L’ESMOLET.
L’ofici d’esmolador era un ofici ambulant i molt antic. Els esmolets portaven una pedra d’esmolar en forma de roda que originalment anava acoblada a un cavallet de fusta i que feien girar amb els peus. També portaven un sac amb eines.
L’esmolet anava pels carrers del poble, Com a ofici ambulant, generalment, l’esmolet no disposava d’un lloc fix, sinó que, se situava a la plaça o a les cantonades dels carrers més importants i feia un soroll musical fort amb el bufacanyes* que duia. De vegades també anava cridant. Tothom reconeixia aquell soroll característic, insòlit que ens indicava que havia arribat l’esmolet, que podíem sortir a portar-li els ganivets o qualsevol estri esmussat per fer-los esmolar, o sigui, per a fer-los el tall o la punta més agut. Es protegia de les guspires amb un davantal de badada o cuir els dels basters.
La musiqueta de l’esmolet i el soroll de les eines quan eren esmolades formaven part del nostre món rural.
A partir del darrer terç del segle XX, ja portaven la mola al portapaquets d’una bicicleta, que passades unes dècades va ser substituïda per una motocicleta.
EL CARRO DE GELATS d’EN VARISTO CONFITER
La presència d’en Varisto confiter (Evarist Font era tot un símbol que anunciava bon temps. El carro dels gelats era present en les festes del poble i a la sortida de la Pista de Can Cinto quan hi feien ball. També es traslladava a les festes majors dels pobles veïns.
Transportava amb calma aquell emblemàtic carret de fusta amb dues rodes, pintats de blanc, empès per ell mateix, tot i que a vegades algunes mainades s’oferien a ajudar-lo, a canvi d’una petita degustació gratis. A ell, sempre el veies, degudament uniformat de blanc, per vendre els saborosos gelats. Per contenir aquelles llaminadures glaçades, portava un o diferents dipòsits farcits de gel perquè es mantingués el fred dins d’aquests dipòsits de llautó i les tapes còniques, sempre brillants, estaven els gelats que podien ser de nata, vainilla o xocolata.
Quan havies decidit de quin gust volies el gelat, en Varist obria el departament corresponent, ficava la cullera dissenyada per l’ocasió, era un utensili d’alumini ideat per extreure i servir gelats en forma de boles perfectes… El seu disseny ergonòmic, amb un mànec gruixut i còmode, li permetia una major precisió en extreure porcions. La punta arrodonida estava especialment concebuda per lliscar i furgar amb facilitat la massa gelada i poder-la posar en cucurutxo de vainilla. Quina delícia!
LLET A DOMICILI
Era habitual trobar-te pel carrer o veure passar una dona amb una marranxa a pes de braços amb un gallet d’on penjaven les mesures, una d’un litre i una de mig litre. Era la Pilar “Cabrit” Almar que repartia la llet a les cases particulars que li havien encarregat. Ho feien de matí i tarda, ajudada pel seu germà. Òbviament, primer havien hagut de munyir de les nombroses vaques que tenien. Era una feina feixuga, ja que a més de munyir cada dia, havien de repartir la llet fent uns quants viatges. Quan es va comprar una bicicleta, la va alleugerir una mica, pel fet que carregava la marranxa al portabultos i en feia molta més via, però no va ser fins que es van poder comprar una furgoneta 2 CV que el va facilitar d’allò més aquells repartiments. El producte que et portaven era “entera”, era llet, llet, sense residu addicional (tetrabric, ni vidre, ni bossa de plàstic) i quan la bullies, a sobre hi quedava un tel espès, que si el posaves en una tassa i afegies sucre, era una exquisidesa per la infància de l’època.
LES MOCADERES
L’ofici de mocadera consistia a manipular i trossejar la carn resultant de la matança del porc. Tallaven, trinxaven i embotien per fer diversos productes que després servirien per menjar al llarg de l’any. Aquestes dones estaven acostumades a anar a diferents cases que llogaven els seus serveis per al dia de la matança. Aquest esdeveniment, importantíssim en el món de pagès fins fa pocs anys, consistia en el sacrifici i mort del porc que s’havia estat engreixant durant la resta de l’any. Moltes eren de Bordils com l’Amparo Solés Darder, però d’altres, puntualment, venien dels pobles veïns. Eren nomenades així les dones que netejaven la “mocada”, és a dir, el budellam durant la matança del porc a les cases particulars.
ELS CIRCS AMBULANTS
Alguns estius, venien a Bordils una troupe de gitanos amb els seus carruatges amb algun animal lligat al darrere i que acampaven al voltant del poble. Eren grups de famílies amb el seu patriarca i amb un grup nombrós de mainada. Muntaven un espectacle a la Plaça del Poble i el seu poder de convocatòria era gran, recordem que en aquells anys no hi havia gaires distraccions. El que jo recordo, vagament, era que per acaparar l’atenció del públic, feien un redoblament de tambor i seguidament un home amb un vestit estrafolari presentava el primer número de la jove contorsionista que feia una sèrie d’exercicis. Però, allò que recordo més i que era l’estrella de l’espectacle, que l’home del vestit estrafolari anunciava amb especial èmfasi era el número d’una cabra i un gos, que els feien passar per una escala i els feia aixecar sobre les dues potes i aparellats un davant de l’altre, fer unes voltes com si fossin una parella de ball. Colossal !
XEVI JOU VIOLA
Bufacanyes*: Era un aparell musical de vent no un xiulet, que produïa una xiulada en bufar sobre ell, el so anava fent-se agut i de sobte amb el moviment de la mà sobre la flauta es lliscava pels llavis i canviava a tons greus o viceversa d’una forma completament seguida.