EL MOLÍ i ELS MOLINERS (de Bordils)-2ª part
Si en l’escrit del darrer mes vam fer-ho sobre el Molí de Bordils, aquest mes ho farem del darrer moliner que el va fer funcionar. Els últims estadants del molí i fent de moliners, foren la família Matamala.
Però abans cal dir que des de temps immemorials els moliners van exercir un important paper en l’economia de les comunitats rurals. Era molt usual que al molí hi visquessin un matrimoni amb els seus fills, , disposaven de terreny al costat que els permetia menar un hort i uns quants animals per al seu sosteniment, tenien aigua corrent i els seus mateixos clients els proveïen dels estris i aliments bàsics, algunes vegades fent intercanvi amb altres coses. Des de sempre , el molí havia sigut també un important lloc de reunió, que durant l’espera si feien animades tertúlies, els veïns intercanviaven notícies, xafarderies,…
Com ja vam explicar, de cada sac de gra o de la farina resultant, el moliner se’n quedava una part(dos o tres caçons). Aquest repartiment generava en els usuaris la sensació d’estar a les mans del moliner, com reflecteix la dita : El blat el dóna Déu; la farina el moliner. També es deia que el moliner, sense sembrar ni batre, recollia les millors collites de cada poble.
Aquest, amb el blat recaptat i emmagatzemat feia bons negocis. Solia guardar-los fins el maig, quan escassejava el cereal i llavors el treia a la venda. És a dir, els compradors eren els mateixos pagesos que havien lliurat el seu gra al moliner com a pagament de la moltura. És a dir, ara tornaven a comprar el seu propi blat. És per això la mala fama que a llarg dels anys s’havien guanyat els moliners d’arreu; sempre estava sota sospita de frau en les mesures. La mala mesura era una fama que, justificadament o no, planava damunt de l’ofici de moliner. No és estrany, doncs, que es generés una consciència d’indefensió que podia arribar a convertir el moliner en un personatge poc apreciat. Més enllà de l’honestedat de cadascun d’ells, la parla popular va generar expressions com: De moliner canviaràs, però de lladre no t’escaparàs. Cal tenir en compte que era una feina molt dura, per això també les veus popular tenen la dita : Esquena de moliner i mans de ferrer o aquella de : Feina de moliner, poca i de mal fer.
Faig aquestes consideracions abans d’entrar a parlar del darrer moliner de Bordils, que com podeu imaginar i com a bon moliner, estava amarat en més o menys intensitat, dels trets que acabo de tipificar.
El cap de família era en Josep Matamala Costa i estava casat amb na Leonor Costa Geli. Van tenir cinc filles, una de les quals, la Quimeta va morir al poc de néixer; la desgràcia no es va aturar aquí, ja que van tenir una altra filla, la Carme, que, també, va morir de molt petita. Llavors van tenir l’Angelina, la Júlia i la Lola, però el que realment desitjava en Josep, era tenir un nen. La Leonor per complaure’l, va preguntar si havia alguna estratègia per a concebre un nen, i la saviesa popular li va explicar la manera: Si tenies relacions els 4 primers dies de la regla naixia una nena i si en tenies 4 dies després tenies un nen. Així ho va fer, i si va ser casualitat o no, el cas és que van tenir el desitjat nen que li van posar el nom de Joan, però tothom li deia en Juanito.
En Josep (Pep) ja venia de família molinera, i vivien en aquest molí que era d’arrendament al Sr. Vinyals, i en aquella època pagaven 500 pessetes.
En aquella època, les noies es casaven i marxaven de casa, l’hereu era l’encarregat de cuidar dels pares, la casa i continuar la feina de moliner.
En Josep, treballava de sol a sol, però un dia a l’any, portava els fills a passeig a Barcelona amb la carreta. Tant li agradaven els nens que en temps de la guerra , va arribar a Bordils un camió amb 30 o 40 nens i nenes molt petits de Madrid, eren refugiats; els van portar a l’església que llavors la feien servir de magatzem, i van demanar a la gent del poble si volien recollir algun d’aquests infants, i en Josep i la Leonor en van acollir un dels més petits que hi havia. Era un nen que, també, es deia Juanito i va viure amb ells al molí fins que al final de la guerra el van venir a buscar els seus familiars, cosa que els va provocar un gran disgust ja que l’estimaven com un fill. I l’altre Juanito, com un germà petit.
En aquell temps poca gent tenia llum a tota la casa com tenia el molí que se la feien amb la força de l’aigua. Va ser un dels primers llocs de Bordils que va tenir una radio, i quan va esclatar la guerra, el van haver d’amagar al femer perquè no li confisquessin .
També hi va haver una època que en el molí s’hi havia fet lleixiu i tocant a la casa hi havia unes serres que les llogaven, així com dues màquines per pelar canyes. Va tenir la primera bàscula d’aquest entorn, on els carros hi pujaven buits i després amb la seva càrrega, més endavant van començar a pesar camions també. Per tant a més de l’activitat molinera, ho complementava amb aquestes altres que li permetien guanyar-se la vida .
Potser, per això, el seu fill Juanito, que ja treballava al molí i havia après l’ofici, va ser del poc jovent d’aquell temps que va poder comprar-se una moto “Montesa” i més tard un dels primers “Sis-cents” de Bordils.
En Joan Matamala Costa ”Juanito” es va casar el 1950 amb Na Margarita Serra i van anar a viure tots junts al molí on també hi vivia una filla soltera : la Lola que era modista i ensenyava a cosir a dones del poble, però que no feia cap feina del molí, cosa que si havien de fer la Leonor i la Margarita, que a part de fer el dinar i netejar la casa, donar menjar al bestiar, l’hort, ajudaven al molí lligant sacs i carregar-los als carros. El jove moliner, no parava, en temps de de segar i batre era l’encarregat de gestionar una màquina de batre que venia de Tona, però ell també anava a segar ja que en aquella època les cases s’ajudaven mútuament quan era l’època de sega. Per altra banda se’n cuidava de la Comunitat de Regants de la Sèquia Vinyals. En “Juanito Moliner” era molt conegut ja que participava en moltes festes com la benedicció dels animals per Sant Antoni, en que el seu cavall sempre era el més ben engalanat; va fer de Rei d’Orient, de patge, sempre amb el seu abrinat cavall,..
Va ser per aquells anys i ja quan en Juanito s’havia casat, que al vell moliner li va canviar el caràcter, tornant-se desconfiat, gelós, esquerp, malhumorat i fins i tot arravatat amb tots els que l’envoltaven. Al molí tenien dos mossos que els ajudaven en la feina, aquests, vivien en la mateixa casa i tenien el menjar i el dormir de franc, a la vegada que cobraven alguna cosa pel seu treball.
En Joan Matamala Costa, va continuar fent de moliner, però cada vegada tenia més tropells provocats per l’asma, malaltia que no lliga amb la pols que sempre senyoreja per tots els racons dels molins; així que el metge li va suggerir, per la seva salut, que canvies de feina. Va anar a treballar en una gasolinera fent torns i a les tardes que no treballava , encara feia farinada, però cada vegada en feia menys , fins que a principis dels anys setanta, aquest “últim moliner”, va deixar definitivament la seva activitat al Molí de Bordils.
En Joan Matamala Costa va morir en un malaurat accident de moto, el 15 d’octubre de 1985.
ANÈCDOTA il·lustrativa de que als moliners calia vigilar-los molt en les seves transaccions , ja que era un ofici vist amb desconfiança i de poca transparència. Aquesta l’he sentit explicar a gent de Celrà:
Durant la guerra civil, l’Ajuntament de Bordils (el Comitè) volia controlar tota la farina que sortia del molí i, s’havia de demanar permís cada vegada que les moles es volien posar en funcionament, ja que el moliner havia de pagar una part de la mòlta al Comitè. Per això, moltes vegades aquesta operació es feia d’amagatotis i durant les nits.
Vet aquí que un pagès de Celrà, una nit d’aquelles fosques, va carregar el seu carro amb uns quants sacs de gra per anar al molí a moldre i va mirar de passar per camins poc transitats per evitar sorpreses.
A l’arribar, el moliner li va dir que per refer-se de la fred, anés a escalfar-se a la vora del foc, i que, mentrestant, ell ja començaria a fer la feina. I el que són les coses, al final de la moltura, el pagès va trobar a faltar dos sacs dels que havia carregat al carro. Com que els carros de l’època tenien un fons de llibants entrecreuats, el moliner li va dir: -“Segur que els has perdut pel mal camí dels Pins d’en Ros, ja ho veuràs, et deu haver passat per ull; ves a mirar-ho i torna”. L’home ben amoïnat, perquè alguns dels sacs no eren seus, va anar a mirar si els trobava refent el trajecte. I res, cap indici dels dos sacs. Ben amoïnat, torna al molí i el moliner al veure’l tant capficat li va dir: – “Escolta, si vols, jo et puc vendre uns parell de sacs que tinc d’estranquis”. I així ho va fer. Ara bé, ningú sabrà mai si aquells dos sacs que va haver de pagar, eren els seus propis sacs; és a dir, que va ser allò de “cornut i pagar el beure”.