CAN VIOLA

Aquí en aquesta casa, hi hagué una botiga – merceria, referència a Bordils i als pobles dels voltants, amb un nom molt suggestiu” NOVEDADES EL SIGLO”. Fundada a principis dels anys quaranta per Maria Estragó Melesi i que la va continuar la seva filla Hermenegilda Viola Estragó fins a la seva jubilació el 1987

Era una  d’aquelles botigues de poble d’abans que tenien una mica de tot: des de vetes i fils, fins a espardenyes, passant per calçotets i samarretes, colònies, tela de galliner, carburo pel llum, colònies a granel, puntes d’enllatar, mitges i mitjons, gèneres de punt, roba a metres,  camises, paraigües, llenceria, paraments per a la llar, objectes de regal, postals i recordatoris per a la comunió,petards i cebes pel foc de Sant Joan, boles i garlandes pel ginebró de Nadal, joguines quan s’acostaven els Tres Reis d’Orient… i a més, et fiaven (com ho feien les botigues d’abans) si no portaves diners, però també sempre hi trobaves una conversa amable, i sabien escoltar al client, tot i que tenien els “viatjants” esperant per fer les comandes. Ah, i estava oberta gairebé tots els dies de l’any .

Annexa a la botiga hi hagué, des de l’any 1964, la Sastreria Jou fins que el darrer sastre, en Gaspar Jou Grau, es va jubilar.

 

ELS AMANTS DEL BAN

Tothom coneix Romeu i Julieta “Els amants de Verona”, aquella tragèdia escrita per William Shakespeare. Explica la història dels amors de Romeu i Julieta, dos joves que pertanyen a famílies enfrontades, els Montagú i Capulet, i que han esdevingut arquetips literaris, un dels màxims exemples de parelles desgraciades. Però la història dels joves de Bordils que van haver de fugir per poder estar junts, va acabar feliçment bé, i les famílies tampoc s’odiaven com els de Verona.
Ens situem a la segona meitat del segle XIX, al barri de Can Bech de Bordils, allà hi viuen dues famílies gairebé veïnes: Els Grau, músics i els Font, pagesos i teixidors de lli. El nostre Romeu era en Salvi Font Madrenas batejat el 26 d’octubre del 1861 i la nostra Julieta la Mercè Grau Martí nascuda el 1865. Es coneixien de ben petits i ja de jovenets van començar a sentir una atracció que amb els anys va anar creixent. Aquesta relació, segons sembla, no va complaure  la família de la Mercè, que potser esperaven un pretendent més solvent que aquell noi que era un pobre pagès.
En Salvi, el fet de veure’s rebutjat, malgrat l’amor que la noia li havia jurat, pren una decisió arriscada per veure si pot canviar la seva sort. Decideix anar a fer fortuna a les Amèriques. Malgrat la desesperació de la Mercè, i dels seus pares, en Llorenç i la Margarida, un bon dia, se’n va al port de Barcelona i busca la manera d’embarcar-se, com a polissó, en un  vaixell de la Compañia Trasatlántica que feia la ruta cap Amèrica. Al cap de pocs dies, en  Salvi va salpar de Barcelona rumb a Buenos Aires (Argentina), pocs mesos d’haver fet els divuit anys.

Hem de dir que des del 1875, el govern argentí havia programat un procés de repoblament de les extenses planures de la Pampa i havia fet molta propaganda per atreure immigrants europeus per treballar i colonitzar aquelles enormes extensions de terra. Tanmateix, al cap de poc, la terra va pujar molt de preu, motivat per l’especulació dels sectors afins al govern, que va fer disminuir el flux migratori i va motivar que molts dels emigrants retornessin al seu país. Cosa que va fer en Salvi al cap de poc més d’un any d’haver arribat, malgrat que aquests espais infinits de La Pampa li van oferir experiències úniques, com observar uns capvespres o uns cels estrellats increïbles i el estar  immers en  aquella natura immensa, l’enyorança i, veure que allà tampoc s’hi faria ric, va decidir tornar. Però abans, sembla ser, que com la immensa majoria dels arribats a Buenos Aires, després d’un mes a bord d’un vaixell de vapor i en unes condicions precàries, va estar retingut uns dies a l’Hotel de Inmigrantes, on havien de passar tots els nouvinguts, ja que havien de fer els tràmits d’entrada al país i ser cridats per fer feines agrícoles, res d’estrany perquè la majoria eren gent que venien del camp, tot i que ells estaven enlluernats per la promesa de la distribució de les grans extensions de terres; però vet aquí que, la majoria de les terres promeses, com ja hem dit, ja s’havien venut a gent amb poder adquisitiu, que va fer que a la Pampa, s’originessin aquells grans latifundis (Estancias)(1)

Il.lustració d’un model d’ “Estancia”

  Va tornar, i va tornar amb les butxaques buides, com molts altres, però havent conegut món, cosa que en aquells anys, poca gent  havia sortit del poble. Podríem dir que havia fracassat? No ho sabem, potser l’enyor el va fer tornar més de pressa?, en fi, sí que podem dir que era d’aquells indians(2) retornats, que irònicament en deien, “els indians que els havia caigut la maleta al mar” i per això arribaven amb lo posat. Però aquell bordilenc, no va arribar sense ben res, ja que amb ell va arribar un objecte ben curiós: un acordió de botons.
Per què un acordió?. No ho sabem.
Precisament l’acordió fou un instrument que els immigrants havien introduït a l’Argentina i que aquells homes, que estaven tan lluny de la seva terra, després d’un dia dur de treball, els agradava sentir aquelles melodies al voltant del foc. Era la música nostàlgica o alegre que els recordava la seva pàtria.
Ves a saber per què a en Salvi se li va acudir portar-ne un d’aquella llunyana terra. Ell no el sabia tocar, però ja de més gran si esplaiava fent-lo sonar d’oïda. Potser li va passar pel cap que, com que la família de la Mercè eren músics, els hi podia fer gràcia aquell instrument. En fi, el cas és que en tornar, la Mercè l’està esperant, però els seus pares no volen sentir parlar de casar-se amb en Salvi.
Però es revolten davant aquella situació i decideixen fugir tots dos i desaparèixer del poble. Us podeu imaginar el rebombori que aquesta decisió va provocar en el Bordils del segle XIX.
Però al cap de pocs dies, ja se sabia la seva destinació: havien fugit al Ban, on s’havien construït una cabana molt rudimentària per a poder viure el seu amor. Alguns amics del poble, d’amagatotis, de tant en tant, els hi portaven queviures i així van poder subsistir fins que davant els murmuris de la gent, les famílies van accedir a posar-se d’acord i fer-los tornar al poble i, veient que el seu amor era ferm i irreductible, van decidir deixar-los casar.
Es casen a l’església de Bordils el 9 de juny del 1886. I al cap de l’any just, el juny del 1887, ja neix una nena que portaria per nom Catalina, i ja va ser un no parar, ja que van seguir: l’Eugeni (1891), en Josep, la Maria, en Martí, la Roser, la Rosa i en Jacint.

 

I l’acordió? Doncs resulta que en Salvi, moltes vegades el portava pels hostals de Bordils i feia alguna serenata als parroquians, entre got de vi i moscatell. L’Eugeni, el seu fill, sense tenir cap coneixement de música se’l va fer seu i va aprendre a tocar-lo amb assiduïtat a l’era de ca seva. Potser perquè havia heretat algun gens dels Grau, que eren músics.  El que sí que en va heretar de ple, fou el seu germà, en Josep Font Grau en “Pep Salvi”(1894-1974), que fou un instrumentista de tible que tocà en moltes cobles (des de la Principal de Bordils, Els Montgrins, La Principal de Cassà, La Principal de la Bisbal…). El 1930 reorganitzà el “Cor Renaixement de Bordils”. Compongué ballables i sardanes i a més fou autor de vàries peces teatrals.
I aquests gens musicals, no s’acaben aquí, ja que dos fills seus, en Martirià Font Coll (1923-2011) fou també un instrumentista de tible, compositor de sardanes i director de cobla i l’Eduard Font Coll (1930-2022) també instrumentista de tiple i músic de llarga trajectòria i, com els altres, compositor de sardanes.
(un altre dia, ja parlarem d’ells)

XEVI JOU VIOLA

NOTA:  Aquesta història s’hauria perdut si no hagués estat per la testimoniança de la Dolors Cassú Sastre, que malauradament ens va deixar pocs dies després que ens ho expliqués. Que la pau trobi estatge en tu!.

També gràcies a la Lídia Font Cassú, per la seva col·laboració.

 

(1) Estància: Establiments rurals (Haciendas) envoltats de grans extensions de terra, destinades al la ramaderia vacuna i ovina.

(2)Indià/indiano/americano, eren el nom que rebien les persones que havien emigrat a Amèrica i que havien retornat al seu poble d’origen.

*Barri de Can Bech: Seria les cases que hi ha a llarg del , avui, carrer Migdia, des del n.14 fins

 

71-RENEGAR COM UN CARRETER(II)

L’escrit que presentem aquest mes, és un article del filòleg Jordi Badia i Pujol, per complementar l’anterior que volíem reproduir una manera d’expressar-se de la gent d’abans que amb el pas del temps s’ha anat perdent i que d’alguna manera la nostra llengua ha perdut riquesa tant a Bordils com a la resta dels Països catalans.

No fa gaires decennis que el mot renegar formava part de la nostra parla habitual. Els menuts, per imitació dels grans, renegaven. I els pares els renyaven: “No reneguis!”, “No es renega!”, “No diguis renecs!”, “Renecs, no!”… Algú també deia paraula gruixuda, amb un significat semblant. I en lloc de ‘renegar’ també es deia dir pecats. Ara, tot va ésser escampar-se la paraulota, assemblada a la forma castellana, i acabar-se els renecs. I ara dir renec fa vell.

Avui no semblaria pas gaire normal aquesta diferència per raons de sexe. El problema, greu, que tenim avui és l’empobriment: una bona colla d’aquests renecs han caigut en desús i el més sentit és joder, pronunciat completament en castellà (‘khoder’).

I en el capítol dels insults, ens hem trobat si fa no fa igual. El més sovintejat és gilipolles –també amb la ge castellana– que arracona el carallot, el torracollons i molts més. No és tan sols que gilipolles sigui un castellanisme, sinó que “devora” tot de mots i construccions que enriquien el registre col·loquial genuí.

Això mateix passa amb tonto, que hi ha qui demana que sigui acceptat. El cas és que ja tenim ase i bajoca i beneit i cap de suro i una dotzena més, que hem anat arraconant…

En el català, per poc que feu memòria o per poc que escolteu els vells, hi trobareu insults de tota mena: de suaus i de forts, amb valors molt precisos. N’hi ha que tenen un significat tan exacte que no els pots definir amb un sol mot. Un gamarús, posem per cas, no és tan sols un ‘aturat’, sinó que, a més, ha de tenir ‘maneres rústiques’. I una gata maula com la definiríeu? No és fàcil, eh? El diccionari diu ‘que sap dissimular les intencions’, però dit així pot semblar una virtut i tot: s’hi ha d’afegir que té mala bava, que té malícia.

També cal tenir en compte la gradació, tant en la intensitat de l’insult com en la vulgaritat. No és igual un manta que un vagarro, encara que tots dos vulguin dir ‘gandul’. Ni és igual dir d’algú que és una mala peça (col·loquial i irònic) que dir que és un malparit (vulgar i ofensiu).

Rètols que podies trobar en espais públics, sales d’espera, transports,…

I encara podríem esmentar els insults col·lectius, de vegades fent ús d’aquest recurs fantàstic que és la sufixació: la gentussa, la bordissalla, la terregada…

Deixem escrita, a tall d’inventari, una mostra d’insults genuïns, més o menys classificats segons el significat:

El capítol que n’aplega més és el de la manca d’intel·ligència, el de la gent aturada o innocent. Hi podríem encabir tots aquests i més: ase, ruc, capsigrany, suro (o cap de suro), totxo, betzol (o betzo), soca, ximple, sòmines, tros de quòniam, babau, bajoc (o bajoca), beneit (o beneit del cabàs), carallot, encantat, bleda (o bleda assolellada), curt de gambals, estaquirot, fava, figaflor, figa-seca, gamarús, orellut, talala, talòs, tòtil, pallús, tanoca, pebràs.

La ganduleria no ha deixat floretes, però alguna sí: dròpol (o dropo), gallof, manta, matapà, poltró, vagarro.

La poca condícia, la deixadesa  i la brutícia també tenen els seus insults: pòtol, carnús, esparracat, llardós, porc, truja, verro.

Per a la gent considerada poca cosa o de poca categoria, hi ha un repertori més limitat: cul d’olla, ninot, fleuma, zero a l’esquerra, merda seca.

Però passa sovint que aquesta gent té fums, és presumptuosa. La creativitat popular els ha dedicat galanteries com pet bufat, tifa, milhomes (o milhòmens), cregut, fatxenda.

I els covards més aviat susciten insults de caràcter escatològic: cagacalces, cagat, calçasses, bragasses, cagalló, caguerri, caguetes, cagarina, cagabandúrries, pixafreda.

La gent pesada i empipadora també hi té el seu raconet: borinot, paparra, plepa, llagasta, torracollons, tocacollons.

Per als poc seriosos, esbojarrats o que no hi toquen, en tenim un reguitzell: baliga-balaga, tararot, cap de pardals, cap de trons, calavera, tocacampanes, barliqui-barloqui, tocat de l’ala, tocat del bolet, xitxarel·lo.

La gent dolenta també s’enduu insults –suaus o contundents, com vulgueu–: mala peça, malànima, malxinat, malparit.

Així mateix, tenim insults col·lectius, com hem dit: gentussa, gentola, patuleia, púrria, xurma, bordissalla, purrialla, terregada. Després encara n’hi ha d’inclassificables, com ara la gata maula o gata moixa (que sap dissimular les males intencions) i el mastegatatxes o mastegueres (que sempre troba què dir, què criticar).

En fi, no voldríem pas que això semblés una apologia del renec i de l’insult, sinó un (altre) toc d’atenció perquè no se’n vagi en orris tot aquest cabal lèxic. Dit d’una altra manera: renegar i insultar és desaconsellable. Però si ho fem, que sigui en català, si us plau

JORDI BADIA i PUJOL