Modistes.1923
Categoria: Oficis
1922_01_01_orquestres_La Principal de Bordils_001926
Components de la Principal de Bordils. Any 1922
Darrere: Josep Font, Joan Duxans, Desconegut, Secundí Grau i Joan Roig i Bartrina
Davant: Josep Planells, Tomàs Grau, Francesc Llopart, Joan Grau i Pere Font.
Foto: Arxiu Constantí Turró i Fontclara.
*peu de fotografia captada de la web de J. Loredo
1921_01_01_Música_001320
Any 1921
1920_08_01_Musica.Orquestres_001207
Components de les TRES ORQUESTRES que hi havia a Bordils els anys 20. Extret del Butlletí del Sindicat d’Orquestres de Girona.
1920_00_00_d_Oficis_001280
Curs de modistes a Can Carreres del Mas. La modista instructora Anita Oliveres Batet (segona de l’esquerra amb abric clar). Principis dels anys 20 (s.XX)
1918_00_00_d_Oficis_001279
Curs de modistes a Can Carreras del Mas. A la dreta, la modista instructora Anita Oliveres Batet. Principis dels anys 20 (s. XX)
1918_00_00_orquestres_La Principal de Bordils_000014
Assegut, segon a la dreta(tenora)Tomàs Grau, el director
Imatge captada de la web de J.Loredo.
1918_00_00_ orquestres_La Principal de Bordils_000013
Cartell i postal d’aquesta Cobla-orquestra formada a Bordils a principis del segle XX pels germans Joan i Tomàs Grau, procedents de la Cobla Els Grau, fundada per Pere Grau (rebesavi d’en Josep Cassú i Serra).
Aquest disseny és un intent d’autoedició ben lloable pels temps que corrien …
Cartell: Col·lecció d’en Miquel Cassú i Sastre.
Postal: Col·lecció Jordi Mestres.
*Informació extreta de la web de J.Loredo
1918_01_01_Oficis_001278
Modistes davant a Can Carreres del Mas. 1918
1910_00_00_d_el Ban_Serradors_000090
Durant molts anys, el Ban de Bordils fou una font de treball i de riquesa, sobretot pels propietaris dels arbres. En aquesta fotografia de més de 100 anys d’antiguitat es veu una colla de bosquetans tallant els taulons o cairats amb una “pollina” a l’interior del mateix Ban de Bordils.
ELS SERRADORS
Quan s’havia fet el tracte entre el negociant i el propietari, el negociant contractava una colla de serradors perquè tallessin els arbres. Aquests homes, dirigits per un cap de colla, després d’un bon esmorzar, molt matiner entorn de la foguera, anaven per feina. Una feina molt dura ja que treballaven de sol a sol, i calia tallar els arbres, polir-los i fer-ne taulons.
Tot anava per passos. La tala es feia primer amb dos homes, un a cada banda de l’arbre(amb la qual cosa un d’ells havia de ser sempre esquerrà) amb una destral cadascun que, a compàs, feien una entalla que marcava la direcció cap a on hauria de caure l’arbre. Després serraven amb un xerrac oposat, i així, l’arbre queia en la direcció desitjada. Un cop tallat, passava un home amb una mida, que podia ser d’uns dos metres i marcava el tronc. Darrera seu, el tallaven(o “capolaven”) segons les marques que havia fet el company. Per últim, al darrera un altre home s’encarregava de netejar els troncs de branques i fulles.
Un cop el tronc era polit, calia fer-ne taulons. Es disposava el tronc en horitzontal sobre uns altres socs clavats a terra en forma de creu, o “pollina”, que feien de suport, i començava la delicada operació de serrar, que requeria una feina de tres homes. La serra s’anava empenyent cap endavant, dos homes a peu de terra i el tercer a dalt el tronc. Cal dir que la serra tallava en el moviment cap avall. Com es pot suposar, aquesta era una tasca molt delicada, ja que calia anar recte, i això no era fàcil. Era una feina d’especialistes, així com ho era també la del que llimava la serra que, com és evident patia un desgast, i el que calia procurar que les dents de la serra llisquessin bé per la fusta sense encallar-se.