leccció Sigil.logràfica Catalana)  2) Que a principis del segle XIX, l’Ajuntament de Bordils emprà un segell rodó amb el nom de BORDILS posat en orla (Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona. Col.lecció Sigil.logràfica Catalana).

Març 1988.  L’Ajuntament rep l’informe on la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, acorda dictaminar favorablement sobre el projecte d’escut proposat pel Sr.  Armand de Fluvià i, en el cas que l’Ajuntament hi estigués d’acord, demanava que l’aprovés en un Ple de la Corporació per a poder finalitzar la tramitació.

Juliol  1988.  L’Ajuntament de Bordils no  està convençut del dibuix assignat i fa una proposta amb uns retocs al símbol de la borda**

Març 1990. Al Ple del  6 de març de 1990, s’aprova, inicialment, l’escut del municipi (amb els retocs) i s’obre un període d’informació pública de trenta dies, cosa que es publica en el BOP de Girona.

Abril 1990. L’Ajuntament de Bordils sol·licita la inserció d’un anunci al Butlletí Oficial de la Província de Girona i es torna a obrir un termini d’informació pública de trenta dies.

Al cap de poc, l’Ajuntament rep una notificació del Sr. Armand de Fluvià on no s’accepta l’escut amb els retocs proposats per l’Ajuntament de Bordils; per tant aquí aquest tema va quedar encallat i des de llavors no se n’ha parlat més.

A partir d’aquí , aquest escut aprovat per l’Ajuntament de Bordils, va desaparèixer de tota circulació.

L’escut o més ben dit, l’imago tip*** que acompanya els programes i escrits de l’Ajuntament de Bordils, és l’arbre(el xop) amb tres línies ondulades blaves a sota (els tres rius de Bordils)

 

 

VOCABULARI:

*heràldic: relatiu o pertanyent al blasó(1) /Ciència que estudia els escuts d’armes/Conjunt d’emblemes que estudia aquesta ciència

(1) Blasó : Senyal o figura usats en els escuts, banderes i segells com a signes  distintius d’una família noble, d’una ciutat o  d’una corporació /Escut d’armes.

**borda: Cabana, barraca per a tenir la palla, el fem, les eines de conreu / Casa rústica aïllada, que depèn d’una masia.

***imago tip : Símbol amb una tipografia que l’acompanya.

 

 

BORDILS: “JARDÍ DE L’ARBRE BLANC”*

 

Hi ha una organització internacional anomenada Comissió Internacional de l’Àlber(CIA). Aquests organisme promou la creació de comissions nacionals en els països productors i cultivadors d´àlbers i salzes. Actualment la formen 38 països, entre els quals s’hi troba l’estat Espanyol. Les actuacions de la CIA consisteix a estudiar els aspectes científics, tècnics, socials i econòmics d’aquests cultius i promoure l’intercanvi d´idees  y materials entre investigadors, productors i usuaris,…

La CIA es reuneix cada quatre anys en un país membre. Per exemple la última trobada es va fer a  Berlín el 2016. L’estat Espanyol ha estat amfitriona en les següents reunions internacionals: la 8ena., la 19ena. I la 36ena.

Doncs bé durant la 8ena. sessió ( el 20 d’abril del 1955), una de les activitats va incloure la visita a les pollancredes  de Bordils.

(portada del programa de la VIII Sessió)

Faig una transcripció del text original planes 22 i 23:

“…a partir de este pueblo( Sarriá de Ter) con importantes fábricas de pasta química de papel, continuando por la carretera que va a La Bisbal y a la renombrada Costa Brava.

En el kilómetro tres de ésta, se pasa por la pintoresca angostura  del Congost y aparece inmediatamente la visión de las choperas del Bajo Ter, que se extienden a lo largo de la carretera en kilómetros sucesivos, a unos 500-1.000 metros de distancia a la izquierda, cuyo centro se fija en Bordils. En el kilómetro cinco llama la atención la gran fábrica de Extractos Curtienses, a base de madera de castaño, alcornoque, quebracho, acacia mollísima,…

  A las diez y media horas:

  Llegada a Bordils. Lunch en las choperas. Visita a las plantaciones. Se verá el desigual desarrollo alcanzado en esta zona  por los diversos chopos que en ella se cultivan (principalmente Bordils, P. Nigra L. esp. bi sattenuata: Canadá, P. Canadiensis; Ponsella, var. de P. nigra: Carolino, P. carolinensis) en plantaciones de uno a catorce años de edad, en igualdad de suelo y en las más variadas condiciones de cultivo, comparando espaciamientos diversos, plantaciones con y sin abono, con cultivos agrícolas simuntáneos en los primeros años y sin ellos, y también el desafortunado resultado del experimento de introducir el plátano (P. orientalis) en sustitución del chopo que ha sido realizado en los últimos años. Se verà también la lucha pacífica, pero sin regateo de recursos, entablada entre los cultivadores , la cual ha originado el afán de seleccionar  variedades, especies y razas y de estimular crecimientos a causa de la parcelación existente, y como resultado de todo ello la noble inquietud de los productores de la zona, que les hacen buscar ansiosamente la novedad o el descubrimiento de ejemplares de rápido crecimiento que supere a los conocidos y cuya consecuencia ha sido el motor de su perfeccionamiento durante el siglo que llevan dedicado a la explotación del género Populus.

  A las doce y tres cuartos horas:

  Salida de Bordils. Sigue, por la izquierda, la visión panoràmica de las choperas hasta el kilómetro 11. En el kilómetro 12 se pasa por Flassá (Fábrica de pasta de papel) y seguimos entre bosques de pino carrasco, encinas y terrenos de cultivo, divisando, por la derecha, en el kilómetro 15, el pintoresco pueblo de La Pera y, al fondo, la vertiente septentrional de la sierra de Lsn Angeles, poblada de alcornoques. Con una parada de un minuto en el kilómetro 27, podrá admirarse el magnífico panorama de la desembocadura del Ter, con las Islas Medas al fondo y la silueta de la montaña y castillo de Santa Catalina y de la real villa de Torroella Montgrí, las altas torres de Pals y otros pueblos del bajo Ampurdán…

Xevi Jou(BMD)

*Cita de l’escriptor Josep Pla i Casadevall

(El document complet ha estat cedit per en Josep Capdeferro Maureta)

ELS ALMEDA

 

En l’escrit del febrer vam explicar d’on venia el nom del  passeig Aimerich, en l’escrit d’aquest mes el dedicarem a saber el perquè d’un dels carrers que connecten el barri de la Carretera amb el nucli antic del poble porta el nom de carrer Almeda.

El nom prové del llinatge de la família Almeda que foren propietaris de la casa coneguda com a Can Bosch, avui propietat de l’artista Leo Alejo, davant de l’actual plaça de l’Onze de setembre, i de la quintana del mas.

Cap els finals dels anys 40 del segle passat, a Bordils, acabava de néixer un esport fins aleshores desconegut a Bordils, ens referim al basquetbol, llavors anomenat el baloncesto, que amb el  mestratge d’en Mateu Pell va reeixir amb èxit, sobretot en categoria femenina. Bé com que no tenien un pista permanent per a poder-hi jugar, gràcies a  la mediació del Sr. Josep M. Tallada que era el procurador que gestionava les propietats  que  la família Almeda tenia a Bordils, el Sr. Ramon Almeda van cedir altruísticament un camp  per poder-hi instal·lar unes cistelles de baloncesto i el 1961 s’hi posaren unes porteries de balonmano . Estaríem parlant del que ara és la Pista Vella.

Aspecte de la Pista Vella en els inicis dels anys 60(segle XX)

A finals de la dècada del 70, i davant la pressió del llavors encara Ministerio de Educación, l’ escola de Bordils es veia obligada a ampliar la seva capacitat per enquibir-hi un parvulari o  bé aquests alumnes haurien de desplaçar-se a Celrà. Davant aquesta qüestió, l’Ajuntament d’aleshores, amb l’alcalde  Joan Jaumà, va haver de gestionar d’urgència l’adquisició dels terrenys per construir les noves aules. Malgrat que en aquella època post franquista, la tresoreria de l’Ajuntament estava sota zero, l’Ajuntament es van llençar a buit sense saber el que passaria, que alguna solució financera trobarien, la qüestió és que la mainada de Bordils no hagués de marxar del poble. De totes maneres, el procurador Sr. Tallada li havia comunicat a l’alcalde que endavant, que no es preocupessin, que alguna solució trobarien. Aquests terrenys són els que avui ocupen el locals de l’Ateneu Popular de La Pioixa i el de l’Espai Jove. Vista l’urgència, la familia Almeda, per boca del Sr. Tallada i només de paraula, va autoritzar a l’alcalde Jaumà a construir les aules i “que quan l’Almeda vingui, ja parlarem de com es formalitzen  les coses” El Sr. Almeda mai va poguer venir perquè va morir inesperadament. Mentrestant hi ha hagut les primeres eleccions municipals democràtiques,  de manera que quan  l’Albert Serrats entrà com alcalde, es trobà que l’ajuntament havia construit unes aules en uns terrenys d’un particular i sense cap altra aval que la paraula del Sr. Tallada davant les vídues Almeda, que tampoc sabien res d’aquest tema. No vulgueu saber l’angoixa del nou l’alcalde a l’hora d’anar a signar davant el notari la compra dels terrenys ja que , com hem dit, l’ajuntament no tenia capacitat pressupostària per aquesta compra. En el moment solemne en  que el notari havia de taxar el terreny i la propietària havia de dir el preu que s’havia de pagar, la Sra. Pepita Almeda, va dir que el preu eren zero pessetes, que ho cedia per el bé del poble.

Vet aquí el perquè l’Ajuntament de Bordils com a agraïment a la família Almeda, posar-li el seu cognom a un dels carrers principals de Bordils.

Però l’altruisme dels Almeda no té límits com ho demostra el barri Almeda de Cornellà de Llobregat que s’originà en la urbanització d’una extensa finca que la família Almeda havia adquirit el 1911; quaranta anys més tard (1951), els germans Ramon Maria i Manuel Almeda Guytó donaren a l’ajuntament cornellanenc un terreny a l’actual carrer Dolors Almeda i Roig  per a què s’hi construïssin habitatges socials. Avui hi trobem una estació de metro de la L8 amb el seu nom i dos clubs esportius el CD Almeda i el Club de Bàsquet Almeda.

 

El llinatge Almeda ha donat personatges il·lustres com el jurista Joaquim Almeda Roig (Selva de Mar 1843- Selva de Mar 1915) Va ser catedràtic de dret romà de la universitat de Barcelona, degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona (elegit el 1899 i reelegit el 1907) i presidí la Casa de Misericòrdia ^](1891, 1913) i l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona (1907-1909),

Un monument fúnebre dedicat el 1920 a Joaquim Almeda es conserva  a Santa Cristina d’Aro, i la seva Selva de Mar natal li dedicà el 1908 ^[9] una plaça principal. En l’actualitat, en recorda el nom un cèntric carrer de la població altempordanesa.

Recordatori de la mort de D. Joaquin Almeda i Roig (21 setembre 1915)

Dos dels germans de Joaquim Almeda, en Joan i en Ramon Maria Almeda i Roig, van ser advocats en exercici a Girona: en Joan (mort a Cassà de la Selva l’11 de febrer del 1927) va ser impulsor i professor de la Universitat Lliure de Girona i en Ramon va ser degà del Col·legi d’Advocats de Girona  des del 1912 fins al seu traspàs el 4 de gener del 1918.

Xevi Jou (BMD)

 

 

LA PESTA DE MITJANT SEGLE XVII

 

En una comunicació presentada al segon Congrés Internacional d’Història de la Medicina Catalana*, Jordi Nadal qualificava la pesta  a de 1650-54 com “la dentegada més forta soferta pel Principat des .de la terrible Pesta Negra de mitjan segle XIV” apuntant l’ hipòtesi que l’epidèmia pestífera hagués produït la minva d’un 15 a un 20 per cent del potencial humà de Catalunya.

El 1650 el contagi ja s’havia introduït per les terres del sud del Principat i hauria afectat, saltant per via marítima a Tarragona i a les comarques nord-orientals de Catalunya: I ‘Empordà i després el Gironès i la Garrotxa.

Així a l’estiu del 1650 la pesta ocasiona unes 1.000 víctimes a la ciutat de Girona**.

La crisi de 1651-54 sembla el punt culminant d’un període crític que comença amb una població ja molt castigada pels efectes de la guerra que assolava el Principat des de 1640. Ens trobem en un període deficitari d’aliments, afectat per les males collites reflexades amb la forta alça dels preus del blat d’ençà 1643-1645 i les calamitats de les guerres ,on els propis exèrcits i moviments de població servíen per escampar l’epidèmia, . Si afectà a una cinquena part de la població catalana fou per la suma de tots els factors esmentats.  Així, si fem la comparació, tantes vegades utilitzada amb la pesta de 1348, hem de recordar també que en la crisi baix medieval els problemes comencen ja el 1333, “lo mal any primer” i no acabaran fins força més tard de 1348. Per tant, no podem estudiar aquestes crisis com a accidents i hem d’entendre la seva gravetat en el conjunt dels períodes deficitàris que les envolten.

La pesta va tenir impacte en l’art i en el folklore, artísticament parlant la pesta va quedar gravada en el pensament cristià i romandria durant segles sota la forma d’una amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures que representen la Mort amb esquelets macabrament irònics. També en podem trobar d’esquelets fent la Dansa de la Mort

* Nadal, J., “L’última pandèmia de pesta a Catalunya, 1650-1654”, l/ Congrés Internacional d’Història de la Medicina Catalana 1975, Barcelona, 1977, pp. 19-38.

 

**Vegeu Josep Clara, “La pesta del 1650. La desigualtat davant la mort i aspectes religiosos”, Estudi General

 

Xevi Jou Viola

 

MORTALITAT A BORDILS:

 Durant la pesta (1650-1652) i altres anys*

Els llibres d’història del nostre país recullen que entre els anys 1650 i 1652 hi hagué una gran pesta a Catalunya, que va causar gran aflicció i deixà els pobles en un estat de depressió deplorable. No se’n comença a sortir fins al cap d’una generació, almenys.

En els nostres pobles també es féu notar aquesta pesta. A Bordils hi van haver quatre morts de pesta el novembre de 1651 i quatre més entre l’agost i el setembre de 1652.

Els que morien d’aquesta malaltia no podien ésser enterrats al cementiri, i per això, trobes anotats a les partides de defunció, el lloc –no habitual- on foren soterrats.

Així trobem que el matrimoni Vilert de Bordils fou enterrat al seu hort. Moriren tots dos de pesta. La parella estava formada per Mer Vilert, treballador, fill de Joan, carreter de Celrà, i Magdalena Aimerich, filla de Pere, treballador de Bordils. S’havien casat a Bordils el 12 d’octubre del 1620. En Mer morí el dia 5 i la Magdalena el 31 de novembre del 1651.

El 21 de novembre moria, també de pesta, a Bordils, la senyora Paula Damiana i era enterrada a l’hort del castell de Don Manuel de Santdionís. El castell dels Santdionís era l’actual establiment de Can Xapa.

I el 30 del mateix mes moria de pesta i era enterrada al seu hort, a Bordils, Paula Pujol. Estava casada des del 23 de gener del 1622 amb Salvador Pujol, traginer, fill de Jaume, pagès de Bordils. Ells pròpiament  es deia Peçarroca, ja que era filla de Bernat Peçarroca de Flaçà.

Un any més tard, el 21 d’agost del 1652, moria de pesta a Bordils, Maria Viader, muller de Pere Viader, bracer, àlies Romeu de Cervià. La Maria, quan es casà amb en Pere (Bordils, 22 de febrer del 1626) era vídua de Joan Felip, treballador. El seu cognom de soltera era Vidal, ja que era filla de l’Esteve Vidal i de Francesca de Bordils. Fou enterrada a l’hort del castell de Santdionís, al costat de Donya Paula, que havia mort l’any anterior, també de pesta.

El mateix dia 21 també moria de pesta i era enterrat Esteve Badia, natural de Sant Medir i veí de Bordils. S’enterrà al costat de Can Prim.

El 27 del mateix mes moria en Josep Vila, de Juià, i era enterrat al costat d’un marge prop del Torrentó.

I, finalment, el 19 de setembre del 1652, morí de pesta en Jaume Marisc del Torrent, pagès. S’havia casat a Bordils (3 de setembre del 1606) amb Antiga Riera, filla de Damià de Bordils. En Jaume fou enterrat prop de casa seva.

Il.lustració de la Bíblia de Toggenburg on es pot veure empestats amb les butllofes de pus i sang característiques, que apareixien als afectats i que anaven acompanyades de febre molt alta(38 a 41 graus C.), vòmits i deliri mental.

No obstant no foren aquests els anys de més morts a Bordils. Sols n’hi hagueren 13 el 1651 i 20 el 1652. Els anys que van morir més persones a Bordils foren els següents:

1695 : 45  /  1706 :47  / 1711 : 43 / 1764 : 44 / 1795 : 55  /       1864 : 57   / 1889 : 60. El poble, aleshores, també era més gran en nombre d’habitants.

L’increment de defuncions en aquests anys es deu sobretot a la mortalitat infantil. Per exemple l’any 1711, dels 47 morts, 31 eren criatures, 2 solters i 14 adults.  El 1764, 33 dels 44 eren infants, més 2 solters i 9 adults. I el 1889, 44 de les 60 morts eren infants, més 2 solters i 14 adults.

En alguns d’aquest anys també moria força gent jove.  Per exemple, la mitjana d’edat dels difunts es dóna l’any 1864 amb 14,8 anys de mitjana.

*Mn. Benet Galí (full informatiu n.51. Novembre 1996)

EXILI I REPRESSIÓ:

cas de la FAMÍLIA BATET

En Jaume Batet i la Teresa­­­­­ Sau, naturals de Juià i veïns de Bordils,van tenir tres fills. Amb l’esclat de la Guerra Civil, dos d’aquests fills es van veure involucrats en fets relacionats amb la guerra.

Un d’ells, en Miquel Batet i Sau, que llavors tenia 36 anys, era comerciant, sabia llegir i escriure, estava casat i tenia dos fills.

L’11 de febrer de 1939, just acabada la guerra, ingressà a la presó, per ordre del jutge instructor núm.1 del Consell de Guerra Permanent, per haver robat a l’estanc del poble durant el període de guerra. En la seva declaració davant del jutge, va dir que ell mai havia estat militant de cap partit polític, ni abans, ni durant la guerra. Declarà que un dia dos milicians dels rojos el van obligar a requisar tot el tabac que hi havia a l’estanc del poble i emportar-se’l a casa seva. Semblava que una falta així no podia comportar-li cap pena greu, però com que diverses persones del poble van testificar en contra d’ell i van dir que era una persona amb idees d’esquerres i molt implicat amb el Comitè Revolucionari, el dia 1 de març de 1939 va ser lliurat a la Guàrdia Civil per a la celebració d’un Consell de Guerra juntament amb 24 acusats més, onze dels quals, incloent-hi en Miquel, van ser condemnats a mort. Una setmana després, en Miquel i els altres condemnats van ser afusellats i enterrats en una fossa comuna al cementiri de Girona. En l’acta de defunció es certifica que la causa de la seva mort fou un col·lapse cardíac.

 

El seu germà Tomàs Batet i Sau abans de l’Alçament Nacional vivia a Bordils, juntament amb la seva esposa,Elvira Prats i Estrabau, els seus dos fills, Joaquima(Quimeta) i Pere Batet i Prats, i el seu pare, Jaume. Tenia una fàbrica de rajols que li permetia viure d’una manera bastant acomodada en comparació amb la pobresa que hi havia en aquells moments al poble. Exercia el càrrec de jutge municipal des del juny del 1934. Amb l’esclat de la revolta militar contra la República, en Tomàs va formar part del Consell Municipal com a regidor d’Hisenda. En formar-se el Comitè Antifeixista, en Tomàs hi va quedar integrat com a membre de l’Ajuntament. A més, es van formar les Milícies Antifeixistes, l’actuació de les quals depenia del Comitè de què en Tomàs formava part. També va treballar en la construcció dels camps d’aviació de Celrà i de Puigcerdà, on fou destinat durant la guerra amb el rang de sergent.

Com que havia format part del Consell Municipal i del Comitè de Bordils i havia lluitat al bàndol de la República, va decidir exiliar-se a França amb la seva família abans que les tropes franquistes entressin a Bordils, el 7 de febrer de 1939. La família Batet va intentar passar la frontera francesa per Puigcerdà. El mateix dia que van marxar, alguns que havien estat els seus veïns de sempre van entrar a robar tot el que no s’havien pogut emportar en abandonar casa seva. En intentar passar la frontera, van trobar-se que per Puigcerdà només deixaven passar dones i mainada i van decidir separar-se. Decidiren que l’Elvira i la mainada entressin a França(29 de gener) per Puigcerdà i en Tomàs i el seu pare ho intentarien per la Jonquera o Portbou, per on encara deixaven passar homes. Quan van acomiadar-se, no sabien que seria l’última vegada que estarien tots junts. Mentre els homes es dirigien cap a la zona de la Jonquera, un camió va atropellar en Jaume i li va destrossar les cames. Va morir a l’hospital de Puigcerdà una setmana més tard. El van enterrar en una fossa comuna. Malgrat tot, en Tomàs va continuar, va poder entrar a França i va ser internat en un dels camps de concentració d’Argelers. Al cap de poc va ser allistat a un batalló de treball francès i fou destinat a reforçar la Línia Maginot. Després de vuit mesos separats i mitjançant cartes i algunes ajudes, l’Elvira i en Tomàs van planejar trobar-se tots a Marsella. Fins i tot havien aconseguit passatge per al dia 1 de setembre de 1939 en un vaixell que havia de salpar cap a Mèxic. Però per desgràcia no va ser possible, ja que aquell mateix dia Alemanya va declarar la guerra. I tot quedà paralitzat.

En Tomàs i el seu amic inseparable, en Josep Perich i Oliveras, van caure presoners de les tropes del Tercer Reich. Els alemanys, en veure l’expedient d’en Tomàs, que havia estat sergent d’aviació, el van destinar a l’estadi Olímpic de Berlín,on hi havia una fàbrica de material militar. Com que també van veure que havia estat rajoler, al cap de poc  el van destinar a Stalingrad, per millorar el rendiment dels forns de fondre ferralla per reutilitzar-la després. En Tomàs va aconseguir allargar la vida d’aquests forns de vuit a uns vint dies utilitzant uns rajols refractaris diferents.

L’altre bordilenc, l’inseparable amic i veí d’en Tomàs, en Josep Perich i Oliveras, de Can Nenci, no va tenir tanta sort. Després de caure presoner en l’ofensiva alemanya de la Línia Maginot, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen-Gusen i obligat a fer treballs forçats. Quan ja no els va ser útil el van afusellar, era el desembre del 1941.

Al cap d’un any, per la bona feina feta en la construcció dels forns, en Tomàs va aconseguir un mes de permís i un salconduit que li permetia anar a qualsevol zona ocupada pels alemanys. Ell va decidir tornar a la França ocupada amb la idea de passar-se a la Resistència francesa, i així ho va fer, a la zona de Lió. Quan va tenir l’oportunitat, va tornar a Perpinyà, on va veure l’acabament de la Segona Guerra Mundial i va viure i treballar fent filats de bruc fins que va morir, el 1962. Mai va poder tornar a Catalunya, ja que hi tenia dictades diverses penes de mort, per haver estat al Comitè, per les seves idees republicanes i per l’acusació de participar en la mort d’alguns bordilencs.

Per la seva banda, tornem al viacrucis que van patir la seva dona,l’Elvira, i els seus dos fills, la Quimeta i en Pere un cop van haver creuat la frontera francesa. Primer els van portar a Tolosa de Llenguadoc, i d’allà els van destinar a Graulhet. En Pere el van portar a una antiga fàbrica preparada per acollir nens refugiats. Allà hi havien concentrat uns cinc mil menors i hi tenien cuina i llits per a tothom. L’Elvira treballava de modista i la Joaquima la va acollir una família, la del Sr. Mazens, que era conseller de l’ajuntament del poble. Els caps de setmana els convidaven a dinar a tota la familia. Tot i que aquest senyor va enviar cartes a tots els camps de concentració de França on s’hauria pogut trobar pres en Tomàs, mai va trobar resposta. No s’havien trobat des que es van separar a Puigcerdà.

Al maig, tres mesos després d’haver sortit de Catalunya, finalment van rebre notícies d’en Tomàs. Es trobava al camp de concentració de Barcarès. A partir d’aquell moment es van poder comunicar a través de cartes. Però passaven els mesos i seguien separats. Recordem que tampoc van poder marxar cap a Mèxic per culpa de la guerra europea.

En Tomàs Batet és el segon per l’esquerra.

 Mentrestant, la fàbrica de Graulhet va ser reconvertida en fàbrica d’armament. Tots els exiliats van ser repartits en grups de vint persones per pobles petits d’arreu de França. A ells els va tocar anar a Saint-Sulpice-la-Pointe, a una casa vella on vivien amb tres famílies més. Aquí van coincidir, poc temps, amb la família de Pere Estragó, que fou el president del Consell Municipal de Bordils durant la guerra, i amb una familiar del “Tarragoní”. Tots tres van trobar feina en un hotel (Hotel Peiró). Això era el 1942. En Pere hi feia de grum i s’encarregava d’anar a esperar els clients alemanys a l’estació i portar-los hi les maletes. Mai van cobrar cap sou, però menjaven i tenien un sostre per dormir. Amb la guerra europea fent estralls en la població civil, van haver de deixar l’hotel, es van quedar al carrer i  van haver de buscar-se la vida: l’Elvira, de minyona en una casa, i els seus fills arreplegant tot el que podien per poder menjar. Foren temps molt durs, de passar gana. Però gràcies a la família on servia l’Elvira van poder obtenir un passaport per tornar a Espanya. Al febrer del 1943 van tornar a Barcelona, on van ser acollits per un oncle. Allà, l’Elvira s’havia de presentar cada dia a l’autoritat franquista, que en el seu cas era un capellà. M’explicà en Pere que, només entrar, ella deia: “Bon dia.” La resposta del capellà era sempre la mateixa: “Ah, sí, la mujer de aquel criminal.”Fins que un dia la dona no va poder més i va dir: “Mi marido no es un criminal.” Diu que, de la plantofada que li va fotre el capellà, la va tirar a terra. Des d’aquell dia, l’Elvira, que era dona d’anar a missa, mai més va voler saber res de l’Església. La Quimeta es va casar i es va quedar a viure a Barcelona. L’Elvira i en Pere van decidir tornar, però, no a Bordils sinó a Sant Martí Vell, perquè la seva casa de Bordils havia estat expropiada i donada a un addicte al règim franquista. L’Elvira i en Pere es van haver de presentar diverses vegades a l’ajuntament de Bordils, davant del capellà –altra vegada un capellà– presidint la Comissió Classificadora d’Addictes al Règim. Li van insistir que seria molt millor per a tothom que no tornés a Bordils mai més, per tot el que havia fet el seu marit. Ella mai es va deixar influir per aquests “consells”, o més ben dit amenaces. La volien humiliar, però ella es va mantenir ferma i va anar sempre amb el cap ben alt.

Van començar a fer tràmits per recuperar la casa de Bordils i els va costar un munt de temps, papers, diners, advocats… Finalment, el 1952 van poder recuperar-la, amb la condició que habilitessin una part de la casa(pagant ells) per a l’“inquilí” que hi van trobar. L’Elvira va poder gaudir-ne molt poc temps, ja que va morir al cap de vuit dies de tornar a Bordils.

L’Elvira va morir sense poder tornar a veure el seu marit, en Tomàs.

En Pere i la Quimeta, al cap d’un temps, van aconseguir un passaport i van poder veure el seu pare un parell de vegades abans de morir.

Júlia Batet i Xevi Jou (BMD)

*En memòria de l’entranyable Pere Batet Prats, conegut com en Pere Dansa o en Pere de les canyes.