I …SI HAGUESIN TROBAT PETROLI ?

  Durant una pila d’anys, “DESTINO” va ser el setmanari editat en castellà per excel·lència. Fundada a Burgos per catalans addictes al general Franco, va servir com a òrgan  d’expressió per a la intel·lectualitat feixista catalana refugiada a zona franquista durant la  Guerra Civil.

  Més tard, sota la direcció de Néstor Luján (1957-1969), “Destino” es va distancià del  franquisme tant com pogué i esdevingué-dins les circumstàncies del moment- un referent liberal, tímidament catalanista i partidari d’una restauració de la monarquia borbònica.

   Clausurada pel ministre Fraga Iribarne el 1967, al tornar sortir va anar aixecant el cap fins que el 1975, Jordi Pujol comprar la revista i n’encarregà la direcció a Baltasar Porcel, i més tard a Josep Pernau. Entrà en decadència i tancà el 1980, tot i que el 1985 hi hagué un intent de revifar-la, però no va reeixir.

  Bé potser us preguntareu, per què us faig aquest resum de la publicació? O quina relació té amb Bordils?  Doncs ben poca, però en el n. 754 del març de 1952, hi sortí publicada una fotografia de Bordils. On? En un article que signava  Arturo Llopis; i ara us comento de que anava.

Segons ens explica, en aquells anys es deia que per la comarca hi havia moltes  possibilitats d’obtenir petroli del subsòl.

  Aleshores, hi va haver una Empresa que va sol·licitar els permisos  per a fer prospeccions  en un perímetre d’uns 413 quilòmetres quadrats d’extensió, que abraçava molts termes municipals de l’Empordà, El Gironès i del Pla de l’Estany, d’entre ells el terme de Bordils.

  L’epicentre d’aquesta febre petrolífera, fou la zona de La Bisbal, per ser el lloc –segons els exploradors de l’Empresa concessionària- on es trobaven els hidrocarburs a menys profunditat.

 Així que el gener de 1952, es va començar a fer prospeccions en un camp a pocs quilòmetres de La Bisbal. I, fou  tanta l’expectació que va aixecar, que els diumenges era una corrua per anar a veure  “el petroli”, que li deien. Ara bé, aquest interès va durar poc, ja que no hi havia res d’espectacular i era avorrit ja que era simplement una torre metàl·lica estàtica; a més, quan l’Empresa la  va fer tancar amb una paret de totxanes al seu voltant, llavors  ho era encara més.

 Més tard, LluÍs Solé Sabarí, catedràtic de Geologia de la Universitat de Barcelona, va parlar de l’escepticisme en poder trobar petroli per aquesta zona, amb un informe que deia: “ Por  de pronto aseguraba que en dicha zona no hay más que Paleozoico metamórfico, impropio para subministrar petróleo  y Ecoceno, cuyo espesor es poco adecuado para esta classe de yacimientos. Además, por si fuera poco, la zona señalada se extiende a lo largo de la gran zona de fractura que separa el mazizo de la Gavarras y la llanura del Ampurdán que està completamente acribillada de fractures,y por consiguiente , en condiciones pr.acticamente impossibles de almacenamiento. Prueba de ello es la immediata presencia de los volcanes apagados de Corsá y otras localidades pròximes, cuya vecindad tan mal se compaginan con la existència de petróleo”.

  I així fou com es va anar deixant que s’esfumés el somni de convertir el nostre paisatge en camps plens de torres de perforació, cosa que hauria canviat radicalment, no solament el nostre paisatge, sinó la nostra manera de viure i d’entendre el món.

Bé, la petita referència que fa de Bordils en l’article és una fotografia il·lustrativa, agafada des de la Carretera, a l’alçada  on avui hi ha la Cooperativa de Girona Fruits, amb un peu de foto que ens defineix com un poble “simpàtic de l’Empordà” . Potser havia parlat amb en Josep Pla, que també va treballar per la revista durant molts anys de la revista, que li va dir aquella seva opinió, que : “L’Empordà geogràfic acaba al Congost, que és fins on arriben les tramuntanades”, per això érem un poble simpàtic de l’Empordà.

Xevi Jou Viola (BMD)