Durant molts anys, el Ban de Bordils fou una font de treball i de riquesa, sobretot pels propietaris dels arbres.  En aquesta fotografia  de més de 100 anys d’antiguitat  es veu una colla de bosquetans tallant els taulons o cairats amb una “pollina” a l’interior del mateix Ban de Bordils.

 

ELS SERRADORS

 Quan s’havia fet el tracte entre el negociant i el propietari, el negociant contractava una colla de serradors perquè tallessin els arbres. Aquests homes, dirigits per un cap de colla, després d’un bon esmorzar, molt matiner entorn de la foguera, anaven per feina. Una feina molt dura ja que treballaven de sol a sol, i calia tallar els arbres, polir-los i fer-ne taulons.

Tot anava per passos. La tala es feia primer amb dos homes, un a cada banda de l’arbre(amb la qual cosa un d’ells havia de ser sempre esquerrà) amb una destral cadascun que, a compàs, feien una entalla que marcava la direcció cap a on hauria de caure l’arbre. Després serraven amb un xerrac oposat, i així, l’arbre queia en la direcció desitjada. Un cop tallat, passava un home amb una mida, que podia ser d’uns dos metres i marcava el tronc. Darrera seu, el tallaven(o “capolaven”) segons les marques que havia fet el company. Per últim, al darrera un altre home s’encarregava de netejar els troncs de branques i fulles.

Un cop el tronc era polit, calia fer-ne taulons. Es disposava el tronc en horitzontal sobre uns altres socs clavats a terra en forma de creu, o “pollina”, que feien de suport, i començava la delicada operació de serrar, que requeria una feina de tres homes. La serra s’anava empenyent cap endavant, dos homes a peu de terra i el tercer a dalt el tronc. Cal dir que la serra tallava en el moviment cap avall. Com es pot suposar, aquesta era una tasca molt delicada, ja que calia anar recte, i això no era fàcil. Era una feina d’especialistes, així com ho era també la del que llimava la serra que, com és evident patia un desgast, i el que calia procurar que les dents de la serra llisquessin bé per la fusta sense encallar-se.