PASSAVOLANTS (1) : LLAVORS, NO HI HAVIA COMPRA ON-LINE 

Els anys quaranta i cinquanta del segle passat, la població s’havia de buscar la vida treballant de sol a sol per mirar de subsistir de la manera que fos,  ja que l’escassetat de béns i productes bàsics. Això va fer que, per poder obtenir algun altra guany per acabar de tirar la família endavant, molta gent va haver de dedicar-se anar pels pobles a vendre certes mercaderies o a oferir els seus serveis.

No hi havia Internet per fer compres des de casa, ni servei de transportistes exprés a domicili, recordo que per Bordils, sobretot gent de la pagesia, i dones majoritàriament, havies d’anar al mercat de Girona a vendre alguns dels seus productes de l’hort o algun animal de gàbia, ous, fruita del temps…, per mirar d’ajudar a subsistir de la manera que fos, en aquella època de fretura.

Per altra banda, per Bordils passaven tota una col·lecció de passavolants que t’oferien tot un ventall de productes a domicili, això sí, amb les limitacions de l’època, com també gent que puntualment es buscava un modus vivendi extra. Del meu record, els que més feinejaven per Bordils:

LA PARRACAIRE:

 Aquella dona menuda que venia de Pedret amb el seu carro i una burra. Solia passar per les cases a recollir ampolles, cartons, diaris vells, ferralla…, i parracs. Solia anar a ca les modistes on li guardaven els retalls de roba. En alguna casa que ja tenia confiança, entrava i deia:

 -Ei, noia, com tenim el vi?

 Això sí, sempre havia de ser vi negre. Tot, ho pesava fent un cap mas, amb una balança de ganxo, tipus dinamòmetre, tot i que sempre el pes era aproximat i sempre li marcava a favor.

Parracaire amb el seu carro

LA ISABEL de LLANÇÀ.

Era una peixatera que venia amb el tren i tenia un carretó que algú li guardava a l’estació. El que més portava era clavellada i pop per posar a l’arròs. A la tornada cap a Llançà, s’emportava alguna cosa que comprava o intercanviava. Clavellada per una dotzena d’ous o qualsevol cosa de l’hort, un bròquil, una col…. També portava carbó a l’Úrsula Aloera, perquè ella li vengués, a canvi d’una comissió, i al cap de la jornada passava a recollir la recaptació.

Tenia la competència aferrissada amb les peixateres “titulars” de Bordils: La Quimeta Castany Vila, coneguda com “LA ROSSINYOLA”, (era la dona de l’escloper Julià) que tenia un carretó  pensat per portar dues caixes de peix.

Quan arribava la Isabel totes dues corrien una cap aquí , l’altra cap allà per veure qui era primer a les cases que sabien que en solien comprar.

L’altra  era la Carme Samsó “La Carme Sastre”, que periòdicament també venia peix. Ella, de totes maneres, no corria amb el carretó, sinó que el venia a la porta de ca seva. Un de l’Escala els hi deixava el peix a la fleca de Can Pep Cuní, a  la Carretera de Palamós i amb el carretó l’anava a buscar… També, quan la Rossinyola (Quimeta Castany Vila) ho veia, corria a veure si podia ser primer a vendre’l.

Ep, no us penséssiu pas que oferien una gran varietat  de producte, eren quatre sardines, verats, popets, musclos i … no gran cosa més. Això sí, era peix de la costa, fresc, la tècnica del congelat encara no existia.

Un parell d’anècdotes de peixateres: Un dia, la Carme tenia el peix exposat a fora la porta de casa seva  i resulta que aquell moment hi va passar la Isabel, s’acostà i l’hi va aixecar el paper que tapava el peix,  i li va dir:

– Estos pulpos cantan!

I la Carme li va contestar:

-Doncs…, no els he sentit mai.

Una altra vegada, la filla de la Carme, que l’ajudava a repartir les comandes  en petits paquets a les cases del poble, resulta que hi havia un home de can Met Carreter que, quan la nena li portava l’encàrrec del peix, sempre volia que li tragués un ral del preu estipulat. La nena que, llavors tenia deu anys, s’hi negava i ell no volia baixar del burro. Un dia la nena tipa del regateig d’aquell  garrepa, va decidir fer una operació de “màrqueting”. Li va inflar en 20 cèntims el preu del peix i llavors, sense discutir, li va rebaixar el ral i tots contents. De totes maneres, diu que la nena, en arribar a casa va dir a la seva mare que s’havia d’anar a confessar perquè havia fet aquella jugada i pensava que allò era pecat. La seva mare la va tranquil·litzar i li va dir que allò era una cosa molt ben feta.

La Carme Samsó, també anava a vendre a la plaça del mercat de Girona, però no peix, sinó uns pebrots ufanosos que el seu home, en Carmelo, havia cultivat al seu hort, eren d’un tipus provinent de França, on ell havia estat exiliat, i que aquí no es coneixia. Com que ella sempre parava sota el plataner que encara hi ha la Plaça del Lleó de Girona, tothom la   coneixia com “La dona dels pebrots”.

“LA SECA”

 Nom que li dèiem a aquesta dona, prima (algú també li deia “la Palillos”) sempre vestida de negre, que venia de Girona cada setmana, baixava del tren amb un carregament d’il·lusió per a la mainada i passava per les cases a vendre revistes, tebeos, pulgarcitos, capitans truenos, jabatos…, sobres sorpresa on podies trobar qualsevol lilaina, però una de les coses que m’agradava més era els retalls de fotogrames de pel·lícules, que quan les mirava en el petit aparell projector que calia tenir, veient la Cleopatra o el Sèptim de Cavalleria atacant als pobres sioux, o la quadriga d’en Ben-Hur en plena cursa…, em feia volar la imaginació infantil fins a indrets llunyans. sense oblidar les llaminadures com sidral, anissos, bufes(globos)… A més, ens tenia tanta confiança fins al punt que si en aquell moment no tenies moneda engrunada, et fiava fins que tornava a passar.

La NOIA del PERFUM:

Passava una noia de Celrà amb una bicicleta equipada amb un portaequipatge fet amb una caixa de fusta amb uns quants departaments on portava tot una sèrie de flascons amb diferents tipus de perfum, colònies, acetona,brillantina, fixador… i que venia a granel en petites quantitats que mesurava amb una proveta de vidre. Un temps també havia passat un home, de nom no el recordo, però diuen que era el pare d’en “Mesi” de Celrà.

LA DONA DE la ROBA:

 També, de tant en tant apareixia una dona de Rupià que venia roba a trossos per fer-se els vestits.  La portava en un gran farcell, que l’estenia a terra perquè triessis la peça que t’agradava més. Una altra dona que es deia Caritat que també passava una vegada al mes, trucava a les cases i els oferia mocadors i mitges de senyora.

L’ESQUILADOR:

 Aquí a Bordils, l’esquilador oficial era en JOSEP REYES “En Jepa”, home d’una bonhomia colossal, que malvivia en unes cases abandonades, “les cases barates” els hi dèiem. Un projecte començat i mai acabat d’un pla del sindicat franquista de la postguerra, situades on avui és la Plaça Onze de Setembre.

Amb ell hi vivia la seva germana, Loreto “la gitana coixa”, que eventualment venia trossos de roba. Tenia un fill que es deia Enric Reyes i, amb ells, tenien acollit el seu nebot en Tonet.

 Curiosament, tret del nebot que quan volia venia a estudi, els grans eren analfabets integrals, no sabien castellà i a la Guardia Civil els responien en català. No van tenir gaires problemes perquè el mateix alcalde Ricardo Pujol i els pagesos “d’ordre”, que tenien molt de bestiar i necessitaven en Jepa, sempre posaven les mans al foc per ells i els defensaven.

Bé, en Jepa anava per les cases que tenien cavall, o qualsevol animal de ferradura i també els gossos. Els esquilava a canvi d’un mòdic preu. Sempre estava a l’aguait de quan el ferrer ferrava un cavall, ell hi anava i li deia si podia tallar la punta de la cua o de la clina, i recollia tot el pèl a dins d’un sac, que després venia per fer algun cèntim. Era molt bon esquilador, feia unes cues i unes clines perfectes. I ho era encara més, a les cases que el tractaven bé, es passava tot el matí pentinant una cua o una clina (llavors les hores no comptaven) i no és pas que el paguessin més, sinó perquè sabia que també li donarien alguna cosa més, ous, enciams, coses de l’hort…, o qualsevol cosa que ell no podia anar a comprar perquè eren molt pobres. Fins i tot els havien vist agafar alguna gallina morta que havia quedat atrapada al pont del Rec Gran per poder menjar alguna cosa.

XEVI JOU VIOLA

 

ÉREM ECOLOGISTES i NO HO SABÍEM

En aquest temps que corrent, immersos en aquest desgavell consumista, en què el planeta s’està queixant i ens avisa t que aquest ritme desbocat, no el pot aguantar; voldríem fer una reflexió de com es vivia, a Bordils, a mitjans dels anys cinquanta del segle passat per veure com en menys de setanta anys, aquella sostenibilitat, s’ha convertit en depredació.

 Només hem de veure que aquella economia de subsistència, que en les zones rurals havia prevalgut des de feia segles, en què es premiava l’autosuficiència, promovia l’intercanvi i la reducció de les despeses i el no permetia el malbaratament de productes, sobretot a l’àmbit alimentari i permetia que cada persona tingués el més bàsic (això sí) per a poder viure, no obstant el desavantatge era que aquell sistema depenia de factors externs, com ara el clima…, Aquella societat agrícola que produïa pocs excedents, que venia d’unes quatre-centes generacions, va acabar col·lapsant amb l’aparició de la revolució industrial, amb un consum enorme d’energia, model del qual en tres generacions ens ha portat a punt del col·lapse.Carros. El de l’esquerra s’anomenava un “tomborell” ja que la caixa es podia bolcar per descarregar

 Quina energia necessitava un bordilenc d’aleshores? Per exemple electricitat. La llum elèctrica va arribar a Bordils a principis dels anys vint. Bé, en les llars només es consumia la poca llum que feien unes bombetes de poca potència. No hi havia electrodomèstics. La calefacció era la llar de foc de la cuina que era l’únic lloc calent de la casa, per cuinar es feia amb fogons de carbonet, l’aigua calenta s’obtenia del perol que sempre penjava de la llar de foc, la nevera era un quarto fosc en el lloc més sec i fresc de la casa (el rebost). La rentadora era el safareig públic amb una aigua congelada en temps d’hivern.Fogons on es cuinava amb carbó

Les televisions van poder-se veure per primera vegada al Bar Sipi, Can Cinto i Can Plata a finals dels cinquanta. Algunes cases, això sí, tenien un aparell de ràdio. El gas butà no va arribar a Bordils fins a la dècada dels seixanta. Cotxes?, es podien comptar amb els dits d’una mà: en tenien els dos metges (Sr. Corretger i el Sr. Ramon) i alguna família benestant. El mateix passava amb les motos, poques també. Els altres anaven amb el carro, amb la tartana i la bicicleta i per anar un xic més lluny amb transport “públic”: el Tren (Petit o Gran)o l’autobús (SARFA).  Per tant, la mobilitat d’aquella època era molt sostenible i la petjada de CO₂ insignificant. No hi havia grans centres comercials, a gent comprava als més de setanta comerços que hi havia al poble de Bordils(vegeu el n. 46 de Cròniques Bordilenques). Un canvi important en la mobilitat fou l’aparició del Seat 600 que es va començar a fabricar a Barcelona el 1957(12.000 unitats, any) i als anys seixanta va ser assequible a més gent, tot i que el preu era de 65.000 pessetes (uns 390 € al canvi actual), quan el salari mitjà era al voltant de 8.000 pessetes.Seat 600

 D’aigua? Si avui la despesa mitjana per cadascun de nosaltres a Bordils (segons ACA) és d’uns 115 l/h/dia, els nostres avis, que no tenien aigua corrent, aquesta quantitat era impensable. Pensem que, com hem dit no hi havia rentadores, ni rentavaixelles, cisternes de vàter, no es regava la gespa, no es rentava el cotxe,… No hi havia banyeres, ni dutxa; per rentar-se més a fons, ho feien en un cossi el dia de festa, a més l’aigua per rentar plats, per cuinar…, l’havien de pouar del pou amb la corriola i la galleda a força de braços, per tant, s’hi miraven molt en malgastar-la per no haver d’anar al pou a treure-la. Un altre exemple era que les cases no tenien vàter, per fer les necessitats tenien una comuna (latrina), un forat on les defecacions anaven a parar en un dipòsit, per tant, els 6-10 litres que actualment  buidem cada vegada que anem al vàter, se’ls estalviaven, el que no s’estalviaven era de buidar el dipòsit de la comuna quan aquest s’emplenava i val a dir que la salubritat d’aquesta operació deixava molt a desitjar.  

Comuna 

Quan a principis dels anys seixanta, l’Ajuntament de Bordils va fer construir la xarxa de clavegueram, aquest tema va millorar d’allò més.Imatge del carrer Ample quan es es construia el clavagueram

 

REGLA de les 3 Erres: Reciclar-Reutilitzar-Reparar.

Fins que, cap allà a finals dels anys quaranta, quan van començar a aparèixer els embolcalls de plàstic (nosaltres del plàstic li dèiem persiglàs), no hi havia problemes, ja que sense saber-ho,  reciclàvem  llençant les deixalles al femer, com que tot era orgànic, es podria, o sinó moltes restes del menjar servien per donar-los als porcs o a l’aviram. Els envasos s’havien de tornar, o havies de pagar-ne un de nou; és a dir poca cosa es llençava. A més, quan un estri o aparell es feia malbé, es portava a adobar, només es canviava quan ja estava inservible (Ah, no hi havia el que ara coneixem com a “obsolescència programada”). Val a dir que tampoc teníem gran quantitat d’aparells, i la majoria no eren aparells elèctrics, sinó mecànics, cosa que facilitava la seva reparació. La roba? Doncs es tenia un vestit o pantalons pels diumenges (els de mudar) i un parell per cada dia, el mateix que les sabates i espardenyes. I si calia els hi feien un pedaç per anar tirant i si les sabates tenien la sola foradada, es portava a cal sabater per fer unes soles noves. Comprar sabates noves era un esdeveniment que passava en   comptades ocasions a l’any: per fer la comunió, o pel Ram, o per algun casament…,

Fent coves i cistells

 En fi, com hem dit, érem molt ecologistes i sostenibles. Però quan van aparèixer els plàstics i la nostra societat va anar “progressant” cap a un consumisme capitalista, vam entrar en allò de comprar- utilitzar i llençar.  Fou llavors que vam produir gran quantitat de deixalles a les nostres llars i els femés ja no podien engolir plàstics i altres embolcalls, llavors l’Ajuntament de Bordils va haver de prendre la decissió: calia que hi hagués un servei de recollida d’escombraries. Va pagar a un operari (Sr. Rafael Barroso i més tard en Miquel Masó”Quel Elies“) que, amb un motocultor i un remolc, passava pel poble recollint els escombralls domèstics. Tema solucionat? No, ja que aquesta brossa s’havia de deixar en algun lloc. Sabeu quin era el lloc escollit?, a la zona de darrera del Casal que es coneixia com “Els Oms”, i  més tard, per allunyar-se del nucli urbà, ho llençaven al saltant de la resclosa de Cal Peix, al camí del Pla, i anaven aigües avall! I això va ser així fins que ja uns anys més endavant es va contractar una empresa que feia la recollida en camions.  Solucionat? No, ja que aquests camions abocaven en un gran abocador que hi havia a Solius, en fi, encara avui no ho tenim solucionat, però això és un altre tema.

BMD

 

 

 

No fa pas tants d’anys, com succeïa a tots els pobles de l’època, els  habitants de Bordils , vivien a cavall d’una religiositat profunda però, a la vegada, encamellada amb creences molt arrelades al passat que derivava  en supersticions que feien reverenciar o tenir por a unes forces desconegudes. De totes maneres, la frontera entre la fe i la superstició és confusa i boirosa.

Ja des de l’edat mitjana l’església emparant-se amb la ignorància popular, va fomentar aquestes creences, convertint les bruixes en culpables de totes les calamitats.

Per aquest motiu, es feien una sèrie de rituals que tenien la finalitat de garantir la protecció dels llocs i de les persones contra el mal. A la vegada, també es  feien servir tot una sèrie de signes i grafismes per desempallegar-se de la malignitat.

Totes aquestes formes simbòliques actuaven com una mena de sortilegi o exorcisme que els protegia de tot tipus de maledicció, fos per causes naturals o per causes sobrenaturals: pluges torrencials, tempestes, sequeres, plagues, epidèmies, malalties…, però també, de sortilegis, accions de bruixeria i altres mals esperits.

Per això, les pràctiques tradicionals per protegir-se de la bruixeria eren moltes i variades: oracions, conjurs, amulets…

Per exemple, per protegir els infants, ja en la mateixa cerimònia del  bateig, se’l feia llepar sal, exorcisme per evitar que el mal entrés per la boca. O quantes vegades t’havies de senyar(1) i abans d’anar a dormir, resar unes oracions d’entre elles la “De l’Àngel de la Guarda”:

Àngel de la Guarda,

dolça companyia,

no em desempareu ni de nit ni de dia.

no em deixeu mai sol perquè em perdria.

De petits tots havíem portat “escapularis” i se’ns alliçonava que no acceptéssim res de ningú desconegut, mentre ens explicaven contes i històries de llops, bruixes dolentes, homes del sac, gegants i ogres menja nens… També al foc de la llar s’hi cremaven fulles de llaurer o d’altres plantes que s’havien beneït el dia de Rams, així el fum que sortia de la xemeneia espantava les bruixes que comandaven el temporal i feia que quedessin estabornides i desorientades, cosa que feia que perdessin el control de la tempesta.

Però el que voldríem en aquest escrit és fer veure que en l’arquitectura popular, també es va incorporar tot una sèrie d’elements arquitectònics  simbòlics que tenien la funció de foragitar els mals esperits de les cases.

Es considerava que les obertures de les cases eren per on entraven els esperits malignes.

Per això era  important per posar la casa sota protecció sagrada, marcant la llinda de la porta, com també en algunes finestres amb símbols exortizants.

 

Per protegir les portes s’hi posaven creuetes fetes amb un full de palmó  beneït  el dia de Rams, o si clavava un card cardener (Carlina acaulis) amb evident simbologia solar(*) i als balcons s´hi penjaven els palmons i els rams de llorer beneït. També hi penjaven un panís de blat de moro com element protector de portes i finestres. Hi havia la creença que quan una bruixa volia fetillar una casa, es veu que abans d’entrar havia de comptar tots els grans  de la panotxa; com  que s’equivocava i havia de tornar a començar feia que, empipada, se’n anés a una altra casa.

En moltes llindes, encara hi podem trobar rodes solars, que van anar derivant cap a la flor de la vida. Però el que més  abunden a Bordils són els del signe de la creu.  Moltes d’elles  es representen sobre un triangle, que segons la tradició cristiana representa el mont Calvari. També sabem que   el triangle és un símbol per foragitar les bruixes. Sembla que aquestes dones sentien una especial aversió per les formes punxegudes.

Per altra banda, trobem a moltes llindes i finestres del poble el monograma sacra IHS. Ve del nom  de Iesous Christos, abreviatures que procedien de la llengua grega.  Hi havia la creença que el poder de la invocació del nom de Jesús, actuava com  un poderós talismà per expulsar  el maligne i protegir  la casa. De vegades damunt la lletra H hi apareix incorporada una creu . En algun cas, com en unes reixes d’una finestra de can Cua (avui desaparegudes) hi havia  la figura del drac, que era tingut com a guardià dels llocs sagrats fent la mateixa funció d’aquell que figura en la mitologia grega i que guardava el jardí de les Hespèrides.

Ara bé, el ritual amb més potent per protegir la porta principal era la cerimònia religiosa del Salpàs, cerimònia de després de Pasqua, en que el rector de la parròquia acompanyat per algun escolà es presentava a les cases del poble. L’escolà portava un atuell amb sal pastosa, el rector deia una oració i esclafava la sal pastosa a la porta de l’entrada. També portaven un cistell per posar-hi els ous que a cada casa els hi donaven.

Com que les teulades eren el lloc predilecte de les bruixes per aterrar-hi i  fer soroll de teules perquè els inquilins no poguessin dormir. Les nits més estridents eren especialment intenses  en dies de pluja, neu, o de fortes ventades, fenòmens climàtics que la cultura popular relacionava amb aquestes dones que volaven amb una escombra a l’entrecuix .

Doncs, no és estrany que, encara avui hagin podem veure alguns exemples d’elements que , ens poden  semblar simplement decoratius, però que sen realitat estan o estaven pensats com uns elements protectors contra el món sobrenatural.

Començarem pels penells, ja que és el que sobresortia més. Són aquells objectes giratori de ferro forjat  que marquen la direcció que bufa el vent que poden aparèixer rematats lper una petita creu, la figura d’un gall o una banderola en forma de sageta

El gall representa per l’Església l’anunci de la vinguda de la Llum, Ell venç a les tenebres, que es per on viuen els mals esperits del mal, i la representació simbòlica del gall és l’anunci permanent del dia que els foragita.

Les cues de gall o altrament conegudes com pardaleres o cardadores de pardals, apareixen col·locats al vèrtex de les teulades, just a l’extrem del  carener o cavalló. Aquests espantabruixes està format per trossos de teula tallada que recorden la gola d’un animal amb la seva llengua agressiva al centre.

Per això, les xemeneies, que sempre han estat un element arquitectònic amb molt de simbolisme per les cases,  també es protegien amb  figures, punxes o cues de gall ja que era el lloc més fàcil de que poguessin entrar els mals esperits ja que no es podia tancar mai.

Un altre testimoni en són també les anomenades dents de llop, que són les enfilades de formes triangulars situades sota la volada de la coberta de la teulada, amb el vèrtex apuntant cap a fora i dóna la sensació que és una serra. A vegades aquests formes triangulars estaven pintades de vermell amb òxid de ferro.

No podem acabar sense fer esment de que les esglésies també es valien d’aquets símbols ancestrals. Entre d’altres elements, els més coneguts són les gàrgoles que, a part de la seva funció d’escopir l’aigua de la pluja, també eren tenen un objectiu simbòlic de protegir les esglésies espantant els esperits malignes que se’ls hi acostessin.    

A l’església de Sant Esteve, també hi trobem elements arquitectònics i decoratius, per allunyar els mals esperits. El més visible són els finestratges que envolten la part alta de la nau que servia per conjurar les tempestes (el comunidor otambé anomenat conjurador). Allà , el mossèn executava un ritual tot dirigint-se als quatre punts cardinals ruixant-los amb aigua beneïda i exclamant exorcismes i oracions per tal d’esmussar la gropada.

XEVI JOU VIOLA

 

NOTA: Totes les fotografies són d’edificis de Bordils, excepte la del capellà repartint el salpàs.

(*) La roda solar representa la llum, l’energia de l’astre rei. Sempre s’ha cregut que els dimonis i els esperits malignes actuaven de nit, emprats en la foscor i que amb les primeres llums del dia el seu poder malèfic s’esvaïa.

(1)Senyar-se  vol dir fer el senyal de la creu , beneir, senyar amb el senyal de la creu / senyal que els catòlics fan amb la dreta al front, a la boca i al pit en llurs oracions i actes religiosos. 

 

 

PARTITS D’AQUELLS D’ABANS (1): El DUQUE de AHUMADA

La violència és un fenomen enormement present en la nostra societat actual, i en l’àmbit de l’esport no és una excepció.

Però ara fem un salt en el temps i situem-nos a  principis dels anys seixanta del segle passat;  on l’esport estava en les seves fases inicials i on les rivalitats entre pobles era molt marcada.  Tots hem sentit alguna vegada anècdotes de picabaralles, batusses ,…i partits que havien acabat a garrotades entre els jugadors, o entre jugadors i públic, sense oblidar algunes pallisses que s’havien emportat alguns àrbitres, o que la seva maleta havia anat a parar al rec Gran.

Ara bé, com veurem en aquest escrit, en transcriurem quatre versions i, a vegades, la visió d’un  és diferent de la d’un altre que també hi estava present. La raó és que la memòria és un complex sistema de processament de la informació. El fet, és que no sempre  recordem bé, que tendim a reconstruir el que recordem, i la prova està en el fet que cadascú en va ser testimoni, però, potser un era en una punta i l’altre a l’altra punta, i després quan se’n parla es van agafant dades i al final en surten les diferents versions i no emmagatzemem la informació tal com nosaltres la vam viure, ja que primer la passem per un filtre d’informació emocional , cosa que fa que hi  hagi distorsions. Amb això no vol dir que els testimonis diguin mentida, sinó que és com ells creuen que ho han viure.

El partit que ressenyarem ara, no era per rivalitat veïnal, era per  una  aversió cap a un símbol repressor utilitzat pel franquisme per tenir atemorits a la gent que discrepava d’aquella dictadura que ens havien imposat.

Situem-nos: Principi dels anys seixanta, partit de “balonmano“a la Pista Vella, superfície de terra, entre el Club Balonmano Bordils i l’equip del Duque de Ahumada (equip de la Guardia Civil) de Girona.

Vet aquí quatre interpretacions:

1) La d’en Pere C.C.

Creu que era per la  Festa Major, però no n’està segur. Anys 59-60

-Àrbitre descarat a favor dels Duque de  Ahumada. Ambient  estava molt escalfat!

-A l’acabar  en Josep M.B. que jugava de porter, carda cop de pilota  a l’ àrbitre. Ja hi ha invasió de camp per part dels guardies civils anant cap en Josep, per bregar-lo. Algun alguns aficionats del Bordils corregueren per protegir-lo.

-En Climent P.B., carda hòstia, per darrere, a un jugador del Duque de Ahumada , suposadament guàrdia civil o fill de guàrdia civil. De seguida, en Climent, dissimulant, es gira i fot el camp.

-El jugador agredit es gira i fot hòstia al que va trobar a darrere, que era ni més ni menys un cabo de la Benemèrita. Precisament  un cabo que feia poc havia arribat de servir de l’Àfrica!

-En el fervor de la batalla campal, aquest cabo, es posa a repartir a cop de culates amb el seu mosquetó i rep en Josep M.B.(el nostre porter)

-En Toni A.E., li fot arpada al mosquetó i li arrenca de la mà, i el cabo , al quedar desarmat ja fot mà de la pistola.  Sort que allà hi havia en Ponce que era sergento de Celrà i va posar ordre ordenant:  -¡Venga, cada una pa su casa,conyo!

-Diu que no es van emportar a ningú al “cuartelillo”. Sembla que havien agafat a Gaspar J.G.

 

2) La de l’Eduard M.S.

-Diu que era un partit que s’havia ajornat (no sé per què). El fet és que era l’últim que s’havia de disputar per acabar el campionat i, resulta que si el Duque de Ahumada  guanyava es proclamava campió.

-El Bordils no s’hi jugava res!  Per animar el seu equip, van venir 2 o 3 camions plens de guardias Civiles, els  que jugaven i amb la claca corresponent per celebrar el campionat.  Venien, òbviament, uniformats i amb les armes reglamentàries.

-Comença el partit i el Bordils, molt tranquils, anaven fent i anaven molt igualats, ara un gol amunt ara un gol avall. Els àrbitres, que com podeu comprendre estaven pressionats per la presència de tants uniformats, i veient que el partit s’acabava,  no van dubtar  a assenyalar una falta de set metres(penal) molt dubtós.

-Llencen el penal, el porter del Bordils  treu el braç i desvia la pilota; l’àrbitre diu que s’ha de repetir.

-Torna a parar-lo. L’àrbitre el torna  fer repetir. El porter bordilenc,  emprenyat, va cap a l’àrbitre i ja el té tombat.

-Ja estava liada: gent saltant al camp, la Benemèrita repartint, fins i tot a cops de culata, algun tricorni volant, en fi una batalla campal.

-En Climent P.B., va per darrere del sargento que estava a punt d’atonyinar un jugador del Bordils, li va fer la traveta i ja tens l’uniformat per terra, i en Climent mateix el va ajudar a collir dient-li:  – Perdoni’ls, que esta gente no sabe lo  que  hace!

Total, un merder de campionat, però al final la Federació va sancionar ambdós equips i el que va quedar campió fou el que anava segon en aquell moment. Ah, això sí, en Josep M.H.”Jep de la …”(delegat), en Josep C.O.”Pitu ….” i en Gaspar J.G. “el sastre” van passar la nit al “quartelillo”

3 )la d’en Josep M.B.

-Sí,  jo era el porter en aquell partit.

– Era a la Pista Vella un dia al vespre. A La pista, ja llavors, s’hi havien instal·lat uns pàmpols amb bombetes .

-No recordo si a “ells” els hi anava la lliga, però  pot ser, ja que aquells anys eren dels “punteros” amb el GE  i EG i Sarrià de Dalt, sempre quedaven dels tres o quatre primers.

-El que és segur que nosaltres no ens hi jugàvem res, bé sí, ens hi jugaven el punt d’honor.

-El que sí recordo és  que en arribar al final del temps reglamentari. L’àrbitre va xiular un “penal”; per a mi totalment dubtós (com sempre passa quan te’l xiulen en contra), i final del partit.

-Vaig cap a l’àrbitre, això sí que me’n recordo: -“Si em fan gol, te’n recordaràs”.

-Llencen i fan gol

-Vaig cap a l’àrbitre i…, li foto un mastegot. L’àrbitre cau per terra i…

-El primer que va saltar al camp fou un cabo jove que tenia una fama, ben guanyada, de malparit, que  em va venir per darrere (jo no l’havia vist) amb la intenció  de fotrem un cop de culata amb el fusell, i, penso que va ser ,en Climent P.B. que li va fotre una trompada i el va desermar,  va perdre l’escopeta, i ja va estar liada!                                                                                               

-De seguida van venir en  Gaspar J.G. i en Narcís A.G. I em vam treure d’allà mig el merder i, em  van dir: -“Ves te’n cap a casa, desapareix”.

-Em van dir que en Joan F. i un jugador del Duque de Ahumada, un tal Medina, van recollir l’arma perquè no hi hagués cap desgràcia.

4) Joan F. –

-Sí jo vaig jugar aquell partit.

-No recordo si en aquell partit ens hi juguéssim res en concret, diria que no.

– Sí que recordo són les patacades i joc brut, sobretot d’un cabo-jugador que sempre me la tenia jurada, i que l’àrbitre deixava fer amb tota impunitat

-En acabar , sí que hi va haver empentes i rodolons, però, jo no sé com va anar. Jo vaig sortir de seguida del camp i ja a fora, els vaig comentar a un grupet de guàrdies: – “Això no hi ha dret, venim a jugar per passar-ho bé i  vostès s’han comportat com una tropa d’en Hitler”.

-La plantofada que em fan fotre,  encara me la sento aquí a la cara! I vaig girar cua i de pressa cap a casa.

-Ah, no t’ho perdis, al cap de poc em van venir a buscar, per veure si volia fitxar per ells.

En fi, com veieu, la memòria ens falla a tots, però el  que sí que és cert és que, aquest fet, ha passat  a l’anecdotari popular de tota una generació, que els bordilencs d’aquella època han anat passant de boca en boca(transmissió oral) i que les versions són ben diferents. Ara bé, el que és cert és la batalla campal  que es va organitzar i que el contrari era una institució, que en aquella època franquista, tenia molt de pes.

 

BMD

 

NOTA: Com que no teniem cap testimoni gràfic d’aquest fet, ens hem hagut d’inventar les il.lustracions, en les quals, qualsevol semblança amb la realitat que va passar, és pura coincidència,