PARTITS D’AQUELLS D’ABANS (1): El DUQUE de AHUMADA

La violència és un fenomen enormement present en la nostra societat actual, i en l’àmbit de l’esport no és una excepció.

Però ara fem un salt en el temps i situem-nos a  principis dels anys seixanta del segle passat;  on l’esport estava en les seves fases inicials i on les rivalitats entre pobles era molt marcada.  Tots hem sentit alguna vegada anècdotes de picabaralles, batusses ,…i partits que havien acabat a garrotades entre els jugadors, o entre jugadors i públic, sense oblidar algunes pallisses que s’havien emportat alguns àrbitres, o que la seva maleta havia anat a parar al rec Gran.

Ara bé, com veurem en aquest escrit, en transcriurem quatre versions i, a vegades, la visió d’un  és diferent de la d’un altre que també hi estava present. La raó és que la memòria és un complex sistema de processament de la informació. El fet, és que no sempre  recordem bé, que tendim a reconstruir el que recordem, i la prova està en el fet que cadascú en va ser testimoni, però, potser un era en una punta i l’altre a l’altra punta, i després quan se’n parla es van agafant dades i al final en surten les diferents versions i no emmagatzemem la informació tal com nosaltres la vam viure, ja que primer la passem per un filtre d’informació emocional , cosa que fa que hi  hagi distorsions. Amb això no vol dir que els testimonis diguin mentida, sinó que és com ells creuen que ho han viure.

El partit que ressenyarem ara, no era per rivalitat veïnal, era per  una  aversió cap a un símbol repressor utilitzat pel franquisme per tenir atemorits a la gent que discrepava d’aquella dictadura que ens havien imposat.

Situem-nos: Principi dels anys seixanta, partit de “balonmano“a la Pista Vella, superfície de terra, entre el Club Balonmano Bordils i l’equip del Duque de Ahumada (equip de la Guardia Civil) de Girona.

Vet aquí quatre interpretacions:

1) La d’en Pere C.C.

Creu que era per la  Festa Major, però no n’està segur. Anys 59-60

-Àrbitre descarat a favor dels Duque de  Ahumada. Ambient  estava molt escalfat!

-A l’acabar  en Josep M.B. que jugava de porter, carda cop de pilota  a l’ àrbitre. Ja hi ha invasió de camp per part dels guardies civils anant cap en Josep, per bregar-lo. Algun alguns aficionats del Bordils corregueren per protegir-lo.

-En Climent P.B., carda hòstia, per darrere, a un jugador del Duque de Ahumada , suposadament guàrdia civil o fill de guàrdia civil. De seguida, en Climent, dissimulant, es gira i fot el camp.

-El jugador agredit es gira i fot hòstia al que va trobar a darrere, que era ni més ni menys un cabo de la Benemèrita. Precisament  un cabo que feia poc havia arribat de servir de l’Àfrica!

-En el fervor de la batalla campal, aquest cabo, es posa a repartir a cop de culates amb el seu mosquetó i rep en Josep M.B.(el nostre porter)

-En Toni A.E., li fot arpada al mosquetó i li arrenca de la mà, i el cabo , al quedar desarmat ja fot mà de la pistola.  Sort que allà hi havia en Ponce que era sergento de Celrà i va posar ordre ordenant:  -¡Venga, cada una pa su casa,conyo!

-Diu que no es van emportar a ningú al “cuartelillo”. Sembla que havien agafat a Gaspar J.G.

 

2) La de l’Eduard M.S.

-Diu que era un partit que s’havia ajornat (no sé per què). El fet és que era l’últim que s’havia de disputar per acabar el campionat i, resulta que si el Duque de Ahumada  guanyava es proclamava campió.

-El Bordils no s’hi jugava res!  Per animar el seu equip, van venir 2 o 3 camions plens de guardias Civiles, els  que jugaven i amb la claca corresponent per celebrar el campionat.  Venien, òbviament, uniformats i amb les armes reglamentàries.

-Comença el partit i el Bordils, molt tranquils, anaven fent i anaven molt igualats, ara un gol amunt ara un gol avall. Els àrbitres, que com podeu comprendre estaven pressionats per la presència de tants uniformats, i veient que el partit s’acabava,  no van dubtar  a assenyalar una falta de set metres(penal) molt dubtós.

-Llencen el penal, el porter del Bordils  treu el braç i desvia la pilota; l’àrbitre diu que s’ha de repetir.

-Torna a parar-lo. L’àrbitre el torna  fer repetir. El porter bordilenc,  emprenyat, va cap a l’àrbitre i ja el té tombat.

-Ja estava liada: gent saltant al camp, la Benemèrita repartint, fins i tot a cops de culata, algun tricorni volant, en fi una batalla campal.

-En Climent P.B., va per darrere del sargento que estava a punt d’atonyinar un jugador del Bordils, li va fer la traveta i ja tens l’uniformat per terra, i en Climent mateix el va ajudar a collir dient-li:  – Perdoni’ls, que esta gente no sabe lo  que  hace!

Total, un merder de campionat, però al final la Federació va sancionar ambdós equips i el que va quedar campió fou el que anava segon en aquell moment. Ah, això sí, en Josep M.H.”Jep de la …”(delegat), en Josep C.O.”Pitu ….” i en Gaspar J.G. “el sastre” van passar la nit al “quartelillo”

3 )la d’en Josep M.B.

-Sí,  jo era el porter en aquell partit.

– Era a la Pista Vella un dia al vespre. A La pista, ja llavors, s’hi havien instal·lat uns pàmpols amb bombetes .

-No recordo si a “ells” els hi anava la lliga, però  pot ser, ja que aquells anys eren dels “punteros” amb el GE  i EG i Sarrià de Dalt, sempre quedaven dels tres o quatre primers.

-El que és segur que nosaltres no ens hi jugàvem res, bé sí, ens hi jugaven el punt d’honor.

-El que sí recordo és  que en arribar al final del temps reglamentari. L’àrbitre va xiular un “penal”; per a mi totalment dubtós (com sempre passa quan te’l xiulen en contra), i final del partit.

-Vaig cap a l’àrbitre, això sí que me’n recordo: -“Si em fan gol, te’n recordaràs”.

-Llencen i fan gol

-Vaig cap a l’àrbitre i…, li foto un mastegot. L’àrbitre cau per terra i…

-El primer que va saltar al camp fou un cabo jove que tenia una fama, ben guanyada, de malparit, que  em va venir per darrere (jo no l’havia vist) amb la intenció  de fotrem un cop de culata amb el fusell, i, penso que va ser ,en Climent P.B. que li va fotre una trompada i el va desermar,  va perdre l’escopeta, i ja va estar liada!                                                                                               

-De seguida van venir en  Gaspar J.G. i en Narcís A.G. I em vam treure d’allà mig el merder i, em  van dir: -“Ves te’n cap a casa, desapareix”.

-Em van dir que en Joan F. i un jugador del Duque de Ahumada, un tal Medina, van recollir l’arma perquè no hi hagués cap desgràcia.

4) Joan F. –

-Sí jo vaig jugar aquell partit.

-No recordo si en aquell partit ens hi juguéssim res en concret, diria que no.

– Sí que recordo són les patacades i joc brut, sobretot d’un cabo-jugador que sempre me la tenia jurada, i que l’àrbitre deixava fer amb tota impunitat

-En acabar , sí que hi va haver empentes i rodolons, però, jo no sé com va anar. Jo vaig sortir de seguida del camp i ja a fora, els vaig comentar a un grupet de guàrdies: – “Això no hi ha dret, venim a jugar per passar-ho bé i  vostès s’han comportat com una tropa d’en Hitler”.

-La plantofada que em fan fotre,  encara me la sento aquí a la cara! I vaig girar cua i de pressa cap a casa.

-Ah, no t’ho perdis, al cap de poc em van venir a buscar, per veure si volia fitxar per ells.

En fi, com veieu, la memòria ens falla a tots, però el  que sí que és cert és que, aquest fet, ha passat  a l’anecdotari popular de tota una generació, que els bordilencs d’aquella època han anat passant de boca en boca(transmissió oral) i que les versions són ben diferents. Ara bé, el que és cert és la batalla campal  que es va organitzar i que el contrari era una institució, que en aquella època franquista, tenia molt de pes.

 

BMD

 

NOTA: Com que no teniem cap testimoni gràfic d’aquest fet, ens hem hagut d’inventar les il.lustracions, en les quals, qualsevol semblança amb la realitat que va passar, és pura coincidència,

 CAN VIOLA

Aquí en aquesta casa, hi hagué una botiga – merceria, referència a Bordils i als pobles dels voltants, amb un nom molt suggestiu” NOVEDADES EL SIGLO”. Fundada a principis dels anys quaranta per Maria Estragó Melesi i que la va continuar la seva filla Hermenegilda Viola Estragó fins a la seva jubilació el 1987

Era una  d’aquelles botigues de poble d’abans que tenien una mica de tot: des de vetes i fils, fins a espardenyes, passant per calçotets i samarretes, colònies, tela de galliner, carburo pel llum, colònies a granel, puntes d’enllatar, mitges i mitjons, gèneres de punt, roba a metres,  camises, paraigües, llenceria, paraments per a la llar, objectes de regal, postals i recordatoris per a la comunió,petards i cebes pel foc de Sant Joan, boles i garlandes pel ginebró de Nadal, joguines quan s’acostaven els Tres Reis d’Orient… i a més, et fiaven (com ho feien les botigues d’abans) si no portaves diners, però també sempre hi trobaves una conversa amable, i sabien escoltar al client, tot i que tenien els “viatjants” esperant per fer les comandes. Ah, i estava oberta gairebé tots els dies de l’any .

Annexa a la botiga hi hagué, des de l’any 1964, la Sastreria Jou fins que el darrer sastre, en Gaspar Jou Grau, es va jubilar.

 

ELS AMANTS DEL BAN

Tothom coneix Romeu i Julieta “Els amants de Verona”, aquella tragèdia escrita per William Shakespeare. Explica la història dels amors de Romeu i Julieta, dos joves que pertanyen a famílies enfrontades, els Montagú i Capulet, i que han esdevingut arquetips literaris, un dels màxims exemples de parelles desgraciades. Però la història dels joves de Bordils que van haver de fugir per poder estar junts, va acabar feliçment bé, i les famílies tampoc s’odiaven com els de Verona.
Ens situem a la segona meitat del segle XIX, al barri de Can Bech de Bordils, allà hi viuen dues famílies gairebé veïnes: Els Grau, músics i els Font, pagesos i teixidors de lli. El nostre Romeu era en Salvi Font Madrenas batejat el 26 d’octubre del 1861 i la nostra Julieta la Mercè Grau Martí nascuda el 1865. Es coneixien de ben petits i ja de jovenets van començar a sentir una atracció que amb els anys va anar creixent. Aquesta relació, segons sembla, no va complaure  la família de la Mercè, que potser esperaven un pretendent més solvent que aquell noi que era un pobre pagès.
En Salvi, el fet de veure’s rebutjat, malgrat l’amor que la noia li havia jurat, pren una decisió arriscada per veure si pot canviar la seva sort. Decideix anar a fer fortuna a les Amèriques. Malgrat la desesperació de la Mercè, i dels seus pares, en Llorenç i la Margarida, un bon dia, se’n va al port de Barcelona i busca la manera d’embarcar-se, com a polissó, en un  vaixell de la Compañia Trasatlántica que feia la ruta cap Amèrica. Al cap de pocs dies, en  Salvi va salpar de Barcelona rumb a Buenos Aires (Argentina), pocs mesos d’haver fet els divuit anys.

Hem de dir que des del 1875, el govern argentí havia programat un procés de repoblament de les extenses planures de la Pampa i havia fet molta propaganda per atreure immigrants europeus per treballar i colonitzar aquelles enormes extensions de terra. Tanmateix, al cap de poc, la terra va pujar molt de preu, motivat per l’especulació dels sectors afins al govern, que va fer disminuir el flux migratori i va motivar que molts dels emigrants retornessin al seu país. Cosa que va fer en Salvi al cap de poc més d’un any d’haver arribat, malgrat que aquests espais infinits de La Pampa li van oferir experiències úniques, com observar uns capvespres o uns cels estrellats increïbles i el estar  immers en  aquella natura immensa, l’enyorança i, veure que allà tampoc s’hi faria ric, va decidir tornar. Però abans, sembla ser, que com la immensa majoria dels arribats a Buenos Aires, després d’un mes a bord d’un vaixell de vapor i en unes condicions precàries, va estar retingut uns dies a l’Hotel de Inmigrantes, on havien de passar tots els nouvinguts, ja que havien de fer els tràmits d’entrada al país i ser cridats per fer feines agrícoles, res d’estrany perquè la majoria eren gent que venien del camp, tot i que ells estaven enlluernats per la promesa de la distribució de les grans extensions de terres; però vet aquí que, la majoria de les terres promeses, com ja hem dit, ja s’havien venut a gent amb poder adquisitiu, que va fer que a la Pampa, s’originessin aquells grans latifundis (Estancias)(1)

Il.lustració d’un model d’ “Estancia”

  Va tornar, i va tornar amb les butxaques buides, com molts altres, però havent conegut món, cosa que en aquells anys, poca gent  havia sortit del poble. Podríem dir que havia fracassat? No ho sabem, potser l’enyor el va fer tornar més de pressa?, en fi, sí que podem dir que era d’aquells indians(2) retornats, que irònicament en deien, “els indians que els havia caigut la maleta al mar” i per això arribaven amb lo posat. Però aquell bordilenc, no va arribar sense ben res, ja que amb ell va arribar un objecte ben curiós: un acordió de botons.
Per què un acordió?. No ho sabem.
Precisament l’acordió fou un instrument que els immigrants havien introduït a l’Argentina i que aquells homes, que estaven tan lluny de la seva terra, després d’un dia dur de treball, els agradava sentir aquelles melodies al voltant del foc. Era la música nostàlgica o alegre que els recordava la seva pàtria.
Ves a saber per què a en Salvi se li va acudir portar-ne un d’aquella llunyana terra. Ell no el sabia tocar, però ja de més gran si esplaiava fent-lo sonar d’oïda. Potser li va passar pel cap que, com que la família de la Mercè eren músics, els hi podia fer gràcia aquell instrument. En fi, el cas és que en tornar, la Mercè l’està esperant, però els seus pares no volen sentir parlar de casar-se amb en Salvi.
Però es revolten davant aquella situació i decideixen fugir tots dos i desaparèixer del poble. Us podeu imaginar el rebombori que aquesta decisió va provocar en el Bordils del segle XIX.
Però al cap de pocs dies, ja se sabia la seva destinació: havien fugit al Ban, on s’havien construït una cabana molt rudimentària per a poder viure el seu amor. Alguns amics del poble, d’amagatotis, de tant en tant, els hi portaven queviures i així van poder subsistir fins que davant els murmuris de la gent, les famílies van accedir a posar-se d’acord i fer-los tornar al poble i, veient que el seu amor era ferm i irreductible, van decidir deixar-los casar.
Es casen a l’església de Bordils el 9 de juny del 1886. I al cap de l’any just, el juny del 1887, ja neix una nena que portaria per nom Catalina, i ja va ser un no parar, ja que van seguir: l’Eugeni (1891), en Josep, la Maria, en Martí, la Roser, la Rosa i en Jacint.

 

I l’acordió? Doncs resulta que en Salvi, moltes vegades el portava pels hostals de Bordils i feia alguna serenata als parroquians, entre got de vi i moscatell. L’Eugeni, el seu fill, sense tenir cap coneixement de música se’l va fer seu i va aprendre a tocar-lo amb assiduïtat a l’era de ca seva. Potser perquè havia heretat algun gens dels Grau, que eren músics.  El que sí que en va heretar de ple, fou el seu germà, en Josep Font Grau en “Pep Salvi”(1894-1974), que fou un instrumentista de tible que tocà en moltes cobles (des de la Principal de Bordils, Els Montgrins, La Principal de Cassà, La Principal de la Bisbal…). El 1930 reorganitzà el “Cor Renaixement de Bordils”. Compongué ballables i sardanes i a més fou autor de vàries peces teatrals.
I aquests gens musicals, no s’acaben aquí, ja que dos fills seus, en Martirià Font Coll (1923-2011) fou també un instrumentista de tible, compositor de sardanes i director de cobla i l’Eduard Font Coll (1930-2022) també instrumentista de tiple i músic de llarga trajectòria i, com els altres, compositor de sardanes.
(un altre dia, ja parlarem d’ells)

XEVI JOU VIOLA

NOTA:  Aquesta història s’hauria perdut si no hagués estat per la testimoniança de la Dolors Cassú Sastre, que malauradament ens va deixar pocs dies després que ens ho expliqués. Que la pau trobi estatge en tu!.

També gràcies a la Lídia Font Cassú, per la seva col·laboració.

 

(1) Estància: Establiments rurals (Haciendas) envoltats de grans extensions de terra, destinades al la ramaderia vacuna i ovina.

(2)Indià/indiano/americano, eren el nom que rebien les persones que havien emigrat a Amèrica i que havien retornat al seu poble d’origen.

*Barri de Can Bech: Seria les cases que hi ha a llarg del , avui, carrer Migdia, des del n.14 fins

 

71-RENEGAR COM UN CARRETER(II)

L’escrit que presentem aquest mes, és un article del filòleg Jordi Badia i Pujol, per complementar l’anterior que volíem reproduir una manera d’expressar-se de la gent d’abans que amb el pas del temps s’ha anat perdent i que d’alguna manera la nostra llengua ha perdut riquesa tant a Bordils com a la resta dels Països catalans.

No fa gaires decennis que el mot renegar formava part de la nostra parla habitual. Els menuts, per imitació dels grans, renegaven. I els pares els renyaven: “No reneguis!”, “No es renega!”, “No diguis renecs!”, “Renecs, no!”… Algú també deia paraula gruixuda, amb un significat semblant. I en lloc de ‘renegar’ també es deia dir pecats. Ara, tot va ésser escampar-se la paraulota, assemblada a la forma castellana, i acabar-se els renecs. I ara dir renec fa vell.

Avui no semblaria pas gaire normal aquesta diferència per raons de sexe. El problema, greu, que tenim avui és l’empobriment: una bona colla d’aquests renecs han caigut en desús i el més sentit és joder, pronunciat completament en castellà (‘khoder’).

I en el capítol dels insults, ens hem trobat si fa no fa igual. El més sovintejat és gilipolles –també amb la ge castellana– que arracona el carallot, el torracollons i molts més. No és tan sols que gilipolles sigui un castellanisme, sinó que “devora” tot de mots i construccions que enriquien el registre col·loquial genuí.

Això mateix passa amb tonto, que hi ha qui demana que sigui acceptat. El cas és que ja tenim ase i bajoca i beneit i cap de suro i una dotzena més, que hem anat arraconant…

En el català, per poc que feu memòria o per poc que escolteu els vells, hi trobareu insults de tota mena: de suaus i de forts, amb valors molt precisos. N’hi ha que tenen un significat tan exacte que no els pots definir amb un sol mot. Un gamarús, posem per cas, no és tan sols un ‘aturat’, sinó que, a més, ha de tenir ‘maneres rústiques’. I una gata maula com la definiríeu? No és fàcil, eh? El diccionari diu ‘que sap dissimular les intencions’, però dit així pot semblar una virtut i tot: s’hi ha d’afegir que té mala bava, que té malícia.

També cal tenir en compte la gradació, tant en la intensitat de l’insult com en la vulgaritat. No és igual un manta que un vagarro, encara que tots dos vulguin dir ‘gandul’. Ni és igual dir d’algú que és una mala peça (col·loquial i irònic) que dir que és un malparit (vulgar i ofensiu).

Rètols que podies trobar en espais públics, sales d’espera, transports,…

I encara podríem esmentar els insults col·lectius, de vegades fent ús d’aquest recurs fantàstic que és la sufixació: la gentussa, la bordissalla, la terregada…

Deixem escrita, a tall d’inventari, una mostra d’insults genuïns, més o menys classificats segons el significat:

El capítol que n’aplega més és el de la manca d’intel·ligència, el de la gent aturada o innocent. Hi podríem encabir tots aquests i més: ase, ruc, capsigrany, suro (o cap de suro), totxo, betzol (o betzo), soca, ximple, sòmines, tros de quòniam, babau, bajoc (o bajoca), beneit (o beneit del cabàs), carallot, encantat, bleda (o bleda assolellada), curt de gambals, estaquirot, fava, figaflor, figa-seca, gamarús, orellut, talala, talòs, tòtil, pallús, tanoca, pebràs.

La ganduleria no ha deixat floretes, però alguna sí: dròpol (o dropo), gallof, manta, matapà, poltró, vagarro.

La poca condícia, la deixadesa  i la brutícia també tenen els seus insults: pòtol, carnús, esparracat, llardós, porc, truja, verro.

Per a la gent considerada poca cosa o de poca categoria, hi ha un repertori més limitat: cul d’olla, ninot, fleuma, zero a l’esquerra, merda seca.

Però passa sovint que aquesta gent té fums, és presumptuosa. La creativitat popular els ha dedicat galanteries com pet bufat, tifa, milhomes (o milhòmens), cregut, fatxenda.

I els covards més aviat susciten insults de caràcter escatològic: cagacalces, cagat, calçasses, bragasses, cagalló, caguerri, caguetes, cagarina, cagabandúrries, pixafreda.

La gent pesada i empipadora també hi té el seu raconet: borinot, paparra, plepa, llagasta, torracollons, tocacollons.

Per als poc seriosos, esbojarrats o que no hi toquen, en tenim un reguitzell: baliga-balaga, tararot, cap de pardals, cap de trons, calavera, tocacampanes, barliqui-barloqui, tocat de l’ala, tocat del bolet, xitxarel·lo.

La gent dolenta també s’enduu insults –suaus o contundents, com vulgueu–: mala peça, malànima, malxinat, malparit.

Així mateix, tenim insults col·lectius, com hem dit: gentussa, gentola, patuleia, púrria, xurma, bordissalla, purrialla, terregada. Després encara n’hi ha d’inclassificables, com ara la gata maula o gata moixa (que sap dissimular les males intencions) i el mastegatatxes o mastegueres (que sempre troba què dir, què criticar).

En fi, no voldríem pas que això semblés una apologia del renec i de l’insult, sinó un (altre) toc d’atenció perquè no se’n vagi en orris tot aquest cabal lèxic. Dit d’una altra manera: renegar i insultar és desaconsellable. Però si ho fem, que sigui en català, si us plau

JORDI BADIA i PUJOL

 

70-RENEGAR COM UN CARRETER (I)

L’escriptor i lingüista valencià Eugeni S. Reig, quan ens defineix els carreters, arriers o traginers, diu que eren les persones que tenen per ofici transportar mercaderies d’un lloc a un altre amb carruatges estirats per bèsties de càrrega (cavalls, muls, ases, etc.).

Aquest ofici, avui en dia pràcticament ha desaparegut a causa dels vehicles de tracció mecànica. No cal dir que, antigament era molt usual (i molt necessari). Aquests personatges dirigien les cavalcadures amb una sèrie de crits que els animals entenien, com ara, bo o xo per a manar-los que aturaren, arri per a fer-los caminar, aixà, enrere o atràs per a fer-los recular, etc. A més d’eixos vocables usaven determinats clics, espetecs amb la llengua, xiulets i altres sons a fi que els animals feren el que havien de fer. Però a voltes les coses no eren tan fàcils i els animals s’entossudien a no fer determinades coses, com ara pujar un pujant o passar un pont, i aleshores els carreters havien d’emprar la vara i colpejar els animals a la volta que llançaven una sèrie d’exclamacions malsonants, generalment renecs. Però aquestes imprecacions blasfèmiques no eren exclamacions pronunciades amb intenció d’ofendre Déu o insultar cap símbol religiós sinó que tenien una funció conativa. Les exclamacions grolleres dels carreters tenien la mateixa funció que els colps de vara o de fuet: fer que els animals caminaren i estiraren el carruatge.

I això passava per tota la  geografia dels Països Catalans. Aquí a Bordils, també teníem carreters i, com tots els pagesos que tenien el carro i els animals de tir, empraven les mateixes tècniques i accions per a fer creure a les bèsties  que conduïen.

 

Com exemple ens ha arribat una anècdota d’un carreter de Bordils, que il·lustra molt bé el que abans hem dit:

Resulta que un dia, en Met Carreter* tornava  cap a casa seva, havent fet una tragina a Cervià de Ter, amb el seu carro i el seu matxo. A mig camí del Ban, van trobar  mossèn Joan que tornava cap al poble, ja que havia girat cua del seu destí, en veure que el cel s’havia enfosquit i ja començava a tronar. Al veure en Met, li va dir si el podia pujar, ja que el temps pintava malament i no portava paraigua . En Met, que era un tros de pa, tot i que no era home d’anar a missa, no hi tingué cap problema, a més tindria companyia per fer-la petar.

Encara no havien fet gaire camí, i ja notaven que la tronada es feia sentir amb més intensitat i s’acostava ràpidament, tot indicava que la tamborinada seria inevitable. En aquell moment,  el carro va quedar enclavat en el fang d’una profunda rodera.  El matxo, com fan tots els animals de tir, es va aturar al veure que no podia arrossegar el carro. El carreter va baixar per comprovar l’abast d’aquell contratemps.

El mossèn, al veure que la bèstia no es movia i que la tempesta ja gairebé la tenien a sobre, li va dir: –Fes que aquest animal tiri, que això es posa negre!

I en Met , una mica amoïnat li diu: –Oh, és que perquè tiri, m’haig de cagar en Déu.

A lo que el capellà respongué: –Doncs què carai esperes; no veus que sinó ens mullarem!

I, efectivament, aquell matxo al sentir el fort bram que va sortir de la boca del seu amo, es va començar a moure, no pel renec en sí, sinó perquè sabia que sinó es movia, després d’aquell improperi, acte seguit, li baixava una vergassada. Era un animal  d’aquells que diu la dita : Als bons entenedors, poques paraules li calen!

De totes maneres, explicava que van arribar a Bordils, xops com ànecs.

En Jaume Ros tallant llenya un dia d’hivern que “cardava una fred de collons”

 

Això ens porta a la memòria aquell modisme, avui  oblidat de : “Renegar més que un carreter” no fa gaires decennis era molt emprat i el renegar formava part de la nostra parla habitual. Els menuts, per imitació dels grans, renegaven. I els pares els renyaven: “No reneguis!”, “No es renega!”, “No diguis renecs!”, “Renecs, no!”… Algú també en deia paraula gruixuda, amb un significat semblant. I en lloc de ‘renegar’ també se’n deia dir pecats. Ara, tot va ésser escampar-se l’expressió la: paraulota, assemblada a la forma castellana, i acabar-se els renecs. I ara dir renec fa vell, és cosa de boomers**. (continuarà)

BMD de Bordils

*Jaume Ros i Bartomeu (1931-Bordils 2011)

**boomers:  Anglicisme. Persona amb actituds i maneres de pensar o d’expressar-se considerades antigues per les generacions més joves, segons els demògrafs , són els nascuts després de la Guerra Mundial (1946) fins a finals del anys 60 del segle passat.

Dibuix(retocat)a partir d’una il·lustració de l’article de Santiago Rusiñol, “Otra vez en el carro. De Manlleu a San Feliu“, La Vanguardia, 5/8/1892, p. 4

 

 

 

 

 

69-BORDILENCS (VI) : EN SISET “BARBER”

NARCÍS MITJÀ SAMSÓ(Bordils 1916-1996)

Com va dir en Josep Pla, la barberia era una institució fonamental en tots els pobles ja que era el lloc on els pagesos se socialitzaven.

Al Bordils dels anys 50-60 (s.XX), n’hi havia vàries, o més ben dit, llocs on et podies  tallar  els cabells i afaitar a mans d’un personatge que podia tenir més o menys traça en fer-ho. Per exemple recordo:  l’Hortelà de cognom Besalú al carrer dels Hostals, en Quel Barber de cognom Cornellà a la plaça de l’Església, i a la Carretera, l’Espardenyer de cognom Casadevall i en Siset Barber. Tots deurien ser  més o menys professionals, ara bé, el que avui vull glossar és en Narcís Mitjà i Samsó, en Siset Barber, ja que és el que, per proximitat a casa meva, sempre vaig anar i , ja de jovenet, per raons que més avall  explicaré.

Narcís Mitjà Samsó

Però, anem endarrere i trobem en Narcís, nascut al barri de les Hortes, de ben jove fent d’aprenent de barber a Banyoles on guanyava 10 pessetes al mes, a més de fer-li “la vida”(menjar i dormir) . Durant la Guerra (1936-39) el van destinar a Madrid, a la rereguarda fent de barber als oficials, per això deia que no li havia faltat mai ni una manta, ni menjar a taula; en un bombardeig va resultar ferit, però se’n va sortir malgrat quedar-li algunes seqüeles. A l’acabar la guerra i durant un temps , a casa seva no en van saber res; això vol dir que va estar retingut pels vencedors franquistes per veure si era un “sujeto comunista”. Al tornar, va treballar a La Rodona, barri de Santa Eugènia de Ter; , l’amo , que no tenia fills, al veure que era un bon barber, l va proposar que comprés la barberia i continués el negoci. S’ho va pensar molt, però el que ell realment volia era posar-se  de barber a Bordils.

Anant a ballar a l’antic Ateneu de Girona, un diumenge va conèixer la Paulina, la que seria la seva dona la resta de la seva vida. Mentrestant, en Siset ha de guanyar-se la vida i fent de barber no n´hi havia prou. Per tant en aquell temps de misèria i mancances, es va espavilar  a fer “estraperlo”(1), es dedicava comprar saques de mongetes i de blat de moro en algun mas  i ell, els portava a Girona d’estranquis. També hi portava carn d’una carnisseria de Bordils amagada en una motxilla, destinació a alguns “senyors” de la Falange; això volia dir que si els burots(2) que hi havia a l’entrada de Girona l’interceptaven, al dir per qui era aquell embalum, mai va tenir cap problema. Ell deia que com que no feia cap mal a ningú,  i per guanyar-se alguna pesseta, valia tot.

Es casa amb la Paulina Pardàs el 1943 i l’any següent va néixer una nena molt eixerida que li van posar Consol.

En Siset, continuà amb la pluriocupació per tirar endavant l’economia familiar:  comprava canyes, les feia pelar i les enviava a la Catalunya Nord(estat francès), tenia una màquina  de fer fideus i anava  pels masos i cases  a elaborar-los; feia planter al seu hort en uns petits hivernacles i els venia als pagesos, venia revistes, feia de cisteller i… feia feliç als bons fumadors, ja que tenia accés a uns “caliquenyos” que no es podien trobar enlloc més. Molts homes, havent dinat, passaven a can Siset Barber a buscar el seu caliquenyo abans d’anar al bar a fer el cafè i  a jugar a la botifarra, joc que en Siset n’era un devot fidel, sobretot els diumenges, que havent dinat s’afanyava anar a Can Cinto a fer la partida, però abans ja havia anat a la sala de cinema a deixar-hi l’abric com a penyora per guardar lloc per ell i per la  Paulina, perquè val a dir que era un autèntic cinèfil, no es perdia cap diumenge e cinema; fins i tot quan el 1983, el cinema de Bordils va tancar, cada diumenge, sens falta, anaven  a Girona al cine.  I com a bon culer que era, quan jugava el Barça, sempre el veies amb l’auricular posat a una orella i amb el transistor a la butxaca per seguir el partit, també sabem que va portar al seu nét a veure la pel·lícula “Johan Cruyff, El Profeta del Gol” tan bon punt la van estrenar a Girona.

Tornem a la barberia d’en Siset, als baixos de casa seva (avui Carretera de Palamós, 63), al costat del que fou el Bar Plata antic, entrant a mà esquerra, hi havia el seu sanctus sanctorum: amb aquelles dues butaques giratòries tipus “silló americà”, regulables amb una palanca que s’accionava amb el peu, per regular l’alçada, segons l’estatura del client. Recordo que a la mainada petita, ens posava una fusta travessera recolzada als braços de la butaca. Aquestes dos butaques estaven situades davant dos grans miralls, flanquejats per unes estanteries on hi havia les ampolletes  de massatge post afaitat com eren el “Floïd”, el normal i el mentolat, el “Geniol”, o el “Licocrem” la colònia “Varon Dandy”, l’esprai fixador, entre d’altres essències que feia que, a l’entrar, t’envaïa el sentit de l’olfacte amb els aquells efluvis als que no veníem acostumats. Al davant, a sota del mirall , els calaixos amb els estris típics de l’ofici: la màquina d’esquilar manual, les estisores per buidar, les navalles d’afaitar amb la seva corretja de cuir per esmolar la fulla, la brotxa,  i les tovalloles i tovalloletes per a fer les compreses facials de després de la rasurada; el raspall amb que t’espolsava el clatell i les espatlles,.. I quina cadència tenia amb les tisores, quan et tallava el cabell: aquell: Clic, clic, clic,…clic, clic, clic,…; ritme que no perdia ni quan notaves que s’apartava  del teu clatell per acostar-se a la finestra per veure qui passava o què passava , mai perdia el ritme, seguia amb el clic, clic, clic,… clic, clic, clic…  Sabia fer “cantar” les estisores quan tenia un clatell allà davant seu i tenia un moviment de pinta, aquell que anava de baix a dalt que et feia un pessigolleig celestial.

En Siset, tallant elc cabells al que fou el seu aprenent, en Venanci Julià “en Nanci”, el que després fou un rellevant perruquer a Girona

Ja a mitjans dels anys 60, va ser dels primers barbers a tenir màquina d’esquilar elèctrica, un assecador de cabells i, també,  va col·locar una pica rentacaps amb aigua calenta- primer fent-la escalfar en una olla a la cuina, després amb un “termo” elèctric; però la cirereta d’aquesta modernització foren unes butaques hidràuliques “Euroconfort”, que només les podies trobar en algunes perruqueries selectes de Girona.

La radio, sempre engegat per entretenir a la clientela que s’esperava per pelar-se, i molts dels que ja estaven servits es quedaven a fer tertúlia fins entrada la vesprada.

Podem dir, sense embuts que, en Siset en el seva professió, fou una persona avançada al seu temps, d’aquells temps de  les  barberies clàssiques de poble; Ell, va fer el salt de barber a perruquer, i de ben segur si en comptes de ser a Bordils, hagués estat a Girona per exemple, hagués estat un dels pioners de la “nova perruqueria”.

Aquest salt qualitatiu el podem cercar en el fet que es va inscriure al Club Artístic de Girona, on sota el mestratge d’un mestre “coiffeur français“ Monsieur Codert de Perpinyà , que cada dilluns venia a Girona mostrar una nova tècnica de tallar els cabells: el tall a navalla, a un grup de joves barbers. Ell, i el seu llavors aprenent en Nanci Julià ,  van copsar ràpidament aquest nou i revolucionari mètode, la qual cosa va fer que molt del jovent de Bordils, i no sols de Bordils, els dissabtes i  diumenges al matí es concentressin  a l’establiment d’en Siset. Era un no parar.

Aquella barberia d’en Siset, amb estètica vintatge, en pot temps es va convertir en un espai de referència pels que volien millorar la seva imatge.

Ah, i a l’hora de treballar, sempre com un “dandy”, amb la seva camisa, corbata i la jaqueta blanca impol·luta, no com d’altres que et tallaven els cabells o t’afaitaven amb la mateixa indumentària que venien de l’hort Era tot,  un senyor barber!

 

XEVI JOU VIOLA

 

*Agraïr les aportacions fetes per en Venanci Julià i el seu nét en Lluís Subiranas Mitjà.

(1)Tràfic il·legal de productes de difícil accés en èpoques de racionament. Per extensió es podria dir “mercat negre”

(2)El burot era un funcionari municipal encarregat de cobrar els drets d’entrada de certs articles, normalment queviures, a l’entrada de pobles i ciutats.

 

CINEMA ATENEU: EL NOSTRE  “CINEMA PARADISO”

El Bordils dels plumbosos anys de la postguerra, també vam tenir el nostre “Cinema Paradiso”, aquell  film de l’italià Giuseppe Tornatore que és una declaració d’amor al meravellós món del cinemes de poble, que malauradament han passat a ser història. Però ens va servir per viure i sostreure’ns de la fosca  postguerra, per entrar en un univers prodigiós de noves aventures.
De fet, anteriorment ja hi havia hagut algun precedent de cine, ja que a l’estiu, de tant en tant, venien els ambulants que anomenaven “pasatiempos“, que amb un carro portaven una màquina de projectar i feien cine sota les estrelles en una pantalla que instal·laven a la paret del campanar de la plaça del Poble. Sempre eren cintes còmiques en blanc i negre. En acabar passaven el barret, ja que les sessions eren gratuïtes. També, ja abans de la guerra, la Sociedad Recreativa Bordilense, popularment coneguda com La Murga**, havia fet alguna sessió de cinema, i a on també s’havien fet sessions de ball amb orquestra.
Però no va ser fins a l’1 de gener del 1942, per iniciativa d’en Jacint Sau, el cine a Bordils va començar a tenir una sala estable. Les primeres pel·lícules que s’hi van poder veure foren: Carmen de Triana i la de complement Aventura en Polonia. I així cada diumenge i festa de guardar va ser, per molts de nosaltres, una “finestra oberta al món”. Com al “Cinema Paradiso” hi va haver un episodi tràgic, sort que sense conseqüències greus: un dia, mentre es projectava Sin novedad en el Alcázar i amb la sala plena de gom a gom, aquest cop sí que hi va haver “novedad“; ja que la cinta es va incendiar i les flamarades sortien del forat de la cabina i de seguida van prendre al sostre que era d’una roba de cotó emblanquinat. Els espectadors van sortir cames ajudeu-me per la porta i per la finestra que hi havia al costat de l’escenari. Al cap de poc temps, i una vegada refet el local, van tornar a iniciar les sessions de cinematogràfiques amb el mateix film.

Programa d’una sessió de cinema de l’any 1948

Com que res dura cent anys, a mitjans dels anys seixanta, la sala va deixar de fer cinema per fer sessions de ballables, que tampoc van reeixir molt de temps. Mentrestant , el Casal del Poble feia un cinema dirigit, bàsicament, a la mainada i adolescents; fins a principis dels anys setanta, en que el cinèfil Narcís Combis i Puntí va agafar aquell vell local de Can Cinto, el va adequar i modernitzar; la sala va tornar als seus orígens, ara amb el nom de Cinema Bordils. Aquí la programació ja era de més qualitat i ja vam començar a poder veure alguna sessió “golfa” quant a mitjans dels anys setanta, amb allò que es va anomenar “el destape“, la censura va permetre certes obertures. Va durar, fins que a la primavera del 1983 va haver de claudicar a les noves ofertes de lleure, i ho va fer, projectant l’emblemàtica pel·lícula Lo que el viento se llevo.Façana del cinema de Bordils amb la cartellera de la darrera sessió que es va fer el 21 de maig de 1983

Tornem a aquells temps del franquisme en que la gent de Bordils no anava al cine per veure una pel·lícula concreta, hi anava per passar la tarda del diumenge, de la mateixa manera que el matí anava a missa; és a dir hi anaves per pur entreteniment, en fessin “una de riure”, “una de verda”, “una d’indis”, “una de tirus” o “una espanyolada”, ens era igual, ens empassàvem tot el que s’hi projectava. De totes maneres tothom sabia que en el doble programa sempre hi havia la pel·lícula “bona” i l’altre de complement, i això sí, entremig t’havies de cascar El Noticiari NO-DO*per adoctrinar-nos a ser “buenos espanyoles“.
La sessió començava puntual, sempre que el cinema dels pobles veïns, Celrà i Flaçà no haguessin patit cap retard en la seva projecció, ja que era la mateixa cinta la que havia d’arribar traginada a dalt de la flamant “Derbi 250” d’en Lluís Aliu, el qual la consentia fins al punt que el dia que plovia o hi havia fang, hi anava en bicicleta per a no embrutir-la.
Per començar, feien un encès i apagat dels llums de la sala perquè tothom s’anés col·locant al seu lloc abans que la foscor envaís la sala i fessis l’entrada en un altre món. Alguna gent, amb “influència”, ja hi havia anat abans i havien deixat l’abric en els seients que més li agradaven. Algunes parelles, en construcció, afluixaven alguna propina als acomodadors perquè els hi reservessin aquells seients més arraconats per veure si podien pescar algun refrec furtiu.

Aspecte de la sala Ateneu, amb la pantalla al fons. Mitjans anys cinquanta(segle XX)

Si arribaves un xic tard, ja hi havia en Guillermo (Guillem Capdeferro) i el seu aprenent, en Quel Úrsula( Miquel Martí) amb el lot per acompanyar-te. Abans, la Maria de Can Cinto i més tard, en Pep Xapa (Josep Fàbregas) ja t’havia venut l’entrada i en el mateix passadís de l’entrada et topaves amb la Xena, que t’esperava amb el seu cistell ple de paperines plenes d’avellanes i de cacauets torrats, per entretenir la gana mentre en John Wayne de torn estomacava a tots els dolents sense despentinar-se, tot això enmig dels carrics carracs de les cloves dels cacauets (encara no hi havia les crispetes dels cinemes actuals) que, per la força de la gravetat, anaven a parar al terra de la sala que quedava com una porquera; sort que a la mitja part l’ajudant d’acomodador passava l’escombra per recollir tota aquella esclofollada, mentre el públic aprofitava per anar al bar de can Cinto a beure una gasosa o una Citrania i a comprar alguna llepoleria.
Com en un autèntic cinema de poble, quan el Setè de Cavalleria arribava tocant el cornetí a salvar aquells colons blancs (avui serien okupes) que robaven les terres als indis, tota la mainada aplaudíem amb fervor, o quan hi havia alguna escena d’una mica de cuixa, o algun petó que s’havia escapat de la censura, se sentia algun xiulet murriesc, igual que quan si per descuit del maquinista, en Pere Planas de Celrà, es desenfocava la imatge, ja senties algú que cridava “quadro”…, per citar algunes anècdotes que enmig d’aquell ambient ple de fum que, a glopades, veies passar davant de la pantalla, qui no recorda en Siset Barber (Narcís Mitjà), connectat a l’auricular del seu petit transistor, anunciant en veu alta els gols del Barça, o de les gargallades d’en Siset Rabós, o d’aquells que entraven amb un rajol que havien fet escalfar al foc de ca seva i embolicat amb paper de diari se’l posaven sota els peus per tenir-los calents…  

Al fons es veu l’edifici del cinema, amb la cartellera. Principis dels anys cinquanta (segle XX)

Però totes les sessions tenien una prèvia ineludible: era l’anunciat que et donava o et feia imaginar de què podia anar aquella “pel·li”. En què consistia? Doncs no era més que aquella pissarra-tauló on el Pere Sastre(Pere Samsó) pintava amb lletres de diferents colors amb  el dia, l’hora i el títol de les pròximes projeccions, a més a cada costat hi penjava sis quadres amb fotograma d’alguna escena; així tu, quan les miraves ja sabies si seria de “romans”, d’en Tarzan, “romàntica”…, o de “guerra”. Val a dir que aquella cartellera era una obra d’art. La mainada moltes vegades ens hi encantàvem mirant en Pere com ho feia. Resulta que un dia que en Pere estava enllestint la cartellera, va passar el capellà de Juià amb la seva Vespa, es va aturar trasbalsat en veure penjat un cartell que anunciava El último cuplé amb una imatge de la Sara Montiel en primer pla, lluint uns llavis carnosos d’un vermell pujat i una voluptuosa pitrera; i d’una rampellada va despenjar-lo i en va fer quatre trossos mentre anava dient: -Això és un escàndol!, és intolerable..!
No és d’estranyar, ja que eren anys de censura política, religiosa i de costums, d’un règim especialment repressiu en temes sexuals. Penseu que, al cancell de l’entrada de l’església, cada setmana cap de setmana, s’hi penjava un full amb la qualificació moral de les pel·lícules amb un codi d’erres,  en què un 3R significava “Mayores de 18 años, con reparos” i un 4R:”Gravemente peligrosa“. Per tant, si eres d’una família que anava a missa cada diumenge, no sempre et donaven el duro per poder anar al cine. Llavors t’havies de conformar a anar a veure la televisió a Can Sipi o a Can Cinto, els dos únics llocs que en tenien i veure “Las aventuras de Rin Tin Tin” aquell gos llop atrapa dolents o la gosseta “Marilyn” amb Herta Frankel .
Conclusió :  podem donar les gràcies a aquell cinema que, en un món sense internet, una pel·lícula (o un llibre), era capaç de traslladar-nos a un lloc màgic a l’altre extrem del món a través de la imaginació.

         XEVI JOU VIOLA

 

 

*El NO-DO (acrònim de Noticiarios y Documentales), No-Do era un noticiari setmanal del règim dictatorial franquista que precedia obligatòriament les pel·lícules projectades als cinemes espanyols entre 1942 i 1976, i de forma voluntària fins al 1981.

** La Murga. Veure  002380,  al buscador de la web

 

ADÉU AL TREN PETIT

Li  dèiem el Tren Petit o el Carrilet, pels 75 cm. que tenia l’amplada de la seva via. Antany, oficialment era “El Tranvia del Bajo Ampurdán” i va ser possible gràcies a que el projecte d’un Tren Gros de via ampla, un projecte que pretenia enllaçar Blanes a Vilajuïga i que  havia de passar pel Baix Empordà,  se’n anés en orris. La construcció del primer tram Palamós-Flaçà va durar dos anys (1885-87). Es va inaugurar el 23 de maig de 1887 amb una gran festa a Palamós. Però l’extensió Flaçà-Girona, tot i que les vies ja estaven al seu lloc el 1918, per diferents problemes no es va inaugurar fins el 7 de juliol de 1921. Per tant Bordils vam tenir Tren Petit durant 35 anys!

L’escriptor empordanès Josep Pla en va escriure magnífiques narracions sobre aquest tren, algunes amb una fina i excel·lent ironia: -“El material  fou comprat a l’estranger, sobretot a Bèlgica, i degué ésser boníssim , perquè encara dura malgrat els anys que  fa que salta pujant i baixant per l’orografia del país. Les sis primeres màquines i els primitius vagons de passatgers han tingut accidents gravíssims, s’han estimbat per un o altre pont, han esclatat, han fet estralls aparatosos, però…per ara va tirant”. O :-“Què pensaríeu, però, si us digués que aquest tren m’entendreix? És veritat…. la gent, a les estacions, s’havia de carregar ella mateixa els baguls i les maletes…Quan tothom estava llest, el tren marxava, i avall… i no marxava fins que els viatgers coneguts havien pres el cafè, encès el cigar i fet el remenat. De vegades a darrera hora compareixia una minyona a dir que esperessin al seu senyoret…Tothom es feia el càrrec de les coses i el tren s’esperava amb paciència…Això té un cert sabor…El meu avi degué quedar parat davant d’aquests fòtils de ferro que passen per la carretera traient foc i fum i vapor blanc….Tot aquests ferro vell un matí desapareixerà, i en quatre dies tot quedarà oblidat. Però, Déu meu!, les nostres coses tan modernes i tan indispensables també s’oblidaran…”

El meu país. Destino. 1968

Però  en aquest escrit el que volem prioritzar és la Carta  d’ un “celranenc” anònim va enviar  a la revista Destino, perquè la publiqués en l’apartat “Cartas al Director” on glosa un petit homenatge popular que un grup de gent, en el qual ens consta que també s’hi havien afegit alguns bordilencs, va fer el dia del seu darrer viatge (fou el dimecres 29 de febrer del 1956).

Aquesta carta fou publicada a la revista Destino nº 973, el 31 de març del 1956

Amb el títol de VIDA Y MUERTE DE UN PEQUEÑO TREN, deia:

Sr. Director de DESTINO

No dudaba de que nuestro incomparable José Pla daría un último adiós al “Tren Petit” desde las columnas de DESTINO, desde donde tanto y tan bien se ha escrito de múltiples aspectos de este pequeño paraíso que es el Ampurdán. La desaparición de nuestro tren ha pasado sin pena ni gloria en su propia comarca: algunos artículos periodísticos, más narrativos que sentimentales, y solo DESTINO, de Barcelona, por la pluma del ampurdanés José Pla, se ha ocupado del mismo con la simpatia que merece.

El “Tren Petit” económicamente era un fracaso, però en su trayecto, con sus pitidos, con sus coches de juguete y con sus máquinas anacrónicas, era un dechado de simpatia en todo su recorrido, y DESTINO fué el que mayor supo interpretarlo cuando en uno de sus viajes lo utilizó desde Palafrugell a Palamós.

El último convoy, el  que salió de Gerona destino Palamós el 29 de febrero de este año bisiesto,, a las 18’30 horas, fué “mirado” como última cosa rara en las estaciones del trayecto, però para que conste cuando se escriba la historia de ese pequeño tren (si es que alguien algún dia tiene tiempo que perder `para escribirla), vale la pena decir que hubo un pueblo que fué a despedirlo con simpatia, con amor y con cariño: ese pueblo fué Celrà.

Fuimos, (me cabe el honor de contarme estre ellos) a dar el último adiós a un tren que en un tiempo había cumplido su cometido, a un tren que había transportado miles de toneladas de troncos de quebracho procedentes de Argentina, desde Palamós a Celrà y que en su tiempo había proporcionado un servicio más o menos eficiente (más menos que más) y que había tenido

Un grupo de amigos de Celrà, con las autoridades  al frente (aunque con carácter oficioso) quisimos dar el último adiós al “Tren Petit” en forma cariñosa y quizá algo original.

Lo esperamos en la Estación, llena de público; y a su llegada procedente de Gerona (con su media hora de retraso, claro està), fué saludado con petardos, cohetes y aplausos. El maquinista, previamente advertido, contestó con pitidos a nuestro saludo y fueron los últimos que se oyeron

El personal: jefe de tren, revisor, maquinista y fogonero, fueron obsequiados cada una de ellos con botelles de espumoso San Sadurní; toda la comitiva subimos por última vez en aquellos coches de juguete para ir hasta la estación de BORDILS; el tren quedó abarrotado como si de una fiesta mayor se tratara.  Durante el trayecto el personal del tren y los señores viajeros fueron obsequiados con San Sadurní y galletas; los cinco o seis porrones que teníamos, pasaban de mano en mano y de coche en coche, bajo la luciernaga luz que pretendía il·luminar-nos.

Llegamos a BORDILS sin ningún contratiempo y allí estrechamos la mano de aquellos hombres que por última vez conducían el pequeño tren a través de los campos ampurdaneses, desde la capital hasta la Costa Brava.

El maquinista nos saludo nuevamente con aquel estridente pito que ya no  oiríamos nunca más, al fogonero le saltaban las llàgrimes de los ojos y todos teníamos el corazón entristecido ante lo que no tenia remedio…; un tren, inútil ahora, però siempre simpático y campechano, un trozo de vida del Bajo Ampurdán que salia de BORDILS para ir a morir de forma definitiva al amparo del mar azul de Palamós…

 

BMD

 

65-LA PISTA SAU

Any 1950, en Jacint Sau, amb la col·laboració de la família, engega el projecte d’habilitar uns terrenys que hi havia darrera el bar Cinto, per fer-hi una pista de ball. Aquesta pista , que en alguns programes hi podem trobar que la qualifiquen de “pista-jardí”, programava ball cada diumenge d’estiu que s’omplia de jovent dels pobles de tota la comarca. S’omplia de gent de totes les edats per fer-hi el vermut, escoltar concerts o ballar amb música en viu. Hi van passar famoses orquestres i bons grups musicals. Era una pista que tenia una part més elevada o podríem dir –ne una terrassa amb un quiosc que feia la funció de bar i on hi havia les taules i cadires per prendre alguna consumició que et servien uns eficients cambrers que amb el drap al muscle, davantal blanc i amb una safata plena de gots, es movien amb gran diligència per servir a la nombrosa concurrència que gaudia de la frescor ombrívola dels arbres que hi havia , mentre escoltaven la música de les orquestrines i grups que amenitzaven en l’escenari de l’altre costat de la pista

. Al principi com que la superfície ballable era de terra, a mitja part, hi havia un parell d’encarregats(en Virolet i en Bartomeu Banyes)  que, amb l’aigua d’unes semals que hi havia al costat de la pista, ruixaven a galledades tota l’àrea per minimitzar la polseguera que es produïa quan la gent ballava, mentre la mainada  es posaven al voltant, per intentar esquivar aquell broll d’aigua. Qui no recorda veure les noies assegudes al  costat de la pista i els nois fent que per demanar-les per ballar; les que tenien més requesta fins i tot anaven amb un bloc per tenir un llistat de  les peticions. També, molta gent, encara recorda  personatges que anaven lligats amb el funcionament de La Pista, com el d’en Josep Fàbregas “en Pep Xapa” que, dia sí dia també s’encarregava  de vendre les entrades i, abans de la Festa Major, passava els abonaments dels “palcus”(llotges) a les famílies del poble. I afegeix: – Al mateix temps, hi havia  dos personatges més  que , tot i no ser  elements integrants de la pista, eren una estampa complementària que no faltaven mai a la cita , faig referència a l’Evarist Confiter, que amb el seu carro  de gelats, t’oferia aquell producte d’elaboració artesanal, que feia la delícia de grans i petits i al seu costat en Gregorio Vaquero, aquell vocalista, segons alguns poc valorat, per d’altres un somiatruites(adjectiu que li adjudicaven amb tot l’afecte i estimació), que sempre esperava allà fora la pista, amb l’ Evaristo, fins ben avançada la segona part del ball per entrar,  algunes  males llengües deien que era per no haver de pagar entrada; ves a saber!

Més tard la pista es va emporlanar i es van distribuir amb llotges, ja que també s’hi feia la Festa Major que s’engalanava d’allò més. Per altra banda, també s’havia utilitzat per a fer entrenaments i alguns partits de basquetbol, així com alguna demostració de patinatge artístic.

La pista va deixar de  funcionar com a ball dels diumenges d’estiu el 1968; tot i això aquest lloc tornava a acollir els ballables durant la Festa Major ,fins el 1985.

 

ABANS DE L’HANDBOL…, HI HAGUÉ VIDA ESPORTIVA a BORDILS ?

Des de mitjans dels anys vint del segle passat  l’activitat esportiva sempre ha estat present en alguna de les seves modalitats.

 EL SACO
Abans, només podríem dir que era el frontó “saco”, l’activitat “esportiva” que es practicava, sempre en l’àmbit d’aficionats, era més un divertiment (sempre masculí) i que reunia molt de jovent, i no tant jovent, a la paret del campanar de la plaça del Poble.

Jugadors de saco davant la paret del campanar. D’esquerra a dreta : Josep Batlle”El Carreter”, Josep Mitjà, Josep Casas, Narcís Costa “El Xaxu” i  en Josep Fàbregas. El saco, sense por d’equivocar-nos, podríem dir que, suposadament, és l’activitat esportiva més antiga de les que s’han “jugat” a Bordils. Dècada dels anys 20. 

FUTBOL MASCULÍ
Llavors fou el futbol que en diferents etapes, la més primerenca que en tenim notícies, és d’un camp de futbol que van adequar el jovent de l’època (anys vint-s. XX) al costat de cal Ferrer , entre el marge de la via i la carretera per poder fer-hi trobades i jugar algun partit per passar l’estona.
També , en pla amistós, l’any 1939, en acabar la Guerra (In)Civil,  va haver-hi un terreny de joc a la quintana de can Clavaguera, conegut popularment pel camp de “Ca les Hermanes”. Fins aquí, només es jugava per entreteniment, que no vol dir que a vegades els partits acabaven en batusses o cops de roc amb l’equip rivals dels pobles dels voltants). Però va durar poc temps, ja que es va adequar un camp al costat de les escoles, entre aquestes i la séquia Vinyals.

Jugada del 1r. partit com a federats entre el C.F. Bordils i La Bisbal al camp del costat del pati de les Escoles.

Però vet aquí que el 1944, ja trobem l’equip de Bordils que participa en torneigs amb fitxa federativa i el seu camp era al que avui trobem la Urbanització Martí Bruguera, un camp amb uns vestidors i dutxes, tot i que l’aigua s’havia de portar amb galledes, fent viatges de la séquia Vinyals. Fou en aquests anys que en Mateu Pell i Solé va venir a jugar a futbol amb el Bordils. Aquest senyor fou un dels pioners, juntament amb en Ramon Sitjà, del bàsquet a les comarques gironines. El 1953 fou nomenat delegat de la Federació de Bàsquet a Girona

Equip del C.F. Bordils. Eren coneguts com “els colls verds” degut al seu equipament ( samarreta blanca i coll de color verd). En aquesta època, jugaven al camp situat al Pla Suardell. Principis del anys 50(s. XX). El primer que està dret i a l’esquerra, és en Mateu Pell.

BÀSQUET”BALONCESTO” FEMENÍ
A Bordils, en Pell, ja havia organitzat un equip de bàsquet femení (podem dir que a Bordils, les dones van ser de les que es van avançar al seu temps) i ja l’any 1947, repassant l’hemeroteca, tenim constància que van quedar campiones provincials essent en Mateu Pell l’entrenador. Aquest equip femení va assolir grans èxits provincials i fins i tot dos subcampionats d’Espanya en Los Campeonatos Nacionles de Sindicatos, ja que va participar en tres campionats d’Espanya( 1949 a Castelló de la Plana, el 1951 a Saragossa i el 1952 a Vitòria- Gasteiz). Per tant, durant els anys 1950-51-52, hi ha paral·lelament futbol masculí i bàsquet femení.

 

Equip de bàsquet femení, que va marcar època. D’esquerra a dreta : Caterina Casademont, Joaquima Sau, Teresa Oliver, Carme Jou, Rosalia Cornellà, Empar Perich. Maig 1950

Darreres formacions del bàsquet femení : D’esquerra a dreta. Dretes:  Roser Balló, Hermínia Fàbregas, Joana Cassú, Montserrat Jou, R. Feliu.  Ajupides: Carolina Pons , Rosa Mª Costa, Dolors Joher. Principis dels  anys 60

BÀSQUET “BALONCESTO” MASCULÍ
Però pel que fos, el futbol va es va acabar i, amb l’empenta d’en Pell, també va començar un període de bàsquet masculí. De totes maneres, ja hem trobat en l’hemeroteca un precedent, ja que el maig de 1950 queda constància que es va jugar un partit de “baloncesto” homenatge a Abelardo Ribas, jugador del Frente de Juventudes de Bordils, que es va enfrontar al Frente de Juventudes de Girona. El resultat final fou favorable a l’equip de Girona (45-32). El Bordils va presentar el següent equip: Argilaga (6), Llinàs, Cornellà (4), Almar, Julià (14) i Pell (8), aquests dos últims van venir per reforçar l’equip bordilenc.

Equip de bàsquet masculí. D’esquerra a dreta. Drets :Xavier Corretger, Josep Guixeras, Lluís Batlle, Ramon Argilaga, “En Negrete”, Josep Perich.  Ajupits: Antoni Amagat, Josep Serrats, Joaquim Vilella, Joan Capdeferro , Robert Font

El 1953, essent Mateu Pell delegat de la Federació, el bàsquet masculí provincial, fa un creixement espectacular i el Bordils hi participa en una lliga on es trobarà amb el Figueres, Banyoles, OAR Guíxols, Palafrugell, Olot, Blanes, Hogar del Productor i el GEiEG de Girona, però per diferents motius aquesta competició no va engegar oficialment fins al 28 de març del 1954. El 1955 no hi va haver competició tipus lliga. Però si hi va haver alguns torneigs, com el de Fires, celebrat el 7 de novembre d’aquell any i on el Bordils va participar, però fou derrotat pel GEiEG a les semifinals (42-14).
El 1956 es torna a impulsar la competició i el gener ja va començar amb el Torneig Delegado Provincial en què els nois de Bordils van quedar campions, en una competició que hi havia el Banyoles, el Frente de Juventudes de Girona, el Hogar del Productor i el GEiEG.
Aquest mateix any també va participar en el Trofeo Educació y Descanso.
El 1957, els trobem lluitant pel tercer/quart lloc del Campionat provincial jugant contra el Figueres.
L’any 1958, ja no tenim notícies que hi hagués bàsquet masculí a Bordils. Sí que sabem que de femení, encara continuava i que va durar fins als primers anys dels seixanta.

“BALONMANO” MASCULÍ
Què passava amb els nois del bàsquet?, Doncs, que un altre esport, jugat amb la mà, començava a posar-se de moda a les comarques gironines.
A veure, l’handbol “balonmano” apareix a Girona el 1943, s’hi jugava amb la modalitat d’11 jugadors, com el futbol i en el mateix terreny. El 1955 ja es va començar a jugar modalitat, handbol a 7, en un camp més reduït.

Una de les primeres formacions del “Balonmano” Bordils. Abans de ser federats. D’esquerra a dreta: Drets: Josep Mitjà ”En Jep de la Pepa“, Joan Faura, Joan Capdeferro, Climent Parals, Bonmatí,(…), Lluís Ventura “En Siso”. Ajupits: (…),Lluís Samsó, Josep Massot,(…), Pere Serra.

Aleshores en Josep Mitjà Heras “en Jep de la Pepa” que era delegat de la O.J.E. a Bordils, el 1960, va proposar-se intentar fer un equip d’aquest joc que es jugava amb la mà i, va decidir provar de reunir una colla de jovent per provar-ho; va anar al bar i als joves que mandrejaven per allà sense saber què fer, els va proposar anar a fer un partit de “balonmano” a Cassà de la Selva. Diu que se’l van mirar estranyats i van contestar: .- “balon… què? Però el fet de poder anar a fer un desplaçament a Cassà, que el van fer amb quatre motos, va animar a un petit grup, d’entre els que hi havia podem citar en Josep Massot” En Pessep”, en Ramon Mas, l’Alfred Juncà “En Fredo Magí”, l’Albert Martí “L’Estevenet”, en Miquel Pou, en Lluís Ventura “En Sisso”, i algun altre, que foren els primers a tastar aquell esport que, oficialment començaria seriosament el 1961, ja amb un equip sènior i un equip juvenil amb fitxes federatives.

Equip sènior “Balonmano” Bordils. Temporada 1962-63. D’esquerra a dreta, Drets : Joan Capdeferro (entrenador), Pere Serra, Lluís Samsó, Ramon Sagrera, Lluís Batlle, Lluís Ventura. Ajupits: Lluís Estadella, J.Ferrer ”en Teta”, Antoni Amagat, Miquel Pou.

S’havia fet el traspàs del bàsquet masculí “Baloncesto” cap a l’handbol “Balonmano”, aquest sport que encara avui és una icona del poble i que ha popularitzat el nom de Bordils arreu de l’estat.

XEVI JOU VIOLA