Els tres joves(esquerra -dreta : Antoni Amagat, Lluís Batlle i Joan Cassú) amb el cistell per recollir els productes(sobretot ous) que la gent els regalava quan anaven a cantar “les caramelles“(cançons populars que es cantaven per Pasqua). Fotografia feta a la Plaça del Poble. Al fons la casa del bar Sipi.
Noies adolescents fent un ninot de neu el febrer del 1957. Al fons es pot veure un tram de la Carretera de Palamós (avui números del 93 al 101). Les noies , d’esquerra a dreta són: Angela Escura, Montserrat Capdeferro, Montserrat Jou i Consol Mitjà.
Nens amb el palmó de Rams. Família Bosch-Torrent. Mitjans anys 50(s.XX)
Les palmes i els palmons són fulles de palmera tendra treballades artesanalment, que els padrins regalen als fillols el dia de Rams. Els palmons són peces més grans i senzilles, fetes a partir d’una fulla sencera de palmera. Les palmes, en canvi, requereixen molta més tècnica, perquè tenen les fulles trenades amb filigranes, seguint procediments semblants als de la cistelleria. Antigament les palmes eren més utilitzades per les nenes i els nens solien portar palmons.
Són típics de la festivitat de Rams perquè rememoren l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem, on segons les escriptures va ser rebut per la multitud amb rams. Al principi de la missa del diumenge de Rams es fa una processó en què es beneeixen les palmes, els palmons i els rams de llorer. En algunes llars encara és tradició de penjar la palma beneïda al balcó i deixar-la-hi tot l’any, perquè hom creu que dóna protecció i bona sort. Abans d’aquesta festa molts pobles i ciutats fan fires especialitzades on es poden trobar palmes, palmons i tota mena de cintes, flocs, figuretes i llaminadures per a ornar-les.
Nenes amb la palma el dia de Rams. Mitjans dels anys 50 (s.XX). Família Bosch-Torrent
Les palmes i els palmons són fulles de palmera tendra treballades artesanalment, que els padrins regalen als fillols el dia de Rams. Els palmons són peces més grans i senzilles, fetes a partir d’una fulla sencera de palmera. Les palmes, en canvi, requereixen molta més tècnica, perquè tenen les fulles trenades amb filigranes, seguint procediments semblants als de la cistelleria. Antigament les palmes eren més utilitzades per les nenes i els nens solien portar palmons.
Són típics de la festivitat de Rams perquè rememoren l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem, on segons les escriptures va ser rebut per la multitud amb rams. Al principi de la missa del diumenge de Rams es fa una processó en què es beneeixen les palmes, els palmons i els rams de llorer. En algunes llars encara és tradició de penjar la palma beneïda al balcó i deixar-la-hi tot l’any, perquè hom creu que dóna protecció i bona sort. Abans d’aquesta festa molts pobles i ciutats fan fires especialitzades on es poden trobar palmes, palmons i tota mena de cintes, flocs, figuretes i llaminadures per a ornar-les.
Grup de noies de Bordils al Ban. 1954
Jugant amb el carro. Nen: Ramon Bosch Torrent
D’esquerra a dreta a dalt :1- Montserrat Jou 2-Margarita Batlle 3-Carme Jou 5-Assumpció Capdeferro 6- Montserrat Coll 7-Teresa Grau. A baix: 1- 2- Núria Jou 3- Montserrat Capdeferro 4- 5-
Bateig sortint de l’església
Tirant bateig. Cal Sr. Ramon Bosch/Núria Torrent.
Principis dels anys 50
Fa uns anys totes o pràcticament totes les famílies batejaven els nadons. El bateig es convertia en una gran festa familiar i en els pobles petits, tot un esdeveniment que transcendia i que feia sortir a veïns encuriosits que volien veure la gent convidada, els vestits i si era el cas, la litúrgia.
El nadó era el protagonista. Però per a la mainada, els qui tenien importància eren els padrins: el padrí i la padrina. Eren ells els principals encarregats de mantenir la tradició popular de tirar bateig, tot i que podien comptar amb l’ajuda d’altres membres de la família.
Tant si era el dissabte, com si era el diumenge, la mainada estava amatent al dia i l’hora del bateig i del so de les campanes que l’anunciaven. No per religiositat, ja us ho podeu pensar.
Es procuràvem una bossa i s’ esperaven amb expectació a la plaça de davant de l’església esperant que tothom sortís. Aleshores era el moment d’assabentar-se on es tiraria el bateig.
A l’inici era més habitual tirar-lo davant de les cases de la família que batejava, però poc a poc, la tradició es desplaçà a la plaça de l’església. I arribava el moment esperat: era l’hora de tirar i de collir bateig, segons del costat que es mirés.
Els padrins obrien bosses i capses i llençaven a l’aire caramels, monedes, foteses per a jugar,… La mainada fèiem mans i mànigues per ser els més àgils en encalçar i recollir-los, si era possible abans que arribessin a terra i posar-los a la bossa.