RECURS MES : JULIOL-AGOST (001844-001845) X

Reproducció de unes pàgines aparegudes  en una fulletó publicat amb motiu de la Santa Missió que va tenir lloc a Bordils el març del 1924 i on podem veure l’adoctrinament que pretenien els estaments religiosos d’aquella època. En aquest cas ambo la manera de divertir-se, sobre les supersticions,…

1923_08_01_Fulls parroquials 30_001634

Full parroquial nº 30. Contraportada . Agost 1923

La tradició litúrgica de temps enrere aconsellava, en data del 2 d’agost –festivitat de la Mare de Déu dels Àngels-, guanyar-se el Jubileu de la Porciúncula. Era una de tantes ocasions que tenien els fidels per assegurar-se un tros de cel i deixar de banda els pecats comesos durant l’atzarosa vida quotidiana.

La Gran Enciclopèdia Catalana explica que es tracta d’una “indulgencia que hom guanya en la visita a la capella de la Porciúncula, prop d’Assís, on sant Francesc d’Assís establí el primer centre de l’ordre franciscà” i afegeix que “testimoniada ja al segle XIII, la indulgencia –atribuïda a Honori III- s’estengué a d’altres esglésies, franciscanes sobretot, que amb aquesta finalitat hom freqüenta del 2 d’agost al diumenge següent”. La tradició, d’acord amb la referència esmentada, diu que va ser una petició del mateix sant Francesc, feta el 1216, per tal que, com es feia en d’altres casos, es guanyessin la indulgència plenària els qui assistissin a l’església on va néixer l’orde franciscana. Aquest costum, en el decurs dels temps, es devia estendre per molts llocs de la cristiandat. Dins l’església calia fer les oracions oportunes, confessar els pecats i participar de l’eucaristia.

 

1922_04_20_Fulls parroquials_001629

1922_04_20_Fulls parroquials_001629

1922_04_20_Fulls parroquials_001630

Full parroquial nº 15. Observem els nombrosos actes religiosos que hi havia per la Setmana Santa. També podem que es feia el salpàs*.

*El salpàs és una tradició cristiana que consistia en una visita anual que realitzava el rector durant la Pasqua a totes les cases d’una parròquia eclesiàstica, especialment a les de pagès, per beneir-les amb aigua i sal. Un costum que troba el seu origen en la tradició jueva en record de la pintada amb sang que van fer els hebreus a les portes de les cases per alliberar-se de les plagues d’Egipte. Adoptada pel ritu cristià, consistia a beneir un recipient amb aigua i un plat amb sal amb una espelma dreta al mig. Llavors es barrejaven aigua i sal i s’aspergia, amb l’ajut de la caldereta i el salpasser, les portes i llindes de la casa, i també dels corrals. Les diferents consuetes – llibres que recullen les pràctiques i cerimònies d’una parròquia – manifesten diverses variants d’aquesta tradició que tenia, a més, un caràcter marcadament territorial i administratiu de reconeixement d’un terme parroquial.