BORDILENCS (IV)
Diuen que el poble la fa la seva gent, però de la majoria d’aquesta gent no en parlen mai les cròniques històriques oficials , són gent anònima reflexa de l’època , el lloc i les circumstàncies que els hi ha tocat viure. Tots tenen la seva història, tant o més interessant que molts personatges que ens els presenten com a referents. Ben segur que, amb les seves vides senzilles, han estat més humans , més bones persones, més solidàries amb els seus veïns i més justos, que molts dels reis que hi ha hagut al llarg dels anys. En l’escrit del mes de març del 2021 vam presentar en Narcís Aliu o en el del maig de 2022 el d’en Vicenç Gotarra. En aquesta ocasió, ens atrevim a fer un record a un altre bordilenc memorable en :
JOSEP PONS BADIA en “PEP MARCÓ”o en “PATET MARCÓ
(Bordils 10/05/1924 – Girona 20/01/2008)
Podríem dir que el que aneu a llegir tot seguit, és l’historial d’una vida feta a l’antiga.
Rosa Valés i Josep Pons
El seu pare venia de Can Marcó de St. Martivell. Suposadament, la seva infantesa i adolescència la degué passar descobrint l’entorn natural del mas, enmig d’uns paratges dominats per les arbredes del Ban, el riu Ter i els aiguadeixos del riu Vell. Ho desconec, però de segur que va ser una ànima lliure, sense horaris, excepte els d’anar a l’escola, que li marquessin les obligacions només la de ser a casa quan es comencés a fer fosc. La guerra el va agafar en els principis de la seva adolescència, i no sabem com la va viure, però segur com una cosa que estava molt lluny.
La seva existència la podríem comparar, salvant les distàncies, amb la vida del caçador-recol·lector del Neolític, per això durant tota la seva vida va ser un caçador i un pescador empedreït, que ho complementava amb una feina agrícola de subsistència.
Fill de Bordils, però va morir a Girona, ja que ja en la seva darrera etapa de la vida, estava molt sol, vidu i no es cuidava . Una vegada va caure, i va estar moltes hores sense poder-se moure i si no hagués estat pel gos de Can Batista que va alertar als veïns que el van poder reanimar, no hauria sobreviscut, ja que estava ben desnodrit; des de llavors les cases veïnes li portaven coses i ell s’ho cuinava a la seva manera, però no es refeia, fins que al final, una noia, filla d’un matrimoni amic de Can Marcó se’l va emportar a Girona, però diuen que a canvi d’anar-lo a veure de tant en tant, es va fer mestressa de tots els béns que li quedaven. Els finals, a vegades són lletjos, i els humans som una raça egoista i, a vegades, sense escrúpols.
En canvi, va tenir un bon amic, fou el metge Casadevall (osteòpata) , al qual li treballava algunes terres i que li agradava venir al mas sovint, per parlar amb en Pep i per gaudir dels cuinats que li feia la Rosita.
En Pep tenia dos germans: en “Ris” que feia de mosso a Can Cua (vivia amb en Quim “Cua” i l’Angelina “del Molí”) i la Maria que va viure a Mollet. La seva dona era la “Rosita”, una gran cuinera i també cosia a Can Bossacoma (Mestres) a la plaça de l’Església, però, malauradament sempre va estar delicada del cor.
En Pep, de solter , vivia amb la seva mare l’Enriqueta que havia quedat vídua i una tia, la Margarita, després, quan es va casar van conviure amb Rosa Valés “La Rosita” que era de Sant Joan de Mollet.
Mas de Can Marcó de Rissec en l’actualitat
El mas datat el 1640, propietat de Can Prim, era un habitatge humil, sòrdid mirat des de l’òptica actual. No tenia ni llum, fa uns cinquanta anys que la llum va arribar al barri de Rissec, però ell no la va voler; tampoc disposava d’aigua corrent, ni cuina de gas , ni nevera, ni televisor… I ja no parlaré d’altres aparells com rentaplats, microones,… Quan dic que no tenia llum a casa, s’entén que el que no tenia era electricitat, per tan qualsevol aparell que necessita endollar-se, no podia ser-hi. Quan dic que no tenia cuina, se suposa que vol dir que no tenia cuina de gas , cuinaven amb fogons de carbó o a la llar de foc amb llenya.. I com s’hi veien als vespres? amb un llum d’oli, però també amb llums de carbur i més tard amb un llum de càmping gas. Quan dic que no tenia aigua corrent, vull dir que l’aigua que necessitaven l´havia de pouar amb el llibant del pou. Sens dubte, gastaven l’aigua que necessitaven, no la malgastaven, ja que obtenir-la els hi suposava un esforç físic, l’havien de pouar. El terra del baix de la casa no era enrajolat.. Poder algunes opinions d’ara, aquesta manera de viure la qualificarien d’alternativa i també de més sostenible, de fet no tenien les necessitats que actualment ens hem creat.
Tenia una llar de foc amb una xemeneia amb una campana molt gran, era el lloc d’aplegar-se, s’hi estava calent a l’hivern i a més era un focus de claror en la foscor de la nit.
Tenia un tricicle per anar al mercat que l’havia comprat de segona o tercera mà, però a cap de poc, la va abandonar al pati de casa seva, on es va podrir, ja que li feia por conduir-lo i la Rosita no hi anava segura. Llavors, per anar al mercat de Girona, el solia portar en Josep Almar “en Vitus de cal Cabrit” que era el mosso de Can Prim, i els deixava una furgoneta. A vegades també els hi feia algun viatge en Caracas pare( Francisco Molina).
També tenia una moto Gutzzi, a la qual solia carregar a la mainada de Can Baldiret quan els trobava a mig camí de ca seva; però el petit de Can Baldiret, en Quim Brugués m’explicava que mai hi volia pujar quan el trobava pel camí venint de buscar la llet, malgrat que el Pep hi insistia que pugés. No ho volia fer perquè entre el mal camí i la suspensió d’aquell artefacte li feia vessar la meitat de la llet i quan arribava a casa, la seva mare el renyava.
En Pep i en Carmelo (Carmel Olivé), tenien un negoci d’empeltar* fruiters: pomeres, presseguers…, que en feien feixos i els anaven a vendre al mercat de Girona, aquells feixos els carregaven al tren. Val a dir que l’empeltar no és una tasca qualsevol, és un treball ple de noblesa i d’avior pagesa. L’art d’empeltar habitualment no sol ser un ofici, sinó una afició i una ciència d’un grapat d’homes, no molts, que existeixen a cada poble, que en saben per tradició, per vena pròpia o per heretatge dels seus avantpassats.
També, quan havien pescat anguiles al riu, ja les tenien emparaulades amb un restaurant de Girona, al qual les portaven vives a dins d’un cistell. Era un home molt treballador, responsable, meticulós i li agradaven les feines ben fetes, per això, sempre que a can Prim havien de fer una feina, com marcar o plantar una feixa, sempre el venien a buscar perquè hi anés a jornal, apreciaven molt la seva feina.
Els propietaris del mas, , li cobraven amb el sistema de “terços”, és a dir amb la tercera part de la collita, que moltes vegades era tan minsa que havia de comprar-ne per a poder pagar.
A casa seva era lloc de trobada de tots els “perdularis”, entès en el bon sentit de la paraula. Amb ells anava a posar les enfiles al riu, a vegades fins i tot anaven fins a St. Aniol de Finestres a pescar per les rieres d’aquells indrets. Amb el peix la cove, tots a Can Marcó on feien una gran “fritada” que, en moltes ocasions, s’hi convidava el doctor Casadevall, un amic d’en Pep, que, com em dit, li treballava la terra a canvi de quatre calés i de passar-li la roba utilitzada que ell ja no volia. Però sempre es va preocupar de la salut de la Rossita.
A la postguerra, fou època de passar gana i te les havies d’inventar totes per a poder omplir la panxa. Per exemple era un clàssic , anar a matar pardals a la nit. Després aquells 200 o 300 pardals que havien pelat, els feien en una olla de grans dimensions que en Pep tenia i els coïen. També hi solia participar en Prim, el propietari del mas, a més del deu o dotze “comensals” que s’hi ajuntaven per menjar-se’ls amb allioli.
Com que li agradava el vi, el porró de vi mai faltava i aquest estri , diuen que mai tenia un moment de descans.
Malgrat les aixecades d’aquest objecte tan nostre, mai ningú ha pogut dir que havia vist en Pep tombat pel vi. És a dir, era un gran bevedor i encaixava molt bé, sempre dempeus.
Com que en Pep era un home alt, moltes vegades, quan s’aixecava, es fotia una testarrada amb la campana de la xemeneia i , sempre deia el mateix: “La Cardaré a terra” i agafava una estella i feia l’acció de picar-la. (era un clàssic, quan ja portaven vàries hores fent córrer el porró).
A part de caçador d’escopeta i un expert en “parar” ballestes**, era un bon caçador de granotes al riu Vell*** i expert en anar a “parar” les enfiles al riu; òbviament era un bon pescador de canya. Però també li agradava, de tant en tant, anar a pescar a mar, a les roques, que hi anava amb en Niceto (mosso de cal Bisbe) hi anaven amb el tren.
.
Llinda d’una finestra on es pot llegir 1640
Precursor de les pomeres? No ho ser segur, però va ser un dels primers de Bordils en plantar pomeres (Estarqui i Golden) Eren pomeres sense emparrar i quan collia les pomes, les estenia al terra de la sala de dalt del mas, i per conservar-les més temps, les posava enmig de la palla i a més hi posava uns “polvos”. Així les podia anar a vendre fora de temporada, quan allà al mercat, cap més pagès en tenia.
Va acollir a casa seva a la família Molina-Mejías (Els Caracas)quan van aquests van venir a establir-se a Bordils (però això ja ho explicarem en una altra ocasió), però amb això vull dir que en Pep era un home amb un bon cor i d’una hospitalitat fora de mida.
Per acabar dues anècdotes que poden ajudar un xic a entendre la idiosincràsia d’aquest personatge, fill d’un temps que ja no tornarà.
La primera la viscuda per en Josep B.V.:
-Una vegada que tota aquella patuleia de can Marcó, habitualment anaven a pescar anguiles a la nit; una vegada els vaig acompanyar. Primer “paraven” les enfiles per a obtenir peix, que una vegada trossejats, els feien servir d’esquer per les anguiles. Aquesta vegada van decidir anar a l’indret del Sorralet, perquè allà les aigües eren manses. Jo, aleshores molt jovenet, els vaig preguntar què s’havia de portar, i en Pep li va dir: -Tu no et preocupis de res, només porta una ampolla de vi. Així que a l’entrada de fosc van anar cap al lloc escollit, van muntar les canyes, van fer foc, van coure les sardines que portaven, i van anar endrapant i intercalant traguinyols de vi. Les canyes picaven i picaven, però ningú les agafava, es va acabar el vi, i quan se’n van adonar, eren les tantes de la matinada. Fan un pensament i una vegada han recollit les anguiles que s’havien agafat a les canyes, van emprendre el camí de tornada, però vet aquí que al cap d’estona de caminar, no trobavem el camí de tornada, havien perdut l’erma, qui sap si els efectes del vi hi podia haver ajudat, el cas és que volta que voltaràs i quan ja començava a clarejar, jo vaig reconèixer la feixa de casa i els hi vaig dir que estavem prop del Torrent i els vaig dirigir cap a bon port. El pare(d’en Josep), estava ben preocupat pel que els podia haver passat i em vaig haver d’escoltar un “rest de crits” que el meu pare en va fotre.
L’altra explicada per L’Eduard M.S.:
– Una vegada, hi vaig anar a fer alguns “remiendos” de paleta, en acabar la jornada de feina, a n’en Pep li agradava molt xerrar al voltant de la taula de la cuina, que era molt llarga i sempre amb un got de vi al davant, i com que erem amics, sempre em deia: -Vine que farem un got de vi i xerrarem una estona! I jo que també m’ agrada xerrar li contestava: -Doncs vinga, bevem, bevem, que el beure no fa set! Malgrat que a mi no m’agradava beure vi entre àpats, vaig pensar: -Va un got ja passarà! – Val a dir que, allà en aquella cuina, quan es feia fosc, només hi havia la llum de la llar de foc, a més d’un parell de làmpades d’oli (quinqués). I vinga, xerra que xerraràs. Al cap d’una bona estona en Pep al veure que no hi ha vi al meu got de convidat, em va dir:- En vols més? Jo estranyat vaig pensar: Carai, te l’has begut? No me n’he adonat i me l’he begut? Poca pot ser!.. Però vaig pensar que potser abans no me n’havia posat i li vaig dir: – Va posa’m en una mica més!
I xerra que xerraràs altra vegada. Ara, ja conscient(l’Eduard), es torna adonar que el got era buit altra vegada. El noi fins i tot va pensar que en aquella foscor: Hosti, potser se’l carda ell!(en Pep). Però al cap de poca estona i ara sí, estan a l’aguait del que passava al seu obscur voltant, vaig descobrir el misteri. El gat saltava dels fogons a la taula i es fotia el vi. Jo el vaig veure però no vaig pas dir res, però vet aquí que en Pep, en veure el got altra vegada buit, me’n va servir un tercer, és a dir el gat s’havia fotut els 2 gots de vi anteriors. El primer el que m’havia quedat amb el dubte. El segon l’havia deixat perquè no li agradava el vi i el tercer per la curiositat de comprovar si l’animal, al final, aniria de tort o era un bon bevedor. Marrameu!
XEVI JOU VIOLA
*Empeltar significa inserir una muda, amb un o més ulls, en una branca o tronc d’un altre arbre similar, de forma que s’estableixi entre les dues parts una unió permanent. Empeltar és transformar l’arbre primitiu perquè es desenvolupi de forma diferent a la qual s’havia desenvolupat fins ara.
**Ballesta: Parany per a agafar ocells i altres animals petits, consistent en dues semicircumferències de filferro unides per un eix diametral voltat per una molla. ***Riu Vell : Braç mort del riu Ter producte del canvi de llera causat per les riuades del 1940. Van quedar un parell de meandres desconnectats del riu principal, que es convertiren en aiguamolls amb un ecosistema molt ric. Una d’aquests era molt a prop de Can Marcó.