EL MOLÍ i ELS MOLINERS (de Bordils)-2ª part

Si en l’escrit del darrer mes vam fer-ho sobre el Molí de Bordils, aquest mes ho  farem del darrer moliner que el va fer funcionar. Els últims estadants del molí i  fent de moliners, foren la família Matamala.

  Però abans cal dir que des de temps immemorials els moliners van exercir un important paper en l’economia de les comunitats rurals.  Era molt usual que al molí hi visquessin un matrimoni amb els seus fills, , disposaven de terreny al costat que els permetia menar un hort i uns quants animals per al seu sosteniment, tenien aigua corrent i els seus mateixos clients els proveïen dels estris i aliments bàsics, algunes vegades fent intercanvi amb altres coses. Des de sempre , el molí havia sigut també un important lloc de reunió, que durant l’espera si feien animades tertúlies, els veïns intercanviaven notícies, xafarderies,…

  Com ja vam explicar, de cada sac de gra o de la farina resultant, el moliner se’n quedava una part(dos o tres caçons). Aquest repartiment generava en els usuaris la sensació d’estar a les mans del moliner, com reflecteix la dita : El blat el dóna Déu; la farina el moliner.  També es deia  que el moliner, sense sembrar ni batre, recollia les millors collites de cada poble.

 Aquest, amb el blat recaptat i emmagatzemat feia bons negocis. Solia guardar-los fins el maig, quan escassejava el cereal i llavors el treia a la venda. És a dir, els compradors eren els mateixos pagesos que havien lliurat el seu gra al moliner com a pagament de la moltura. És a dir, ara tornaven a comprar el seu propi blat. És per això la mala fama que a llarg dels anys s’havien guanyat els moliners d’arreu; sempre  estava sota sospita de frau en les mesures. La mala mesura era una fama que, justificadament o no, planava damunt de l’ofici de moliner. No és estrany, doncs, que es generés una consciència d’indefensió que podia arribar a convertir el moliner en un personatge poc apreciat. Més enllà de l’honestedat de cadascun d’ells, la parla popular va generar expressions com: De moliner canviaràs, però de lladre no t’escaparàs. Cal tenir en compte que era una feina molt dura, per això també les veus popular tenen la dita : Esquena de moliner i mans de ferrer  o aquella de : Feina de moliner, poca i de mal fer.

  Faig aquestes consideracions abans d’entrar a parlar del darrer moliner de Bordils, que com podeu imaginar i com a bon moliner, estava amarat en més o menys intensitat, dels trets que acabo de tipificar.

El cap de família era en Josep Matamala Costa i estava casat amb na Leonor Costa Geli. Van tenir cinc filles, una de les quals, la Quimeta va morir al poc de néixer; la desgràcia no es va aturar aquí, ja que van tenir una altra filla, la Carme, que, també,  va morir de molt petita. Llavors van tenir l’Angelina, la Júlia i la Lola, però el que realment desitjava en Josep, era tenir un nen. La Leonor per complaure’l, va preguntar si havia alguna estratègia per a concebre un nen, i la saviesa popular li va explicar la manera: Si tenies relacions els 4 primers dies de la regla naixia una nena i si en tenies 4 dies després tenies un nen. Així ho va fer, i si va ser casualitat o no, el cas és que van tenir el desitjat nen que li van posar el nom de Joan, però tothom li deia en Juanito.

En Josep (Pep) ja venia de família molinera, i vivien en aquest molí que era d’arrendament al Sr. Vinyals, i en aquella època pagaven 500 pessetes.

En aquella època, les noies es casaven i marxaven de casa, l’hereu era l’encarregat de cuidar dels pares, la casa i continuar la feina de moliner.

  En Josep, treballava de sol a sol, però un dia a l’any, portava els fills a passeig a Barcelona amb la carreta. Tant li agradaven els nens que en temps de la guerra , va arribar a Bordils un camió amb 30 o 40 nens i nenes molt petits de Madrid, eren refugiats; els van portar a l’església que llavors la feien servir de magatzem, i van demanar a la gent del poble si volien recollir algun d’aquests infants, i en Josep i la Leonor en van acollir un dels més petits que hi havia. Era un nen que, també, es deia Juanito i va viure amb ells al molí fins que al final de la guerra el van venir a buscar els seus familiars, cosa que els va provocar un gran disgust ja que l’estimaven com un fill. I l’altre Juanito, com un germà petit.

  En aquell temps poca gent tenia llum a tota la casa com tenia el molí que se la feien amb la força de l’aigua. Va ser un dels primers llocs de Bordils que va tenir una radio, i quan va esclatar la guerra, el van haver d’amagar al femer perquè no li confisquessin .

També hi va haver una època que en el molí s’hi havia fet lleixiu i tocant a la casa hi havia unes serres que les llogaven, així com dues màquines per pelar canyes. Va tenir la primera bàscula d’aquest entorn, on els carros hi pujaven buits i després amb la seva càrrega, més endavant van començar a pesar camions també. Per tant a més de l’activitat molinera, ho complementava amb aquestes altres que li permetien guanyar-se la vida .

  Potser, per això, el seu fill Juanito, que ja treballava al molí i havia après l’ofici, va ser del poc jovent d’aquell temps que va poder comprar-se una moto “Montesa” i més tard un dels primers “Sis-cents” de Bordils.

  En Joan Matamala Costa ”Juanito” es va casar el 1950 amb  Na Margarita Serra i van anar a viure tots junts al molí on també hi vivia una filla soltera : la Lola que era modista i ensenyava a cosir a dones del poble, però que no feia cap feina del molí, cosa que si havien de fer la Leonor i la Margarita, que a part de fer el dinar i netejar la casa, donar menjar al bestiar, l’hort, ajudaven al molí lligant sacs i carregar-los als carros.  El jove moliner, no parava, en temps de de segar i batre era l’encarregat de gestionar una màquina de batre que venia de Tona, però ell també anava a segar ja que en aquella època les cases s’ajudaven mútuament quan era l’època de sega. Per altra banda se’n cuidava de la Comunitat de Regants de la Sèquia Vinyals. En “Juanito Moliner” era molt conegut ja que participava en moltes festes  com la benedicció dels animals per Sant Antoni, en que el seu cavall sempre era el més ben engalanat; va fer de Rei d’Orient, de patge, sempre amb el seu  abrinat cavall,..

Va ser per aquells anys i ja quan en Juanito s’havia casat, que al vell moliner li  va canviar el caràcter, tornant-se desconfiat, gelós, esquerp,  malhumorat i fins i tot arravatat amb tots els que l’envoltaven. Al molí tenien dos mossos que els ajudaven en la feina, aquests, vivien en la mateixa casa i tenien el menjar i el dormir de franc, a la vegada que cobraven alguna cosa pel seu treball.

  En Joan Matamala Costa, va continuar fent de moliner, però cada vegada tenia més tropells provocats per l’asma, malaltia  que no lliga amb la pols que sempre senyoreja per tots els racons dels molins; així que el metge li va suggerir, per la seva salut, que canvies de feina. Va anar a treballar en una gasolinera fent torns i a les tardes que no treballava , encara feia farinada, però cada vegada en feia menys , fins que a principis dels anys setanta, aquest “últim moliner”, va deixar definitivament la seva activitat al Molí de Bordils.

En Joan Matamala Costa va morir en un malaurat accident de moto, el 15 d’octubre de 1985.

ANÈCDOTA il·lustrativa de que als moliners calia vigilar-los molt en les seves  transaccions , ja que era un ofici vist amb desconfiança i de poca transparència. Aquesta l’he sentit explicar a gent de Celrà:

   Durant la guerra civil, l’Ajuntament de Bordils (el Comitè) volia controlar tota la farina que sortia del molí i, s’havia de demanar permís cada vegada que les moles es volien posar en funcionament, ja que el moliner havia de pagar una part de la mòlta al Comitè. Per això, moltes vegades aquesta operació es feia d’amagatotis i durant les nits.

 Vet aquí que un pagès de Celrà, una nit d’aquelles fosques, va carregar el seu carro amb uns quants sacs de gra per anar al molí a moldre i va mirar de passar per camins poc transitats per evitar  sorpreses.

A l’arribar, el moliner li va dir que per refer-se de la fred, anés a escalfar-se a la vora del foc, i que, mentrestant, ell ja començaria a fer la feina.  I el que són les coses, al final de la moltura, el pagès va trobar a faltar dos sacs dels que havia carregat al carro. Com que els carros de l’època tenien un fons de llibants entrecreuats, el moliner li va dir: -“Segur que els has perdut pel mal camí dels Pins d’en Ros, ja ho veuràs, et deu haver passat per ull; ves a mirar-ho i torna”. L’home ben amoïnat, perquè alguns dels sacs no eren seus, va anar a mirar si els trobava refent el  trajecte. I res, cap indici dels dos sacs. Ben amoïnat, torna al molí i el moliner al veure’l tant capficat li va dir: – “Escolta, si vols, jo et puc vendre uns parell de sacs que tinc d’estranquis”.  I així ho va fer. Ara bé, ningú sabrà mai si aquells dos sacs que va haver de pagar, eren els seus propis sacs; és a dir, que va ser allò de “cornut i pagar el beure”.

EL MOLÍ i ELS MOLINERS(de Bordils) -1ª part

  La construcció(1748-50) de la Sèquia Vinyals va ser pensada per recollir les aigües del riu Ter i canalitzar-les  per dos motius: un, per regar les terres que abans eren de secà i dos, per usos industrials, i més concretament per moure les moles de dos molins fariners. Un d’aquest molins és el que tots coneixem com “El Molí” que dona nom al  barri on està ubicat. Era un molí tipus hidràulic, aquell que aprofita la força de l’aigua provinent d’una bassa i amb un canal(1) injectar aquesta aigua a un rodet(2)(turbina) i mitjançant un arbre de transmissió(3) (collferro) fer rodar  la mola volandera(4)o en llocs es coneix com a sobirana, sobre una mola fixa(5)(mola sotana).

  Les primeres referències sobre molins hidràulics fariners les tenim ja a l’època romana, però fou a l’edat mitjana que van adquirir importància ja que, llavors, ja estaven sotmesos a uns impostos i que estaven controlats pels senyors feudals. Degut a això, el senyor feia d’aquest monopoli un instrument més  de denominació social i de control del seus  vassalls, perquè moldre va ser una activitat bàsica pera la subsistència de la població pagesa. Per tant, des de sempre els moliners s’han aprofitat dels clients d’aquest privilegi d’ésser imprescindibles en el món rural.  D’aquí la fama dels moliners, moltes vegades ben guanyada, de ser mentiders a l’hora de les mesures, de tenir un caràcter molt esquerp i de ser uns dèspotes.

  En tots els gèneres literaris la presència de molins i moliners és pràcticament una constant, agraïts potser pel temps i els esforços estalviats als humans.

EL MOLÍ DE BORDILS

Era un molí fariner de tres grups de moles d’eix vertical, cadascuna independents. Més tard s’hi va acoblar una turbina que movia  un grup fariner, de construcció de voltes amb pilars de pedra.  Al molí de Bordils, originàriament hi havia quatre moles: una per d’espellofar el blat, per llavors poder-lo menjar, com l’arròs, i tres per triturar tot tipus de gra Una d’aquestes tres moles va ésser substituïda en acabar la Guerra Civil per uns artefactes per fer pujar l’aigua del canal fins als diferents camps de la zona del barri de Molí, que estan a un nivell superior al de les aigües de la Sèquia..

 A la part de dalt, al pis del mas, hi havia l’habitatge del moliner, que quedava dividit en dues parts,  una, que era on anava a parar el producte ja elaborat, convenientment destriat en farina de 1a i de 2a,  i en segó gros i segó petit i l’altre l’habitacle.

 Així doncs, la farina procedent del blat s’havia d’anar a recollir a dalt del mas,, on s’ensacava  i per facilitar-ne el transport al pati per poder-lo carregar als carros, hi havia una plataforma de fusta a l’escala per poder fer lliscar els sacs fins a l’entrada. Ara bé, per fer el que s’anomena farinada, que no és res més que farina procedent d’un altre gra que no sigui el blat, tot el procés es feia a baix.

Durant la tasca de la mòlta del blat, obligava al moliner a regular l’altura de separació existent entre les dues moles, ja que tradicionalment s’obtenien dos tipus de farina. Una de fina, destinada al consum de les persones, de la qual s’obtenia el pa i una altra més granelluda per animals.

Normalment es molia una quartera(1) de blat de gra per cada mòlta. A vegades el pagès havia de deixar els sacs per esperar que li toques torn, i després el passava a recollir. D’altres vegades el pagès esperava que li molguessin el gra, si trobava bona tanda, és a dir quan arribava i no hi havia ningú al davant…, era allò d’arribar i moldre, expressió que encara avui utilitzem per fer entendre que alguna cosa ens ha sortit ràpid i bé. El gra, no  es pesava, sinó es mesurava. Normalment:    1 sac = 1 quartera = 4 quartàs   //  1 quartà = Doble decalitre

 Per mesurar hi  havia un estri  en forma de galleda(la quartera), que s’omplia fins a dalt i si passava un pal per   dalt aplanar el contingut, aquest pal era el pal rassador.

Perquè el molí funcionés, exigia diferents feines al moliner.  Descarregar sacs, regular el nivell de l’aigua que queia a les turbines, vigilar el funcionament de les moles, recollir la farina en els sacs. Des del moment en què el molí es posava en funcionament, el moliner havia d’estar molt atent en el procés de la mòlta, per citar-ne alguna i molt important, era que no faltes mai el gra entre les moles, a fi d’evitar el desgast que es produeix del fregament entre les dues moles en treballar en buit. El bon moliner s’apreciava de conèixer pel soroll de les pedres quan el gra estava a punt d’acabar-se de la tremuja(dipòsit del gra). A la  tremuja el gra anava  davallant per la canaleta(6) i des d’aquesta, cau a l’ull de la pedra volandera, anant directament a l’espai existent entre les dues moles amb l’ajuda del trontoll produït per una peça dentada, a poc a poc el gra es va triturant i refinant, sortint la farina a través d’un petit canal per a on va a parar al farinal(7), on el moliner la recollirà.

 Durant la tasca de la mòlta del blat, obligava al moliner a regular l’altura de separació existent entre les dues moles, ja que tradicionalment s’obtenien dos tipus de farina. Una de fina, destinada al consum de les persones, de la qual s’obtenia el pa i una altra més granelluda per animals.

Mentre la farina molta anava caient cap a la farinal, el  bon moliner reconeixia la qualitat de la farina per al tacte. La manera més habitual de comprovar-ho consistia a agafar amb la mà un grapat de farina i estrenyin-la fort, si quedava feta una bola, interpretava que la farina era d’excel·lent qualitat. El moliner recollia el sacs que havien transportat els clients al molí i els pesava a la romana o bàscula, cobrant com a pagament per al seu treball una quantitat de diners proporcional al pes del gra a moldre. Antigament era habitual que el moliner ho cobrés amb espècies utilitzant per retirar les corresponents porcions de gra, petites mesures fetes de fusta. El moliner se’n quedava com a pagament una quantitat que venia a ser l’equivalent d’un 10%,

  A Bordils, almenys en la última època del funcionament del Molí per part de la família Matamala, la feina de moldre el gra, es podia pagar amb diners o fent la moltura. Molturar era pagar al moliner amb espècies, consistent en treure de cada sac de farina, dos o tres caçons, que era un estri d’aram amb un mànec llarg.

 

. REFRANYS:

– Fer combregar amb rodes de molí: (Creure, o fer creure algú, coses inversemblants)

-Per Sant Martí(patró  dels moliners), no mol el molí: (Dia festiu pels moliners)

-Aigua passada(o parada), no mou molí: (Les coses passades o que no tenen remei no han de retreure’s)

–Cadascú tira l’aigua al seu molí i deixa sec el del veí:(Cadascú procura la seva conveniència)

 

XEVI JOU VIOLA

COSTUMS i RITUALS DE LA SETMANA SANTA (AL BORDILS d’ABANS d’AHIR).

L’anomenada Setmana Santa és un dels moments importants de l’any litúrgic cristià; marca  l’acabament de la Quaresma. Ara, en el temps actuals ha perdut importància, però  els   anys  de la postguerra fins als anys setanta del segle passat, la Setmana Santa marcava el ritme de vida de la gent i tot girava al voltant dels  actes religiosos. Era temps de recolliment i de devoció ,  de tal manera que aquest silenci sepulcral es mantenía des del matí del  Dijous Sant fins al matí del Dissabte Sant- no es podia treballar, cantar, ballar o fer música, fins i tot les campanes emmudien. La saviesa popular explicava que durant aquest període, les campanes, com els homes , feien dejuni.

 Intentaré resumir els actes que vam viure aquells anys d’infantesa  a Bordils.

DIUMENGE (abans del Ram) DE PASSIÓ: Es cobrien la cara a les imatges del Sant Crist a la creu.

DIUMENGE de RAMS (festiu): Era anar a la missa de benedicció de les palmes i dels palmons (1), sempre ben mudats, i normalment amb sabates d’estrena, al final de la missa se sortia en “processó” amb el recorregut clàssic de la part antiga del poble (Església- c. St.  Esteve- cap  el c. de la Creu- c.  Ample -c. Montserrat- St. Esteve- Església) o a vegades, per escurçar, s’entrava per Can Maureta(c. Església)

DE DILLUNS a DIMECRES  SANT , era els dies que es feia el salpàs, en què el mossèn, acompanyat d’algun escolanet, anava per les cases del poble per beneir-les amb aigua beneita i sal, que amb el salpasser la llençava  perquè quedés enganxada a la llinda de la porta d’entrada i a la de les quadres per evitar l’entrada de mals esperits i de les  bruixes.

DIJOUS SANT (festiu): Al matí , després de la missa, es muntava “El Monument” a l’altar lateral del mig del costat dret. Consistia en un altar esglaonat amb el sagrari (2) al centre envoltat de guarniments i ciris que cada família hi portava. Hi havia gent que portava testos amb llavors de blat que havien plantat la segona setmana de Quaresma i que les havien tancat en una habitació fosca perquè les fulles, quan creixien, quedessin blanques També s’hi portaven els palmons que s’havien beneit el Diumenge de Rams. Es muntaven torns de vetlla d’una hora per vigilar que no hi hagués cap desperfecte. Els torns de nit, només eren assignats als homes.

A la  tarda-vespre, es feia el que s’anomenava: Ofici de Les Tenebres. Tenia, com totes les funcions de la setmana, una missió “pedagògica”. Recordo que, algún any, el mossèn rentava els peus a uns homes del poble. Aquest cerimonial es feia emulant el  que  va fer Jesús amb els seus apòstols en l’Últim Sopar.

Uns dies abans, el rector anava a casa dels escollits, a dir-los que aquest dia havien de venir a l’església per la cerimònia del rentat de peus, com que no gosaven  dir que no, sembla ser que el capellà solia triar homes dels què habitualment no anaven a missa i així obligar-los a anar-hi almenys aquest dia.

En aquesta funció, la gent portava ciris encesos i els portaven a l’escalinata de l’altar major. Mentre, es cantaven uns salms (recordo  fent-ho als germans Capdeferro, en Joaquim i en Marcel) hi havia un encarregat d’anar apagant els ciris fins a quedar-ne un de sol, que s’amagava darrera l’altar; era llavors quan, tot a les fosques,  els escolans feien retrunyir les matraques*

Aquesta cerimònia representava la traïció de Judes i la dispersió dels Apòstols quan van fer presoner a Jesús, per por que els detinguessin també a ells. L’únic ciri encès recorda la mare de Déu que va quedar sola.

DIVENDRES SANT (festiu). Es feia un Via Crucis** de 14 estacions recordant el camí de Jesús a la creu del  Calvari. Començava a les deu del vespre i en una  processó amb gran concurrència. S’anava passant per les estacions on, previàment, s’hi havia instal.lat una creu de fusta i allà es feia  una explicació de cada episodi sagrat. Com que la concurrència era molt gran, hi havia dos comentadors, el mossèn i en Narcís Combis, un a cada cap de la processó, perquè tothom ho escoltés. A més sortia el “Sant Cristo Gros”, portat pels homes més forçuts del poble(recordó el Josep Estragó ”En Gasuet”, el Joan Cassú ”En Grau del Torrent”, en Lluís Joher, en “Met Barraca”…) que, un al centre i dos al costat amb perxes per evitar el balanceig de la creu anaven seguint la processó. Quan feia tramuntana l’havien de portar ajagut. Al davant seu,  hi anaven unes dones vestides de Maria Magdalena, i de la Samaritana. No hi faltaven alguns  disfressats d’ àngels i algunes vestes (3)

DISSABTE SANT. Al  vespre. Es feia la Vetlla Pasqual. El ritual consistia en celebrar el retorn de la llum, ja que representava la resurreció del Crist.  Es feia un foc en un braser a l’exterior de l’església, on s’encenia un ciri gran, era el ciri Pasqual. El mossèn  entrava amb el ciri a dintre l’església, que estava a les fosques, i la gent anava a encendre les espelmes que portava de casa seva. També es beneïa l’aigua de la pila baptismal.

En acabar, hi havia la cantada de Caramelles***a càrrec d’un  grup de joves dirigits pel mestre Josep Cassú que les acompanyava amb l’acordió.

DIUMENGE DE PASQÜA (festiu). Gran missa, moltes vegades acompanyada d’ofici cantat pel Cor Parroquial. Al sortir,  tothom anava a buscar el tortell a Cal Confiter de la Plaça.(Evarist Font).

CURIOSITATS:  Com us he dit, aquests dies de “santa festa” no es podia treballar, prohibició que anava des de l’instal.lació del “Monument” fins al dissabte el matí; la tradició era tan arrelada , que fins i tot al fet que les dones no podien ni escombrar, ja que deien que si ho feien, sortirien formigues.

L’activitat lúdica preferida de la gent , era anar a passejar per les andanes de l’estació, anar a caçar espàrgols o anar als pobles veïns a veure “El Monument”.

Com que no es podia fer ball, ja durant tota la Quaresma, era quan  els músics aprofitaven per canviar d’orquestra, i aquestes aprofitaven per assajar el repertori de la pròxima temporada d’estiu.

Els nens sortíem a “matar jueus”, que consistía a córrer pel carrer i fer el màxim de soroll amb la matraca, en record que foren els jueus que van condemnar a Jesús .

  Per cert, aquí de “mones de Pasqüa”, no n’havia vist mai cap. Erem de pagès!

• Palmes i palmons: són fulles de palmera tendra treballades artesanalment, que els padrins regalen als fillols el dia de Rams. Els palmons són peces més grans i senzilles, fetes a partir d’una fulla sencera de palmera. Les palmes, en canvi, requereixen molta més tècnica, perquè tenen les fulles trenades amb filigranes, seguint procediments semblants als de la cistelleria. Antigament les palmes eren més utilitzades per les nenes i els nens solien portar palmons.
• Sagrari: Lloc on es posa i es guarda l’eucaristia.
• Vesta: Túnica llarga fins els peus i amb un barret el forma de con allargassat, forrat amb roba que tapa la cara i només hi ha dos forats per  poder-hi veure. Es considera un vestit de penitència i s’utilitza en les processons de Setmana Santa.
• *Matraca: Instrument compost de dues o més fustes articulades que, posat en moviment, fa un soroll sec i repetit, emprat antigament per Setmana Santa.
• **Via Crucis:  (expressió llatina que significa “Camí de la creu”) és una pràctica devocional catòlica que recorda els moments de la vida de Jesús de Natzaret des que va ser fet presoner fins a la seva crucifixió i sepultura (Passió de Jesús).^[1] Tradicionalment es rememora a les esglésies durant la Quaresma i per Setmana Santa i en molts pobles hi ha la tradició de fer-ho en processó pels carrers acompanyant la imatge de Jesús en creu. Per extensió l’expressió també s’utilitza per expressar grans dificultats
• ***Caramelles: són unes cançons populars  que es canten per Pasqua per celebrar la bona nova de la resurrecció de Jesús, tot i que també tenen caràcter profà. Els intèrprets o ‘caramellaires’ són grups d’infants o d’adults que surten a cantar per cases i masies el Dissabte de Glòria al vespre o bé els matins del Diumenge i del Dilluns de Pasqua. S’acompanyen d’instruments diversos; en el passat, recollien ous o diners que la gent els donava amb els quals feien un àpat col·lectiu, principalment ouades.

XEVI JOU VIOLA

 

BORDILENCS (I)

CARRER NARCÍS ALIU.

Qui era aquest personatge?

L’any 1995 vaig presentar una proposta a l’Ajuntament per posar nom al carrer que feia poc s’havia urbanitzat, el que connecta l’Avinguda Montserrat amb el pavelló Blanc i Verd. Aquest nom era el de : Narcís Aliu. La meva proposta fou acceptada i és  va batejar aquest carrer amb el nom d’aquest personatge, que ara intentaré fer un esbós de com el  vaig percebre

En SISET BASTER 

  En Narcís Aliu i Garriga (Bordils- 8 de març 1925 . / 4 de febrer 1984). Fill del baster*, d’aquí que també es coneixia com el “Siset Baster”. Vivia a la casa que hi ha a la dreta, sortint del carrer Almeda a la Carretera de Palamós, i treballava en mateix local on el seu pare hi confeccionava i venia els arreus de cuir per les bèsties de càrrega i  adobaments diversos. Ara bé, ell no va pas seguir l’ofici patern, tot i que en tenia certs coneixements, sinó que veient que els temps estaven canviant, va optar per “especialitzar-se” en adobar bicicletes i ciclomotors (en aquell temps en dèiem motoretes). Tenia brama de ser maldestre en quan a la tècnica emprada a l’hora de solucionar una averia; ara bé, el  cas és que la majoria de les vegades se’n sortia. Una anècdota que recordo, és que en una entrevista que li van fer al seu fill Josep “Pepe” a l’emissora que s’instal·lava durant la Santa Missió, i el missioner li va preguntar: -” I…, el teu pare de què treballa ? ”, i el nen va respondre:

-“El meu pare, arregla i espatlla bicicletes !”.

Ara bé, no es va proposar el seu nom per l’ofici que feia, sinó perquè va ser una persona que va estar compromesa amb l’esport bordilenc des dels seus inicis, per això era un nom adient a un carrer que portava al pavelló d’esports.

 En Siset, fou una persona senzilla, altruista, col·laboradora fidel amb tota l’activitat esportiva del poble; era dels que no sortia a les fotografies, però que amb la seva tasca callada i a voltes poc reconeguda, feia que tot estigués a punt. A la meva època que es jugava a “balonmano” a la Pista Vella, si els diumenges el camp estava marcat amb guix (recordem que aleshores la pista era de terra), si les pilotes estaven a punt i les xarxes apedaçades, era gràcies a ell que una hora abans ja hi estava treballant, i no només això, ja que durant el partit si hi havia algú que et perseguia amb les tires de números per a “la toia”**perquè et rasquessis la butxaca per a poder fer calaix per a pagar els àrbitres, era en Siset i, entre venda i venda obsequiava als jugadors amb algun crit d’ànim i , a l’àrbitre, amb algun , diguem-ne “comentari tècnic” .

Però la seva contribució a l’esport del poble, venia de molt més lluny;  quan als anys quaranta es jugava a futbol, ell també hi era pel que pogués ajudar, fins i tot va oferir una caseta de fusta desmuntable, que la feien servir per anar a les festes majors a vendre copes de xampany, per utilitzar-la de vestidor. Així que els jugadors es canviaven a ca l’Aliu i anaven caminant al camp de joc que era on avui hi ha el pati de les escoles; això els anava bé, perquè quan s’havia acabat el partit, es rentaven i/o banyaven al Rec Gran que els venia de passada. També era l’encarregat del material, ell era l’encarregat d’apedaçar les càmeres rebentades , després, de  cosir les pilotes de cuiro, de mantenir-les engreixades, cosa que feia amb un pixaner de porc que li guardava el carnisser de Can Vicens,…i també era el responsable que la maleta que feia de farmaciola estigués a punt amb l’esperit de vi, l’aigua oxigenada, les benes, l’esparadrap, l’arnicon (pels cops) i la mercromina per  pelats,.. ah, i l’ampolla de l’Aigua del Carmen  per si havia algun mareig. I així continuà quan el “baloncesto” va esborrar el futbol, i quan el “balonmano” s’ho va menjar tot i és va convertir en l’esport rei de Bordils.

Al taller de ca seva, sempre el trobaves amb les mans plenes de sèu i amb samarreta imperi, va ser un punt de trobada obligada del jovent i també dels no tant joves. Podríem dir que era “l’àgora” del poble. Sempre amb la porta oberta fes fred o calor. A fora, al costat de la porta,  hi havia un gran bloc de pedra en forma de prisma quadrangular( que encara em pregunto d’on carai havia sortit) que servia de seient on , de ben segur en cap més lloc del poble,  s’han produït tants de milers de converses, la majoria innecessàries i absurdes, com les que va acollir aquesta pedra “filosofal”.  A l’estiu, per tenir ombra, tenia una planta emparradora que pujava per unes estructures de ferro i feia una ombra deliciosa. Per això, moltes vegades hi podies trobar una colla que hi feia la botifarra a la seva ombra, amb un porró de vi i gasosa fresca, que havien anat a comprar a la botiga de Can Felip, que estava a l’altra costat de la  carretera. Durant la Festa Major, feia de guardià de les bicicletes del jovent que venia dels pobles veïns, que anaven al  ball amb la tranquil·litat que ningú els hi robaria i,  a l’hora d’anar a retiro, li pagaven unes pessetes, pel  servei.

 Com que treballava per ell i no depenia de cap amo, podia deixar el que feia sempre que volia i entrar en la discussió pertinent sense que les hores li comptessin. Una  vegada recordo, que en Ramon, un altre personatge del món de l’esport local, aficionat entre d’altres coses al ciclisme, li deia que ell podia pujar als Àngels amb no sé quin temps; a noi, la discussió no va acabar fins que en Siset li diu que si juga lo que vulgui que no n’és capaç. Què no, li contestà en Ramon,  doncs vine-ho a veure. Ja tens en Siset que deixa el que estava fent i agafa la primera motoreta que tenia per allà i li diu vinga som-hi. En fi vull dir , que tenia  una professió de les que ara anomenen lliberal.

  Com que era el primer d’aixecar-se el matí, mentre escombrava a fora, tenia controlat qui passava i amb quina direcció anava; era com el burot***controlador, però sense cobrar cap impost, quan li preguntaves si havia vist passar fulano o sotano i cap on anava. Podies demanar-li qualsevol informació, des de l’horari de la sarfes**** fins  el “goal average” que tenia el CF Girona respecte  el del Alcoià o l’alineació del Barça el dia que va jugar amb el Madrid, per dir-ne alguna. Allà s’hi podia anar a llegir  el “Mundo Deportivo” o el “Dicen” i fer.la petar una estona mentre et deixava la manxa per inflar la roda de la bicicleta i t’estrenyia el cable del fre, sense cobrar-te res. No el vaig veure mai enfadat, ni que et rebotis amb algun exabrupte.

En fi, a ca l’Aliu, era un lloc on podies respirar una dosi d’humanitat, de bonhomia i d’amistat sincera. Un lloc on podies rematar els “havent sopats” de les caloroses nits d’estiu, anant a “parar la fresca”***** al seu pedrís tertulià on sempre eres benvingut i, de ben segur, que en sorties enriquit amb les tertúlies que allà regnaven i/o assabentat de les darreres xafarderies que corrien pel poble. I així podria anar seguint…

EPÍLEG: El posar el seu nom a aquest carrer és un homenatge a la persona d’en Narcís Aliu però també, per projecció, és un homenatge a tots els qui han fet i fan possible, amb el seu altruisme, que l’esport d’aquest poble estigui on està.

 

LA CREU DE BORDILS

La Creu de Bordils, després de restar durant molt de temps com a creu perduda, ha pogut ser localitzada al cementiri de la mateixa població en el panteó de la família Prim.

Originàriament aquesta creu, datada del 1572, estava col·locada sobre una mènsula clavada al xamfrà entre el carrer Ample i el carrer de la Creu, de la qual se’n conserven diverses fotografies. Gràcies a les imatges podem apreciar que la mènsula tenia a l’extrem un capitell corinti del qual en sobresortia la creu d’estil gotitzant amb la Verge Maria i el nen Jesús suportats per un bonic amoret, i a l’altra banda, un Crist Crucificat. Sota la creu s’hi pot observar un òval amb l’inscripció «ASTE/VA RIBA/S ME A FE/TA A L’ANY 15/72 QUI». Al cantó de la Verge també hi havia un escut.

Podem suposar que la creu fou feta pels mateixos picapedrers que van realitzar l’Església de Sant Esteve del poble, ja que fou edificada durant la segona meitat del segle XVI. En una llinda de la porta s’hi pot observar una inscripció segons la qual l’església fou començada el 1561.

No obstant això, durant la Guerra Civil la creu fou destruïda. Les fonts orals del poble expliquen que el Comitè del Pont Major la va tirar a terra i va amenaçar de mort a tothom qui la toqués. Però sembla ser que a la nit algú la va recollir i la va amagar. Fins ara s’havia cregut que la creu se l’havien emportat a Peralada i d’allà se n’havia perdut el rastre, però gràcies a una fotografia trobada al Museu d’Arqueologia de Catalunya a la secció de Girona datada del 1969 es va poder saber que la creu havia estat guardada per la família Prim del mateix poble de Bordils. Aquesta creu, a finals del segle XX es va col·locar en el panteó que la família té al poble.

Gràcies també a l’ajuda dels veïns del poble s’ha pogut localitzar la mènsula, que es troba parcialment conservada en una casa particular, ja que no fou destruïda, i només quan es va haver d’eixamplar el carrer de la Creu es va desmuntar de la façana i es va guardar.

La creu actualment consta de tres parts, un fust circular, el capitell i la mateixa creu. Té els braços amb acabaments flordelisats, i decorats amb uns motius vegetals que li donen un caràcter d’obra ben treballada i de bona factura. Tal i com hem dit abans, a l’anvers hi ha la crucifixió. Però podem observar com la cara del Crist fou destruïda durant el seu enderrocament i actualment ha estat restaurada, d’aquí la diferència d’estils entre l’obra original i l’actual. El mateix passa amb l’anvers, ja que la Verge té la cara malmesa, i en aquest cas no ha estat restaurada, però val la pena destacar els plecs dels ropatges i la bona factura de la imatge tot i el seu mal estat de conservació actual. El nen Jesús presenta unes dimensions una mica desproporcionades, i també té parts malmeses i restaurades.

Novament comparant les imatges, podem observar com la creu tenia un nimbe crucífer que l’envoltava, però en les imatges de V. Fargonoli anteriors a la Guerra Civil, es pot observar com aquesta bonica decoració tardogòtica ja havia estat malmesa i només se’n poden apreciar les petites volutes que en queden a l’actualitat.

Pitu Pujol

I …SI HAGUESIN TROBAT PETROLI ?

  Durant una pila d’anys, “DESTINO” va ser el setmanari editat en castellà per excel·lència. Fundada a Burgos per catalans addictes al general Franco, va servir com a òrgan  d’expressió per a la intel·lectualitat feixista catalana refugiada a zona franquista durant la  Guerra Civil.

  Més tard, sota la direcció de Néstor Luján (1957-1969), “Destino” es va distancià del  franquisme tant com pogué i esdevingué-dins les circumstàncies del moment- un referent liberal, tímidament catalanista i partidari d’una restauració de la monarquia borbònica.

   Clausurada pel ministre Fraga Iribarne el 1967, al tornar sortir va anar aixecant el cap fins que el 1975, Jordi Pujol comprar la revista i n’encarregà la direcció a Baltasar Porcel, i més tard a Josep Pernau. Entrà en decadència i tancà el 1980, tot i que el 1985 hi hagué un intent de revifar-la, però no va reeixir.

  Bé potser us preguntareu, per què us faig aquest resum de la publicació? O quina relació té amb Bordils?  Doncs ben poca, però en el n. 754 del març de 1952, hi sortí publicada una fotografia de Bordils. On? En un article que signava  Arturo Llopis; i ara us comento de que anava.

Segons ens explica, en aquells anys es deia que per la comarca hi havia moltes  possibilitats d’obtenir petroli del subsòl.

  Aleshores, hi va haver una Empresa que va sol·licitar els permisos  per a fer prospeccions  en un perímetre d’uns 413 quilòmetres quadrats d’extensió, que abraçava molts termes municipals de l’Empordà, El Gironès i del Pla de l’Estany, d’entre ells el terme de Bordils.

  L’epicentre d’aquesta febre petrolífera, fou la zona de La Bisbal, per ser el lloc –segons els exploradors de l’Empresa concessionària- on es trobaven els hidrocarburs a menys profunditat.

 Així que el gener de 1952, es va començar a fer prospeccions en un camp a pocs quilòmetres de La Bisbal. I, fou  tanta l’expectació que va aixecar, que els diumenges era una corrua per anar a veure  “el petroli”, que li deien. Ara bé, aquest interès va durar poc, ja que no hi havia res d’espectacular i era avorrit ja que era simplement una torre metàl·lica estàtica; a més, quan l’Empresa la  va fer tancar amb una paret de totxanes al seu voltant, llavors  ho era encara més.

 Més tard, LluÍs Solé Sabarí, catedràtic de Geologia de la Universitat de Barcelona, va parlar de l’escepticisme en poder trobar petroli per aquesta zona, amb un informe que deia: “ Por  de pronto aseguraba que en dicha zona no hay más que Paleozoico metamórfico, impropio para subministrar petróleo  y Ecoceno, cuyo espesor es poco adecuado para esta classe de yacimientos. Además, por si fuera poco, la zona señalada se extiende a lo largo de la gran zona de fractura que separa el mazizo de la Gavarras y la llanura del Ampurdán que està completamente acribillada de fractures,y por consiguiente , en condiciones pr.acticamente impossibles de almacenamiento. Prueba de ello es la immediata presencia de los volcanes apagados de Corsá y otras localidades pròximes, cuya vecindad tan mal se compaginan con la existència de petróleo”.

  I així fou com es va anar deixant que s’esfumés el somni de convertir el nostre paisatge en camps plens de torres de perforació, cosa que hauria canviat radicalment, no solament el nostre paisatge, sinó la nostra manera de viure i d’entendre el món.

Bé, la petita referència que fa de Bordils en l’article és una fotografia il·lustrativa, agafada des de la Carretera, a l’alçada  on avui hi ha la Cooperativa de Girona Fruits, amb un peu de foto que ens defineix com un poble “simpàtic de l’Empordà” . Potser havia parlat amb en Josep Pla, que també va treballar per la revista durant molts anys de la revista, que li va dir aquella seva opinió, que : “L’Empordà geogràfic acaba al Congost, que és fins on arriben les tramuntanades”, per això érem un poble simpàtic de l’Empordà.

Xevi Jou Viola (BMD)

LA VENJANÇA BORDILENCA

Aquesta llegenda, és una narració que es va presentar en el transcurs de la II Nit de Llegendes de Bordils , l’agost del 2018.

  Ens hem de situar en el context de la Guerra del Francès que fou un conflicte bèl·lic entre el regne d’Espanya i el Primer Imperi Francès, el qual s’inicià el 1808 amb l’entrada de les tropes napoleòniques i que conclogué el 1814, amb el retorn al poder del rei Fernando VII a Espanya.

Per desgràcia, i com en totes les guerres, Bordils va patir els abusos i la repressió de la soldadesca francesa; així el 9 de desembre de 1808, va venir a Bordils un contingent de soldats que van cometre tota mena d’estralls a la població. Això ho podem repescar en l’Escrit del mes de setembre de 2018 (d’aquesta web del Banc de Memòria), on el rector de l’època Mn. Sixte Prim, narrà aquest fet.

  Ens trobem que el maig de 1809, que per reforçar les  tropes napoleòniques que assetjaven Girona, (la qual  va capitular  el 10 de desembre de 1809, després de 3 setges) van arribar a Medinyà en nombre de 10 mil soldats. Segons explica el Mn.. Prim, alguns destacaments d’aquests invasors, van  tornar a la zona i al poble, i per tant s’hi van estar  uns vuit mesos.

  Per veu algunes persones, hi ha indicis que alguna tropa de refresc s’instal·lés  en els camps propers a la masia de la Torre o també coneguda com a Can Baldiret, que data del 1629, on potser s’hi allotjaren els comandaments de més rang . Quina certesa hi ha d’això? Cap de documentada, però algunes veus populars de pagesos que han treballat aquests camps, diuen que s’hi ha trobat monedes franceses, terrissa negra i fins i tot algun tros de bala de canó. També he sentit dir que a la capella del mas, hi havia enterrat un general francès, cosa que ni els propietaris del mas m’han pogut confirmar; per tant tot això son hipòtesis sense una base documental.

  El que sí és cert, és l’existència, al cim del portal d’entrada del mas, de dues formes escultòriques que, per la forma, tenen molta semblança amb el casc que lluïen els soldats d’artilleria de l’exèrcit francès.

  El que sí hi ha documentació és que un avantpassat de la família propietària del mas, D. Antonio Peres Montalt, va estar defensant Girona amb el grau de Subtinent de la 2ª Companyia, motiu pel qual va ser distingit (13 juny 1809) amb la medalla amb la Creu (insígnia de Sant Narcís) i amb cinta amb els colors de les armes de la ciutat de Girona, vermell amb franges blanques, i més un temps més tard(14 de setembre de 1810) se li va concedir la medalla de la Creu Reial com a defensor de la immortal ciutat.

  Ara bé, segons alguns historiadors, sembla poc probable l’existència del campament militar a Bordils, sobretot  havent en compte que quedava molt desprotegit en cas d’atac. El que sí podria ser és que alguns comandaments d’alt rang, de les tropes acampades a Medinyà, s’allotgessin a Can Baldiret.

Tant se val, el que sí resulta desconcertant és que en el mapa Théatre des Operations de l’Armée d’Aragon, guardat a la Bibliothèque National de Paris pertanyent al Mariscal Louis-Gabriel Suchet -que fou un apassionat de la cartografia militar-, on hi està representada la zona de Catalunya, València i Aragó, a la zona de Girona no hi apareixen gaires noms de pobles, però sí  hi apareix el nom de Bordils, un poble petit i sense importància geogràfica;  aquest fet fa que ens preguntem:

Com és que hi surt Bordils, i en canvi, no hi apareixen noms de poblacions més importants? Doncs la resposta podria ser que Bordils no té cap importància geogràfica , però si tenia alguna importància militar a l’època.

 

I aquí deixem la part de “pseudo-històrica” i entrem en la narració de LA LLEGENDA:

“La venjança bordilenca”

Sabem que durant la Guerra del Francès , els soldats gavatxos van entrar a Bordils i van perpetrar  molts i  molts disbarats : destrosses, pillatges, lladroncinis, i tota mena d’abusos

   Segons la llegenda, també van torturar i assassinar el Batlle, que era el cap dels sometent.

  El Mariscal que manava a tota aquella soldadesca, s’alloltjava  en aquest  mas, juntament amb els altres comandaments.

  La  Francina, filla del batlle assassinat, era una jove bonica i agraciada , diuen  que es va fer passar per minyona del mas per poder portar a cap el pla que havia pensat per venjar la mort del seu pare.

  Una nit, la Francina els va preparar un suculent àpat, on el vi no hi va faltar, com tampoc no  hi va faltar el preparat d’herbes que l’Anneta de Can Farigola , una trementinaire  molt coneguda,li va proporcionar, i que la noia va barrejar al vi seguint les seves instruccions.

Quan els oficials havien begut i menjat a cor que vols i va veure que l’efecte del somnífer s’anava apoderant dels gavatxos, la Francina seduí al Mariscal i se l’emporta a l’alcoba del mas i… quan l’aguerrit general va quedar insconscient, , li va tallar el coll en rodó  amb una falç ben esmolada que tenia amagada sota el llit. A la vegada, va tancar i bloquejar les portes de la sala on els comandaments dormien la mona.

Fou llavors quan la Francina va sortir al balcó  portant el cap del general a la mà i alçant-lo va cridar a cor que vols : “He mort el gos , he mort el gos, i els seus cadells están ben adormits”.)

  Això era el senyal d’atac que el sometents i els miquelets de la comarca esperaven, amagats darrera del mas, per abraonar-se sobre les tendes del campament francés, on els soldats dormien plàcidament.

  L’efecte sorpresa va provocar un embolic de corredisses amunt i avall de francesos en calçotets, sense saber què carai passava; si hi afegim que els comandaments no podien donar ordres  per a organitzar la defensa, podeu imaginar-vos que allò va ser un bany de sang, un carnatge per a les tropes franceses.

  No sé si al venir heu vist algunes llumetes voladores, sinó ara al sortir fixeu-s´hi, perquè hi ha qui diu que són les ànimes d’aquells soldats francesos , esperant que algun comandament els hi dongui ordres per tornar  cap a les seves llars, opotser encara estan buscant els seus pantalons.

Autor XEVI JOU VIOLA

RELLOTGES DE SOL BORDILENCS

Aquest mes, hem decidit de fer un inventari dels rellotges de sol que tenim a Bordils, animats per la iniciativa que el 2015 ja van tenir els alumnes de 3r. I 4t. de l’Escola de Bordils.

Aquests instruments per mesurar el temps quan hi toca el sol, a partir de l’ombra que hi projecta una agulla, anomenada gnòmon, i que sempre té la direcció paral·lela a l’eix de la rotació terrestre, sobre una superfície plana, un quadrant, on hi ha marcades les franges horàries.

  La majoria son del segle XIX amb reformes posteriors i alguns refets fa molts pocs anys. Tots son de tipus vertical. Ara bé , el de l’església parroquial , que tot i que  no  hi ha data, suposem deu ser de la segona meitat del segle XVII, essent un dels més antics del Gironès.

  Tots, excepte el de l’església parroquial, els hem de localitzar en masos, cases aïllades amb propietat al seu voltant o en zones perifèriques.

Mas de Can Cua

Es tracta d’una masia que antigament disposava de moltes vessanes, concretament unes deu. Però ara només en conserva una i mitja, ja que les altres s’han anat venent al llarg del temps. Aquesta masia es caracteritza per tenir una biga de grans dimensions que travessa la casa aguantant gran part d’aquesta. Aquest mas era de la família Tallada. Can Tallada n’era la casa pairal, i aquests ho van comprar a can Bosch. A la porta i en una finestra, hi llegirem dues dates del segle XVII, la de la porta, 1637 on hi ha també una imatge del Sagrat Cor i la de la finestra, una mica més tardana, 1668. Abans s’havia conegut com a can Cuca.

Descripció del rellotge: Material: pintura. Rectangular. Orientat al sud, calculat empíricament. Línies horàries de 6 a 6, xifres aràbigues, senyala les mitges hores. L’actual relativament ben conservat, però perquè va ser refet fa uns anys

Can Baldiret

Es tracta d’un mas que data de l’any 1629. Està situat al barri de Rissec, i el seu valor arquitectònic és indubtable. Fins i tot figura a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. També conegut com la Torre, can Baldiret s’anomena així perquè el masover es deia Baldiri i era de baixa estatura. Anteriorment també havia dut el nom de can Pau Peres, nom del propietari. Es tracta d’un dels masos on suposem que s’estaven alguns comandants de l’artilleria napoleònica que planejaven l’assetjament que les tropes franceses van fer a Girona l’any 1808. Can Baldiret, també es coneix com la Torre, a causa de la torre de planta quadrada i rematada amb balustrada, que sobresurt de l’immens casal, sense cap altra decoració. La casa té teulada a dues aigües i tres finestres al primer pis, la del centre gòtica geminada. La casa té una capella que data del s.XVII, i a les parets un rellotge de sol .on apareix la data 1829

Descripció del rellotge: Material: pintura. Rectangular. Orientació Sud-Oest. Línies horàries de 7 a 6, xifres aràbigues , senyala les mitges hores. Inscripció a la part superior: “Anton Pa…peres 1829 i a la part inferior “1940”. Despintat.

Can Batista

Es tracta d’un mas situat al barri del Rissec. S’anomena així perquè part de la família provenia d’un mas d’un altre poble anomenat també can Batista, i van comprar el mas de Bordils quan aquest va ser expropiat al clero. La casa data de prop de l’any 1584 i, segons les escriptures, abans era conegut amb el nom de can Salom. És una edificació construïda en vàries etapes.Cal destacar que el pou és un dels que tenen més profunditat del poble. Encara es conserva una part de la paret utilitzada per protegir-se de les inundacions, ja que aquesta casa es troba situada en una zona molt propera al curs antic del riu Ter.

Descripció del rellotge: Material: Argila envernissada. Forma de vano invertit. Orientat al Sud. Sense línies, amb numeració romana de 6 a 6. Inscripció: “Año 1946”

Can Marlí

Casa situada al carrer de Les Hortes.

Descripció del rellotge:  Material: pintura. Aquest és de tipus vertical declinat. Rectangular. Orientat Sud-Est. Línies horàries de 6 a 4 amb xifres romanes. Amb un sol  al pol. Inscripcions: “1846-2006”. Lema: Els amics a qualsevol hora.

Can Riera

Situat a prop de la Carretera Vella que porta a St. Joan de Mollet, molt a prop de la riera de Sant Martívell ,  sembla ser anomenat així per la seva situació geogràfica.

Descripció del rellotge: Material: pintura.Refet estiu del 2020. Forma circular dins d’un requadre. Orientació Sud. Línies horàries de 8 a 4 amb xifres romanes.

Can Torra

Situada al carrer Almeda. Aquesta és una construcció de planta i dos pisos, d’estructura regular i simètrica, amb tres cossos molt ben definits per l’obertura de balcons. Es desconeix el motiu pel qual l’anomenen d’aquesta manera. Els seus propietaris van poder salvar la capella que hi ha a l’interior, de la destrucció comeses durant la guerra del 36. La capella va ser tapiada a temps i avui dia encara es conserva en perfectes condicions.

Descripció del rellotge: Vertical declinat. Rectangular. Orientat sud-Est. Calculat empíricament. Línies horàries de 5 a 6 amb xifres aràbigues

Església de Sant Esteve

Descripció del rellotge: Material: pedra. Tipus vertical declinat. Circular. Orientació Sud-Est. Marques horàries de 7 a 5. Numeració romana amb  el 4 com a IIII. La línia de les 12 és vertical.

Ca les Batistes

Casa del carrer Migdia, i que fou l’edifici de les escoles de Bordils abans de la construcció de les actuals l’any 1935.

Descripció del rellotge: Material: Ciment i pintura. Vertical declinat. Orientació: Sud-Est. Molt deteriorat.

XEVI JOU VIOLA

 

QUAN L’EQUIP DE BÀSQUET (FEMENÍ) NO TENIA RETOP

 En temps de la postguerra, anys 40, el franquisme ho tenyia tot de grisor i ofegament; l’esport no n’era l’excepció; estava controlat per la Falange Española Tradicionalista i de la JONS fet que el va condicionar i de manera expressa l’esport femení. El règim només va permetre que les  noies només podien practicar determinats modalitats esportives(bàsquet per citar-ne alguna), ja que altres com el futbol o l’atletisme, deien que no eren adequades per elles.

D’aquí que era molt difícil, i en els pobles petits i de zones rurals, encara més que les noies poguessin accedir a practicar qualsevol pràctica esportiva.

Però, vet aquí, al Bordils dels anys 40 va sorgir un equip de bàsquet femení que no va tenir rival a la  província de Girona i va portar el seu nom més enllà participant en algun Campeonato Nacional. I això fou possible gràcies a Mateu Pell Solé, gran impulsor d’aquest  l’esport de cistella a les comarques gironines.

Noies de l’equip de Bordils, a la dreta de l’arbitre. En aquella època de dictadura, era obligatori cantar el “Cara al Sol” i fer la salutació feixista.

 En aquest escrit us transcric un document fet amb màquina d’escriure ,tal qual, una crònica signada per un tal Santi, que no sabem a quin mitjà anava dirigit, si és que hi anava; que va escriure a meitat dels anys 50. Diu així¨

  Después del futbol…!Canasta!. El baloncesto llegó a ser deporte rey. Aún estoy refregándome los ojos. Pero, en fin, vivamos la realidad de los hechos y lo que fué en realidad el basquet, en aquellos ya lejanos años de gloria deportiva, para Bordils.

  Para hablar de un equipo, o de una asociación en general, es necesario también, destacar el nombre de quienes hicieron possibles los éxitos de dicho equipo o asociación. Algunas o casi todas, por no decir todas, las jugadores(el equipo era femenino) que militaron en el equipo Sindicadas de Bordils fueron: Cornellá, Perich I, Oliver, Sau, Jou, Casademont, Besalú, Almar y Perich II.

  Después de leer y releer crónicas de partidos, hemos llegado a la conclusión de que era un gran equipo que no llegó a tenir rival en nuestra provincia, mientras que en los campeonatos nacionales su papel fué siempre brillante, dejando siempre muy alto el pabellon gerundense y llenando de orgullo a todos los bordilenses.

  En ralidad poco o nada podemos comentar nosotros, que no sea relatarles éxitos y fracassos si es que hay alguno.

  Pero antes de hablar de todo ello, no podemos dejar atrás, ni olvidar, la labor de un hombre que hizo lo possible para aconseguir los éxitos y al que estamos profundamente agradecidos: Nos referimos a Mateo Pell. Este personaje que fué el presidente de la federación provincial de baloncesto, fué también preparador  del Bordils y el que guió siempre por buen camino a las jugadores del Bordils.

  El equipo bordilense conquistó multitud   de trofeus y hacerse con el titulo de campeón provincial en varias ocasiones. Los rivales, emperò, que mas acosaron en alguna ocasión fueron los equipos de Gerona y Blanes.

  Los triunfos conseguidos en torneos organizados por otros pueblos, o en el nuestro propio, fueron también muchos.

  En las fases provinciales, las bordilenses tenían siempre o casi siempre como rivales en la final al equipo de Gerona, teniendo que jugar en ocasiones partidos de desempate.

  Obtuvieron también triunfos en campeonatos organizados por la secció femenina, ante conjuntos de Gerona, Bañolas, Figueras, Ullá, Armentera y Puigcerdá.

  También triunfaron en el trofeu femenino ofrecido por el Exmo. Ayuntamiento de Gerona.

  En campeonatos nacionales el Bordils, (1), también tuvo una actuación muy brillante. En el año 1949, obtuvieron el subcampeonato de España, detrás del equipo de Barcelona, en Castellón. Superando a equipos  como: Castellón, Madrid, Murcia, Cuenca, Lérida, Salamanca, Logroño y Zaragoza.

  Este campeonato se celebro en el mes de Junio en Castellón y en la fase final a la que llegaron Barcelona, Lérida, Salamanca, Castellón y Gerona(1) se produjeron los siguientes resultados:

Castellón  2—— Gerona 28

Gerona  25——-Lérida   4

Salamanca 6—Gerona 27

Barcelona 41—Gerona 19

  Las jugadores gerundenses(1) demostraron en todos, en todos los partidos un excelento dominio del juego, llevando a  cabo un magnifico marcaje y labor de conjunto. Destacaron Carmen Jou en el ataque y Rosalia Cornellá como defensa, però sin menospreciar a las demàs jugadores que, como Amparo Perich o Teresa Oliver realizaron grandes partidos.

  Les fué entregado el trofeu concedido por el jefe provincial del movimiento de la provincia de Castellón.

  En 1951 participaron en otro campeonato nacional celebrado en Zaragoza. Aquí no hubo un éxito Tan rotundo pues quedaron en cuarto lugar de la clasificación, que no resta méritos al equipo de Bordils.

  El equipo estaba formado por: Cornellá, Perich, Oliver, Jou, sau y Casademont.

  La clasificación fué: Zaragoza, Barcelona, Tarragona, Gerona, Lérida y Huesca.

  En este campeonato la mala suerte se emparentó con las bordilenses en los partidos claves por lo  que no lograron una major clasificación.

  Los días 16, 17 y 18 de octubre tuvo lugar en Barcelona la competición de sector de los campeonatos nacionales de sindicatos. Las bordilenses obtuvieron el segundo puesto, después de las sindicades de Menorca y empatades a puntós con el equipo del banco espanyol de crédito de Barcelona.

  La trayectoriade las jugadores bordilenses puede clasificarse pues de formidable. Quizá alguien puede tacharme de triunfalista, però…es major vivir de recuerdos que de realidades cuando estas son peores que aquelles.

                                                             SANTI

(1)El equipo de Gerona estaba compuesto únicamente por las jugadores de Bordils por ser este el equipo major clasificado en los campeonatos provinciales.

De tothom és conegut el nom de Bordils per la seva  llarga i important tradició musical i per ser  bressol de molts bons músics i compositors. En l’escrit d’aquest mes el dedicarem a la nissaga dels Palet:

ELS PALET, TRES GENERACIONS DE MÚSICS

LLUÍS PALET i POU (Bordils 2 de març 1923 – Banyoles 8 de setembre 2011)

Fill de Josep Palet i Solés i Dolors Pou i Coll.

A part de tocar el violí, era instrumentista de trombó de vares i fiscorn. A Bordils va estudiar solfeig amb l’Eleuteri Alou i Massanas i violí amb en Ferran Jofre i Solés. Ambdós eren veïns de casa seva, al barri de les Hortes. Més endavant prosseguí el seu aprenentatge de violí a Girona amb en Josep M. Carbonell i Perich. El seu mestre de trombó de vares i fiscorn fou en Josep Puig i Castelló(el “Moreno”) de Cassà de la  Selva.

Després d’actuar en diverses formacions de les comarques gironines (“ROSAL” de Salt, “FERRER” i  “FLORIDA” de Girona, “AMOGA” de Vidreres –de la qual en fou cofundador, “LEADERS” de Granollers, “GIRONA”, “MARAVELLA” de Caldes de Malavella i  “TROPICANA” de Palafrugell),  va ser cofundador, la temporada 1956/57, de la cobla-orquestra “COSTA BRAVA” de Palafrugell. En aquesta agrupació va estar-hi vinculat fins el dia de la seva jubilació(14 de febrer de 1983). Últimament havia format part de la cobla “BAIX EMPORDÀ” de Palamós (fiscorn) i, alhora, de “L’ORQUESTRA DE CAMBRA” de la Diputació de Girona (violí).

Al llarg de la seva vida impartí classes de violí, fiscorn i trombó de vares. Entre els seus alumnes hi hagueren, entre d’altres:  en Joan Moré i Anglada i en Josep  Cassú i Serra de Bordils.

En Lluís Palet, a fila de dalt, assegut l’últim de  la dreta, tocant el fiscorn amb la cobla-orquesta Costa Brava el 1957

L’any 1949 es va casar amb la Concepció Ribas i Oliveras, filla de Bordils. D’aquesta unió va néixer l’Esteve, que també seguirà la tradició musical del pare.

ESTEVE PALET i RIBAS (Bordils, 4 de gener 1950)

També músic, però a la vegada fructuós compositor i pedagog.

Instruments : Violí, saxofons alt i tenor, clarinet, tible i tenora.

Les primeres notes musicals les hi va ensenyar el seu pare Lluís. A partir dels 5 o 6 anys va anar a classes de solfeig amb en Narcís Perich i Salvà de Bordils. Als 9 o 10 anys prosseguí el seu aprenentatge a Girona amb el mestre Josep Viader i Moliner i, més endavant amb la Sra. M. Àngels Alabert i  Feliu. A la capital gironina cursà els estudis de violí amb la professora i concertista de violí,  na Consol Oliveras i Casademont i amb el Sr. Lluís Caballeria i Valls. Aquest fou el seu primer mestre de saxofon tenor.  Els estudis de saxofon tenor els perfeccionà a Barcelona, sota el mestratge del senyor Marcel·lí Bayer i Gasca. Els seus mestres de clarinet foren en Narcís Perich i  Salvà, Lluís Turet i Soler de la Bisbal d’Empordà i Marcel·lí Bayer i  Gasca. El tible l’aprengué amb l’Antoni Moré i Anglada de Bordils.

Començà la professió de músic a l’edat de setze anys a la cobla-orquestra “CATALUNYA” de Bordils. En el transcurs de la seva trajectòria musical ha estat vinculat a les cobles-orquestres: “CARAVANA” i “MONTGRINS”, ambdues de Torroella de Montgrí, “COSTA BRAVA” de Palafrugell i els conjunts: “LOS GRECOS” de Girona, “FRANCESC MAS i LA SEVA ORQUESTRINA” de Vidreres.

Durant trenta anys ha exercit com a professor a l’Escola de Música de Banyoles, on ha impartit classe de solfeig, cant coral, saxofon, clarinet, violí i, alhora, ha dirigit variats conjunts instrumentals i conjunts de música de cambra. També va ensenyar música als col·legis públics de St. Esteve de Guialbes, Orriols, Vilafreser i a dues escoles de Banyoles: “verge del Remei” i “Can Puig”.

Com a compositor ha escrit, fins al dia d’avui, una quarantena de sardanes. Onze d’aquestes sardanes, van ser enregistrades en CD per la cobla “LA PRINCIPAL  DE LA BISBAL”, dirigida pel seu mestre Francesc Cassú I Jordi, el 2014. Però d’altres sardanes seves, ha estat gravades per altres cobles com “MONTGRINS” o “LA SELVATANA”.

Amb lletres originals del Sr. Lluís Casamitjana i  Coromina, ha composat nombroses cançons infantils, nadales, havaneres, melodies de Bossa Nova, una obra per a narrador, cobla i percussió titulada: “”Silencis opacs”, sense oblidar peces de saxo, obres per grups de corda. També  ha realitzat i publicat diferents treballs de caire pedagògic sobre “Duke” Ellington;, o sobre Conrad Saló i la cobla La Principal de la Bisbal; o sobre la vida i l’obra de Manel Saderra i Puigferrer; i sobre La Bossa Nova i el Tango argentí; entre d’altres.

  En el transcurs de la seva estada a l’escola Municipal de Música de Banyoles arranjà obres per a duos, trios i quartets de saxo i de clarinet. Per al conjunt instrumental ORFF, a més de moltíssimes peces infantils(cançons populars d’arreu del món i composicions pròpies), va preparar peces de diversos estils musicals com : fragments d’òperes, bandes sonores de pel·lícules, fragments de música clàssica i seleccions de diferents músiques.Esteve Palet i Ribas

  L’Esteve, des del dia del seu casament(1978) amb l’Àngela Mir i Pujol , resideix a Banyoles, tot i que mai ha deixat de tenir contacte amb Bordils, poble que diu que porta al seu cor i que hi  ve en moltes ocasions. L’Esteve i l’Àngela  tenen un fill, l’Esteve junior que també es dedica a la música.

ESTEVE PALET i MIR (Banyoles, 2 de març de 1981)

Tercera generació seguint la tradició  familiar, es dedica  a la música en les vessants de professor de piano, solfeig i harmonia i també  com a compositor. Estudià música amb el seu pare i posteriorment ho féu al Conservatori de Música Isaac Albéniz de Girona i al Conservatori del Liceu de Barcelona. Ha estat autor de l’obra Eclipsi, per a orquestra simfònica, guanyadora  del premi “Joaquín Rodrigo” als premis “Villa de Madrid” del 2007, i al concurs Ceret-Banyoles ha obtingut diversos guardons: Menció Autor Jove 2002 per l’obra per a cobla Mönlik; premi “Manuel Saderra” 2004 per la Rapsòdia per a piano, cobla i percussió; segon premi 2005 per la sardana Els Juncans; tercer premi 2009 per la sardana El Puigmal.                                           Esteve Palet i Mir

També ha estat autor de les obres Variacions elegíaques, per a piano a quatre mans (2014), de les Escenes musicals (2015), per a orquestra simfònica, amb lletra de Lluís Casamitjana  i de diverses sardanes .

BMD(Banc de Memòria Digital)