69-BORDILENCS (VI) : EN SISET “BARBER”

NARCÍS MITJÀ SAMSÓ(Bordils 1916-1996)

Com va dir en Josep Pla, la barberia era una institució fonamental en tots els pobles ja que era el lloc on els pagesos se socialitzaven.

Al Bordils dels anys 50-60 (s.XX), n’hi havia vàries, o més ben dit, llocs on et podies  tallar  els cabells i afaitar a mans d’un personatge que podia tenir més o menys traça en fer-ho. Per exemple recordo:  l’Hortelà de cognom Besalú al carrer dels Hostals, en Quel Barber de cognom Cornellà a la plaça de l’Església, i a la Carretera, l’Espardenyer de cognom Casadevall i en Siset Barber. Tots deurien ser  més o menys professionals, ara bé, el que avui vull glossar és en Narcís Mitjà i Samsó, en Siset Barber, ja que és el que, per proximitat a casa meva, sempre vaig anar i , ja de jovenet, per raons que més avall  explicaré.

Narcís Mitjà Samsó

Però, anem endarrere i trobem en Narcís, nascut al barri de les Hortes, de ben jove fent d’aprenent de barber a Banyoles on guanyava 10 pessetes al mes, a més de fer-li “la vida”(menjar i dormir) . Durant la Guerra (1936-39) el van destinar a Madrid, a la rereguarda fent de barber als oficials, per això deia que no li havia faltat mai ni una manta, ni menjar a taula; en un bombardeig va resultar ferit, però se’n va sortir malgrat quedar-li algunes seqüeles. A l’acabar la guerra i durant un temps , a casa seva no en van saber res; això vol dir que va estar retingut pels vencedors franquistes per veure si era un “sujeto comunista”. Al tornar, va treballar a La Rodona, barri de Santa Eugènia de Ter; , l’amo , que no tenia fills, al veure que era un bon barber, l va proposar que comprés la barberia i continués el negoci. S’ho va pensar molt, però el que ell realment volia era posar-se  de barber a Bordils.

Anant a ballar a l’antic Ateneu de Girona, un diumenge va conèixer la Paulina, la que seria la seva dona la resta de la seva vida. Mentrestant, en Siset ha de guanyar-se la vida i fent de barber no n´hi havia prou. Per tant en aquell temps de misèria i mancances, es va espavilar  a fer “estraperlo”(1), es dedicava comprar saques de mongetes i de blat de moro en algun mas  i ell, els portava a Girona d’estranquis. També hi portava carn d’una carnisseria de Bordils amagada en una motxilla, destinació a alguns “senyors” de la Falange; això volia dir que si els burots(2) que hi havia a l’entrada de Girona l’interceptaven, al dir per qui era aquell embalum, mai va tenir cap problema. Ell deia que com que no feia cap mal a ningú,  i per guanyar-se alguna pesseta, valia tot.

Es casa amb la Paulina Pardàs el 1943 i l’any següent va néixer una nena molt eixerida que li van posar Consol.

En Siset, continuà amb la pluriocupació per tirar endavant l’economia familiar:  comprava canyes, les feia pelar i les enviava a la Catalunya Nord(estat francès), tenia una màquina  de fer fideus i anava  pels masos i cases  a elaborar-los; feia planter al seu hort en uns petits hivernacles i els venia als pagesos, venia revistes, feia de cisteller i… feia feliç als bons fumadors, ja que tenia accés a uns “caliquenyos” que no es podien trobar enlloc més. Molts homes, havent dinat, passaven a can Siset Barber a buscar el seu caliquenyo abans d’anar al bar a fer el cafè i  a jugar a la botifarra, joc que en Siset n’era un devot fidel, sobretot els diumenges, que havent dinat s’afanyava anar a Can Cinto a fer la partida, però abans ja havia anat a la sala de cinema a deixar-hi l’abric com a penyora per guardar lloc per ell i per la  Paulina, perquè val a dir que era un autèntic cinèfil, no es perdia cap diumenge e cinema; fins i tot quan el 1983, el cinema de Bordils va tancar, cada diumenge, sens falta, anaven  a Girona al cine.  I com a bon culer que era, quan jugava el Barça, sempre el veies amb l’auricular posat a una orella i amb el transistor a la butxaca per seguir el partit, també sabem que va portar al seu nét a veure la pel·lícula “Johan Cruyff, El Profeta del Gol” tan bon punt la van estrenar a Girona.

Tornem a la barberia d’en Siset, als baixos de casa seva (avui Carretera de Palamós, 63), al costat del que fou el Bar Plata antic, entrant a mà esquerra, hi havia el seu sanctus sanctorum: amb aquelles dues butaques giratòries tipus “silló americà”, regulables amb una palanca que s’accionava amb el peu, per regular l’alçada, segons l’estatura del client. Recordo que a la mainada petita, ens posava una fusta travessera recolzada als braços de la butaca. Aquestes dos butaques estaven situades davant dos grans miralls, flanquejats per unes estanteries on hi havia les ampolletes  de massatge post afaitat com eren el “Floïd”, el normal i el mentolat, el “Geniol”, o el “Licocrem” la colònia “Varon Dandy”, l’esprai fixador, entre d’altres essències que feia que, a l’entrar, t’envaïa el sentit de l’olfacte amb els aquells efluvis als que no veníem acostumats. Al davant, a sota del mirall , els calaixos amb els estris típics de l’ofici: la màquina d’esquilar manual, les estisores per buidar, les navalles d’afaitar amb la seva corretja de cuir per esmolar la fulla, la brotxa,  i les tovalloles i tovalloletes per a fer les compreses facials de després de la rasurada; el raspall amb que t’espolsava el clatell i les espatlles,.. I quina cadència tenia amb les tisores, quan et tallava el cabell: aquell: Clic, clic, clic,…clic, clic, clic,…; ritme que no perdia ni quan notaves que s’apartava  del teu clatell per acostar-se a la finestra per veure qui passava o què passava , mai perdia el ritme, seguia amb el clic, clic, clic,… clic, clic, clic…  Sabia fer “cantar” les estisores quan tenia un clatell allà davant seu i tenia un moviment de pinta, aquell que anava de baix a dalt que et feia un pessigolleig celestial.

En Siset, tallant elc cabells al que fou el seu aprenent, en Venanci Julià “en Nanci”, el que després fou un rellevant perruquer a Girona

Ja a mitjans dels anys 60, va ser dels primers barbers a tenir màquina d’esquilar elèctrica, un assecador de cabells i, també,  va col·locar una pica rentacaps amb aigua calenta- primer fent-la escalfar en una olla a la cuina, després amb un “termo” elèctric; però la cirereta d’aquesta modernització foren unes butaques hidràuliques “Euroconfort”, que només les podies trobar en algunes perruqueries selectes de Girona.

La radio, sempre engegat per entretenir a la clientela que s’esperava per pelar-se, i molts dels que ja estaven servits es quedaven a fer tertúlia fins entrada la vesprada.

Podem dir, sense embuts que, en Siset en el seva professió, fou una persona avançada al seu temps, d’aquells temps de  les  barberies clàssiques de poble; Ell, va fer el salt de barber a perruquer, i de ben segur si en comptes de ser a Bordils, hagués estat a Girona per exemple, hagués estat un dels pioners de la “nova perruqueria”.

Aquest salt qualitatiu el podem cercar en el fet que es va inscriure al Club Artístic de Girona, on sota el mestratge d’un mestre “coiffeur français“ Monsieur Codert de Perpinyà , que cada dilluns venia a Girona mostrar una nova tècnica de tallar els cabells: el tall a navalla, a un grup de joves barbers. Ell, i el seu llavors aprenent en Nanci Julià ,  van copsar ràpidament aquest nou i revolucionari mètode, la qual cosa va fer que molt del jovent de Bordils, i no sols de Bordils, els dissabtes i  diumenges al matí es concentressin  a l’establiment d’en Siset. Era un no parar.

Aquella barberia d’en Siset, amb estètica vintatge, en pot temps es va convertir en un espai de referència pels que volien millorar la seva imatge.

Ah, i a l’hora de treballar, sempre com un “dandy”, amb la seva camisa, corbata i la jaqueta blanca impol·luta, no com d’altres que et tallaven els cabells o t’afaitaven amb la mateixa indumentària que venien de l’hort Era tot,  un senyor barber!

 

XEVI JOU VIOLA

 

*Agraïr les aportacions fetes per en Venanci Julià i el seu nét en Lluís Subiranas Mitjà.

(1)Tràfic il·legal de productes de difícil accés en èpoques de racionament. Per extensió es podria dir “mercat negre”

(2)El burot era un funcionari municipal encarregat de cobrar els drets d’entrada de certs articles, normalment queviures, a l’entrada de pobles i ciutats.

 

CINEMA ATENEU: EL NOSTRE  “CINEMA PARADISO”

El Bordils dels plumbosos anys de la postguerra, també vam tenir el nostre “Cinema Paradiso”, aquell  film de l’italià Giuseppe Tornatore que és una declaració d’amor al meravellós món del cinemes de poble, que malauradament han passat a ser història. Però ens va servir per viure i sostreure’ns de la fosca  postguerra, per entrar en un univers prodigiós de noves aventures.
De fet, anteriorment ja hi havia hagut algun precedent de cine, ja que a l’estiu, de tant en tant, venien els ambulants que anomenaven “pasatiempos“, que amb un carro portaven una màquina de projectar i feien cine sota les estrelles en una pantalla que instal·laven a la paret del campanar de la plaça del Poble. Sempre eren cintes còmiques en blanc i negre. En acabar passaven el barret, ja que les sessions eren gratuïtes. També, ja abans de la guerra, la Sociedad Recreativa Bordilense, popularment coneguda com La Murga**, havia fet alguna sessió de cinema, i a on també s’havien fet sessions de ball amb orquestra.
Però no va ser fins a l’1 de gener del 1942, per iniciativa d’en Jacint Sau, el cine a Bordils va començar a tenir una sala estable. Les primeres pel·lícules que s’hi van poder veure foren: Carmen de Triana i la de complement Aventura en Polonia. I així cada diumenge i festa de guardar va ser, per molts de nosaltres, una “finestra oberta al món”. Com al “Cinema Paradiso” hi va haver un episodi tràgic, sort que sense conseqüències greus: un dia, mentre es projectava Sin novedad en el Alcázar i amb la sala plena de gom a gom, aquest cop sí que hi va haver “novedad“; ja que la cinta es va incendiar i les flamarades sortien del forat de la cabina i de seguida van prendre al sostre que era d’una roba de cotó emblanquinat. Els espectadors van sortir cames ajudeu-me per la porta i per la finestra que hi havia al costat de l’escenari. Al cap de poc temps, i una vegada refet el local, van tornar a iniciar les sessions de cinematogràfiques amb el mateix film.

Programa d’una sessió de cinema de l’any 1948

Com que res dura cent anys, a mitjans dels anys seixanta, la sala va deixar de fer cinema per fer sessions de ballables, que tampoc van reeixir molt de temps. Mentrestant , el Casal del Poble feia un cinema dirigit, bàsicament, a la mainada i adolescents; fins a principis dels anys setanta, en que el cinèfil Narcís Combis i Puntí va agafar aquell vell local de Can Cinto, el va adequar i modernitzar; la sala va tornar als seus orígens, ara amb el nom de Cinema Bordils. Aquí la programació ja era de més qualitat i ja vam començar a poder veure alguna sessió “golfa” quant a mitjans dels anys setanta, amb allò que es va anomenar “el destape“, la censura va permetre certes obertures. Va durar, fins que a la primavera del 1983 va haver de claudicar a les noves ofertes de lleure, i ho va fer, projectant l’emblemàtica pel·lícula Lo que el viento se llevo.Façana del cinema de Bordils amb la cartellera de la darrera sessió que es va fer el 21 de maig de 1983

Tornem a aquells temps del franquisme en que la gent de Bordils no anava al cine per veure una pel·lícula concreta, hi anava per passar la tarda del diumenge, de la mateixa manera que el matí anava a missa; és a dir hi anaves per pur entreteniment, en fessin “una de riure”, “una de verda”, “una d’indis”, “una de tirus” o “una espanyolada”, ens era igual, ens empassàvem tot el que s’hi projectava. De totes maneres tothom sabia que en el doble programa sempre hi havia la pel·lícula “bona” i l’altre de complement, i això sí, entremig t’havies de cascar El Noticiari NO-DO*per adoctrinar-nos a ser “buenos espanyoles“.
La sessió començava puntual, sempre que el cinema dels pobles veïns, Celrà i Flaçà no haguessin patit cap retard en la seva projecció, ja que era la mateixa cinta la que havia d’arribar traginada a dalt de la flamant “Derbi 250” d’en Lluís Aliu, el qual la consentia fins al punt que el dia que plovia o hi havia fang, hi anava en bicicleta per a no embrutir-la.
Per començar, feien un encès i apagat dels llums de la sala perquè tothom s’anés col·locant al seu lloc abans que la foscor envaís la sala i fessis l’entrada en un altre món. Alguna gent, amb “influència”, ja hi havia anat abans i havien deixat l’abric en els seients que més li agradaven. Algunes parelles, en construcció, afluixaven alguna propina als acomodadors perquè els hi reservessin aquells seients més arraconats per veure si podien pescar algun refrec furtiu.

Aspecte de la sala Ateneu, amb la pantalla al fons. Mitjans anys cinquanta(segle XX)

Si arribaves un xic tard, ja hi havia en Guillermo (Guillem Capdeferro) i el seu aprenent, en Quel Úrsula( Miquel Martí) amb el lot per acompanyar-te. Abans, la Maria de Can Cinto i més tard, en Pep Xapa (Josep Fàbregas) ja t’havia venut l’entrada i en el mateix passadís de l’entrada et topaves amb la Xena, que t’esperava amb el seu cistell ple de paperines plenes d’avellanes i de cacauets torrats, per entretenir la gana mentre en John Wayne de torn estomacava a tots els dolents sense despentinar-se, tot això enmig dels carrics carracs de les cloves dels cacauets (encara no hi havia les crispetes dels cinemes actuals) que, per la força de la gravetat, anaven a parar al terra de la sala que quedava com una porquera; sort que a la mitja part l’ajudant d’acomodador passava l’escombra per recollir tota aquella esclofollada, mentre el públic aprofitava per anar al bar de can Cinto a beure una gasosa o una Citrania i a comprar alguna llepoleria.
Com en un autèntic cinema de poble, quan el Setè de Cavalleria arribava tocant el cornetí a salvar aquells colons blancs (avui serien okupes) que robaven les terres als indis, tota la mainada aplaudíem amb fervor, o quan hi havia alguna escena d’una mica de cuixa, o algun petó que s’havia escapat de la censura, se sentia algun xiulet murriesc, igual que quan si per descuit del maquinista, en Pere Planas de Celrà, es desenfocava la imatge, ja senties algú que cridava “quadro”…, per citar algunes anècdotes que enmig d’aquell ambient ple de fum que, a glopades, veies passar davant de la pantalla, qui no recorda en Siset Barber (Narcís Mitjà), connectat a l’auricular del seu petit transistor, anunciant en veu alta els gols del Barça, o de les gargallades d’en Siset Rabós, o d’aquells que entraven amb un rajol que havien fet escalfar al foc de ca seva i embolicat amb paper de diari se’l posaven sota els peus per tenir-los calents…  

Al fons es veu l’edifici del cinema, amb la cartellera. Principis dels anys cinquanta (segle XX)

Però totes les sessions tenien una prèvia ineludible: era l’anunciat que et donava o et feia imaginar de què podia anar aquella “pel·li”. En què consistia? Doncs no era més que aquella pissarra-tauló on el Pere Sastre(Pere Samsó) pintava amb lletres de diferents colors amb  el dia, l’hora i el títol de les pròximes projeccions, a més a cada costat hi penjava sis quadres amb fotograma d’alguna escena; així tu, quan les miraves ja sabies si seria de “romans”, d’en Tarzan, “romàntica”…, o de “guerra”. Val a dir que aquella cartellera era una obra d’art. La mainada moltes vegades ens hi encantàvem mirant en Pere com ho feia. Resulta que un dia que en Pere estava enllestint la cartellera, va passar el capellà de Juià amb la seva Vespa, es va aturar trasbalsat en veure penjat un cartell que anunciava El último cuplé amb una imatge de la Sara Montiel en primer pla, lluint uns llavis carnosos d’un vermell pujat i una voluptuosa pitrera; i d’una rampellada va despenjar-lo i en va fer quatre trossos mentre anava dient: -Això és un escàndol!, és intolerable..!
No és d’estranyar, ja que eren anys de censura política, religiosa i de costums, d’un règim especialment repressiu en temes sexuals. Penseu que, al cancell de l’entrada de l’església, cada setmana cap de setmana, s’hi penjava un full amb la qualificació moral de les pel·lícules amb un codi d’erres,  en què un 3R significava “Mayores de 18 años, con reparos” i un 4R:”Gravemente peligrosa“. Per tant, si eres d’una família que anava a missa cada diumenge, no sempre et donaven el duro per poder anar al cine. Llavors t’havies de conformar a anar a veure la televisió a Can Sipi o a Can Cinto, els dos únics llocs que en tenien i veure “Las aventuras de Rin Tin Tin” aquell gos llop atrapa dolents o la gosseta “Marilyn” amb Herta Frankel .
Conclusió :  podem donar les gràcies a aquell cinema que, en un món sense internet, una pel·lícula (o un llibre), era capaç de traslladar-nos a un lloc màgic a l’altre extrem del món a través de la imaginació.

         XEVI JOU VIOLA

 

 

*El NO-DO (acrònim de Noticiarios y Documentales), No-Do era un noticiari setmanal del règim dictatorial franquista que precedia obligatòriament les pel·lícules projectades als cinemes espanyols entre 1942 i 1976, i de forma voluntària fins al 1981.

** La Murga. Veure  002380,  al buscador de la web

 

ADÉU AL TREN PETIT

Li  dèiem el Tren Petit o el Carrilet, pels 75 cm. que tenia l’amplada de la seva via. Antany, oficialment era “El Tranvia del Bajo Ampurdán” i va ser possible gràcies a que el projecte d’un Tren Gros de via ampla, un projecte que pretenia enllaçar Blanes a Vilajuïga i que  havia de passar pel Baix Empordà,  se’n anés en orris. La construcció del primer tram Palamós-Flaçà va durar dos anys (1885-87). Es va inaugurar el 23 de maig de 1887 amb una gran festa a Palamós. Però l’extensió Flaçà-Girona, tot i que les vies ja estaven al seu lloc el 1918, per diferents problemes no es va inaugurar fins el 7 de juliol de 1921. Per tant Bordils vam tenir Tren Petit durant 35 anys!

L’escriptor empordanès Josep Pla en va escriure magnífiques narracions sobre aquest tren, algunes amb una fina i excel·lent ironia: -“El material  fou comprat a l’estranger, sobretot a Bèlgica, i degué ésser boníssim , perquè encara dura malgrat els anys que  fa que salta pujant i baixant per l’orografia del país. Les sis primeres màquines i els primitius vagons de passatgers han tingut accidents gravíssims, s’han estimbat per un o altre pont, han esclatat, han fet estralls aparatosos, però…per ara va tirant”. O :-“Què pensaríeu, però, si us digués que aquest tren m’entendreix? És veritat…. la gent, a les estacions, s’havia de carregar ella mateixa els baguls i les maletes…Quan tothom estava llest, el tren marxava, i avall… i no marxava fins que els viatgers coneguts havien pres el cafè, encès el cigar i fet el remenat. De vegades a darrera hora compareixia una minyona a dir que esperessin al seu senyoret…Tothom es feia el càrrec de les coses i el tren s’esperava amb paciència…Això té un cert sabor…El meu avi degué quedar parat davant d’aquests fòtils de ferro que passen per la carretera traient foc i fum i vapor blanc….Tot aquests ferro vell un matí desapareixerà, i en quatre dies tot quedarà oblidat. Però, Déu meu!, les nostres coses tan modernes i tan indispensables també s’oblidaran…”

El meu país. Destino. 1968

Però  en aquest escrit el que volem prioritzar és la Carta  d’ un “celranenc” anònim va enviar  a la revista Destino, perquè la publiqués en l’apartat “Cartas al Director” on glosa un petit homenatge popular que un grup de gent, en el qual ens consta que també s’hi havien afegit alguns bordilencs, va fer el dia del seu darrer viatge (fou el dimecres 29 de febrer del 1956.

Aquesta carta fou publicada a la revista Destino nº 973, el 31 de març del 1956

Amb el títol de VIDA Y MUERTE DE UN PEQUEÑO TREN, deia:

Sr. Director de DESTINO

No dudaba de que nuestro incomparable José Pla daría un último adiós al “Tren Petit” desde las columnas de DESTINO, desde donde tanto y tan bien se ha escrito de múltiples aspectos de este pequeño paraíso que es el Ampurdán. La desaparición de nuestro tren ha pasado sin pena ni gloria en su propia comarca: algunos artículos periodísticos, más narrativos que sentimentales, y solo DESTINO, de Barcelona, por la pluma del ampurdanés José Pla, se ha ocupado del mismo con la simpatia que merece.

El “Tren Petit” económicamente era un fracaso, però en su trayecto, con sus pitidos, con sus coches de juguete y con sus máquinas anacrónicas, era un dechado de simpatia en todo su recorrido, y DESTINO fué el que mayor supo interpretarlo cuando en uno de sus viajes lo utilizó desde Palafrugell a Palamós.

El último convoy, el  que salió de Gerona destino Palamós el 29 de febrero de este año bisiesto,, a las 18’30 horas, fué “mirado” como última cosa rara en las estaciones del trayecto, però para que conste cuando se escriba la historia de ese pequeño tren (si es que alguien algún dia tiene tiempo que perder `para escribirla), vale la pena decir que hubo un pueblo que fué a despedirlo con simpatia, con amor y con cariño: ese pueblo fué Celrà.

Fuimos, (me cabe el honor de contarme estre ellos) a dar el último adiós a un tren que en un tiempo había cumplido su cometido, a un tren que había transportado miles de toneladas de troncos de quebracho procedentes de Argentina, desde Palamós a Celrà y que en su tiempo había proporcionado un servicio más o menos eficiente (más menos que más) y que había tenido

Un grupo de amigos de Celrà, con las autoridades  al frente (aunque con carácter oficioso) quisimos dar el último adiós al “Tren Petit” en forma cariñosa y quizá algo original.

Lo esperamos en la Estación, llena de público; y a su llegada procedente de Gerona (con su media hora de retraso, claro està), fué saludado con petardos, cohetes y aplausos. El maquinista, previamente advertido, contestó con pitidos a nuestro saludo y fueron los últimos que se oyeron

El personal: jefe de tren, revisor, maquinista y fogonero, fueron obsequiados cada una de ellos con botelles de espumoso San Sadurní; toda la comitiva subimos por última vez en aquellos coches de juguete para ir hasta la estación de BORDILS; el tren quedó abarrotado como si de una fiesta mayor se tratara.  Durante el trayecto el personal del tren y los señores viajeros fueron obsequiados con San Sadurní y galletas; los cinco o seis porrones que teníamos, pasaban de mano en mano y de coche en coche, bajo la luciernaga luz que pretendía il·luminar-nos.

Llegamos a BORDILS sin ningún contratiempo y allí estrechamos la mano de aquellos hombres que por última vez conducían el pequeño tren a través de los campos ampurdaneses, desde la capital hasta la Costa Brava.

El maquinista nos saludo nuevamente con aquel estridente pito que ya no  oiríamos nunca más, al fogonero le saltaban las llàgrimes de los ojos y todos teníamos el corazón entristecido ante lo que no tenia remedio…; un tren, inútil ahora, però siempre simpático y campechano, un trozo de vida del Bajo Ampurdán que salia de BORDILS para ir a morir de forma definitiva al amparo del mar azul de Palamós…

 

BMD

 

65-LA PISTA SAU

Any 1950, en Jacint Sau, amb la col·laboració de la família, engega el projecte d’habilitar uns terrenys que hi havia darrera el bar Cinto, per fer-hi una pista de ball. Aquesta pista , que en alguns programes hi podem trobar que la qualifiquen de “pista-jardí”, programava ball cada diumenge d’estiu que s’omplia de jovent dels pobles de tota la comarca. S’omplia de gent de totes les edats per fer-hi el vermut, escoltar concerts o ballar amb música en viu. Hi van passar famoses orquestres i bons grups musicals. Era una pista que tenia una part més elevada o podríem dir –ne una terrassa amb un quiosc que feia la funció de bar i on hi havia les taules i cadires per prendre alguna consumició que et servien uns eficients cambrers que amb el drap al muscle, davantal blanc i amb una safata plena de gots, es movien amb gran diligència per servir a la nombrosa concurrència que gaudia de la frescor ombrívola dels arbres que hi havia , mentre escoltaven la música de les orquestrines i grups que amenitzaven en l’escenari de l’altre costat de la pista

. Al principi com que la superfície ballable era de terra, a mitja part, hi havia un parell d’encarregats(en Virolet i en Bartomeu Banyes)  que, amb l’aigua d’unes semals que hi havia al costat de la pista, ruixaven a galledades tota l’àrea per minimitzar la polseguera que es produïa quan la gent ballava, mentre la mainada  es posaven al voltant, per intentar esquivar aquell broll d’aigua. Qui no recorda veure les noies assegudes al  costat de la pista i els nois fent que per demanar-les per ballar; les que tenien més requesta fins i tot anaven amb un bloc per tenir un llistat de  les peticions. També, molta gent, encara recorda  personatges que anaven lligats amb el funcionament de La Pista, com el d’en Josep Fàbregas “en Pep Xapa” que, dia sí dia també s’encarregava  de vendre les entrades i, abans de la Festa Major, passava els abonaments dels “palcus”(llotges) a les famílies del poble. I afegeix: – Al mateix temps, hi havia  dos personatges més  que , tot i no ser  elements integrants de la pista, eren una estampa complementària que no faltaven mai a la cita , faig referència a l’Evarist Confiter, que amb el seu carro  de gelats, t’oferia aquell producte d’elaboració artesanal, que feia la delícia de grans i petits i al seu costat en Gregorio Vaquero, aquell vocalista, segons alguns poc valorat, per d’altres un somiatruites(adjectiu que li adjudicaven amb tot l’afecte i estimació), que sempre esperava allà fora la pista, amb l’ Evaristo, fins ben avançada la segona part del ball per entrar,  algunes  males llengües deien que era per no haver de pagar entrada; ves a saber!

Més tard la pista es va emporlanar i es van distribuir amb llotges, ja que també s’hi feia la Festa Major que s’engalanava d’allò més. Per altra banda, també s’havia utilitzat per a fer entrenaments i alguns partits de basquetbol, així com alguna demostració de patinatge artístic.

La pista va deixar de  funcionar com a ball dels diumenges d’estiu el 1968; tot i això aquest lloc tornava a acollir els ballables durant la Festa Major ,fins el 1985.

 

ABANS DE L’HANDBOL…, HI HAGUÉ VIDA ESPORTIVA a BORDILS ?

Des de mitjans dels anys vint del segle passat  l’activitat esportiva sempre ha estat present en alguna de les seves modalitats.

 EL SACO
Abans, només podríem dir que era el frontó “saco”, l’activitat “esportiva” que es practicava, sempre en l’àmbit d’aficionats, era més un divertiment (sempre masculí) i que reunia molt de jovent, i no tant jovent, a la paret del campanar de la plaça del Poble.

Jugadors de saco davant la paret del campanar. D’esquerra a dreta : Josep Batlle”El Carreter”, Josep Mitjà, Josep Casas, Narcís Costa “El Xaxu” i  en Josep Fàbregas. El saco, sense por d’equivocar-nos, podríem dir que, suposadament, és l’activitat esportiva més antiga de les que s’han “jugat” a Bordils. Dècada dels anys 20. 

FUTBOL MASCULÍ
Llavors fou el futbol que en diferents etapes, la més primerenca que en tenim notícies, és d’un camp de futbol que van adequar el jovent de l’època (anys vint-s. XX) al costat de cal Ferrer , entre el marge de la via i la carretera per poder fer-hi trobades i jugar algun partit per passar l’estona.
També , en pla amistós, l’any 1939, en acabar la Guerra (In)Civil,  va haver-hi un terreny de joc a la quintana de can Clavaguera, conegut popularment pel camp de “Ca les Hermanes”. Fins aquí, només es jugava per entreteniment, que no vol dir que a vegades els partits acabaven en batusses o cops de roc amb l’equip rivals dels pobles dels voltants). Però va durar poc temps, ja que es va adequar un camp al costat de les escoles, entre aquestes i la séquia Vinyals.

Jugada del 1r. partit com a federats entre el C.F. Bordils i La Bisbal al camp del costat del pati de les Escoles.

Però vet aquí que el 1944, ja trobem l’equip de Bordils que participa en torneigs amb fitxa federativa i el seu camp era al que avui trobem la Urbanització Martí Bruguera, un camp amb uns vestidors i dutxes, tot i que l’aigua s’havia de portar amb galledes, fent viatges de la séquia Vinyals. Fou en aquests anys que en Mateu Pell i Solé va venir a jugar a futbol amb el Bordils. Aquest senyor fou un dels pioners, juntament amb en Ramon Sitjà, del bàsquet a les comarques gironines. El 1953 fou nomenat delegat de la Federació de Bàsquet a Girona

Equip del C.F. Bordils. Eren coneguts com “els colls verds” degut al seu equipament ( samarreta blanca i coll de color verd). En aquesta època, jugaven al camp situat al Pla Suardell. Principis del anys 50(s. XX). El primer que està dret i a l’esquerra, és en Mateu Pell.

BÀSQUET”BALONCESTO” FEMENÍ
A Bordils, en Pell, ja havia organitzat un equip de bàsquet femení (podem dir que a Bordils, les dones van ser de les que es van avançar al seu temps) i ja l’any 1947, repassant l’hemeroteca, tenim constància que van quedar campiones provincials essent en Mateu Pell l’entrenador. Aquest equip femení va assolir grans èxits provincials i fins i tot dos subcampionats d’Espanya en Los Campeonatos Nacionles de Sindicatos, ja que va participar en tres campionats d’Espanya( 1949 a Castelló de la Plana, el 1951 a Saragossa i el 1952 a Vitòria- Gasteiz). Per tant, durant els anys 1950-51-52, hi ha paral·lelament futbol masculí i bàsquet femení.

 

Equip de bàsquet femení, que va marcar època. D’esquerra a dreta : Caterina Casademont, Joaquima Sau, Teresa Oliver, Carme Jou, Rosalia Cornellà, Empar Perich. Maig 1950

Darreres formacions del bàsquet femení : D’esquerra a dreta. Dretes:  Roser Balló, Hermínia Fàbregas, Joana Cassú, Montserrat Jou, R. Feliu.  Ajupides: Carolina Pons , Rosa Mª Costa, Dolors Joher. Principis dels  anys 60

BÀSQUET “BALONCESTO” MASCULÍ
Però pel que fos, el futbol va es va acabar i, amb l’empenta d’en Pell, també va començar un període de bàsquet masculí. De totes maneres, ja hem trobat en l’hemeroteca un precedent, ja que el maig de 1950 queda constància que es va jugar un partit de “baloncesto” homenatge a Abelardo Ribas, jugador del Frente de Juventudes de Bordils, que es va enfrontar al Frente de Juventudes de Girona. El resultat final fou favorable a l’equip de Girona (45-32). El Bordils va presentar el següent equip: Argilaga (6), Llinàs, Cornellà (4), Almar, Julià (14) i Pell (8), aquests dos últims van venir per reforçar l’equip bordilenc.

Equip de bàsquet masculí. D’esquerra a dreta. Drets :Xavier Corretger, Josep Guixeras, Lluís Batlle, Ramon Argilaga, “En Negrete”, Josep Perich.  Ajupits: Antoni Amagat, Josep Serrats, Joaquim Vilella, Joan Capdeferro , Robert Font

El 1953, essent Mateu Pell delegat de la Federació, el bàsquet masculí provincial, fa un creixement espectacular i el Bordils hi participa en una lliga on es trobarà amb el Figueres, Banyoles, OAR Guíxols, Palafrugell, Olot, Blanes, Hogar del Productor i el GEiEG de Girona, però per diferents motius aquesta competició no va engegar oficialment fins al 28 de març del 1954. El 1955 no hi va haver competició tipus lliga. Però si hi va haver alguns torneigs, com el de Fires, celebrat el 7 de novembre d’aquell any i on el Bordils va participar, però fou derrotat pel GEiEG a les semifinals (42-14).
El 1956 es torna a impulsar la competició i el gener ja va començar amb el Torneig Delegado Provincial en què els nois de Bordils van quedar campions, en una competició que hi havia el Banyoles, el Frente de Juventudes de Girona, el Hogar del Productor i el GEiEG.
Aquest mateix any també va participar en el Trofeo Educació y Descanso.
El 1957, els trobem lluitant pel tercer/quart lloc del Campionat provincial jugant contra el Figueres.
L’any 1958, ja no tenim notícies que hi hagués bàsquet masculí a Bordils. Sí que sabem que de femení, encara continuava i que va durar fins als primers anys dels seixanta.

“BALONMANO” MASCULÍ
Què passava amb els nois del bàsquet?, Doncs, que un altre esport, jugat amb la mà, començava a posar-se de moda a les comarques gironines.
A veure, l’handbol “balonmano” apareix a Girona el 1943, s’hi jugava amb la modalitat d’11 jugadors, com el futbol i en el mateix terreny. El 1955 ja es va començar a jugar modalitat, handbol a 7, en un camp més reduït.

Una de les primeres formacions del “Balonmano” Bordils. Abans de ser federats. D’esquerra a dreta: Drets: Josep Mitjà ”En Jep de la Pepa“, Joan Faura, Joan Capdeferro, Climent Parals, Bonmatí,(…), Lluís Ventura “En Siso”. Ajupits: (…),Lluís Samsó, Josep Massot,(…), Pere Serra.

Aleshores en Josep Mitjà Heras “en Jep de la Pepa” que era delegat de la O.J.E. a Bordils, el 1960, va proposar-se intentar fer un equip d’aquest joc que es jugava amb la mà i, va decidir provar de reunir una colla de jovent per provar-ho; va anar al bar i als joves que mandrejaven per allà sense saber què fer, els va proposar anar a fer un partit de “balonmano” a Cassà de la Selva. Diu que se’l van mirar estranyats i van contestar: .- “balon… què? Però el fet de poder anar a fer un desplaçament a Cassà, que el van fer amb quatre motos, va animar a un petit grup, d’entre els que hi havia podem citar en Josep Massot” En Pessep”, en Ramon Mas, l’Alfred Juncà “En Fredo Magí”, l’Albert Martí “L’Estevenet”, en Miquel Pou, en Lluís Ventura “En Sisso”, i algun altre, que foren els primers a tastar aquell esport que, oficialment començaria seriosament el 1961, ja amb un equip sènior i un equip juvenil amb fitxes federatives.

Equip sènior “Balonmano” Bordils. Temporada 1962-63. D’esquerra a dreta, Drets : Joan Capdeferro (entrenador), Pere Serra, Lluís Samsó, Ramon Sagrera, Lluís Batlle, Lluís Ventura. Ajupits: Lluís Estadella, J.Ferrer ”en Teta”, Antoni Amagat, Miquel Pou.

S’havia fet el traspàs del bàsquet masculí “Baloncesto” cap a l’handbol “Balonmano”, aquest sport que encara avui és una icona del poble i que ha popularitzat el nom de Bordils arreu de l’estat.

XEVI JOU VIOLA

 

 

 

DESNONAMENT REVERTIT

El mes de març de 1934 el Parlament català, amb l’oposició de la Lliga Catalanista, aprovava la Llei de Contractes de Conreu, mitjançant la qual es pretenia regular de forma definitiva l’accés a la propietat de la terra per part dels camperols. La Llei de Contractes de Conreu equiparava la rabassa morta a un contracte emfitèutic i a més recollia la possibilitat de que el pagès pogués comprar la terra que treballava (amb 18 o més anys d’antiguitat) i capitalitzant 15 anualitats. A més establia que el període mínim dels contractes havia de ser de 6 anys i que la renda anual a pagar no podia ser superior al 4% del valor de la terra.

No era una llei revolucionària, ni satisfeia completament les demandes camperoles, però era profundament reformadora i un bon acolliment entre la pagesia. En canvi, per als propietaris de l’IACSI(1) i la Lliga es tractava d’una llei revolucionària i s’hi van oposar totalment, aconseguint que el Tribunal de Garanties l’anul·lés per un tema de competències.

Tot això va augmentar la tensió i el conflicte social que van acabar esclatant el 6 d’octubre de 1934, la revolta que va sacsejar àmpliament el món rural català.

Uns camperols dotats d’organitzacions específiques, d’una cultura política i d’una tradició de mobilitzacions,  van aprofitar l’oportunitat política dels fets d’octubre del 1934 per reivindicar els seus objectius i convertir-se en protagonistes. Tant els protagonistes, com els antagonistes, entenien que es tractava de l’inici d’una revolució per afermar els drets de les classes camperoles i atacar als tres pilars del poder burgès: els propietaris, els polítics dretans i l’Església. Aquests eren els que s’havien oposat a la realització del seu somni: “la terra per qui la treballa”, just quan semblava que podia començar a fer-se realitat mitjançant la Llei de Contractes de Conreu.

Fracassat el moviment d’octubre del 1934, la repressió posterior va ser molt dura sobre la pagesia. Els propietaris van aprofitar l’ocasió per venjar-se dels camperols que havien reclamat millores i, moltes vegades sense passar pel jutjat i amb l’auxili de la Guàrdia Civil, exigien violentament pagaments pendents o aplicaven desnonaments. El resultat final va ser que els camperols que es van destacar en el moviment del 6 d’octubre van ser expulsats de les seves terres, van rebre quantioses multes, o els van augmentar les rendes a pagar a l’amo.

Amb la tornada de les esquerres a la Generalitat de Catalunya, es tornà a posar en marxa la Llei de Contractes de Conreu i “tots els rabassaires, parcers, …, desnonats de les terres que conreaven després del 6 d’octubre de 1934, tornaran a les seves terres amb les mateixes condicions que tenien.“ Per garantir-ho i solucionar els conflictes que poguessin sorgir es van crear les Juntes Arbitrals de Partit.

A Bordils alguns masovers, també es veieren expulsats del seu mas i de les terres que treballaven, com veurem en aquests escrit on  reproduïm la noticia apareguda en primera plana del diari l’AUTONOMISTA n. 9823, publicat el dilluns 23 de març de 1936, on podem llegir, sota el títol de : “UN GRAN ACTE POLÏTIC A BORDILS” la següent crònica:

  Ahir a la tarda, va tenir lloc a Bordils un important acte polític, organitzat pel Centre Republicà Federal i el Sindicat de Treballadors de la Terra, amb motiu del retorn a la seva llar del masover llançat Joaquim Torremilans, i el retorn a les seves terres del masover Joan Tries, dues víctimes de la passió i odi del caciquisme rural.

  A les quatre en punt arribaren els oradors amb els seus acompanyants, essent rebuts a l’entrada de la població per una enorme i entusiasta multitud amb pancartes i banderes i els acords de La Marsellesa. Un grup de noies feien voleiar els seus mocadors, notant-se en els seus rostres una alegria immensa.

  Seguidament es formà una manifestació presidida pel nostre diputat Miquel Santaló(2), acompanyat dels dos masovers  llançats de la seva llar i de la terra, junt amb el senyor Amadeu Oliva, Comissari interí de la Generalitat, el president del Centre d’Unió Republicana de Girona senyor Josep Juvé, el senyor Camps i Arboix i el diputat senyor Josep Mascort, s’adreçà cap a la plaça del poble, on tingué lloc un gran míting.

Desembre del 1931-Miquel Santaló(senyalat amb la fletxa), fent la rebuda oficial  a Girona del President de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià darrera del President del Govern de la República Espanyola Manuel Azaña. (al mig de la fotografia)

La plaça de Bordils, malgrat el mal temps, estava plena de gent i alguns balcons es veien endomassats.

  Hi veiérem comissions de republicans i treballadors de la terra de tots aquells pobles de la comarca, els quals acudiren també amb banderes i pancartes  molt expressives, desitjosos de poder fer acte de presència a aquell acte de llibertat i de justícia.

  Abans de començar l’acte, l’orquestra interpretà “Els Segadors” i el públic, abrandat d’entusiasme, esclatà en formidables visques i aplaudiments.

  A continuació feren ús de la paraula, pronunciant bells i vibrants discursos, amarats de seny i d’orientació, com requereix en els moments actuals, el president del Centre Republicà d’aquella població, Pere Estragó, Pere Vila, Joaquim Camps i Arboix, Josep Mascort i Miquel Santaló, essent tos ells fortament aplaudits.

  Acabat aquest acte, es formà una altra manifestació, acompanyada d’orquestra, la qual des de la plaça fins al “Mas Padró”, on es retornar el masover Torremilans, que n’havia estat llançat violentament i injustament amb la seva esposa i fills, mobles i bestiar.

  La festa finalitzà amb un grandiós i lluït ball al Centre RepublicàEl mas del Pedró en l’actualitat.

• IACSI: L’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, era la principal organització corporativa dels propietaris rurals catalans.
• Miquel Santaló Parvorell(1887-1962) Elegit diputat de la Mancomunitat de Catalunya el 1923 i alcalde de Girona l’any 1931 amb l’adveniment de la Segona República Espanyola. A les eleccions generals del 28 de juny de 1931 fou escollit diputat al Congrés dels Diputats. No abandonà mai aquest escó per la circumscripció de Girona i el revalidà successivament a totes les eleccions legislatives de la República, esdevenint Ministre de Comunicacions entre setembre i octubre de l’any 1933. Ocupà el càrrec d’alcalde de Girona fins al 1933, quan hi renuncià per la multiplicitat de càrrecs que acumulava, atès que l’havia de compaginar amb el de ministre de comunicacions al govern espanyol (1932-1933) i el de Conseller Primer del govern de la Generalitat de Catalunya. El 1934, amb la resta del govern català, fou detingut i empresonat pels fets del sis d’octubre de 1934. Al 1939 va partir a l’exili, primer a França i després s’instal.la a Mèxic on va morir. Per altra banda, destacar en el camp acadèmic com a geògraf i membre fundador de la Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans                                                                                                                                                                                                                                                     BMD

UN BORDILS  A SES ILLES

 Diuen que l’any 990, el nom del nostre poble constava sota la grafia de Burdilis, que podria ser provinent de “borda”, que fa referència una construcció rural de pedra o de fusta utilitzada per paller o estable per guardar bestiar i/o per emmagatzemar eines de conreu.

A Mallorca, concretament a prop d’Inca, hi podem trobar una finca de nom SON BORDILS i, a la part antiga de la capital mallorquina, al carrer de l’Almudaina n.9, hi ha  la senyorial casa de CAN BORDILS, actualment seu de l’Arxiu Municipal de Palma.

Vista del pati interior de Can Bordils(Palma de Mallorca)

  Bé, d’on ve  que el nom d’un poblet de la Catalunya Vella, hagi arrelat a l’illa? Sembla ser que la nissaga familiar dels Bordils de Mallorca provenien de una branca sortida del nostre poble, d’això se’n té constància perquè hi ha documents que, ja al segle XIV, hi figura domiciliat un GUILLEM DE BORDILS segons trobem en l’Índex de tots els actes(Llabrés P.J. i Roselló R.-1998-) on s’esmenta de la presència del cognom Bordils a Inca: “ En el mismo año 1350, por primera vez se tiene constància de la existència del apellido Bordils en Inca, originario del pueblo de Bordils(Girona)…Consta en los censales(1).

Ens podem preguntar: per què o per quin motiu el primer Guillem de Bordils es ven les finques de Bordils i decideix anar a Mallorca? Sembla clar que, suposadament, no fou pas per necessitat econòmica ja que les seves propietats i el seu estatus eren considerables i, de les quals, en rebia delmes(2); així doncs, podríem conjecturar,  que va ser per embarcar-se a l’aventura de conèixer nous horitzons o, tampoc no  ho podem descartar, per circumstàncies familiars i/o personals? Ves a saber , el cas és que va prendre una decisió que va representar un canvi majúscul a la seva vida. No tenim cap  referència ja que no s’ha trobat cap documentació ni en l’Arxiu Municipal, ni en l’Eclesiàstic.

El  que sí sabem és que del cognom dels Bordils se’n poden trobar tres branques remarcables que visqueren a  : una a Girona ciutat, i les altres a Jafre i a Fornells de la Selva.

Els Bordils de Girona ja apareixen documentats a principis de segle XIII, eren una de les grans nissagues d’aquesta ciutat, i eren propietaris, d’entre d’altres, de les  finques situades darrera de l’actual ajuntament gironí i la plaça de les Albergueries(3) i que eren propietaris d’importants activitats com eren els molins i les draparies(4).

A Jafre, trobem la casa forta dels Bordils en el que fou el Mas Roig, i que a més, foren senyors d’una bona part del terme de Jafre els segles XIII-XIV, i tingueren drets sobre els molins del comte d’Empúries, inclòs els de Palol dins la parròquia de Jafre i  també s’esmenta participació en un monestir que era sota les ordres del Monestir de Cruïlles. A Fornells, avui encara trobem la Torre del Governador que fou propietat seva fins el segle XVI.

A Mallorca, també altres línies dels Bordils van tenir propietats  a d’altres indrets de l’illa, com per exemple fou la possessió de Can Bordils a Portocristo, prop de Manacor,; reminiscència d’això, encara avui hi trobem  el carrer d’en Bordils, un carrer important, ja que  és el que transcorre paral·lel a la platja.

L’altre nom que es deriva d’aquell primer Guillem de Bordils, és la finca vinícola de SON BORDILS, prop d’Inca a la carretera de Sineu. L’origen d’aquesta finca el trobem amb l’adquisició que va fer el Joan Bordils i Pont l’any 1433.  La revolta de La Germania(5) va ser molt activa al  centre de l’illa, on es van desbastar cases i terres. Aquest fet va fer decidir als Bordils a fugir d’aquells avalots i traslladar-se a la casa urbana de Palma, lloc de residència que ja no canviarien fins a finalitzar l’estirp i, fou Joan Baptiste de Bordils i Tamarit, nascut a Palma, i que fou poeta i militar de la Calatrava, el darrer representant del llinatge ja que, al morir el 1808 sense deixar descendència, bona part del seu patrimoni, va passar a la Confraria de Sant Pere i Sant Bernat.

Però les terres de Son Bordils i la casa de Palma ,van passar, per matrimoni d’una seva neboda, a ser propietat dels Villalonga.  Aquests foren  els  grans impulsors del desenvolupament vinícola de la finca SON BORDILS en les darreries del segle XIX. Amb l’arribada de la fil·loxera el 1891, els va obligar a arrencar totes les vinyes, ,malgrat això,   se’n van poder sortir per l’explotació d’altres sectors productius com cereals, lleguminoses,… tot i que els va paralitzar l’activitat del celler.

Vista de les vinyes de la finca Can Bordils (Inca)

Van tornar a replantar vinya a principis del segle XX. Emilio Vilallonga Moneo , el 1922 va vendre la finca a Domènec Alzina. Després de la seva mort, la finca es va dividir i després d’alguns litigis, la major part dels terrenys van passar a la Fundació Alzina, i després de vàries transmissions, avui la  nova Bodega de la Finca SON BORDILS és propietat dels germans Coll Pastor.

Per acabar, i deixant a part  la qüestió dinàstica i  successòria, fer esment del immoble urbà de CAN BORDILS, com hem dit al principi, encara avui subsisteix l’original amb algunes transformacions, aixopluga des de l’any 1982,  la seu de l’Arxiu Municipal de Palma.

 

XEVI JOU VIOLA.

 

• Censal: consisteix en el dret de crèdit a percebre i l’obligació consegüent de pagar indefinidament una pensió a una persona i els seus successors en virtut del capital rebut.
• Delme: Era el cobrament d’una desena part que, cobrava el senyor de les terres, als pagesos de remença.
• Plaça Albergueries: Aquest indret de la Girona mitjaval ja s’esmenta, per primer cop, l’any 1242. El nom fa referència als casals de ciutadans rics, construïts als seus voltants(albergs)
• Draparia: Aquí cal aclarir que els negocis dels draps, no feien referència al que avui entenem, sinó que volien dir una indústria tèxtil que abraçava filadors, teixidors, tintorers,…
• La Germania de Mallorca: fou unes revoltes anti-fiscals del 1521 al 1523. Fou a resultes de que no solament els nobles tenien excepcions fiscals, sinó que molts dels membres dels estaments superiors dels que  controlaven el govern, no pagaven  els impostos que devien.

 

NOTA: La font principal d’informació per elaborar aquest escrit, és el magnífic treball de recerca que va fer el Sr. Josep M.  Martí i Tarré i  que va publicar l’octubre del 2007 en el llibre: DE BORDILS a SON BORDILS.

 

 

BORDILENCS (V)

 En JOAN JULIÀ CANALS (Bordils 1911-1993)

Les prediccions del temps meteorològic amb procediments tradicionals, sempre han estat presents en indrets agrícoles i ramaders. L’home sempre ha intentat predir el temps que farà les properes hores o dies, ja que les  seves activitats solien ser a la intempèrie i per tant es veien influenciades per aquest factor. Per aquesta raó, sempre es fixava en fenòmens i situacions que li semblaven relacionades. Aquests coneixements s’anaven transmeten de generació en generació. És allò  que en podríem dir la memòria històrica de la cultura popular.

Ara amb l’existència de les previsions meteorològiques modernes (radars, satèl·lits, models numèrics,…) tenen més fiabilitat científica, però no deixa que aquells antic mètodes l’encertessin moltes vegades.

A Bordils, teníem en Joan Julià Canals, “En Joan Geniques”  que la gent  el tenia com  el que en podríem dir : el nostre home del temps. Per què ? Doncs perquè era un home molt observador i sempre estava emetent del temps que feia els tres primers dies del mes. La seva hipòtesi era  que feia el dia 1 corresponia a la previsió dels 10 primers dies, el que feia el dia 2 a la dels 10 dies següents i l’observació del dia 3 seria el que podria fer els 10 últims dies del mes . Per dir un exemple: si el dia 2, cap el migdia plovia , la hipòtesi era que cap el dia 14-15 d’aquell mes hi  hauria pluja.

En Joan Julià esguardant els núvols des de dalt del Teide.

A part d’això,  observava amb atenció els núvols; deia : – núvols a la Mare de Déu del Mont , cap on corrent? A quina alçada estan respecte de la muntanya? Marxen de mar cap a l’interior?  .Llavors anava  a mirar la soca d’una figuera que tenia a l’hort i, si havia bolets t’assegurava: – d’aquí dos o tres dies pluja al “canto”

Anunciava que possiblement era una arrencada de Llevant: i aconsellava:                – Arrancada dels núvols cap a l’interior, bolets a la soca de la figuera, abans de tres dies pluja. Si  voleu regar, espereu! Però si voleu segar la userda recolliu-la ràpid !

En canvi, –núvols de Rocacorba ?, poca aigua, pot caure algun ruixat, però de saó no gaire!

Els vespres mirava si llampegava a l’horitzó i segons la direcció que ho feia, tenia una hipòtesi sobre les llevantades de: -si llampurnejava cap a Figueres/Roses, pluja al “canto”, deia:  –aviat, abans de dos dies, regarem bé!,  aquí anirà plovent, però sàpigues que el riu  vindrà gros perquè aquesta pluja descarrega a la muntanya. Si els reflexos de la llampegada venien de Palamós  en avall, ell anunciava: -el riu no ho notarà gaire, però la riera de Sant Martí i el Torrent sí; aigua a morro per aquí  a Bordils, perquè descarregarà a la zona de les Gavarres i dels Àngels!

A més , es fixava en altres detalls que indicaven canvi de temps, com: observar si les pedres de dintre les cases quedaven humides, si queia sutge de la xemeneia, si el forrellats no feien soroll a l’obrir, si els mussols cantaven de dia,…Ara bé el seu indicador principal eren la flota de bolets de la soca de la figuera del seu hort.

Els veïns l’admiraven, però ell els deia: –només cal observar, no és ser més o menys intel·ligent.

Com a bon pagès sempre tenia en compte les “llunes” a l’hora de plantar a l’hort.  Et deia per demostrar la influència de la Lluna en aquest sentit: -mira, plantaré aquest fesol ara que no és “lluna bona”, i la setmana vinent plantarem aquesta altra i  veuràs com aquesta que haurem planat última atraparà a la que vam plantar primer, perquè la germinació serà més ràpida! . A ca seva sempre solia tenir El Calendari dels Pagesos*

En Joan Julià i la seva dona la Júlia Vidal

 I ja que parlem de llunes, ens ve al cap una anècdota d’aquest home que, com a mainada que érem, ens va captivar  i ens va tenir en suspens els dies previs a la revetlla de Sant Pere d’aquell 1969. Heus aquí el perquè:

Aquell era l’any que els americans tenien previst arribar a la Lluna (Projecte Apollo11). Vet aquí que un bon dia en Joan, venint del Ban, va quedar-se a mirar les operacions que els treballadors de la Hidroeléctrica del Ampurdán que passaven el fils elèctrics d’un costat a l’altre del Ter, mitjançant uns potents coets. Quan ja havien acabat els hi va sobrar un d’aquests artefactes voladors i ell els hi va demanar si se’l podia  quedar. A l’arribar a casa va retallar una foto del diari on hi havia l’Apollo 11 en la seva base de llançament i la va penjar en el seu quarto  de les eines. A les seves estones lliures, fent servir com a base aquell coet que li van donar, el va “tunejar “ copiant el model americà. Amb canyes va muntar un trípode o plataforma de llançament i va anar anunciant  que el dia del llançament (que a la mainada deia que arribaria a la Lluna) seria per la revetlla de Sant Pere que, com cada any,  es feia a la placeta que hi havia davant de la torre de Can Navarra. El dia D, ja des del matí el va tenir exposat i va venir molta gent a veure’l: fins i tot havia corregut la veu i, molta gent de fora que anàven al ball de la revetlla de Can Cinto, abans de començar van passar a veure el “Coet d’en Joan Geniques”. Emoció fins al final. Quan la metxa es va consumir… aquell enginy va començar a tremolar i va sortir esperitat cap el seu destí. Però vatua Déu, un aleró no va aguantar i es va despenjar;  la trajectòria del coet va agafar massa inclinació provocant que s’estavellés en els finestretes del pis de dalt de Can Navarra.  Decepció barrejada amb rialles plenes de benevolència; sort que uns dies més tard , els americans sí que van aconseguir arribar a la Lluna!

 

*Calendari dels Pagesos:  és un almanac editat a Catalunya des del 1861. És la publicació actual en llengua catalana que fa més anys que s’edita ininterrompudament, i inclou informació de llunacions, visibilitat de planetes, santoral, celebracions de fires majors a Catalunya i consells agrícoles i ramaders.

XEVI JOU VIOLA

 LES BÒBILES

Al llarg de la història, el maó ha estat un element bàsic per a la construcció. Les filades de maó més antigues que coneixem són en els diferents jaciments arqueològics de Mesopotàmia.
Per parlar de bòbiles i rajolers, l’objecte d’aquest escrit, ens hem valgut de l’experiència i la bona memòria d’algunes persones que hi van treballar, com la dels germans Joan i Narcís Martí Alofre i la d’en Bartomeu Bernabé Sarrió que ens han proporcionat la informació necessària per poder fer-nos una idea de com era i en què consistia l’ofici de rajoler i de com ho van viure i patir i del testimoni de l’Angela Pratsevall Carreres que va viure al costat de la bòbila, i va observar el dia a dia d’aquesta sacrificada feina.

Del meu record i del de molta gent gran del poble, als anys 50 funcionaven dues bòbiles: La rajoleria de Can Dansa i la bòbila de l’Arpa, aquesta, a l’altre costat de la via (terme municipal de Juià).

Per sintetitzar en què consistia la feina dels rajolers, a grans trets, el procés d’elaboració era el següent: extreure la terra-argila dels camps dels voltants, garbellar-la; pastar-la per fer el fang; emmotllar; desemmotllar; deixar assecar parcialment les peces; enfornar; coure; deixar refredar el forn una vegada cuit el material; desenfornar; deixar refredar les peces; emmagatzemar l’obra acabada i tornar a enfornar.
Era una feina feixuga i físicament esgotadora.

Els rajolers, un cop encès el forn amb les feixines que els boscaters havien portat, no podien abandonar el foc ni de dia ni de nit mentre durava el procés de cocció. Em comenten que. “Durant els temps de cocció, els treballadors es feien el menjar sobre el mateix forn, aprofitant l’alta temperatura que prenia. Fins dos dies després d’apagar el foc, encara hi podien escalfar el “fato”.

Un cop el producte era acabat, eren uns altres els qui s’encarregaven del transport i de la distribució de les peces, però prèviament, ells, havien de carregar el material als carros o als camions.

La Bòbila de l’Arpa. A l’esquerra, les cases dels treballadors.

La bòbila de l’Arpa, era la major, tant per grandària i també pel nombre de personal que hi treballava. Aquesta bòbila, abans que en Narcís ”Siset” Arpa de Mollet la poses en funcionament, i això seria cap a la meitat dels anys 40 del segle passat, ja hi havia una petita rajoleria amb una producció artesanal molt baixa, la propietària n’era una tal Sra. Bartrina de Girona. També hi havia unes cases; una en deien a can Joan Mula, pel fet que en Joan Pratsevall tenia un mul femella i, a l’altre, hi vivia en Pitu Fina (Josep Cassú) que llavors va anar a viure a Cal Ros del Pla. Després de marxar-ne en Pitu, hi van venir dues famílies cordoveses per treballar a la bòbila.
Hi podíem diferenciar tres parts: 1) la bòbila pròpiament dita, 2) la terrera-bassa d’en Castelló i 3) les cases dels treballadors.
L’Arpa, en pocs anys, va anar ampliant i modernitzant aquella antiga rajoleria fins que va deixar de funcionar cap a finals dels anys 70/principis dels 80*
L’argila provenia de la terrera de la Costa que hi ha entre Sant Martívell i Juià. Els germans Follia, en Josep “Pitu Plata” i en Joaquim “Quim Plata”, carregaven al tombarell del seu pare la terra que havien remogut a picot i pala, amb una mitjana de transport de sis o set tombarells al dia; més tard també ho havia fet el Joan Martí, que ens explicava que quan tenia setze anys, hi havia dies que havien carregat cinc camions el matí i cinc la tarda, a un duro(5 pessetes). El camió era d’en Joaquim Sala de Celrà, primer un Barreiros i després amb un Pegaso (un dels primers que hi hagué a la província) amb remolc.

Aquesta terra de Sant Martí era, el que en deien: “terra blava”, volia dir que portava molta calç, cosa que feia que els rajols, quan eren cuits i els hi tiraves aigua, es “desmanegaven”; per això aquella terra “blava”, calia barrejar-la amb terra que extreien de la terrera del costat de la bòbila; era terra argilosa de poca qualitat; tanmateix, aquesta combinació resultava.

Un tractoret com aquest era el que feinejava a la terrera.

Més tard, l’Arpa va comprar un “tractor esquelet” per remoure la terra i després transportar-la a la bòbila. Aquest tractor era molt senzill, com de fireta i amb un remolc de quatre metres que quan estava carregat costava de dominar per aquell terra relliscós, això va provocar que hi hagués més d’un incident com el que va patir el mateix Arpa, que va bolcar i una cama li va quedar a sota provocant-li danys que li va costar molt de temps recuperar-se.
La terra, quan arribava , la bolcaven en una bassa de decantació i, un cop absorbida l’aigua, passava mitjançant un elevador a la Pastera o altrament dita “Amaçadora” que feia la barreja i, d’aquesta, la terra en sortia per una cinta transportadora per anar als Motlles, on un estri la tallava a mida. Llavors, amb carretons, els havien de posar a degudament apilades a l’Assecador, que era un cobert espaiós i molt ben ventilat, ja que no tenia parets laterals.
La fase següent era enfornar; amb carretons entraven l’obra per unes portelles i l’apilaven a dins la volta del forn en forma de castell de dòmino. Les pilones de rajols es posaven de manera que hi hagués espai entre cada piló, que l’anomenaven: fumat, perquè hi pogués passar bé el foc.

El forn era de tipus rotatori, amb foc que anava corrent i permetia un procés de cocció continua. Era de planta rectangular, composta per una gran galeria anular amb sostre de volta, dividida en càmeres i vàries boques(portelles) que tapaven una vegada l’havien omplert de material per coure. Aquest sistema permetia que el foc circulés de manera permanent durant tot el procés de cocció al llarg de cada un dels compartiments. D’aquesta manera, la cocció es desplaçava per la nau de forma seqüencial: mentre en una secció s’estava coent el material, en la següent, es començava a elevar la temperatura alhora que en l’anterior, el material ja cuit, començava a refredar permetent ser descarregat i omplert de nou. Així, s’evitaven canvis bruscos de temperatura, aconseguint una cocció gradual, homogènia i un funcionament del forn més econòmic a l’aprofitar al màxim la calor.

Edifici que aixoplugava el forn

Aquí, hi tenia una feina especial el fogoner que havia de calcular constantment la quantitat de foc, el qual controlava des d’unes obertures situades a la part de dalt del forn; si li donava molt de foc, quedava tot enganxat, era el que s’anomenaven “cagaferro” o “cagaferrat” i l’obra s’havia de llençar tota. El combustible eren les feixines que li donaven potència calorífica d’arrencada i un cop encès, només calia anar alimentant amb serradures o carbó, que tiraven des de les boques de dalt el forn.
Per treure l’obra cuita, com que encara estava molt calenta, per protegir-se les mans, com que llavors no hi havia  guants protectors, utilitzaven trossos de pneumàtics lligats a les mans. Desenfornaven, carregaven carretons i feien estives (pilons) preparats per carregar als carros i camions que venien a buscar l’obra acabada.
Per carregar els camions, normalment, ho feien quatre persones, dos a dalt i dos a baix, fent hores extres.

Sala de màquines de la bòbila

El client principal era l’empresa constructora Eurítmia de Girona que necessitava molt de material, ja que era l’època de la construcció massiva a la Costa Brava i també per altres projectes com els dels habitatges protegits, com per exemple Els Germans Sàbat** de Taialà o el barri de Sant Narcís de Girona.

ALGUNES FRASES que hem escollit i que ens faran entendre millor la duresa de les feines que havien de fer aquells soferts obrers per poder guanyar-se un sou.
• A la bòbila sortien, en terme mitjà, unes trenta mil peces diàries.
• Cada dia desenfornaven 7 o 8 forats del forn, ho feien amb carretons, i a la vegada s’havien de tornar a recarregar aquests forats buits amb més obra, fent fumats per a quan el foc tornés a arribar. Cada “fumat” eren de 200 300 peces. Cobraves de 12 a 14 pessetes per cadascun.

Interior del forn on es veu un “fumat” (pila de rajols)

• El torn mínim era de 12 hores diàries, de set del matí a les set de la tarda, dissabtes inclosos. Però moltes vegades havies de fer hores extres.
• Si treballaves a “preu fet” per tasca concreta, guanyaves 75 pessetes, si no, només en guanyaves 25.
• Els cordovesos que vivien a les cases de la bòbila, treballaven nit i dia i dormien molt poc, diuen que els aguantava el “mam” i unes tapetes de xoriço. Les seves dones els hi venien a portar el menjar i també els ajudaven a enfornar i desenfornar, ja que moltes vegades s’anava a “preu fet”.
• Una vegada l’obra estava a punt, eren els mateixos que treballàvem a la bòbila que havíem de carregar els camions.
• Hi feien: maonets, totxanes, jeros, massissos, teules…, només s’havia de canviar el tipus de motlle, segons el producte que volies fer.
• Els motlles de fusta, prèviament s’havien espolsat amb pols de cendra per evitar que el fang s’hi enganxés.• Hi havia treballat molta gent: en Pep Magí (Josep Juncà) era el fogoner titular; en Manolo Cobos i en Jiménez amb les seves dones, la Matilde i la Maria, que vivien a les casetes de la bòbila; eren cordovesos. En Chacón, en Joan Martí El Millonari, els germans Follia, en Joan Mula Pratsevall que vivia també a la casa gran de la bòbila i, a vegades, ajudava a fer algun torn quan li demanaven, en Bartomeu Bernabé…, també alguns joves de Mollet com en Miquel i en Lluís de can Gífre, d’entre alguns d’altres.
• L’amo, segons sembla, era molt exigent i tenia un caràcter fort que feia que sempre estava controlant per allà, fins a l’últim moment collant als treballadors, i quan volia anar a Barcelona, per exemple, aprofitava al màxim fins que el cap d’estació de Bordils l’avisava que el tren sortia de Flaçà , llavors ell pujava a la moto i a tot drap, anava a agafar-lo a Girona. Sempre corria molt.
• Al final, quan l’Ernest Ferran ho va comprar, ho va arrasar tot.

Xemeneia de la bòbila moments abans del seu enderroc

Es tractava d’una xemeneia de forma troncocònica amb talús poc accentuat que tenia una alçada d’uns 17 metres aproximadament i estava feta amb maons de terra cuita vermella. La part superior o sortida de fums estava rematada amb una coronació de doble reforç per evitar que s’esberlés a causes de les diferències de temperatura entre l’interior i l’exterior.

Aspecte de l’endorrocament de la bòbila de l’Arpa

L’altra, la rajoleria de CAN DANSA, treballava des dels anys 20, quan en Tomàs Batet i Sau la va posar en marxa i va funcionar fins a la Guerra del 1936-39. Per motius d’ideologia, el Tomàs va haver d’exiliar-se a França i la rajoleria va quedar aturada fins que el 1952, el fill d’en Tomàs, en Pere Batet Prats, va tornar de l’exili i la va tornar a engegar.
Tenia la terrera a tocar de la rajoleria, al costat de la Carretera de Palamós. Aquí hi treballaven, a part d’en Pere, un o dos treballadors de manera artesanal preparant els rajols manualment amb motlles. El forn només s’encenia quan s’havia preparat una quantitat de peces suficients per omplir-lo.A l’esquerra, l’edifici de la rajoleria de Can Dansa. Es poden veure els plataners de la Carretera de Palamós.

Cada dia solien produir una mitjana de 1000 a 1100 rajols.
L’activitat de la rajoleria va acabar el 1967, que es va convertir en una fàbrica de rotlles de canyissos per a tancaments i per aombrar. El març del 1984, a Can Dansa es va compaginar aquesta activitat amb la de fabricar glaçons i barres gel. El 2005, ambdues indústries van tancar definitivament.
En totes dues, la xemeneia era un altre element fonamental del forn que permetia, d’una banda, l’expulsió dels fums que es generaven i, d’altra, difonia per succió el corrent d’aire necessària per a la combustió.

NOTES:

* Sorprenentment, l’Ajuntament de Juià, en demanar-los veure la documentació que tenien en els seus arxius d’aquesta indústria del seu terme municipal, no ens van saber donar raó de res. Increïble. Per això no podem donar la data exacta de quan va deixar de funcionar i de quan es va enderrocar.

** El nom fa referència als tres germans gironins Josep Maria, Lluís i Carles Sàbat Arnau (fills de la vila de Celrà) enrolats a les files del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat de l’exèrcit nacional franquista; morts l’any 1937 a la batalla de Codo durant la Guerra Civil Espanyola.

(1) La diferència entre bòbila i forn-rajoleria, era que mentre a la primera la cuita es feia per sistema de rotació del foc, al segon el foc es feia per sota les piles d’obra i sempre en el mateix lloc.

XEVI JOU VIOLA

CAL TET

A Bordils, parlar de Cal Tet, aquesta descomunal casa del carrer Ample(1), però que també tenia sortida a la plaça de l’Església, és  parlar d’una institució, i dic institució perquè era una casa que, sense ser-ne conscients,   duia a terme una funció d’interès social i públic: era una botiga, una sala de festes on s’hi feia ball i representacions teatrals, un cafè, la casa del curandero(2), i un temps a casa de l’alcalde i lloc on t’escoltaven les teves inquietuds.

Ens hem de remuntar a finals de la dècada del segle XIX, quan  dos germans de la família Martí Casademont  de Sant Jordi de Desvalls venen a Bordils i un, en Josep “Pepet” es casa amb l’Assumpció Vilella que el seu pare tenia una petita botiga de queviures, la que, més tard  serà la que coneixem com a cal Tet, i l’altre, en  Jordi,  va obrir una carnisseria a l’altre costat del carrer de la del seu germà, al carrer Ample, però al cap d’un temps aquest es va establir a la plaça del Poble, la carnisseria que es coneixerà com a Can Jordi.

Façana de cal Tet en l’actualitat

A final del segle XIX i bona part del segle XX, quan el comerç era molt pròxim per la relació que s’establia entre venedor i comprador, i quan tenia una personalitat molt individualitzada que, en molts casos, s’ha perdut a causa de l’aparició de les grans cadenes comercials, que tendeixen a la uniformització. Aquelles botigues de poble era un lloc on s’hi podia trobar de tot i més. Res a veure amb els actuals supermercats, pràctics, però despersonalitzats

Cal Tet  que recordem, dels anys 50-60, duien el negoci en Joaquim Martí Vilella i la seva dona la Montserrat Tarré,  era un espai on hi podien trobar una mica de quasi tot, i a l’hora que fos,  majoritàriament productes a granel:  mongetes, cigrons, llenties, arròs, fideus, macarrons…, tant a granel que fins i tot i  podies anar a comprar una “presa” de xocolata, que volia dir un requadre-porció  del total de la rajola; verdures fresques(de proximitat), fruita, fruits secs, llaunes de conserva, bacallà sec, arengades, llaminadures, xiclets, regalèssia, vi, oli, tires per enganxar les mosques, flit pels mosquits, trementina, càmfora, carbur, espelmes, sidrals,  sulfats , adobs, “polvos” de rentar, i els que servien  per matar les puces del gos, sabó Lagarto, paper higiènic “El elefante”,  la xocolata Torras, betes i fils, espardenyes, mitges i mitjons,… entre d’altres productes. Però no s’acabava aquí, també venien adobs pel camp, farinada, pinso pels animals, planter,… Tot això a la botiga de baix, on a l’entrar hi trobaves les estanteries plenes, els armaris de fusta amb vidriera darrera el taulell amb les seves balances, els sacs allà en un racó, les botes del vi i del moscatell,… Ah! i el que cridava l’atenció eren alguns cartells publicitaris que ens han quedat a la memòria; qui no recorda el majordom del Netol amb les galtes inflades,  el d’anís El Mono, el xaiet del Norit, el  colors blau grana del Cinzano,  el del tints Iberia, la Gallina blanca,  el del Cola Cao amb aquella filera de negritos carregats amb sacs de cacau amb alguna palmera de fons o el del Flan Chino El Mandarín, entre d’altres icones que van marcar una època en que l’escassetat de la post-guerra anava afluixant.

 Un dels armari-estanteria que hi havia en un extrem de la botiga.

Tant punt entraves,  com a totes les botigues de l’època, ja et sortia automàticament allò de “Au Maria”!(3), suposo fruit de la distorsió de l’Ave Maria. Llavors abans de dir-te què volies et preguntaven per la família o com estàveu de salut. Aquests  establiments es podia convertir espontàniament en un lloc de tertúlia dels veïns per parlar de temes diversos, xafarderies incloses i a més , moltes vegades, en sorties amb algun truc perquè els cuinats fossin més saborosos o  la manera que  calia fregar els rajols del terra perquè quedessin més brillants. Era allò que en podríem dir: consells de saviesa popular. També fou un lloc de parada dels homes quan anaven o tornaven del camp a fer-hi un got de vi. Per això l’anècdota que m’han explicat que  en “Pep de Can Barca”,  a vegades quan ja havien fet preu del que li havia encarregat, li deia a n’en Quim, que diuen que era molt bon negociant :- Ja sé que em cardes de mig a mig, però marxo content”-

Per altra banda , com que venien a granel , les mesures que s’utilitzaven eren molt específiques, com per exemple: tres unces de colònia, un petricó de vi(1/4 de litre), 50 grams de fideus prims, una unça d’ametlles(1 unça= 30 g), dos pams i mig (50 cm.), una terça(400 g). Això comportava la utilització de balances amb la seva col·lecció de pesos, els embuts i recipients per mesurar els líquids,…

Ah, i no deixem de banda aquella bafarada característica que t’omplia  només entrar. Aquell aroma memorable que relacionàvem amb cada establiment degut a la memòria olfactiva. Cada botiga tenia la seva olor, i cal Tet les tenia totes en una, aquella olor llenyosa de la fusta rància dels bocois de vi , aquella flaire de la fruita  lluitant amb la fortor química dels productes de neteja barrejada amb aquell toc de salanc  que li donaven les caixes rodones d’arengades(4), amb petites variants  segons el baf que sortia de l’olla que bullia a la cuina en  aquell moment.

Al fons de la botiga, al costat de la porta de la cuina, hi havia l’escala que portava al pis de dalt; allà hi havia la sala amb un terra enfustat , on cada festa s’hi feia una sessió de ball.  Era la seu de l’Associació “La Joventut de Bordils” que recordem era  l’entitat  rival de la que hi havia a la Carretera, anomenada “l’Ateneu Bordilenc” amb seu al local del cinema de Can Cinto.

La Sala de Dalt on, al fons, encara podem distingir el marc del que era l’escenari, avui tapiat

 Era de les úniques diversions que hi havia a Bordils en aquells anys. Diuen que de tant en tant, a la mitja part, hi havia  hagut algun “pet d’hòsties” entre els joves. Es deien: –Si tens collons, vine als oms-(uns arbres que hi havia al costat del torrent, darrera d’on avui hi ha el Casal), sortien I allà es desfogaven tant, que fins i tot , una vegada hi va haver d’anar a posar pau l’alcalde de l’època (Ricardo Pujol), però no se’n va pas sortir, i fins i tot la vara va volar per aquí enllà. Si que se’n va sortir una vegada que l’orquestrina que tocava una cançó de moda en aquells moments que es titulava Raskayú i  que la lletra deia :

Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?
Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?
Tú serás un cadáver nada más.
Rascayú, ¿cuando mueras que harás tú?

Oigan la historia que contome un dia
El viejo enterrador de la comarca,
Que era un viejo al que la suerte impía
Su único bien arrebató la Parca.
Todas las noches iba al cementerio
A visitar la tumba de su hermosa
Y la gents murmuraba con misterio:
“Es un muerto escapado de la fosa”.

(i seguia….)

……………………..

Doncs , es veu que a l’il·lustríssim batlle no li agradava i es va posar a cridar que paressin aquella cançó que era  una manca de respecte . En fi, la censura també arribava  als ball de poble.

Com he dit, s’hi  feia ball durant les festes, però també  va acollir nombroses obres de teatre protagonitzades per un grup de comediants del poble, que es coneixien com “l’Arc Bordilenc”.

Aquest popular  local, en molts programes  s’anunciava com a Salón Martí. Potser era perquè amb aquest nom de  li conferia  un plus extra de categoria

A dalt, al costat de la sala, separat per unes vidrieres,  també hi havia  el cafè,  , adjunt amb una magnífica  barra de marbre verdós amb incrustacions de nummulits amb fons presidit per unes lleixes on hi havia les ampolles de licors. I on podies anar a fer el vermut els dies de festa amb una ració d’olives ”rellenes” i “almejes” que servien en aquelles tapetes de baquelita(4).

L’espai que es veu al fons, era el destinat a bar-café

 La sala de ball i el cafè van deixar de donar el seu servei  cap a principis dels anys 60. Però la botiga va continuar oferint els seus productes a la clientela, malgrat que en Quim i La Montserrat es jubilessin, ja que la van continuar la família Medinyà de Mollet, no per gaire temps, ja que el 1969 van agafar el negoci  en Pere Pons i la seva dona la Modesta Sais que li van donar una nova empenta. Va continuar sent un referent , a més de fer una tasca social, com per exemple, posar el seu telèfon particular  a disposició per a fer  les trucades que els immigrants, arribats a Bordils per aquells anys, demanessin conferències o es posessin a la llista d’espera per rebre les trucades dels familiars que havien deixat en el seu lloc d’origen; recordem que s’havia de demanar conferència i podia tardar hores. També “fiava” a les famílies que no podien pagar  el que compraven fins que cobraven la mesada, d’entre d’altres coses.

Modesta Sais a la porta de cal Tet anys 70

Fins que a principis dels any 70, al morir en Pere, van deixar la botiga a la Isabel i l’Eduard Mitjà, que van aguantar fins a principis dels anys 80 en  que els canvis de costums i la proliferació de les grans superfícies i del mitjans de desplaçament particulars van fer-la insostenible.

XEVI JOU VIOLA

 

 

(1)Carrer Ample : Hi va haver una època que aquest carrer també es coneixia com el “carrer dels Hostals”)

(2) Persona que pot tenir coneixements mèdics de tipus empíric, o bé pretendre la guarició de malalts per mitjans màgics o religiosos (saludador). Molts es dediquen especialment a guarir els “espatllats” amb massatges i estirades dels braços.

 

(3) Au Maria!: Apòcope d’Ave Maria, salutació d’entrada amb què es crida l’atenció de la gent de la casa; salutació per la qual un parroquià o visitant anuncia la seva presència quan entra en una casa o botiga i no hi veu ningú.

(4) Arengada: és el nom que té la sardina amb salmorra i premsada, aquest procés es diu arengar i d’aquí el nom que rep aquest producte.

(5) Baquelita: fou la primera substància plàstica totalment sintètica.