ÉREM ECOLOGISTES i NO HO SABÍEM

En aquest temps que corrent, immersos en aquest desgavell consumista, en què el planeta s’està queixant i ens avisa t que aquest ritme desbocat, no el pot aguantar; voldríem fer una reflexió de com es vivia, a Bordils, a mitjans dels anys cinquanta del segle passat per veure com en menys de setanta anys, aquella sostenibilitat, s’ha convertit en depredació.

 Només hem de veure que aquella economia de subsistència, que en les zones rurals havia prevalgut des de feia segles, en què es premiava l’autosuficiència, promovia l’intercanvi i la reducció de les despeses i el no permetia el malbaratament de productes, sobretot a l’àmbit alimentari i permetia que cada persona tingués el més bàsic (això sí) per a poder viure, no obstant el desavantatge era que aquell sistema depenia de factors externs, com ara el clima…, Aquella societat agrícola que produïa pocs excedents, que venia d’unes quatre-centes generacions, va acabar col·lapsant amb l’aparició de la revolució industrial, amb un consum enorme d’energia, model del qual en tres generacions ens ha portat a punt del col·lapse.Carros. El de l’esquerra s’anomenava un “tomborell” ja que la caixa es podia bolcar per descarregar

 Quina energia necessitava un bordilenc d’aleshores? Per exemple electricitat. La llum elèctrica va arribar a Bordils a principis dels anys vint. Bé, en les llars només es consumia la poca llum que feien unes bombetes de poca potència. No hi havia electrodomèstics. La calefacció era la llar de foc de la cuina que era l’únic lloc calent de la casa, per cuinar es feia amb fogons de carbonet, l’aigua calenta s’obtenia del perol que sempre penjava de la llar de foc, la nevera era un quarto fosc en el lloc més sec i fresc de la casa (el rebost). La rentadora era el safareig públic amb una aigua congelada en temps d’hivern.Fogons on es cuinava amb carbó

Les televisions van poder-se veure per primera vegada al Bar Sipi, Can Cinto i Can Plata a finals dels cinquanta. Algunes cases, això sí, tenien un aparell de ràdio. El gas butà no va arribar a Bordils fins a la dècada dels seixanta. Cotxes?, es podien comptar amb els dits d’una mà: en tenien els dos metges (Sr. Corretger i el Sr. Ramon) i alguna família benestant. El mateix passava amb les motos, poques també. Els altres anaven amb el carro, amb la tartana i la bicicleta i per anar un xic més lluny amb transport “públic”: el Tren (Petit o Gran)o l’autobús (SARFA).  Per tant, la mobilitat d’aquella època era molt sostenible i la petjada de CO₂ insignificant. No hi havia grans centres comercials, a gent comprava als més de setanta comerços que hi havia al poble de Bordils(vegeu el n. 46 de Cròniques Bordilenques). Un canvi important en la mobilitat fou l’aparició del Seat 600 que es va començar a fabricar a Barcelona el 1957(12.000 unitats, any) i als anys seixanta va ser assequible a més gent, tot i que el preu era de 65.000 pessetes (uns 390 € al canvi actual), quan el salari mitjà era al voltant de 8.000 pessetes.Seat 600

 D’aigua? Si avui la despesa mitjana per cadascun de nosaltres a Bordils (segons ACA) és d’uns 115 l/h/dia, els nostres avis, que no tenien aigua corrent, aquesta quantitat era impensable. Pensem que, com hem dit no hi havia rentadores, ni rentavaixelles, cisternes de vàter, no es regava la gespa, no es rentava el cotxe,… No hi havia banyeres, ni dutxa; per rentar-se més a fons, ho feien en un cossi el dia de festa, a més l’aigua per rentar plats, per cuinar…, l’havien de pouar del pou amb la corriola i la galleda a força de braços, per tant, s’hi miraven molt en malgastar-la per no haver d’anar al pou a treure-la. Un altre exemple era que les cases no tenien vàter, per fer les necessitats tenien una comuna (latrina), un forat on les defecacions anaven a parar en un dipòsit, per tant, els 6-10 litres que actualment  buidem cada vegada que anem al vàter, se’ls estalviaven, el que no s’estalviaven era de buidar el dipòsit de la comuna quan aquest s’emplenava i val a dir que la salubritat d’aquesta operació deixava molt a desitjar.  

Comuna 

Quan a principis dels anys seixanta, l’Ajuntament de Bordils va fer construir la xarxa de clavegueram, aquest tema va millorar d’allò més.Imatge del carrer Ample quan es es construia el clavagueram

 

REGLA de les 3 Erres: Reciclar-Reutilitzar-Reparar.

Fins que, cap allà a finals dels anys quaranta, quan van començar a aparèixer els embolcalls de plàstic (nosaltres del plàstic li dèiem persiglàs), no hi havia problemes, ja que sense saber-ho,  reciclàvem  llençant les deixalles al femer, com que tot era orgànic, es podria, o sinó moltes restes del menjar servien per donar-los als porcs o a l’aviram. Els envasos s’havien de tornar, o havies de pagar-ne un de nou; és a dir poca cosa es llençava. A més, quan un estri o aparell es feia malbé, es portava a adobar, només es canviava quan ja estava inservible (Ah, no hi havia el que ara coneixem com a “obsolescència programada”). Val a dir que tampoc teníem gran quantitat d’aparells, i la majoria no eren aparells elèctrics, sinó mecànics, cosa que facilitava la seva reparació. La roba? Doncs es tenia un vestit o pantalons pels diumenges (els de mudar) i un parell per cada dia, el mateix que les sabates i espardenyes. I si calia els hi feien un pedaç per anar tirant i si les sabates tenien la sola foradada, es portava a cal sabater per fer unes soles noves. Comprar sabates noves era un esdeveniment que passava en   comptades ocasions a l’any: per fer la comunió, o pel Ram, o per algun casament…,

Fent coves i cistells

 En fi, com hem dit, érem molt ecologistes i sostenibles. Però quan van aparèixer els plàstics i la nostra societat va anar “progressant” cap a un consumisme capitalista, vam entrar en allò de comprar- utilitzar i llençar.  Fou llavors que vam produir gran quantitat de deixalles a les nostres llars i els femés ja no podien engolir plàstics i altres embolcalls, llavors l’Ajuntament de Bordils va haver de prendre la decissió: calia que hi hagués un servei de recollida d’escombraries. Va pagar a un operari (Sr. Barroso), que amb un motocultor i un remolc passava pel poble recollint els escombralls domèstics. Tema solucionat? No, ja que aquesta brossa s’havia de deixar en algun lloc. Sabeu quin era el lloc escollit?, el saltant de la resclosa de Cal Peix al camí del Pla, i anaven aigües avall! I això va ser així fins que ja uns anys més endavant es va contractar una empresa que feia la recollida en camions.  Solucionat? No, ja que aquests camions abocaven en un gran abocador que hi havia a Solius, en fi, encara avui no ho tenim solucionat, però això és un altre tema.

BMD