“Al Juny, la falç al puny” i “Al juliol les eugues baten de sol a sol” són dues dites populars que exemplifiquen a la perfecció com eren les tasques agrícoles durant aquests mesos, fins gairebé entrats a la meitat del segle XX, quan el camp es va començar a mecanitzar. Segar i batre eren dues de les feines de pagès més importants de l’any: era el moment de recollir l’anyada i molta gent hi participava.

Segadors fent l’aturada per menjar amb el campanar al fons.

EL SEGAR
La sega era una tasca feixuga, per l’esforç físic que calia i per les hores de solejades que comportava., ja que es realitzava a finals de juny i principis de juliol es feia el batre. A Bordils de mitjan segle XX i, com a tots els pobles en què la pagesia era l’ocupació majoritària de la gent, el poble bullia entorn aquestes activitats i a l’hora de segar o de batre, les famílies s’ajudaven mútuament.
La sega, una vegada començada, ja no es podia interrompre. S’utilitzava el volant, una falç més grossa que l’ordinària que es manejava amb una sola mà. Anys ençà es feu servir la dalla(dibuix 1) un estri amb un mànec més llarg, una fulla plana i un rampí, que en segar deixava la sega en un rem fàcil de recollir i lligar. Si el blat estava dret, es segava sense gaires problemes, però si estava ajagut, cosa que solia passar si plovia tard, la tasca era més costosa perquè prèviament calia aixecar el cereal amb la forca.

Les dalles i els volants de tant en tant, s’havien d’esmolar, i aquesta operació era tota una tècnica, puix si s’aprimava massa s’esventava* i si quedava massa gruixuda, no tallava.
Darrere els segadors, calia anar lligant els feixos d’espigues i fer-ne les garbes, i amb aquestes anant-les apilonant en grups que s’anomenaven garballons, algú també en deia garberes, que també calia saber-ne, inclinant les garbes dels costats perquè l’estructura no “s’esbullés“, que vol dir que, no s’esfondrés l’estructura. Encara hi havia una altra tasca, que consistia al que en dèiem espigar, que era mirar de recollir les darreres espigues que havien quedat.

Com he comentat, segar era una feina dura, per tant, els segadors havien de fer àpats abundosos i sovintejats, i es feien en el mateix camp, les dones i la mainada eren els encarregats de portar-los, menjaven de pressa i au, tornar a la feina, no valia encantar-se!. També havien de beure molt per evitar la deshidratació. El càntir sempre estava a disposició d’aquells homes, i a més el porró , que per mantenir-se fresc el posaven dins d’un cove ple de palla humida.

Traginant garbes. La persona del fons, amb boina negre és en Bartomeu Julià “En Geniques“

EL BATRE
Llavors amb els carros es transportaven les garbes cap a la casa on s’havia de batre, és a dir separar el gra de la palla. Antigament, les batudes es feien a les eres, fent-hi passar els animals sobre per fer caure el gra, però ja a partir de finals dels anys posteriors a la guerra, va anar augmentant la mecanització del camp i les noves màquines de batre van facilitar aquesta tasca.

Màquina de batre d’en Frederic Joher, amb un paller a la dreta. A dalt la seva filla Teresa 

La feina d’aquestes màquines era destriar el gra de la palla, netejar el gra de la seva pellofa i dipositar-lo en sacs. La força del motor del tractor es transmetia a través d’una corretja molt llarga que anava d’una politja del tractor que posava en moviment els diferents mecanismes de la màquina de batre. Un home amb una forca anava servint les garbes als qui, instal·lats en una plataforma, les anaven ficant a la màquina en una obertura que tenia unes pues que, girant, engolia les garbes que quedaven trossejades quedant la palla, i colpejava les espigues perquè es desprengués el gra. Llavors aquest anava a parar en unes lleixes que el garbellaven, sortint el gra per uns conductes on hi posaven els sacs i per una altra sortida anaven les pellofes del gra (el boll). La màquina tenia un gran ventilador que produïa un corrent d’aire molt potent, que feia que la palla sortís impulsada per un tub llarg de ferro giratori i a més es podia anar dirigint, si convenia, per arribar al paller.
EL PALLER
La dita deia:” Quan el gra ja era a bon recer, arribava la feina de fer el paller“

Paller del mas Riera, amb el campanar al fons

Prèviament hi havien clavat a terra un pal de cinc o sis metres d’alçada, que seria  centre o el que podríem dir l’esquelet del paller. Els homes encarregats de fer el paller, eren gent especialitzada. Fer un paller podria semblar una feina molt fàcil, però no ho era gens; es necessitava una destresa i experiència  per a fer-ho, per això, aquests “tècnics” cobraven més, que els que traginaven garbes. Els recordo una mica com herois de la meva infantesa, als veure’ls treballar allà sota aquell doll de palla caient al cim seu, equipats amb barret de palla , ulleres tipus “aviador”, la boca tapada amb un mocador, anaven trepitjant guiant la palla al voltant del pal havent en compte de no deixar cap sector del paller amb la palla tova, perquè no hi entrés l’aigua de la pluja. Del meu record, foren mestres palleraires: Joan Ferrer “en Joan de Cal Cuní”, Josep Comas “en Pep Mateu”, Lluís Estragó ” en Gasuet”, Miquel Masó “en Quel Elies”, Jaume Prats “en Met Barraca”, Francesc Almar “en Xico Cabrit”; segur que ens en deixem algun, perquè cada colla o cada barri tenien els seus. En molts casos, a l’ acabar-lo, es posava un llençol al voltant del pal amb cabassos de terra a sobre, perquè quedés protegit de les pluges. Ah, n’hi havia també, que per acabar aquella obra escultòrica, remataven el pal amb una olla o algun altre objecte.

En alguns casos, si hi havia molta palla , en comptes de fer un paller, posaven dos pals i feien una pallera que no era res més que dos pallers  ajuntats i allargats, com dos germans siamesos.

1-Tirant les garbes als de la plataforma 2-Tallant el lligam de les garbes i ficant-los a la màquina 3- Carregant els sacs de gra acabats de sortir de la màquina 4-Els “palleraires” fent el paller.

Molts del que ara llegiu aquest article no n’haureu vist mai, d’altres el recordeu amb nostàlgia, com jo ho recordo, perquè aquestes estructures havien format part del nostre paisatge i dels nostres jocs d’infantesa. I potser recordem els pallers com enormes escultures semblants a bolets gegants per la forma que anaven quedant quan s’anaven buidant de la part de baix formant una cabana Ara bé tenien un perillós enemic: era el foc. Sempre podia haver-hi alguna mainada enjogassada portant una capsa de llumins o experimentant amb el seu primer cigarret. Llavors tot eren corredisses dels veïns que amb galledes intentaven apagar el foc.

A Bordils, l’any 1924, el Sindicat Agrícola va adquirir una de les primeres màquines de batre de la comarca, i així els afiliats d’aquela època se’n van poder beneficiar. Era molt rudimentària, però ja tenia un elevador de fusta per pujar la palla. La guerra ho va aturar tot i encallà el progrés, no fou fins a finals dels anys quaranta en què alguns pagesos van poder comprar alguna segadora(vegeu dibuix 2) i una màquina lligadora, que recollia el que s’havia segat. Però les autèntiques màquines de batre no es van utilitzar fins als anys cinquanta. No estaven a l’abast de tothom, sinó que algun empresari pagès o no, en podia comprar una i llavors la llogava a les diferents cases.

Les màquines de batre van estar en actiu fins a mitjans dels anys seixanta, en què van ser substituïdes progressivament per les modernes “cosetxadores“.

Dibuix 2

Aquestes vivències d’aquell món perdut de polseguera, de mocs negres, d’homes colrats pel sol, de barrets de palla amb faixes tibades a la cintura , del brogit de la màquina de batre amb totes aquelles politges en moviment, d’aquell doll de palla daurada sortint d’aquell llarg tub que  em feia pensar en una cua d’escamarlà, d’aquells forçuts traginant els sacs plens de gra, dels carros carregats de garbes i de la gent anant de corcoll. Ah! I el porró amb aquella barreja d’aigua amb anís sempre a punt a dins d’una semal** d’aigua fresca per mantenir la frescor i, al final, quan el paller estava fet i el gra endreçat  al graner, venia el premi en forma d’un àpat pantagruèlic que les dones havien estat cuinant mentre es batia; no hi faltava el rostit, el platillo , les xuies,… sempre amb el porró de vi que no descansava. Era tota una festa per a petits i grans.

Paller nevat a la carretera de Palamós, amb  Can Guixeras al fons

                                                                                                      XEVI JOU VIOLA

 

Esventat-ada*: Dit de la làmina o placa de metall que s’ha deformat i ha perdut la planor./ Dit de la fulla d’una serra que ha perdut el tremp i s’ha enguerxit de tal manera que no pot seguir una línea dreta

Semal**: és un recipient de fusta amb dos agafadors, , tradicionalment usat per a transportar els raïms collits en la verema des de la vinya fins al local on seran transformats en vi.

 

BORDILENCS (IV)
Diuen que el poble la fa la seva gent, però de la majoria d’aquesta gent no en parlen mai les cròniques històriques oficials , són gent anònima reflexa de l’època , el lloc i les circumstàncies que els hi ha tocat viure. Tots tenen la seva història, tant o més interessant que molts personatges que ens els presenten com a referents. Ben segur que, amb les seves vides senzilles, han estat més humans , més bones persones, més solidàries amb els seus veïns i més justos, que molts dels reis que hi ha hagut al llarg dels anys. En l’escrit del mes de març del 2021 vam presentar en Narcís Aliu o en el del maig de 2022 el d’en Vicenç Gotarra. En aquesta ocasió, ens atrevim a fer un record a un altre bordilenc memorable en :

                   JOSEP PONS BADIA en “PEP MARCÓ”o en “PATET MARCÓ                                         

 (Bordils 10/05/1924 – Girona 20/01/2008)
Podríem dir que el que aneu a llegir tot seguit, és l’historial d’una vida feta a l’antiga.

                                                                                                          Rosa Valés i Josep Pons

El seu pare venia de Can Marcó de St. Martivell. Suposadament, la seva infantesa i adolescència la degué passar descobrint l’entorn natural del mas, enmig d’uns paratges dominats per les arbredes del Ban, el riu Ter i els aiguadeixos del riu Vell. Ho desconec, però de segur que va ser una ànima lliure, sense horaris, excepte els d’anar a l’escola, que li marquessin les obligacions només la de ser a casa quan es comencés a fer fosc. La guerra el va agafar en els principis de la seva adolescència, i no sabem com la va viure, però segur com una cosa que estava molt lluny.
La seva existència la podríem comparar, salvant les distàncies, amb la vida del caçador-recol·lector del Neolític, per això durant tota la seva vida va ser un caçador i un pescador empedreït, que ho complementava amb una feina agrícola de subsistència.
Fill de Bordils, però va morir a Girona, ja que ja en la seva darrera etapa de la vida, estava molt sol, vidu i no es cuidava . Una vegada va caure, i va estar moltes hores sense poder-se moure i si no hagués estat pel gos de Can Batista que va alertar als veïns que el van poder reanimar, no hauria sobreviscut, ja que estava ben desnodrit; des de llavors les cases veïnes li portaven coses i ell s’ho cuinava a la seva manera, però no es refeia, fins que al final, una noia, filla d’un matrimoni amic de Can Marcó se’l va emportar a Girona, però diuen que a canvi d’anar-lo a veure de tant en tant, es va fer mestressa de tots els béns que li quedaven. Els finals, a vegades són lletjos, i els humans som una raça egoista i, a vegades, sense escrúpols.
En canvi, va tenir un bon amic, fou el metge Casadevall (osteòpata) , al qual li treballava algunes terres i que li agradava venir al mas sovint, per parlar amb en Pep i per gaudir dels cuinats que li feia la Rosita.
En Pep tenia dos germans: en “Ris” que feia de mosso a Can Cua (vivia amb en Quim “Cua” i l’Angelina “del Molí”) i la Maria que va viure a Mollet. La seva dona era la “Rosita”, una gran cuinera i també cosia a Can Bossacoma (Mestres) a la plaça de l’Església, però, malauradament sempre va estar delicada del cor.
En Pep, de solter , vivia amb la seva mare l’Enriqueta que havia quedat vídua i una tia, la Margarita, després, quan es va casar van conviure amb Rosa Valés “La Rosita” que era de Sant Joan de Mollet.

                                                                         Mas de Can Marcó de Rissec en l’actualitat

El mas datat el 1640, propietat de Can Prim, era un habitatge humil, sòrdid mirat des de l’òptica actual. No tenia ni llum, fa uns cinquanta anys que la llum va arribar al barri de Rissec, però ell no la va voler; tampoc disposava d’aigua corrent, ni cuina de gas , ni nevera, ni televisor… I ja no parlaré d’altres aparells com rentaplats, microones,… Quan dic que no tenia llum a casa, s’entén que el que no tenia era electricitat, per tan qualsevol aparell que necessita endollar-se, no podia ser-hi. Quan dic que no tenia cuina, se suposa que vol dir que no tenia cuina de gas , cuinaven amb fogons de carbó o a la llar de foc amb llenya.. I com s’hi veien als vespres? amb un llum d’oli, però també amb llums de carbur i més tard amb un llum de càmping gas. Quan dic que no tenia aigua corrent, vull dir que l’aigua que necessitaven l´havia de pouar amb el llibant del pou. Sens dubte, gastaven l’aigua que necessitaven, no la malgastaven, ja que obtenir-la els hi suposava un esforç físic, l’havien de pouar. El terra del baix de la casa no era enrajolat.. Poder algunes opinions d’ara, aquesta manera de viure la qualificarien d’alternativa i també de més sostenible, de fet no tenien les necessitats que actualment ens hem creat.
Tenia una llar de foc amb una xemeneia amb una campana molt gran, era el lloc d’aplegar-se, s’hi estava calent a l’hivern i a més era un focus de claror en la foscor de la nit.
Tenia un tricicle per anar al mercat que  l’havia comprat de segona o tercera mà, però a cap de poc, la va abandonar al pati de casa seva, on es va podrir, ja que li feia por conduir-lo i la Rosita no hi anava segura. Llavors, per anar al mercat de Girona, el solia portar en Josep Almar “en Vitus de cal Cabrit” que era el mosso de Can Prim, i els deixava una furgoneta. A vegades també els hi feia algun viatge en Caracas pare( Francisco Molina).
També tenia una moto Gutzzi, a la qual solia carregar a la mainada de Can Baldiret quan els trobava a mig camí de ca seva; però el petit de Can Baldiret, en Quim Brugués m’explicava que mai hi volia pujar quan el trobava pel camí venint de buscar la llet, malgrat que el Pep hi insistia que pugés. No ho volia fer perquè entre el mal camí i la suspensió d’aquell artefacte li feia vessar la meitat de la llet i quan arribava a casa, la seva mare el renyava.
En Pep i en Carmelo (Carmel Olivé), tenien un negoci d’empeltar* fruiters: pomeres, presseguers…, que en feien feixos i els anaven a vendre al mercat de Girona, aquells feixos els carregaven al tren. Val a dir que l’empeltar no és una tasca qualsevol, és un treball ple de noblesa i d’avior pagesa. L’art d’empeltar habitualment no sol ser un ofici, sinó una afició i una ciència d’un grapat d’homes, no molts, que existeixen a cada poble, que en saben per tradició, per vena pròpia o per heretatge dels seus avantpassats.
També, quan havien pescat anguiles al riu, ja les tenien emparaulades amb un restaurant de Girona, al qual les  portaven vives a dins d’un cistell. Era un home molt treballador, responsable, meticulós i li agradaven les feines ben fetes, per això, sempre que a can Prim havien de fer una feina, com marcar o plantar una feixa, sempre el venien a buscar perquè hi anés a jornal, apreciaven molt la seva feina.
Els propietaris del mas, , li cobraven amb el sistema de “terços”, és a dir amb la tercera part de la collita, que moltes vegades era tan minsa que havia de comprar-ne per a poder pagar.
A casa seva era lloc de trobada de tots els “perdularis”, entès en el bon sentit de la paraula. Amb ells anava a posar les enfiles al riu, a vegades fins i tot anaven fins a St. Aniol de Finestres a pescar per les rieres d’aquells indrets. Amb el peix la cove, tots a Can Marcó on feien una gran “fritada” que, en moltes ocasions, s’hi convidava el doctor Casadevall, un amic d’en Pep, que, com em dit, li treballava la terra a canvi de quatre calés i de passar-li la roba utilitzada que ell ja no volia. Però sempre es va preocupar de la salut de la Rossita.
A la postguerra, fou època de passar gana i te les havies d’inventar totes per a poder omplir la panxa. Per exemple era un clàssic , anar a matar pardals a la nit. Després aquells 200 o 300 pardals que havien pelat, els feien en una olla de grans dimensions que en Pep tenia i els coïen. També hi solia participar en Prim, el propietari del mas, a més del deu o dotze “comensals” que s’hi ajuntaven per menjar-se’ls amb allioli.
Com que li agradava el vi, el porró de vi mai faltava i aquest estri , diuen que mai tenia un moment de descans.
Malgrat les aixecades d’aquest objecte tan nostre, mai ningú ha pogut dir que havia vist en Pep tombat pel vi. És a dir, era un gran bevedor i encaixava molt bé, sempre dempeus.
Com que en Pep era un home alt, moltes vegades, quan s’aixecava, es fotia una testarrada amb la campana de la xemeneia i , sempre deia el mateix: “La Cardaré a terra” i agafava una estella i feia l’acció de picar-la. (era un clàssic, quan ja portaven vàries hores fent córrer el porró).
A part de caçador d’escopeta i un expert en “parar” ballestes**, era un bon caçador de granotes al riu Vell*** i expert en anar a “parar” les enfiles al riu; òbviament era un bon pescador de canya. Però també li agradava, de tant en tant, anar a pescar a mar, a les roques, que hi anava amb en Niceto (mosso de cal Bisbe) hi anaven amb el tren.

.

                                                                        Llinda d’una finestra on es pot llegir 1640

Precursor de les pomeres? No ho ser segur, però va ser un dels primers de Bordils en plantar pomeres (Estarqui i Golden) Eren pomeres sense emparrar i quan collia les pomes, les estenia al terra de la sala de dalt del mas, i per conservar-les més temps, les posava enmig de la palla i a més hi posava uns “polvos”. Així les podia anar a vendre fora de temporada, quan allà al mercat, cap més pagès en tenia.
Va acollir a casa seva a la família Molina-Mejías (Els Caracas)quan van aquests van venir a establir-se a Bordils (però això ja ho explicarem en una altra ocasió), però amb això vull dir que en Pep era un home amb un bon cor i d’una hospitalitat fora de mida.
Per acabar dues anècdotes que poden ajudar un xic a entendre la idiosincràsia d’aquest personatge, fill d’un temps que ja no tornarà.

La primera la viscuda per en Josep B.V.:

-Una vegada que tota aquella patuleia de can Marcó, habitualment anaven a pescar anguiles a la nit; una vegada els vaig  acompanyar. Primer “paraven” les enfiles per a obtenir peix, que una vegada trossejats, els feien servir d’esquer per les anguiles. Aquesta vegada van decidir anar a l’indret del Sorralet, perquè allà les aigües eren manses. Jo, aleshores molt jovenet, els vaig preguntar què s’havia de portar, i en Pep li va dir: -Tu no et preocupis de res, només porta una ampolla de vi. Així que a l’entrada de fosc van anar cap al lloc escollit, van muntar les canyes, van fer foc, van coure les sardines que portaven, i van anar endrapant i intercalant traguinyols de vi. Les canyes picaven i picaven, però ningú les agafava, es va acabar el vi, i quan se’n van adonar, eren les tantes de la matinada. Fan un pensament i una vegada han recollit les anguiles que s’havien agafat a les canyes, van emprendre el camí de tornada, però vet aquí que al cap d’estona de caminar, no trobavem el camí de tornada, havien perdut l’erma, qui sap si els efectes del vi hi podia haver ajudat, el cas és que volta que voltaràs i quan ja començava a clarejar, jo vaig reconèixer la  feixa  de casa i els hi vaig dir que estavem prop del Torrent i els vaig dirigir cap a bon port. El pare(d’en Josep), estava ben preocupat pel que els podia haver passat i em vaig haver d’escoltar un “rest de crits” que el meu pare en va fotre.

L’altra explicada per L’Eduard M.S.:

– Una vegada, hi  vaig anar a fer alguns “remiendos” de paleta, en acabar la jornada de feina, a n’en Pep li agradava molt xerrar al voltant de la taula de la cuina, que era molt llarga  i sempre amb un got de vi al davant, i com que erem amics,   sempre em deia: -Vine que farem un got de vi i xerrarem una estona! I jo que també            m’ agrada xerrar li contestava: -Doncs vinga, bevem, bevem, que el beure no fa set! Malgrat que a mi no m’agradava beure vi entre àpats, vaig pensar: -Va un got ja passarà! – Val a dir que, allà en aquella cuina, quan es feia fosc, només hi havia la llum de la llar de foc, a més d’un parell de làmpades d’oli (quinqués). I vinga, xerra que xerraràs. Al cap d’una bona estona en Pep al veure que no hi ha vi al meu got de convidat, em va dir:- En vols més? Jo estranyat vaig pensar: Carai, te l’has begut? No me n’he adonat  i me l’he begut? Poca pot ser!.. Però vaig pensar que potser abans no me n’havia posat i li vaig dir: – Va posa’m en una mica més!
I xerra que xerraràs altra vegada. Ara, ja conscient(l’Eduard), es torna  adonar que el got era buit altra vegada. El noi fins i tot va pensar que en aquella foscor: Hosti, potser se’l carda ell!(en Pep). Però al cap de poca estona i ara sí, estan a l’aguait del que passava al seu obscur voltant, vaig descobrir el misteri. El gat saltava dels fogons a la taula i es fotia el vi. Jo el vaig veure però no vaig pas dir res, però vet aquí que en Pep, en veure el got altra vegada buit, me’n va servir un tercer, és a dir el gat s’havia fotut els 2 gots de vi anteriors. El primer el que m’havia quedat amb el dubte. El segon l’havia deixat perquè no li agradava el vi i el tercer per la curiositat de comprovar si l’animal, al final, aniria de tort o era un bon bevedor. Marrameu!

                                                                                                                                                                                                                                                                         XEVI JOU VIOLA

 

*Empeltar significa inserir una muda, amb un o més ulls, en una branca o tronc d’un altre arbre similar, de forma que s’estableixi entre les dues parts una unió permanent. Empeltar és transformar l’arbre primitiu perquè es desenvolupi de forma diferent a la qual s’havia desenvolupat fins ara.
**Ballesta: Parany per a agafar ocells i altres animals petits, consistent en dues semicircumferències de filferro unides per un eix diametral voltat per una molla.          ***Riu Vell : Braç mort del riu Ter producte del canvi de llera causat per les riuades del 1940. Van quedar un parell de meandres desconnectats del riu principal, que es convertiren en aiguamolls amb un ecosistema molt ric. Una d’aquests era molt a prop de Can Marcó.

                                   EL TREN GROS
Amb aquest títol de l’escrit que hem recuperat del programa de la Festa Major de Bordils 92, ve de contraposar o per diferenciar, quan parlàvem del tren, si era el de Barcelona – Portbou (El gros) o el de Girona – Palamós (el petit). En aquell escrit era una crònica de l’arribada oficial del tren a Bordils.
Actualment, aquest mitjà de transport que ens sembla una cosa normal en la nostra vida quotidiana, hem de ser conscients que pels nostres avantpassats havia de ser un invent diabòlic i extraordinari; i si no compareu dos paràmetres solament: velocitat i capacitat de càrrega (potència), entre aquest nou invent i el mitjà de transport habitual a l’època: la tartana i els carruatges; veureu que era una autèntica i inimaginable revolució.
El 31 de desembre de 1844 es publicà una reial ordre fixant les condicions generals de la concessió i explotació dels anomenats “camins de ferro” d’Espanya. Aquesta disposició havia estat moguda per la sol·licitud del petit ferrocarril de Barcelona a Mataró i per la gran línia Madrid – Cadis.
Davant d’aquestes peticions, el Govern en trobar-se desemparat per la manca de lleis i disposicions oficials que regulessin aquesta mena de concessions, encarregà l’estudi a un grup dels seus tècnics. El nou reglament proposava un ample de via de sis peus castellans, o sia 1,6716 cm; aquesta amplada de via no permetia connectar-se amb els ferrocarrils europeus a través de les línies franceses; s’ha dit que aquesta decisió fou presa per raons d’estratègia militar, tot i que segons sembla, aquesta galga ferroviària també responia a raons tècniques, ja que permetia calderes més amples, fet que donava més potència a les màquines, cosa necessària havent-hi en compte l’orografia de la península.

Imatge de com eren les primeres locomotores que van passar per la linea Girona-Figueres.

Fou el 1848 que el ferrocarril circulà per primera vegada a l’estat espanyol, fou el que va circular entre Barcelona i Mataró. Però pel que fa al nostre poble de Bordils, hem d’agafar el fil històric en la Reial Ordre publicada en el butlletí oficial del dia 2 d’agost de 1863, on S.M. la reina Isabel II, d’acord amb el Consell de Ministres, va atorgar a la “Compañía de los caminos de hierro de Barcelona a Gerona” la concessió del ferrocarril de Girona a Figueres.
En aquest ordre hi anaven inclosos un plec de vint-i-cinc condicions, de les que aquí només en faré un petit extracte. Per exemple:
-la cinquena condició diu que l’empresa que li sia adjudicada la concessió, havia de tenir els treballs fets als tres anys.
-la sisena, que l’explotació era per una sola via, tot i que els túnels es construirien en perspectiva a la doble via.
-la setena condició parla que s’establirien les següents estacions: una de 1a classe a Figueres, quatre de 2a classe a Flaçà, Sant Jordi de Desvalls, Camallera i SANT Miquel de Fluvià i, quatre de 3a classe a Celrà, Bordils, Estanyol i Vilamalla.
-la vuitena fa una relació del material mòbil per aquesta línia: 4 locomotores per mercaderies, 5 locomotores per viatgers, 10 cotxes de 1a classe, 20 cotxes de 2a classe, 40 cotxes de 3a classe, 26 vagons coberts, per equipatges i mercaderies, 16 vagons descoberts per mercaderies, 16 truks, 7 cotxes de conductor amb fre.
-la desena, que els cotxes de viatgers serien de tres classes i tots amb seients de diferent composició pel que respectava a la comoditat.
-la tretzena, obligava a l’empresa a instal·lar i conservar en bon estat, durant el temps que durarien les obres, d’un telègraf elèctric pel servei públic.
Una vegada començades les obres, el país es veié afectat per una crisi econòmica, corria l’any 1866, la qual afectà les obres del ferrocarril Girona-Figueres i les obres restaren paralitzades per manca de capital inversor i per no fer-se efectiva la subvenció estatal. Molts accionistes abandonaren la “Compañia del tren Gerona-Figueras“. Les obres continuaren empantanegades durant anys, entre els quals hi va haver l’esclat de revoltes i temps convulsos.
Fou la companyia francesa “Crèdit Mobilier” la que va adquirir la concessió, i els treballs es van reprendre el juliol de 1874. En aquestes obres col·laboraren 1.400 obrers, a més de 80 cavalls. Per tot podien veure’s sarrions, cabassos, carretons, tombarells, pics i pales; a vegades vagonetes sobre improvisats carrils, que transportaven la terra de les zones on s’havia de treure, a altres zones on s’havia de fer terraplens.
Aquí a la zona del Pla de Bordils, el tren passa per un terraplè d’uns 3 a 4 metres d’alçada mitjana; aquesta terra fou extreta de la zona del que coneixem com el “Desmunt de Mollet” i de les rases del costat del que ara són les vies. A la zona on, encara, són perceptibles és abans del pont de la riera de Sant Martí, tot i que la vegetació els ha cobert força.
Damunt els terraplens es col·locaven les travesses de fusta de pi creosotat, que aleshores valien dotze rals cadascuna; sobre les travesses s’hi posaven els carrils de ferro, tipus Vignole.
Durant l’any 1875 la companyia retornà a mans catalanes amb el nom “Ferrocarriles de Tarragona a Barcelona y Francia“.
El 30 de setembre de 1877, els treballs estaven totalment acabats i un tren va recórrer tot el trajecte( així doncs, fou aquest dia que els avantpassats bordilencs van veure per primera vegada funcionar l’invent del segle que revolucionà els mitjans de transports de l’època, no sense la mirada, barreja de por, sorpresa i curiositat que els devia produir aquell artefacte de ferro que, vomitant fum, corria rabent.
Però fou el 28 d’OCTUBRE de 1877 el dia històric, el de la inauguració del ferrocarril Girona-Figueres.
Quan feia vint-i-nou anys i dos dies de la inauguració del primer ferrocarril (Barcelona-Mataró), es va fer el primer recorregut oficial entre Girona i Figueres i, evidentment, passà per Bordils.Imatge de l’arribada del primer tren a Figueres, i obviament fou el que va passar primer per Bordils.

Entre les autoritats hi havia el Capitan General de Cataluña, el Gobernador de la provincia i moltes persones distingides(d’entre elles el fill del general Martínez Campos-militar colpista de l’època-).
A 2/4 de set d’aquell matí d’octubre, es va posar en marxa a Barcelona, fent parada a >Granollers i Breda, arribant a Girona a ¾ de nou del matí. A continuació, a les nou del matí, va seguir viatge cap a Figueres; d’aquí podem deduir que el primer tren “Gros” que va passar per Bordils-Juià devia ser entre un quart de deu i les deu d’aquell matí. Va arribar a Figueres a la una del migdia.
El dia 20 de gener de 1878, el tren va arribar a Portbou i a la frontera francesa.

                                                                                                         XEVI JOU VIOLA

L’ESCOLA DE BORDILS

L’escola pública de Bordils, la d’abans de l’actual, estava ubicada a la casa del carrer Migdia, coneguda com a “Ca les Batistes”. Aquesta escola, aviat va quedar petita i ja a l’any 1926 es va engegar un projecte per fer-ne una de nova; així ho va veure l’Ajuntament d’aleshores presidit per el Sr. Narcís Combis Mediñà i va adquirir uns terrenys del Sr- Francisco Clavaguera per 3.000 pessetes. Read more “56- L’ESCOLA DE BORDILS”

CLUB ATLÈTIC DE BORDILS

Avui toca parlar del Club Atlètic Bordils. Segurament és més coneguda per la marxa popular, però és una entitat que, al llarg dels anys, ha dut a terme nombroses altres activitats. Avui en farem una mica de repàs.

L’inici del Grup Atlètic Bordils, aquest va ser el seu nom en un primer moment, el trobarem l’any 1979 amb la celebració de la I Marxa Popular. Va ser el dia 20 de maig. Un plujós diumenge va servir per fer recórrer als 107 participants del moment, un itinerari que avui consideraríem llarg i no apte per a qualsevol: Bordils, Sant Martí Vell, Els Àngels, Madremanya, Vilosa i Bordils. Gairebé 30 km. La sortida va ser al Casal del poble. Enguany farà doncs 44 anys. No es pot dir que sigui poca cosa.

Sortida de la Marxa de l’any 1993

Els anys següents el nombre de participants va anar en augment tot i que mai s’ha superat la xifra de cinc-centes persones. La segona marxa es va celebrar el dia 13 d’abril de 1980 i, a partir d’aquell moment, ja sempre s’ha fet coincidir amb la data del primer de maig. S’aprofita d’aquesta manera el fet de disposar d’un festa fixa anual i així tenir un dia estable en el calendari. Només en una ocasió, en que va ploure moltíssim els dos dies anteriors, es va fer imprescindible ajornar-la pel darrer diumenge de maig. Bordils, com totes i tots sabem, es troba enclavat entre cabals d’aigua importants en dies de molta pluja. De vegades no es fàcil poder sortir del municipi si no és passant per la carretera. Fer-ho a peu es fa complex i costa de trobar recorreguts de 12 o 20 km. sense haver de creuar un d’aquests cabals.

Cal recordar que aquelles distàncies inicials, 30 o més km. eren molt normals en l’època. Qui d’aleshores, no té a la memòria la Marxa dels 40 de Banyoles? !!!!!. I tantes d’altres de recorreguts inabastables. Avui, hi ha una preferència per fer opcions molt més limitades: 10, 12 o 15 km es considera més adequat. Es reserven distàncies majors per a col·lectius més preparats.

La Marxa Popular de Bordils no és una excepció. Uns anys més tard es va anar escurçant la distància entre la sortida i l’arribada i fins i tot s’oferien dues alternatives: una ruta curta de 12-13 km i una altra de llarga d’entre 18 i 20 km. Es va anar veient que la majoria de participants es decantaven per la opció curta i ara, només s’ofereix un recorregut a l’entorn dels 12 km.

En condicions normals es va alternant anualment entre dues opcions de caràcter general: La primera és recórrer camins, pistes i carrers de Bordils procurant sortir el mínim del terme municipal. No és fàcil evitar-ho al 100% ja que l’extensió del nostre municipi no ajuda a trobar alternatives canviants sense visitar Celrà, Sant Martí Vell o Sant Joan de Mollet. Es tracta de recorreguts molt planers, gens difícils, aptes per a tothom. Només solen tenir un problema: El mes de maig, si no ha plogut els darrers dies d’abril, està ple de borrissol que entra pel nas en cas de vent. La sort és que les primeres hores del matí l’aire sol estar encalmat i minimitza una mica aquest problema. La segona opció a què fèiem referència, es sortir del municipi i intentar arribar als primers contraforts de Les Gavarres. En aquest cas, si que s’opta per recorreguts a l’entorn dels pobles veïns: Celrà, Sant Martivell, Sant Joan de Mollet o Flaçà. No és una opció tant planera com la primera però no presenta, en general, cap dificultat especial. Aquesta alternança ofereix matisos que es demostren ben valorats per les persones participants.

Bicicletada per l’Alt Empordà 2009

Deixem la Marxa, ja n’hem parlat prou, creiem. Dèiem que d’inici, l’entitat s’anomenava Grup Atlètic Bordils. En un moment determinat, a les acaballes del segle XX, les persones que el representaven, varen decidir legalitzar l’entitat. Es varen redactar uns primers estatuts i es varen presentar al Registre d’Entitats Esportives de la Secretaria General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya. Aquests primers estatuts no varen ser acceptats a causa de la denominació. No s’acceptava el terme Grup d’acord amb la normativa vigent. Això va refredar els ànims i es va deixar aparcada la presentació de nous estatuts ja que es va considerar una decisió arbitrària per part de l’administració

Una mica més endavant en el temps, el Club Handbol Bordils va patir una problemàtica en el sentit de que no podia tenir dos equips, per sota del juvenil, d’una mateixa categoria en una mateixa lliga. I tenien molts nois per fer un sol equip. Es va demanar al Club Atlètic Bordils si es podria inscriure un o més equips a nom d’aquesta darrera entitat en les lligues corresponents. Així es podria salvar aquesta situació i es podrien tenir dos equips de Bordils en una mateixa lliga. Això va fer recuperar aquella idea inicial de tenir estatuts.Ruta fluvial pel riu Ebre

En definitiva, el dia 3 de novembre de 1999, es varen presentar a registre uns nous estatuts, aquesta vegada amb la denominació de Club Atlètic Bordils. Es a partir d’aquí que de vegades hi ha hagut una certa confusió i, encara avui, hi ha persones que denominen l’entitat com a Grup i no com a Club.

Justament, en l’article 3 dels estatuts, es diu que el Club Atlètic Bordils té com a principal modalitat o disciplina esportiva la d’excursionisme. Però en el referit article també s’hi diu que s’inclou la pràctica de l’handbol. Això darrer, doncs, no suposava rivalitzar de cap manera amb l’Handbol Bordils. Era només una manera de salvar una problemàtica concreta que, per fortuna, es va resoldre un parell o tres d’anys després. Així doncs, durant un parell d’anys, el Club Atlètic Bordils va tenir equips jugant a handbol. Però era més un miratge que una realitat.Cap de Creus 2004

A part de tot el que s’ha dit, i des de gairebé els seus orígens, s’han dut a terme nombroses altres activitats: s’han fet excursions culturals a Lleida i Barbastre, a Barcelona per visitar el Palau de la Generalitat i fer una ruta gaudiniana visitant La Pedrera, el Parc Güell i la Casa Batlló. I, sobretot, una quantitat inabastable de sortides de cap de setmana o d’un dia concret per pujar els principals cims del Pirineu català, visitar indrets molt interessants, o fer recorreguts per la Costa Brava que han fet gaudir a una gran quantitat de persones. A títol d’exemple podem parlar de pujar al Pedraforca, al Puig Carlit, al Canigó, al Puig neulós, el Puigmal i altres pics a l’entorn de la Vall de Núria, diversos cims de les Gavarres, del Montseny, de la Garrotxa i Ripollès, la zona de la Vall d’Ordesa, el Montsant i tants d’altres. Rutes per la Costa Brava, des de Portbou fins a Blanes. Qui no recorda les sortides a les cales de Begur, Palafrugell o Palamós?.

La Pica d’Estats

En els millors moments, la participació a les sortides va ser espectacular. Sobretot a les propostes a l’entorn de la Costa Brava, en algun moment s’havia superat la xifra de cent persones. També en una ocasió, l’any 2002, en que es va visitar la zona de Cabrera i Falgàrs, en que es va omplir un autocar de més de 70 places. Poc a poc, però, l’assistència ha anat minvant. Els darrers anys, eren poques les vegades en que es va arribar a ser més de quinze persones. I en algunes ocasiones l’assistència ha estat inferior a vuit excursionistes. L’any 2020, pel fet de no poder fer sortides a causa de la Covid i les consegüents restriccions el 2021, pel mateix motiu, varen suposar que els responsables del Club Atlètic es plategessin fer un recés. De moment s’ha tornat als orígens i s’organitza la Marxa Popular però, llevat d’algunes coses molt puntuals, com les sortides les nits fresques d’estiu, no hi ha una programació d’altres activitats.

 

 

De vegades, fer una parada en el camí representa poder agafar noves energies i seguir avançant. De moment s’ha tornat als orígens. Esperem que aquesta renovació de forces permeti endegar de nou i, si pot ser de manera ràpida, per tal de que, d’aquí a molts anys, el Club Atlètic Bordils segueixi sent una realitat i es consolidi com una entitat al nostre municipi.

                                                           JOSEP PUIG PUIG

 

EL NADAL “d’ABANTES”

Avui , en aquest món occidental en el que vivim, el cicle de Nadal s’ha convertit en unes festes plenament “consumistes”, han perdut el seu significat religiós  en el que fa anys n’estaven impregnades.  De fet l’origen d’aquesta celebració prové del món pagà, ja que coincideix amb el solstici d’hivern en què el dia comença a allargar-se de nou.

A Bordils, com a molts pobles d’aquella postguerra dels anys 50 del segle passat, les festes nadalenques pivotaven  al voltant de:  1)la Nit de Nadal, amb fer cagar el Tió, anar a “la Missa del Gall”, seguit de l’àpat de l’endemà del dia de Nadal i 2) els Reis d’Orient.

Potser a nivell particular hi havia altres costums, però, a les cases que hi havia mainada, fer “cagar el tió” era un fet inexcusable. Ara bé, cal saber que  els tions d’abantes eren molt mesurats en els productes que  cagaven: mandarines, algun torró pel dinar de Nadal, i algunes llaminadures de xocolata, en més o menys quantitat, no segons el menjar que la mainada els havia donat els dies previs, sinó a la situació econòmica de cada casa que en aquella època era molt minsa. Ah, i no en podies pas tastar res del que havia cagat fins després de la Missa del Gall que, com que havies d’anar a combregar la “Santa Mare Església” t’obligava a anar-hi amb l’estomac buit. Per altra banda, l’estètica no era l’actual estandarditzat en forma d’un tronc de suro ben tallat, amb dues potes davanteres,  una cara pintada i una barretina. No…, el Tió podia ser un tros de suro, un tronc, una soca… o  una caixa de fusta, que  en algunes llars era costum cremar després de la cagada.

La missa del Gall de  la Nit de  Nadal era una funció que no hi podies faltar, era una de les més importants de tot l’any. Sempre hi havia el Cor Parroquial o altres corals que acompanyaven la cerimònia i cantaven nadales. Encara és recorda aquella Missa del Gall de l’any 1962 que va venir a cantar-la la Coral del G.E. i E. G. de Girona sota la direcció del mestre Josep Viader, fou tot un esdeveniment; però potser el que ve a la memòria de la gent més gran, és que al sortir, ja havia començat a nevar i  que  no  va parar en tota aquella nit i part de l’endemà, deixant incomunicades moltes poblacions. Fou la nevada  més important del segle XX. Fou un autèntic “nadal blanc”.

També era preceptiu, anar a veure el pessebre monumental (d’uns 20 metres quadrats )d’en “Pitu Ànec”(Josep Congost) que  l’any 1945 va començar a muntar, primer a casa seva i el 1948 ho feu a la rectoria. I es va fer allà fins que un any, el torrent va inundar els baixos de l’edifici, però el va continuar fent al magatzem de vi d’en Pep Vilella (avui Casal del Poble) i també a l’entrada de Cal Carreter del carrer de la Creu.  Ara bé, “fer bel pessebre” era un costum molt arrelat a cada casa, sobretot les que hi havia infants, amb la molsa i el suro corresponents, així com un arbre de Nadal, que era un ginebró que s’anava a tallar del bosc i l’adornàvem amb les boles  d’aquelles que  si et  queien al terra es trencaven (les de plàstic van venir més tard) a més de caramels embolicats amb paper de cel·lofana de colors.

En Josep Congost “en Pitu Ànec”, amb la seva esposa la Salvadora Donda, mostrant el pessebre que cada any muntava al garatge de casa seva al Passeig Aimeric.(foto 1995)

Durant l’àpat familiar del dia de Nadal que no hi faltava el rostit, exquisidesa que només apareixia a les taules en comptades ocasions durant l’any, amb torrons de postres, això sí, només de les quatre classes que aleshores hi havia: de Xixona, d’Alacant, de rovell d’ou i de massapà. Era el dia que recitaves el vers que havies après de memòria a l’escola i donaves als pares aquella felicitació que amb aquella il·lusió  havies retallat, pintat i engalanat  a classe en els dies previs de les vacances i que sempre començava amb : “Muchas felicitades os deseo en este día tan señalado…” i que al sobre posava : “A mis queridos papas…” . També , amb menys arrelament, el Dia dels  Innocents alguna mainada intentava penjar alguna llufa a la gent que passava, o que el dia de Cap d’Any a algú et digués que a la plaça havien vist un home que tenia tants nassos  com dies tenia l’any!

Ah! I el Pare Noel? , aquest vell panxut amb barba blanca i  vestit de vermell,  doncs… aquí no existia, no com ara que s’ha convertit en un reclam comercial i ens el trobem a l’entrada de qualsevol magatzem o pul·lulant pels carrers fent dringar una campaneta. En  aquells temps, ens era un personatge totalment aliè i que, potser,  només havíem vist al cinema en alguna pel·lícula de diumenge la tarda en el cinema de Can Cinto.  Per tant, podem dir  que ha estat un costum forà “invasor”, podríem dir-ne, imposat pel merchandising nord-americà. I els  opulents llums de coloraines que ara ens omplen els carrers fent pampallugues? Doncs, si en prou feines hi havia  trenta o quaranta  bombetes  en tot el  nucli urbà.

Llavors només calia esperar el dia d’anar ”a esperar” els Reis. Però en els pobles de pagès no hi havia pas les cavalcades ostentoses i opulentes d’avui en dia,  no hi havia ni gaire motivació per muntar aquests tipus d’activitats d’entreteniment, i sobretot no hi havia els mitjans per a dur-lo a terme. La mainada amb fanalets fets a casa i acompanyats d’alguns adults anaven a “esperar” els Reis a les andanes de l’estació,  amunt i avall,  cantant la cançó de: – “Visca els Tres Reis, de l’Orient, que...” perquè deien que en algun tren dels que passava hi anaven els Tres Reis i d’aquesta manera, Ses Majestats, els veien i els sentien cantar. De tant en tant, els adults enmig de la foscor deixaven anar algun caramel al fanal  que et deien que venien del cel.!

Els tres primers Reis d’Orient de Bordils , any 1957

Però, com que també, a llarg de tots els temps sempre hi ha hagut gent altruista i compromesa amb la cultura, a Bordils , el 1957, gent del grup de teatre l’Art Bordilenc, va organitzar i finançà la primera  cavalcada de Reis. En Narcís Combis (rei Melcior), en Joaquim Font(rei Gaspar) i en Josep Perich(rei Baltasar) van ser els primers Reis d’Orient de Bordils; els va acompanyar en Josep Serrats que els  va fer de traductor.

Fou tot un esdeveniment  que Ses Majestats s’arribessin  a Bordils muntats a cavall; la rebuda fou excepcional, amb molta gent seguint-los, i no solament de Bordils, sinó dels pobles veïns que en aquell temps tampoc tenien cavalcada. Amb sortida al barri del Molí,  i recorregut per la carretera de Palamós fins a baixar  al poble pel carrer Almeda, passeig Aimeric per arribar a l’església i allà  fer l’adoració al nen Jesús; acte seguit tota la mainada els pogué anar a saludar. Per acabar fent els seus parlaments des del balcó de l’Ajuntament Vell, a la mateixa plaça de l’Església, acabant amb un llançament de caramels als assistents. Tot un esdeveniment!

Tot i que la cavalcada es va repetir l’any següent (1958), es va tornar a deixar de fer-se els tres anys següents, però després d’aquests anys, el grup de teatre de l’Art Bordilenc reinicia la festa, aquesta vegada amb col·laboració de l’ajuntament, i  que la van mantenir fins el 1970, que no va continuar degut a un desventurat accident.

Moment de l’Adorció al Nen Jesús, la Nit de Reis. El mossèn era Joan Tarradas i a darrera el traductor de Ses Majestats, Josep Serrats.

 No fou fins el 1973 que va agafar l’organització dels  Reis, el Club Balonmano  Bordils que, el 1975 ho va deixar en mans d’una associació  que acabava de néixer: El Jovent de Bordils, i que és la entitat que, encara avui, organitza aquest acte.

Per cert, i el “tortell de Reis”?. Doncs igual que el pare Noel, no existia, un altre invent comercial?. No ho sé, el cas és que si pregunteu a  la gent que va viure aquells anys us diran que per aquestes contrades no havien sentit parlar mai d’aquest rosco. El tortell era pel dia de Ram!

I també us diran que, malgrat l’estretor i l’austeritat en que es vivien aquestes dates, potser la mainada era més feliç o potser era més fàcil ser-ho sense la voracitat consumista que ens té submergits la nostra societat actual. Ves a saber!

BMD

 

Com ja hem fet en algun altre escrit del mes en que  hem volgut recuperar personatges que, d’alguna manera, han viscut o han tingut molta relació amb Bordils; aquest mes volem  presentar-vos el pintor Josep Maria Prim, fill de l’advocat Ignasi Prim de Balle de Can Prim de Bordils, el seu pare exercia a Barcelona, per això va nèixer allà, però ell,  des de molt jove va fer estades molt llargues  a la casa pairal de Bordils.

JOSEP MARIA PRIM i GUYTÓ (Barcelona, 1907 — Barcelona, 1973) .Pintor

Estudis primaris i el Batxiller els va fer a Girona, al Collell i a Olot, on se li va despertar la passió per el dibuix.  Mentre encara era estudiant, publica algun gravat en linòleum a “l’Autonomista”, diari del vespre de Girona Amb la intenció de dedicar-se a il·lustrador; va tornar a Barcelona i el 1924 va entrar a l’Ateneu Polytechnicum per estudiar xilografia i pintura. Allà va descobrir aquest art que des de llavors  seria la seva  fervent dedicació . Més tard va anar a dibuixar al Cercle Artístic.

El 1929 va fer la seva primera exposició a la Sala que tenia el marxant Joan Merlí, a Galeries Laietanes, el 1931 ja exposa a la Sala Parés, fet que repetirà en anys successius(1932, 1936, 1941, 1972,1974-pòstuma-). Altres exposicions són: a la Sala Vinçon(1944-49), Sala Gaspar(1950, 57 i 58), Sala de Art Modern(1964), a Cadaqués(1971), Sala Cisne de Madrid(1973).

A l’any 1940, amb en Serrano Pruna, Comelerán i Mercè Llimona, va començar a col·laborar amb el setmanari “Destino” amb qui  sempre mantindrà contacte. Aquí fou on va conèixer el Josep Pla i li va permetre fer estades a Calella de Palafrugell que en quedà enamorat, d’aquí els nombrosos quadres amb el paisatge mediterrani d’aquests població. És a dir, tema marítim, els paisatges costaners i els velers.

El 1944 contrau matrimoni i se’n va viure a Cadaqués on tindrà contactes amb Salvador Dalí i altres pintors de l’època que pul·lulaven per Cadaqués.

L’any 1965 rep el premi d’honor de la primera edició del Concurs Nacional de Pintura “El Deporte en la Bellas Artes”.

L’obra pictòrica de JM Prim va tenir també una vessant muralista, la mostra de la qual va ser la pintura de la cúpula  l’església de Camallera l’any 1950. Així mateix, va fer les pintures de l’Altar dels Dolors de l’església de Cassà de la Selva. A l’església de Sant Esteve de Bordils, també deixà la seva petjada, una pintura mural al sostre de la pila baptismal  que hi havia a l’entrada a de l’església, avui tapada, ja que en les obres de restauració dels anys 80, no se sap per quin motiu, es va emparedar. Se suposa que la pintura encara hi és. (També a l’altar del Roser, hi ha dos quadres seus , pintats sobre vidre)

Pintura de la pila baptismal de l’església de Bordils(avui tapada)

També en els anys 50 va pintar grans plafons per a dos hotels de Barcelona, l’Hotel Majestic al Passeig de Gràcia i l’Hotel Manila a la Rambla, aquest segon amb temes antillans. Amb la reconstrucció posterior d’ambdós hotels, les pintures van desaparèixer.

Com a il·lustrador, va excel·lir. Com ja hem dit havia començat amb “l’Autonomista” i amb la seva col·laboració amb la revista “Destino”  Va continuar fent il·lustracions per textos diversos de diversos autors, especialment per els de C.J. Cela, per Ana M. Matute, A.  Cunqueiro, Ortega i Gasset, J. Leonard, H.de Balzac, A. Chejov i  Miguel Delibes.

El 1948, en una trobada a casa d’en Josep Pla al Canadell de Calella amb en Néstor Luján i en Xavier Montsalvatge, juntament amb tres pescadors cantaires de les tavernes de l’època, per intentar perpetuar les havaneres, que en aquells anys es temia la seva desaparició, van proposar l’edició d’un recull d’aquelles cançons “Álbum de Habaneras”on ell hi va dibuixar les il.lustracions. Arrel d’aquesta publicació, diuen que les havaneres van agafar embranzida i per això avui gaudeixen de bona salut.

Il.lustracio de “Album de Habaneras”

Durant una època va exercir  de dibuixant taurí.

Per acabar podem dir que  era un home de temperament artístic, que les seves obres tenen profunditat i intensitat i estan executades dins d’una tècnica sense vacil·lacions , agradable i molt personal.

Afermà la seva reputació com a pintor i es caracteritzà per una visió fugaç i lleugera del paisatge i més sovint de la marina; hom ha relacionat el seu estil amb el fauvisme d’en Raoul Dufy.

Recordar que el seu nom el podem trobar en dos carrers , un a Calella de Palafrugell, darrera el Canadell i l’altre al Cadaqués, prop d’altres  noms de carrer que porten noms de pintors com Pintor Joan Ponç, Pablo Ruíz Picasso, Pintor Matilla, o de l’escriptor Josep Pla.

 

           BMD

 

 

LA BARCA

Des de la prehistòria l’home se les ha empescat per poder passar a l’altra riba d’un curs d’aigua, primer a dalt d’un tronc d’arbre, i més tard amb les barques de pas. Al llarg  del Ter n’hi ha hagut moltes que durant de molts anys han fet un gran servei: amb un curt  trajecte  fluvial, evitaven anar a fer una marrada important, ja que els ponts i passeres no eren molt abundants en aquells temps.

“La barca”  de Bordils, no en fou l’excepció, i permetia fer més curt el trajecte entre Bordils i Cervià  de Ter. Era l’única alternativa; si no havies d’anar a travessar el riu pel pont del tren de Sant Jordi o el de Sarrià de Ter.

No tenim notícia de quan es va posar en funcionament per primera vegada; però podem dir  que en el primer terç del segle XX ja existia.

Del nostre record,  eL pare d’en Miquel Pou “Miquelet “, que es deia Jaume Pou, ja el coneixien com en “Met barquer“,  ja ho feia abans de la guerra civil, al ser cridat per anar al front, el va substituir en “Rigau de Cervià”. En  acabar la guerra ho va tornar a agafar en Jaume Pou en “Met barquer” fins que ho va cedir a n’en  Martí Martí “Martí de ca l’Estevenet” que ho feu amb l’ajuda dels seus fills, el següent fou el que aleshores tothom coneixia com “El Cabrer”, un home molt pobre i la tenia com a mitjà per a poder fer alguns diners extra, ja que només posseïa un ramat de cabres;  fins al darrer barquer bordilenc que  fou en Camil  Quer ”En Camilu de can Floris” que també fou el darrer agutzil que feia els pregons (“les crides”) a toc de trompeta, i estem parlant de mitjans de la dècada dels 60.

L’indret on estava situada la barca el  podem situar a uns 100-200 metres a l’esquerra d’on desaigua el “Torrent” de Palagret. Per accedir-hi hi havia un corriol a la mota del torrent,  que sortia de darrere El Casal, òbviament era el camí més recte per anar a Cervià.

Les barques solien  tenir una eslora (de proa a popa), d’entre cinc a sis metres i una amplada, al centre , d’un metre i mig. No tenia quilla i el seu fons era completament planer. A l’interior hi havia dues o tres bancades com a seients. La propulsió la produïa el barquer agafant-se d’un cable tensat que anava d’un costat a l’altre del riu. Per assegurar l’embarcació  en cas de molt corrent , hi havia una cadena que anava lligada  al cable per garantir  que no se l’emportés en el cas que per qualsevol circumstància el barquer deixés anar-se’ del  cable propulsor. Per evitar que algú la fes servir d’estranquis, quan marxava el barquer, s’afluixava el cable i el matí el tornava a tensar a més de fermar-la amb un cadenat.

Transportaven persones, vehicles, animals i tota classe d’embalums que calgués. El barquer tenia una barraca per aixoplugar-se i passar les moltes estones que no venia cap client, moments que es dedicava a pescar, a fer treballs de poda i , sobretot,  moltes becaines, a més de passar molta fred durant els glaçats hiverns, i si no era allà, la gent el cridava: –Barquer , que te s’ha girat feina! . Ara bé, hi havia moments o diades que se’ls girava molta feina, per exemple a primera hora del que havia de travessar les dones que anaven a treballar a la fàbrica de can Baró de Cervià , o els diumenges o durant les  festes dels pobles on el trànsit de jovent era intens, o quan hi havia partit de futbol  de la màxima rivalitat entre el Cervià i el Bordils, s’havia d’estar preparat per passar  de pressa als aficionats del Bordils, que en més d’una ocasió per incidents ocorreguts durant el partit, havien de marxar de pressa, per si  els ”holigans” cervianencs venien a acomiadar-los  a cops de roc.

Un altre dia molt concorregut era el dia del Ram, que hi venia molta gent per travessar i poder anar a buscar el tortell o quan era l’Aplec dels Àngels molta gent de Cervià hi anava i aquell dia el barquer tenia molta feina, el matí quan hi anaven i la tarda quan tornaven. També els diumenges molts joves de Bordils anaven a ballar a Cervià, o al revés.

Un dels clients habituals era un negociant de bestiar de Cervià, conegut com en “Joan Vaques” que contínuament hi havia  per passar vedells que comprava o venia . Sembla  que alguna bèstia més gran ,com era  el toro semental de “Ca l’Estevanet”, quan havia d’anar a l’altre costat de riu a fer la seva “feina” de “muntar” vaques, abans de pujar a la barca li havien de tapar els ulls perquè no s’esverés. També es transportaven  cavalls, porcs,…i  expliquen que més d’una bèstia havia caigut per la borda a mig viatge amb tota la murga que representava el seu rescat. Òbviament transportaven bicicletes i motos.

La tarifa va anar canviant al llarg del temps, però als anys 40, era de 50 cèntims de pesseta, després al final  s’havia pujat a 1 pesseta; això era preu per persona, la bicicleta no pagava, ara bé, el preu s’incrementava en el cas d’un animal , i com més gran , més car era. Els que no pagaven eren les partides de maquis que solien passar ja entrada de fosc, el guia avisava al barquer que aquell dia estigués preparat i que no se li acudís dir res a ningú, i menys a la Guardia Civil, que de tant en tant  feia guàrdia amagats prop del pas de  la barca, però no es té constància que mai n’agafessin cap;  sembla  que abans que es fes fosc, la parella de civils ja marxaven, no fos cas que s’haguessin d’enfrontar amb els maquis. Alguns barquers, es  feien un sobresou pescant anguiles, o barbs a les estones lliures i les peces obtingudes les guardaven en una gàbia a dins de l’aigua,  la gent venia a comprar o bé molts  ja els tenia encarregats prèviament

Els diumenges, sobretot tot  durant el bon temps, la gent hi anava a fer la berenada, a pescar,  o en temps de calor a banyar-se, en aquells anys la gent no podia anar fàcilment a banyar-se al mar. Com que era un lloc de trobada, el  barquer ho aprofitava venen gasoses i taronjades que tenia en fresc a dins de l’aigua del riu..

Era habitual anar en aquest indret a fer “peixetades” com la que es feia darrer dia de la Festa Major de Bordils;  de bon matí, els homes anaven a parar les enfiles*i amb els peixos capturats, feien una gran fregida en una paella gegant i tothom en podia menjar. D’altres, en feien més sovint, com un conegut personatge de Bordils que  tot sovint hi anava amb la seva colla tots a dalt de  la tartana i  amb el sargento de la Guardia Civil de convidat, paraven les enfiles, fregien el peix i després, ben avinats, tiraven trets a tort i a dret amb el subfusell del sargento. El mateix sargento que esbandia  els gitanos que de tant en tant paraven  als paratges propers amb els seus carruatges,  ja que hi venien a fer casaments i altres festes del seu folklore, però quan, els pagesos cansats de què els hi robessin el blat de moro i els cacauets, els denunciaven, aquest senyor anava allà amb uns quants “números”, els hi fotien un reguitzell de bastonades i en  portava uns quants al “cuartelillo” on feia rapar  el cap d’alguna dona  i els homes s’emportaven unes bastonades de propina.

Algunes vegades les riuades s’havien emportat la barca i no sempre la trobaven , per exemple amb la riuada de l’any 40 la van trobar encallada a Flaçà, però el 1942 la força de l’aigua la va estavellar.  En cas de trobar-la riu avall,  l’havien de portar riu amunt a contracorrent, impulsant-la amb perxes. També es podien trobar sorpreses emprenyadores com era que el matí quan anaven a començar la jornada, trobaven la barca a l’altra riba, ja que algú els hi havia trencat el cadenat i l’havia utilitzat d’estranquis.

 

En fi, podríem anar explicant moltes més anècdotes de barques i dels barquers, però acabarem dient que, la barca va permetre  “agermanar” les dues margeneres del riu i els habitants d’un costat i l’altre.

XEVI JOU VIOLA

*enfila: Era una xarxa d’una llargada considerable que es posava de costat a costat de la corrent del riu.

 

JACINT CODINA MASSOT(Girona 1855-Bordils 1932)

Si el mes passat parlàvem de la Germandat de Bordils, avui parlarem d’un personatge polifacètic i que va treballar molt per fer créixer el teixit social de l’època. Parlo d’en Jacint Codina; per això aquest mes hem recuperat un escrit de l’escriptor i periodista Xavier Carmaniu que ens fa un esboç del metge i l’activista social.

Feia pocs dies que en Jacint s’havia instal·lat al poble i tot just anava fent coneixença amb el veïnat. De totes maneres, pel seu tarannà, de seguida va tenir amistat amb algun dels homes de la localitat, que eren catalanistes de pedra picada.

Jacint Codina Massot va néixer el 28 de maig de 1855 a Girona, on el seu pare, un capità d’infanteria originari de Barcelona, havia estat destinat. Després de fer els estudis inicials, va cursar el batxillerat especialitzat en ciències que oferia la Universitat Lliure de Girona. Aquest establiment docent s’havia fundat aprofitant el nou context polític sorgit del Sexenni Revolucionari el 1868, però el 1874 va ser clausurat per les pressions de la Universitat de Barcelona, que la veia com una competidora. En conseqüència, molts estudiants de terres gironines van haver de marxar a la capital per continuar els seus estudis superiors. També va ser el cas del nostre protagonista, que va fer la carrera de medicina. Es va llicenciar el 1881, quan tenia vint-i-sis anys.

Aleshores va iniciar la seva trajectòria professional a la Cellera de Ter, però al cap de poc temps va traslladar-se a Bordils, d’on ja no es mouria mai més. El doctor Jacint Codina es va implicar en la vida política local i nacional. Va ser militant de la Unió Catalanista i va participar com a delegat a les assemblees generals dels anys 1897, 1901 i 1904. A més, va ser un dels fundadors de l’Agrupació Catalanista de Bordils i, segons informacions publicades a la premsa de l’època, va ser el secretari de la primera junta directiva de l’entitat, que es va constituir el desembre de 1898. La formació va començar amb quaranta afiliats presidits per Ignasi Prim de Balle, i va iniciar la seva activitat pública de manera oficial el primer dia de l’any 1899.

El 1906, Jacint Codina Massot també va ser un dels assistents al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat al Palau de les Belles Arts de Barcelona entre el 13 i el 17 d’octubre; i que esdevingué un acte d’afirmació de la importància de la nostra llengua com a eina apta per tots els aspectes de la vida, des del domèstic fins a la literatura i la ciència.

Dibuix  de l’esborrany el que seria el seu llibre de poesies (1889)

Com a metge, segons expliquen alguns estudiosos, es va especialitzar en l’estudi de la botànica local amb la finalitat d’utilitzar-la per elaborar preparats per ajudar als seus pacients. Sembla, a més, que tenia un remarcable herbari on hauria reunit exemplars de la major part de les plantes presents a l’entorn de Bordils i la zona del Gironès. Alguns autors afirmen que va publicar alguns textos sobre aquesta disciplina, però no s’han aconseguit localitzar a l’hora d’escriure aquest article. També va escriure molta poesia a més de ser un excel·lent dibuixant.

Jacint Codina Massot va morir a Bordils el 1932, quan tenia setanta-set anys.

                                                                Xavier Carmaniu Mainadé

                                                                 -Historiador i  periodista-

FESTA DE LA GERMANDAT DE BORDILS

A Bordils, com a tots els pobles, hi havia unes festes que se’ls donava una importància especial respecte a  d’altres, eren  d’aquelles que s’anomenaven “majors”. Doncs bé, ara al setembre, concretament el dia 26, a Bordils celebràvem, amb tota solemnitat, la Festa de la Germandat de Sant Cosme i Sant Damià en honor a aquests dos benefactors.

Però abans d’entrar en detalls d’aquesta agrupació, farem un xic d’introducció del per què n´hi havia a molts pobles d’arreu. Fins ben entrat al segle XX, la gran majoria de la gent vivien de conrear el camp, cuidar bestiar i aprofitar els diferents productes que la natura els pogués donar, ja ho feien per a ells mateixos o pel propietari que els hagués contractat(masovers). Degut a la gran dependència del sector primari, qualsevol contratemps podia afectar directament a la població, Tot això, va fer que els vilatans mantinguessin un alt grau de contacte i relació els uns amb els altres i que els veïns més poderosos sentissin la necessitat de ser solidaris amb els menys afortunats. Potser , salvant les distàncies,  podríem dir que es tractava d’una forma de Seguretat Social actual; però  potser , en aquest cas, allò de  la solidaritat era  un valor molt arrelat, ja que a part de l’ajuda econòmica, quan algú es posava malalt, els membres de l’associació es repartien les tasques per donar-li un cop de mà, en les feines del camp o de cuidar el bestiar, i fins i tot si n´hi havia algun que moria eren els companys els qui el vetllaven i el portaven al cementiri.

Fins a l’any 1945 en que l’aprovació del Fuero de los Españoles va representar l’inici d’una amplia relació d’assegurances socials que el 1963 es fonen en la Ley de Bases de la Seguridad Social, que va fer que en pocs anys aquestes associacions d’ajuda mútua, anessin desapareixent.

 I a Bordils, quan es va constituir?

Sembla ser i atenent-nos als estatuts que hem pogut trobar, fou el 4 d’abril del 1892, quan  per iniciativa dels senyors Manuel Nicolau, Jacint Codina(metge), Josep Grau i Albert Vidal van presentar els estatuts al Govern Civil de Girona, on foren aprovades. I pels motius abans dits, la Germandat de Bordils es va dissoldre a finals dels anys 60 del segle XX.

Segons deien els Estatuts:

Quins eren els objectius de la  Germandat? “El socors i auxili dels germans malalts i impossibilitats per treballar i al mateix temps festejar amb pompa als seus Sants Patrons: Sant Cosme i Sant Damià”.

Com estava organitzada? La direcció i govern anava a càrrec d’una Junta Directiva formada per: 1 President, 1 Vicepresident, 2 Vocals, 1 Tresorer, 1 Secretari i els anomenats “empleats”: 2 Clavaris*, 2 Visitadors de malalts**, i 2 “Andadores”***

 

*Clavaris: eren els encarregats de les finances i de portar el registre de socis de l’entitat.

**Andadores: els que portaven els encàrrecs i les notificacions.

***Visitadors de malalts: Havien de visitar els malalts, almenys 2 dies a la setmana i informar al President. Feien els torns entre tots els “germans” per anar a vetllar els malalts.

Portada del fulletó dels estatuts que regient la germandat del  1908

Qui en podia ser soci? Només en podien ser els homes amb una edat compresa entre els 16 i 40 anys, a més prèviament havies de presentar una certificació facultativa que declarés que gaudies de bona salut. Hi havia una quota d’ingrés de 5 pessetes i una quota mensual d’ 1 pesseta.

Quan es reunien? : Obligatòriament s’havien de convocar 2 Juntes Generals durant l’any. Una el primer diumenge de gener per elegir els càrrecs, i una segona el primer diumenge de juliol, per informar de l’estat  de l’Associació. L’assistència a aquestes reunions era obligatòria per a tots el socis. En cas de no anar-hi, havies de justificar-te o bé t’imposaven una multa de 50 cèntims.

Altres curiositats:

• La Vetlla( fer companyia a un malalt) començava a les deu de la nit i s’acabava a les quatre de la matinada. En cas de no poder-la fer, havies de buscar-te un substitut, o bé pagar sis rals a la família del malalt.
• En cas que algun germà s’allistés voluntàriament a l’exèrcit o a qualsevol cos armat, quedava exclòs de la Germandat.
• Els de més de 70 anys, quedaven exclosos del pagament de quota i de tot servei, sempre que portessin almenys deu anys cotitzant
• Quedaven exclosos d’ajuda els “germans” amb malalties venèries i sifilítiques o a discapacitats degudes a baralles o aldarulls. També en quedaven exclosos els que com deien textualment els estatuts: “Los que contraigan la embriagez por vicio”
• Les quatre categories d’ajuda que rebien els associats eren: 1a.) 2 pessetes si el mal t’obligava a estar al llit 2a.) 1pesseta amb 50 cèntims, al qui el mal no els obligués a estar al llit, però que l’impedís treballar 3a 1 pesseta als convalescents(només els primers 15 dies) i ) 0.75 cèntims als malalts crònics(malalties que passessin de dos mesos)
• Si estan de baixa es descobrien treballant, perdies el socors i sis mesos de suspensió dels teus drets. Si reincidien eres expulsat.
• Hi havia un barem de multes en cas d’alguna irregularitat o de no compliment del teu deure.

Dia de la festa: El dia de la festa, al matí, s’anava a buscar al President a casa seva en comitiva de tots els “germans” amb el pendó(estendard) al davant, el qual tenia l’honor de portar-lo el soci més antic i amb l’0rquestra amenitzant la marxa. Llavors amb la música de l’orquestra i en processó se l’acompanyava a l’església i es feia una missa d’ofici solemne, i es cantaven els goigs(1)

Al sortir , es feia el tradicional vermut a Can Sipi i sardanes a la Plaça: la tarda ball a la Pista Sau, era ball pels socis, però els que no ho eren havien de pagar entrada) Sembla ser que cap el final, el jovent s’hi apuntava per tenir el ball  gratis, ja que la quota per tot l’any era molt barata , i els hi sortia més a compte fer-se soci perquè  a més, podies beneficiar-te dels avantatges que podia oferir-te l’associació.

Goigs a lloar els Sants Metges publicats el 1962, amb lletra de Mn. Enric Bahí i música de  de Josep Cassú Serra. Dibuixos d’Antoni Varés.

Per què Sant Cosme i Sant Damià com  patrons?

Potser pel fet que eren metges i que guarien la gent de manera altruista, és a dir ho feien  sense cobrar res pels seus serveis, només els movia la compassió i la solidaritat. Potser una mica com un reflex del que pretenia la Germandat.

Aquest sants tenen una gran vinculació amb la medecina perquè eren metges i perquè,  segons la llegenda, van fer el primer trasplantament de la història, posant una cama sana d’un esclau negre que havia mort el dia anterior al sagristà de l’església de Roma que duia els noms dels sants, que es queixava d’un mal a la cama que li causava un dolor insuportable.

El miracle dels Sants Metges,  pintura de Jaume Huguet, 1460.

     Què en diu la llegenda(2) d’aquests dos sants? 

 

  Cosme i Damià eren dos germans bessons nascuts a finals del segle II dC en un petit poble de Aegea vora de la frontera actual entre Turquia i Síria.   . De família cristiana, per això foren perseguits i torturats en temps de Dioclesià(284-305) per no voler abjurar de la seva fe; però no els va ser fàcil als torturadors, ja que van haver de fer (hi ha vàries versions) varis intents;  segons les fonts foren lapidats, però les pedres retornaven contra els botxins, foren fuetejats, crucificats i assagetats (també les sagetes es giraren contra els soldats), o llençats al mar amb una pedra al coll, aconseguint surar-ne amb l’ajuda dels àngels i, finalment, cremats en un forn. La tradició més coneguda fa que, finalment, foren decapitats, juntament amb els seus deixebles

.
(1) goigs són composicions poètiques, de caràcter popular, que es canten a la Mare de Déu, a Crist o als sants. Es canten col·lectivament en el marc religiós d’una festa senyalada. La seva finalitat consisteix a donar gràcies pels béns rebuts, o bé coma pregària per demanar la salut física o espiritual de la comunitat.
(2) Coneixem , la vida d’aquests sants pel llibre “La llegenda daurada”, escrit pel frare dominic Jacques de la Voragine, a mitjans del segle XIII. És de suposar que la  biografia que va escriure aquest frare sigui una biografia llegendària, més que no pas històrica.                                                                         

                                                                                                                                                                                                             XEVI JOU i VIOLA                                                                                                                     

El nostre agraïment a l’Eduard Mitjà Sasanedas que ens ha proporcionat el fulletó dels Estatuts.