70-RENEGAR COM UN CARRETER (I)

 

70-RENEGAR COM UN CARRETER (I)

L’escriptor i lingüista valencià Eugeni S. Reig, quan ens defineix els carreters, arriers o traginers, diu que eren les persones que tenen per ofici transportar mercaderies d’un lloc a un altre amb carruatges estirats per bèsties de càrrega (cavalls, muls, ases, etc.).

Aquest ofici, avui en dia pràcticament ha desaparegut a causa dels vehicles de tracció mecànica. No cal dir que, antigament era molt usual (i molt necessari). Aquests personatges dirigien les cavalcadures amb una sèrie de crits que els animals entenien, com ara, bo o xo per a manar-los que aturaren, arri per a fer-los caminar, aixà, enrere o atràs per a fer-los recular, etc. A més d’eixos vocables usaven determinats clics, espetecs amb la llengua, xiulets i altres sons a fi que els animals feren el que havien de fer. Però a voltes les coses no eren tan fàcils i els animals s’entossudien a no fer determinades coses, com ara pujar un pujant o passar un pont, i aleshores els carreters havien d’emprar la vara i colpejar els animals a la volta que llançaven una sèrie d’exclamacions malsonants, generalment renecs. Però aquestes imprecacions blasfèmiques no eren exclamacions pronunciades amb intenció d’ofendre Déu o insultar cap símbol religiós sinó que tenien una funció conativa. Les exclamacions grolleres dels carreters tenien la mateixa funció que els colps de vara o de fuet: fer que els animals caminaren i estiraren el carruatge.

I això passava per tota la  geografia dels Països Catalans. Aquí a Bordils, també teníem carreters i, com tots els pagesos que tenien el carro i els animals de tir, empraven les mateixes tècniques i accions per a fer creure a les bèsties  que conduïen.

 

Com exemple ens ha arribat una anècdota d’un carreter de Bordils, que il·lustra molt bé el que abans hem dit:

Resulta que un dia, en Met Carreter* tornava  cap a casa seva, havent fet una tragina a Cervià de Ter, amb el seu carro i el seu matxo. A mig camí del Ban, van trobar  mossèn Joan que tornava cap al poble, ja que havia girat cua del seu destí, en veure que el cel s’havia enfosquit i ja començava a tronar. Al veure en Met, li va dir si el podia pujar, ja que el temps pintava malament i no portava paraigua . En Met, que era un tros de pa, tot i que no era home d’anar a missa, no hi tingué cap problema, a més tindria companyia per fer-la petar.

Encara no havien fet gaire camí, i ja notaven que la tronada es feia sentir amb més intensitat i s’acostava ràpidament, tot indicava que la tamborinada seria inevitable. En aquell moment,  el carro va quedar enclavat en el fang d’una profunda rodera.  El matxo, com fan tots els animals de tir, es va aturar al veure que no podia arrossegar el carro. El carreter va baixar per comprovar l’abast d’aquell contratemps.

El mossèn, al veure que la bèstia no es movia i que la tempesta ja gairebé la tenien a sobre, li va dir: –Fes que aquest animal tiri, que això es posa negre!

I en Met , una mica amoïnat li diu: –Oh, és que perquè tiri, m’haig de cagar en Déu.

A lo que el capellà respongué: –Doncs què carai esperes; no veus que sinó ens mullarem!

I, efectivament, aquell matxo al sentir el fort bram que va sortir de la boca del seu amo, es va començar a moure, no pel renec en sí, sinó perquè sabia que sinó es movia, després d’aquell improperi, acte seguit, li baixava una vergassada. Era un animal  d’aquells que diu la dita : Als bons entenedors, poques paraules li calen!

De totes maneres, explicava que van arribar a Bordils, xops com ànecs.

En Jaume Ros tallant llenya un dia d’hivern que “cardava una fred de collons”

 

Això ens porta a la memòria aquell modisme, avui  oblidat de : “Renegar més que un carreter” no fa gaires decennis era molt emprat i el renegar formava part de la nostra parla habitual. Els menuts, per imitació dels grans, renegaven. I els pares els renyaven: “No reneguis!”, “No es renega!”, “No diguis renecs!”, “Renecs, no!”… Algú també en deia paraula gruixuda, amb un significat semblant. I en lloc de ‘renegar’ també se’n deia dir pecats. Ara, tot va ésser escampar-se l’expressió la: paraulota, assemblada a la forma castellana, i acabar-se els renecs. I ara dir renec fa vell, és cosa de boomers**. (continuarà)

BMD de Bordils

*Jaume Ros i Bartomeu (1931-Bordils 2011)

**boomers:  Anglicisme. Persona amb actituds i maneres de pensar o d’expressar-se considerades antigues per les generacions més joves, segons els demògrafs , són els nascuts després de la Guerra Mundial (1946) fins a finals del anys 60 del segle passat.

Dibuix(retocat)a partir d’una il·lustració de l’article de Santiago Rusiñol, “Otra vez en el carro. De Manlleu a San Feliu“, La Vanguardia, 5/8/1892, p. 4