CAN BALDIRET
´´És un dels casals més impressionants del municipi de Bordils, ubicat al barri de Rissec. A llarg del temps ha anat configurant diferents nomenclatures, així referint-nos al mateix edifici, podem parlar indistintament de La Torre, can Baldiret o can Pau Peres. Ara bé podem dir que, els primeres referències foren de cognom Carreras, més tard de la nissaga Vilallonga i el 1838, producte d’un enllaç va entrar-hi la nissaga Peres.
El que sí està documentat és que el primer llinatge relacionat amb aquesta propietat fou en Pere Carreras, el qual, el 1662 va rebre uns privilegis del capità General Militar de Cataluña i, més tard, en Joan Carreras i Simón que li va ser concedit el títol de privilegi militar el 1685 pel rei Carlos II de España . Per tant estem parlant d’una nissaga amb cert reconeixement social, ja en aquella època. I els reconeixements als mèrits militars dels avantpassats “baldirencs” va continuar amb el subtinent Antonio Peres Montalt que, el 1809, fou condecorat pel seu coratge en la defensa de Girona durant el segon setge de les tropes franceses i, el 1820 fou ascendit a capità. Fou el seu fill Tomàs Peres Valls que amb el seu casament amb Ana Vilallonga Gipuló el 1838, va entrar a formar part de la família propietària del mas.
El fet és que mentre els renoms de can Baldiret o can Pau Peres poden ser atribuïts a persones relacionades d’alguna manera amb la casa, el primer d’aquests noms “La Torre” es deu a l’aspecte de la torre de planta quadrada que s’aixeca per sobre de la resta de la construcció. La torre no té excessius motius ornamentals, si exceptuem la balustrada que corona el conjunt. No obstant la seva silueta imposa d’alguna manera una sensació de forta estabilitat , de poder. Hi ha testimoniatges orals que aquesta torre, originàriament feia 7 o 8 metres més d’alçada, però durant la retirada de les tropes napoleòniques, la van fer enderrocar perquè no servís de torre de comunicació.
El maig de 1809, per reforçar les tropes napoleòniques que assetjaven Girona, (la qual va capitular el 10 de desembre de 1809, després de 3 setges) van arribar a Medinyà deu mil soldats imperials. Segons explica el Mn.. Prim, alguns destacaments d’aquests invasors, van estar voltant pel poble de Bordils els seus entorns varis mesos causant moltes malvestats.
Hi ha indicis que alguna tropa de refresc s’instal·lés en els camps propers a la masia de la Torre, on potser s’hi allotjaren comandaments de més rang . Quina certesa hi ha d’això? Cap de documentada, però algunes veus populars de pagesos que han treballat aquests camps, diuen que s’hi ha trobat monedes franceses, terrissa negra i fins i tot algun tros de bala de canó. També he sentit dir que a la capella del mas, hi havia enterrat un general francès, cosa que ni els propietaris del mas m’han pogut confirmar; per tant tot això son hipòtesis sense una base documental. El que sí és cert que , cap els anys setanta (s-XX), abans d’enrajolar el terra de la capella, l’antic masover va fer desenterrar una tomba que hi havia a l’interior de l’ermita i, efectivament, hi van trobar un esquelet; ara bé si era o no era d’un general francès no ho van poder esbrinar, ja que no hi van trobar rastre de cap objecte ni restes de vestidures. El que sí es conservava en el mas, i encara hi deuen ser, són boles de canó de la guerra del Francès.
Un dels darrers masovers, cavant per fer un pou sec, al costat de la masia, s’hi va trobar moltes calaveres. De què eren? Soldats? Monjos?…No ho sabem, però denota que en aquesta antiga edificació hi va èpoques de molta activitat.
També , com a molts casalots de Catalunya, s’explicaven certes contalles de que hi havia d’haver una “olla” plena de diners enterrada en algun indret del mas. Tot i que ens han explicat que hi ha hagut, no fa pas tants anys, masovers que per poder-la localitzar, fins i tot es van comprar una màquina de detectar metalls, però malgrat les hores i dies que hi van dedicar, no la van pas trobar. Ara bé, si que un masover , llaurant al costat del mas va trobar-ne una, la va estavellar i estava plena de monedes, però no d’or, eren de coure, d’aquelles que la mainada de l’època hi jugaven a “peça”, no li van donar cap valor i els seus fills fins i tot les regalaven als companys d’escola per jugar-hi. L’única peça de valor que aquest masover va trobar llaurant, fou una moneda d’or amb una inscripció de la Via Augusta. L’Olla Grossa o encara no s’ha trobat o diuen les males llengües que un masover la va trobar i, de seguida, va abandonar el mas i va iniciar una nova vida plena de prosperitat en una altra casa de Bordils. També s’explica que un dels propietaris del mas era molt afeccionat al joc, i de tant en tant anava a jugar al casino de l’altre costat de la frontera, i que sempre es feia acompanyar per dos guàrdies per la seva seguretat; o que en una timba d’aquelles de tot o res, una nit en que la sort li havia girat l’esquena, al no quedar-li diners per l’apostar , es va jugar el marc de pedra del portal del mas i…, el va perdre. Diuen que avui es pot veure ubicat a l’entrada del pati d’un destacat mas de Juià.
Segons rondalles que el Sr Eduardo Peres Casañas explicava als fills dels masovers quan a les nits d’hivern els reunia a la vora del foc, que en el mas eren habituals les reunions clandestines on s´hi aplegaven més de vint persones vingudes de l’Empordà i fins i tot de l’altre costat de la frontera. Venien amb cavalls en petits grups i discutien la manera de com caldria que funcionés la societat i al cap d’un dia marxaven. Eren carlins? Eren lliberals? Eren republicans federalistes? Eren maçons? Ves a saber ! Potser tot són contes de la vora del foc !
El que si sabem és que al morir l’Eduardo, el mas va passar a un fill del seu germà, és a dir un nebot que era enginyer d’una important fàbrica de Barcelona, però aquest va morir molt jove i ara la propietària és la seva esposa la Sra. Marina Osía.
XEVI JOU VIOLA
