No fa pas tants d’anys, com succeïa a tots els pobles de l’època, els  habitants de Bordils , vivien a cavall d’una religiositat profunda però, a la vegada, encamellada amb creences molt arrelades al passat que derivava  en supersticions que feien reverenciar o tenir por a unes forces desconegudes. De totes maneres, la frontera entre la fe i la superstició és confusa i boirosa.

Ja des de l’edat mitjana l’església emparant-se amb la ignorància popular, va fomentar aquestes creences, convertint les bruixes en culpables de totes les calamitats.

Per aquest motiu, es feien una sèrie de rituals que tenien la finalitat de garantir la protecció dels llocs i de les persones contra el mal. A la vegada, també es  feien servir tot una sèrie de signes i grafismes per desempallegar-se de la malignitat.

Totes aquestes formes simbòliques actuaven com una mena de sortilegi o exorcisme que els protegia de tot tipus de maledicció, fos per causes naturals o per causes sobrenaturals: pluges torrencials, tempestes, sequeres, plagues, epidèmies, malalties…, però també, de sortilegis, accions de bruixeria i altres mals esperits.

Per això, les pràctiques tradicionals per protegir-se de la bruixeria eren moltes i variades: oracions, conjurs, amulets…

Per exemple, per protegir els infants, ja en la mateixa cerimònia del  bateig, se’l feia llepar sal, exorcisme per evitar que el mal entrés per la boca. O quantes vegades t’havies de senyar(1) i abans d’anar a dormir, resar unes oracions d’entre elles la “De l’Àngel de la Guarda”:

Àngel de la Guarda,

dolça companyia,

no em desempareu ni de nit ni de dia.

no em deixeu mai sol perquè em perdria.

De petits tots havíem portat “escapularis” i se’ns alliçonava que no acceptéssim res de ningú desconegut, mentre ens explicaven contes i històries de llops, bruixes dolentes, homes del sac, gegants i ogres menja nens… També al foc de la llar s’hi cremaven fulles de llaurer o d’altres plantes que s’havien beneït el dia de Rams, així el fum que sortia de la xemeneia espantava les bruixes que comandaven el temporal i feia que quedessin estabornides i desorientades, cosa que feia que perdessin el control de la tempesta.

Però el que voldríem en aquest escrit és fer veure que en l’arquitectura popular, també es va incorporar tot una sèrie d’elements arquitectònics  simbòlics que tenien la funció de foragitar els mals esperits de les cases.

Es considerava que les obertures de les cases eren per on entraven els esperits malignes.

Per això era  important per posar la casa sota protecció sagrada, marcant la llinda de la porta, com també en algunes finestres amb símbols exortizants.

 

Per protegir les portes s’hi posaven creuetes fetes amb un full de palmó  beneït  el dia de Rams, o si clavava un card cardener (Carlina acaulis) amb evident simbologia solar(*) i als balcons s´hi penjaven els palmons i els rams de llorer beneït. També hi penjaven un panís de blat de moro com element protector de portes i finestres. Hi havia la creença que quan una bruixa volia fetillar una casa, es veu que abans d’entrar havia de comptar tots els grans  de la panotxa; com  que s’equivocava i havia de tornar a començar feia que, empipada, se’n anés a una altra casa.

En moltes llindes, encara hi podem trobar rodes solars, que van anar derivant cap a la flor de la vida. Però el que més  abunden a Bordils són els del signe de la creu.  Moltes d’elles  es representen sobre un triangle, que segons la tradició cristiana representa el mont Calvari. També sabem que   el triangle és un símbol per foragitar les bruixes. Sembla que aquestes dones sentien una especial aversió per les formes punxegudes.

Per altra banda, trobem a moltes llindes i finestres del poble el monograma sacra IHS. Ve del nom  de Iesous Christos, abreviatures que procedien de la llengua grega.  Hi havia la creença que el poder de la invocació del nom de Jesús, actuava com  un poderós talismà per expulsar  el maligne i protegir  la casa. De vegades damunt la lletra H hi apareix incorporada una creu . En algun cas, com en unes reixes d’una finestra de can Cua (avui desaparegudes) hi havia  la figura del drac, que era tingut com a guardià dels llocs sagrats fent la mateixa funció d’aquell que figura en la mitologia grega i que guardava el jardí de les Hespèrides.

Ara bé, el ritual amb més potent per protegir la porta principal era la cerimònia religiosa del Salpàs, cerimònia de després de Pasqua, en que el rector de la parròquia acompanyat per algun escolà es presentava a les cases del poble. L’escolà portava un atuell amb sal pastosa, el rector deia una oració i esclafava la sal pastosa a la porta de l’entrada. També portaven un cistell per posar-hi els ous que a cada casa els hi donaven.

Com que les teulades eren el lloc predilecte de les bruixes per aterrar-hi i  fer soroll de teules perquè els inquilins no poguessin dormir. Les nits més estridents eren especialment intenses  en dies de pluja, neu, o de fortes ventades, fenòmens climàtics que la cultura popular relacionava amb aquestes dones que volaven amb una escombra a l’entrecuix .

Doncs, no és estrany que, encara avui hagin podem veure alguns exemples d’elements que , ens poden  semblar simplement decoratius, però que sen realitat estan o estaven pensats com uns elements protectors contra el món sobrenatural.

Començarem pels penells, ja que és el que sobresortia més. Són aquells objectes giratori de ferro forjat  que marquen la direcció que bufa el vent que poden aparèixer rematats lper una petita creu, la figura d’un gall o una banderola en forma de sageta

El gall representa per l’Església l’anunci de la vinguda de la Llum, Ell venç a les tenebres, que es per on viuen els mals esperits del mal, i la representació simbòlica del gall és l’anunci permanent del dia que els foragita.

Les cues de gall o altrament conegudes com pardaleres o cardadores de pardals, apareixen col·locats al vèrtex de les teulades, just a l’extrem del  carener o cavalló. Aquests espantabruixes està format per trossos de teula tallada que recorden la gola d’un animal amb la seva llengua agressiva al centre.

Per això, les xemeneies, que sempre han estat un element arquitectònic amb molt de simbolisme per les cases,  també es protegien amb  figures, punxes o cues de gall ja que era el lloc més fàcil de que poguessin entrar els mals esperits ja que no es podia tancar mai.

Un altre testimoni en són també les anomenades dents de llop, que són les enfilades de formes triangulars situades sota la volada de la coberta de la teulada, amb el vèrtex apuntant cap a fora i dóna la sensació que és una serra. A vegades aquests formes triangulars estaven pintades de vermell amb òxid de ferro.

No podem acabar sense fer esment de que les esglésies també es valien d’aquets símbols ancestrals. Entre d’altres elements, els més coneguts són les gàrgoles que, a part de la seva funció d’escopir l’aigua de la pluja, també eren tenen un objectiu simbòlic de protegir les esglésies espantant els esperits malignes que se’ls hi acostessin.    

A l’església de Sant Esteve, també hi trobem elements arquitectònics i decoratius, per allunyar els mals esperits. El més visible són els finestratges que envolten la part alta de la nau que servia per conjurar les tempestes (el comunidor otambé anomenat conjurador). Allà , el mossèn executava un ritual tot dirigint-se als quatre punts cardinals ruixant-los amb aigua beneïda i exclamant exorcismes i oracions per tal d’esmussar la gropada.

XEVI JOU VIOLA

 

NOTA: Totes les fotografies són d’edificis de Bordils, excepte la del capellà repartint el salpàs.

(*) La roda solar representa la llum, l’energia de l’astre rei. Sempre s’ha cregut que els dimonis i els esperits malignes actuaven de nit, emprats en la foscor i que amb les primeres llums del dia el seu poder malèfic s’esvaïa.

(1)Senyar-se  vol dir fer el senyal de la creu , beneir, senyar amb el senyal de la creu / senyal que els catòlics fan amb la dreta al front, a la boca i al pit en llurs oracions i actes religiosos. 

 

 

PARTITS D’AQUELLS D’ABANS (1): El DUQUE de AHUMADA

La violència és un fenomen enormement present en la nostra societat actual, i en l’àmbit de l’esport no és una excepció.

Però ara fem un salt en el temps i situem-nos a  principis dels anys seixanta del segle passat;  on l’esport estava en les seves fases inicials i on les rivalitats entre pobles era molt marcada.  Tots hem sentit alguna vegada anècdotes de picabaralles, batusses ,…i partits que havien acabat a garrotades entre els jugadors, o entre jugadors i públic, sense oblidar algunes pallisses que s’havien emportat alguns àrbitres, o que la seva maleta havia anat a parar al rec Gran.

Ara bé, com veurem en aquest escrit, en transcriurem quatre versions i, a vegades, la visió d’un  és diferent de la d’un altre que també hi estava present. La raó és que la memòria és un complex sistema de processament de la informació. El fet, és que no sempre  recordem bé, que tendim a reconstruir el que recordem, i la prova està en el fet que cadascú en va ser testimoni, però, potser un era en una punta i l’altre a l’altra punta, i després quan se’n parla es van agafant dades i al final en surten les diferents versions i no emmagatzemem la informació tal com nosaltres la vam viure, ja que primer la passem per un filtre d’informació emocional , cosa que fa que hi  hagi distorsions. Amb això no vol dir que els testimonis diguin mentida, sinó que és com ells creuen que ho han viure.

El partit que ressenyarem ara, no era per rivalitat veïnal, era per  una  aversió cap a un símbol repressor utilitzat pel franquisme per tenir atemorits a la gent que discrepava d’aquella dictadura que ens havien imposat.

Situem-nos: Principi dels anys seixanta, partit de “balonmano“a la Pista Vella, superfície de terra, entre el Club Balonmano Bordils i l’equip del Duque de Ahumada (equip de la Guardia Civil) de Girona.

Vet aquí quatre interpretacions:

1) La d’en Pere C.C.

Creu que era per la  Festa Major, però no n’està segur. Anys 59-60

-Àrbitre descarat a favor dels Duque de  Ahumada. Ambient  estava molt escalfat!

-A l’acabar  en Josep M.B. que jugava de porter, carda cop de pilota  a l’ àrbitre. Ja hi ha invasió de camp per part dels guardies civils anant cap en Josep, per bregar-lo. Algun alguns aficionats del Bordils corregueren per protegir-lo.

-En Climent P.B., carda hòstia, per darrere, a un jugador del Duque de Ahumada , suposadament guàrdia civil o fill de guàrdia civil. De seguida, en Climent, dissimulant, es gira i fot el camp.

-El jugador agredit es gira i fot hòstia al que va trobar a darrere, que era ni més ni menys un cabo de la Benemèrita. Precisament  un cabo que feia poc havia arribat de servir de l’Àfrica!

-En el fervor de la batalla campal, aquest cabo, es posa a repartir a cop de culates amb el seu mosquetó i rep en Josep M.B.(el nostre porter)

-En Toni A.E., li fot arpada al mosquetó i li arrenca de la mà, i el cabo , al quedar desarmat ja fot mà de la pistola.  Sort que allà hi havia en Ponce que era sergento de Celrà i va posar ordre ordenant:  -¡Venga, cada una pa su casa,conyo!

-Diu que no es van emportar a ningú al “cuartelillo”. Sembla que havien agafat a Gaspar J.G.

 

2) La de l’Eduard M.S.

-Diu que era un partit que s’havia ajornat (no sé per què). El fet és que era l’últim que s’havia de disputar per acabar el campionat i, resulta que si el Duque de Ahumada  guanyava es proclamava campió.

-El Bordils no s’hi jugava res!  Per animar el seu equip, van venir 2 o 3 camions plens de guardias Civiles, els  que jugaven i amb la claca corresponent per celebrar el campionat.  Venien, òbviament, uniformats i amb les armes reglamentàries.

-Comença el partit i el Bordils, molt tranquils, anaven fent i anaven molt igualats, ara un gol amunt ara un gol avall. Els àrbitres, que com podeu comprendre estaven pressionats per la presència de tants uniformats, i veient que el partit s’acabava,  no van dubtar  a assenyalar una falta de set metres(penal) molt dubtós.

-Llencen el penal, el porter del Bordils  treu el braç i desvia la pilota; l’àrbitre diu que s’ha de repetir.

-Torna a parar-lo. L’àrbitre el torna  fer repetir. El porter bordilenc,  emprenyat, va cap a l’àrbitre i ja el té tombat.

-Ja estava liada: gent saltant al camp, la Benemèrita repartint, fins i tot a cops de culata, algun tricorni volant, en fi una batalla campal.

-En Climent P.B., va per darrere del sargento que estava a punt d’atonyinar un jugador del Bordils, li va fer la traveta i ja tens l’uniformat per terra, i en Climent mateix el va ajudar a collir dient-li:  – Perdoni’ls, que esta gente no sabe lo  que  hace!

Total, un merder de campionat, però al final la Federació va sancionar ambdós equips i el que va quedar campió fou el que anava segon en aquell moment. Ah, això sí, en Josep M.H.”Jep de la …”(delegat), en Josep C.O.”Pitu ….” i en Gaspar J.G. “el sastre” van passar la nit al “quartelillo”

3 )la d’en Josep M.B.

-Sí,  jo era el porter en aquell partit.

– Era a la Pista Vella un dia al vespre. A La pista, ja llavors, s’hi havien instal·lat uns pàmpols amb bombetes .

-No recordo si a “ells” els hi anava la lliga, però  pot ser, ja que aquells anys eren dels “punteros” amb el GE  i EG i Sarrià de Dalt, sempre quedaven dels tres o quatre primers.

-El que és segur que nosaltres no ens hi jugàvem res, bé sí, ens hi jugaven el punt d’honor.

-El que sí recordo és  que en arribar al final del temps reglamentari. L’àrbitre va xiular un “penal”; per a mi totalment dubtós (com sempre passa quan te’l xiulen en contra), i final del partit.

-Vaig cap a l’àrbitre, això sí que me’n recordo: -“Si em fan gol, te’n recordaràs”.

-Llencen i fan gol

-Vaig cap a l’àrbitre i…, li foto un mastegot. L’àrbitre cau per terra i…

-El primer que va saltar al camp fou un cabo jove que tenia una fama, ben guanyada, de malparit, que  em va venir per darrere (jo no l’havia vist) amb la intenció  de fotrem un cop de culata amb el fusell, i, penso que va ser ,en Climent P.B. que li va fotre una trompada i el va desermar,  va perdre l’escopeta, i ja va estar liada!                                                                                               

-De seguida van venir en  Gaspar J.G. i en Narcís A.G. I em vam treure d’allà mig el merder i, em  van dir: -“Ves te’n cap a casa, desapareix”.

-Em van dir que en Joan F. i un jugador del Duque de Ahumada, un tal Medina, van recollir l’arma perquè no hi hagués cap desgràcia.

4) Joan F. –

-Sí jo vaig jugar aquell partit.

-No recordo si en aquell partit ens hi juguéssim res en concret, diria que no.

– Sí que recordo són les patacades i joc brut, sobretot d’un cabo-jugador que sempre me la tenia jurada, i que l’àrbitre deixava fer amb tota impunitat

-En acabar , sí que hi va haver empentes i rodolons, però, jo no sé com va anar. Jo vaig sortir de seguida del camp i ja a fora, els vaig comentar a un grupet de guàrdies: – “Això no hi ha dret, venim a jugar per passar-ho bé i  vostès s’han comportat com una tropa d’en Hitler”.

-La plantofada que em fan fotre,  encara me la sento aquí a la cara! I vaig girar cua i de pressa cap a casa.

-Ah, no t’ho perdis, al cap de poc em van venir a buscar, per veure si volia fitxar per ells.

En fi, com veieu, la memòria ens falla a tots, però el  que sí que és cert és que, aquest fet, ha passat  a l’anecdotari popular de tota una generació, que els bordilencs d’aquella època han anat passant de boca en boca(transmissió oral) i que les versions són ben diferents. Ara bé, el que és cert és la batalla campal  que es va organitzar i que el contrari era una institució, que en aquella època franquista, tenia molt de pes.

 

BMD

 

NOTA: Com que no teniem cap testimoni gràfic d’aquest fet, ens hem hagut d’inventar les il.lustracions, en les quals, qualsevol semblança amb la realitat que va passar, és pura coincidència,

 CAN VIOLA

Aquí en aquesta casa, hi hagué una botiga – merceria, referència a Bordils i als pobles dels voltants, amb un nom molt suggestiu” NOVEDADES EL SIGLO”. Fundada a principis dels anys quaranta per Maria Estragó Melesi i que la va continuar la seva filla Hermenegilda Viola Estragó fins a la seva jubilació el 1987

Era una  d’aquelles botigues de poble d’abans que tenien una mica de tot: des de vetes i fils, fins a espardenyes, passant per calçotets i samarretes, colònies, tela de galliner, carburo pel llum, colònies a granel, puntes d’enllatar, mitges i mitjons, gèneres de punt, roba a metres,  camises, paraigües, llenceria, paraments per a la llar, objectes de regal, postals i recordatoris per a la comunió,petards i cebes pel foc de Sant Joan, boles i garlandes pel ginebró de Nadal, joguines quan s’acostaven els Tres Reis d’Orient… i a més, et fiaven (com ho feien les botigues d’abans) si no portaves diners, però també sempre hi trobaves una conversa amable, i sabien escoltar al client, tot i que tenien els “viatjants” esperant per fer les comandes. Ah, i estava oberta gairebé tots els dies de l’any .

Annexa a la botiga hi hagué, des de l’any 1964, la Sastreria Jou fins que el darrer sastre, en Gaspar Jou Grau, es va jubilar.

 

ELS AMANTS DEL BAN

Tothom coneix Romeu i Julieta “Els amants de Verona”, aquella tragèdia escrita per William Shakespeare. Explica la història dels amors de Romeu i Julieta, dos joves que pertanyen a famílies enfrontades, els Montagú i Capulet, i que han esdevingut arquetips literaris, un dels màxims exemples de parelles desgraciades. Però la història dels joves de Bordils que van haver de fugir per poder estar junts, va acabar feliçment bé, i les famílies tampoc s’odiaven com els de Verona.
Ens situem a la segona meitat del segle XIX, al barri de Can Bech de Bordils, allà hi viuen dues famílies gairebé veïnes: Els Grau, músics i els Font, pagesos i teixidors de lli. El nostre Romeu era en Salvi Font Madrenas batejat el 26 d’octubre del 1861 i la nostra Julieta la Mercè Grau Martí nascuda el 1865. Es coneixien de ben petits i ja de jovenets van començar a sentir una atracció que amb els anys va anar creixent. Aquesta relació, segons sembla, no va complaure  la família de la Mercè, que potser esperaven un pretendent més solvent que aquell noi que era un pobre pagès.
En Salvi, el fet de veure’s rebutjat, malgrat l’amor que la noia li havia jurat, pren una decisió arriscada per veure si pot canviar la seva sort. Decideix anar a fer fortuna a les Amèriques. Malgrat la desesperació de la Mercè, i dels seus pares, en Llorenç i la Margarida, un bon dia, se’n va al port de Barcelona i busca la manera d’embarcar-se, com a polissó, en un  vaixell de la Compañia Trasatlántica que feia la ruta cap Amèrica. Al cap de pocs dies, en  Salvi va salpar de Barcelona rumb a Buenos Aires (Argentina), pocs mesos d’haver fet els divuit anys.

Hem de dir que des del 1875, el govern argentí havia programat un procés de repoblament de les extenses planures de la Pampa i havia fet molta propaganda per atreure immigrants europeus per treballar i colonitzar aquelles enormes extensions de terra. Tanmateix, al cap de poc, la terra va pujar molt de preu, motivat per l’especulació dels sectors afins al govern, que va fer disminuir el flux migratori i va motivar que molts dels emigrants retornessin al seu país. Cosa que va fer en Salvi al cap de poc més d’un any d’haver arribat, malgrat que aquests espais infinits de La Pampa li van oferir experiències úniques, com observar uns capvespres o uns cels estrellats increïbles i el estar  immers en  aquella natura immensa, l’enyorança i, veure que allà tampoc s’hi faria ric, va decidir tornar. Però abans, sembla ser, que com la immensa majoria dels arribats a Buenos Aires, després d’un mes a bord d’un vaixell de vapor i en unes condicions precàries, va estar retingut uns dies a l’Hotel de Inmigrantes, on havien de passar tots els nouvinguts, ja que havien de fer els tràmits d’entrada al país i ser cridats per fer feines agrícoles, res d’estrany perquè la majoria eren gent que venien del camp, tot i que ells estaven enlluernats per la promesa de la distribució de les grans extensions de terres; però vet aquí que, la majoria de les terres promeses, com ja hem dit, ja s’havien venut a gent amb poder adquisitiu, que va fer que a la Pampa, s’originessin aquells grans latifundis (Estancias)(1)

Il.lustració d’un model d’ “Estancia”

  Va tornar, i va tornar amb les butxaques buides, com molts altres, però havent conegut món, cosa que en aquells anys, poca gent  havia sortit del poble. Podríem dir que havia fracassat? No ho sabem, potser l’enyor el va fer tornar més de pressa?, en fi, sí que podem dir que era d’aquells indians(2) retornats, que irònicament en deien, “els indians que els havia caigut la maleta al mar” i per això arribaven amb lo posat. Però aquell bordilenc, no va arribar sense ben res, ja que amb ell va arribar un objecte ben curiós: un acordió de botons.
Per què un acordió?. No ho sabem.
Precisament l’acordió fou un instrument que els immigrants havien introduït a l’Argentina i que aquells homes, que estaven tan lluny de la seva terra, després d’un dia dur de treball, els agradava sentir aquelles melodies al voltant del foc. Era la música nostàlgica o alegre que els recordava la seva pàtria.
Ves a saber per què a en Salvi se li va acudir portar-ne un d’aquella llunyana terra. Ell no el sabia tocar, però ja de més gran si esplaiava fent-lo sonar d’oïda. Potser li va passar pel cap que, com que la família de la Mercè eren músics, els hi podia fer gràcia aquell instrument. En fi, el cas és que en tornar, la Mercè l’està esperant, però els seus pares no volen sentir parlar de casar-se amb en Salvi.
Però es revolten davant aquella situació i decideixen fugir tots dos i desaparèixer del poble. Us podeu imaginar el rebombori que aquesta decisió va provocar en el Bordils del segle XIX.
Però al cap de pocs dies, ja se sabia la seva destinació: havien fugit al Ban, on s’havien construït una cabana molt rudimentària per a poder viure el seu amor. Alguns amics del poble, d’amagatotis, de tant en tant, els hi portaven queviures i així van poder subsistir fins que davant els murmuris de la gent, les famílies van accedir a posar-se d’acord i fer-los tornar al poble i, veient que el seu amor era ferm i irreductible, van decidir deixar-los casar.
Es casen a l’església de Bordils el 9 de juny del 1886. I al cap de l’any just, el juny del 1887, ja neix una nena que portaria per nom Catalina, i ja va ser un no parar, ja que van seguir: l’Eugeni (1891), en Josep, la Maria, en Martí, la Roser, la Rosa i en Jacint.

 

I l’acordió? Doncs resulta que en Salvi, moltes vegades el portava pels hostals de Bordils i feia alguna serenata als parroquians, entre got de vi i moscatell. L’Eugeni, el seu fill, sense tenir cap coneixement de música se’l va fer seu i va aprendre a tocar-lo amb assiduïtat a l’era de ca seva. Potser perquè havia heretat algun gens dels Grau, que eren músics.  El que sí que en va heretar de ple, fou el seu germà, en Josep Font Grau en “Pep Salvi”(1894-1974), que fou un instrumentista de tible que tocà en moltes cobles (des de la Principal de Bordils, Els Montgrins, La Principal de Cassà, La Principal de la Bisbal…). El 1930 reorganitzà el “Cor Renaixement de Bordils”. Compongué ballables i sardanes i a més fou autor de vàries peces teatrals.
I aquests gens musicals, no s’acaben aquí, ja que dos fills seus, en Martirià Font Coll (1923-2011) fou també un instrumentista de tible, compositor de sardanes i director de cobla i l’Eduard Font Coll (1930-2022) també instrumentista de tiple i músic de llarga trajectòria i, com els altres, compositor de sardanes.
(un altre dia, ja parlarem d’ells)

XEVI JOU VIOLA

NOTA:  Aquesta història s’hauria perdut si no hagués estat per la testimoniança de la Dolors Cassú Sastre, que malauradament ens va deixar pocs dies després que ens ho expliqués. Que la pau trobi estatge en tu!.

També gràcies a la Lídia Font Cassú, per la seva col·laboració.

 

(1) Estància: Establiments rurals (Haciendas) envoltats de grans extensions de terra, destinades al la ramaderia vacuna i ovina.

(2)Indià/indiano/americano, eren el nom que rebien les persones que havien emigrat a Amèrica i que havien retornat al seu poble d’origen.

*Barri de Can Bech: Seria les cases que hi ha a llarg del , avui, carrer Migdia, des del n.14 fins

 

71-RENEGAR COM UN CARRETER(II)

L’escrit que presentem aquest mes, és un article del filòleg Jordi Badia i Pujol, per complementar l’anterior que volíem reproduir una manera d’expressar-se de la gent d’abans que amb el pas del temps s’ha anat perdent i que d’alguna manera la nostra llengua ha perdut riquesa tant a Bordils com a la resta dels Països catalans.

No fa gaires decennis que el mot renegar formava part de la nostra parla habitual. Els menuts, per imitació dels grans, renegaven. I els pares els renyaven: “No reneguis!”, “No es renega!”, “No diguis renecs!”, “Renecs, no!”… Algú també deia paraula gruixuda, amb un significat semblant. I en lloc de ‘renegar’ també es deia dir pecats. Ara, tot va ésser escampar-se la paraulota, assemblada a la forma castellana, i acabar-se els renecs. I ara dir renec fa vell.

Avui no semblaria pas gaire normal aquesta diferència per raons de sexe. El problema, greu, que tenim avui és l’empobriment: una bona colla d’aquests renecs han caigut en desús i el més sentit és joder, pronunciat completament en castellà (‘khoder’).

I en el capítol dels insults, ens hem trobat si fa no fa igual. El més sovintejat és gilipolles –també amb la ge castellana– que arracona el carallot, el torracollons i molts més. No és tan sols que gilipolles sigui un castellanisme, sinó que “devora” tot de mots i construccions que enriquien el registre col·loquial genuí.

Això mateix passa amb tonto, que hi ha qui demana que sigui acceptat. El cas és que ja tenim ase i bajoca i beneit i cap de suro i una dotzena més, que hem anat arraconant…

En el català, per poc que feu memòria o per poc que escolteu els vells, hi trobareu insults de tota mena: de suaus i de forts, amb valors molt precisos. N’hi ha que tenen un significat tan exacte que no els pots definir amb un sol mot. Un gamarús, posem per cas, no és tan sols un ‘aturat’, sinó que, a més, ha de tenir ‘maneres rústiques’. I una gata maula com la definiríeu? No és fàcil, eh? El diccionari diu ‘que sap dissimular les intencions’, però dit així pot semblar una virtut i tot: s’hi ha d’afegir que té mala bava, que té malícia.

També cal tenir en compte la gradació, tant en la intensitat de l’insult com en la vulgaritat. No és igual un manta que un vagarro, encara que tots dos vulguin dir ‘gandul’. Ni és igual dir d’algú que és una mala peça (col·loquial i irònic) que dir que és un malparit (vulgar i ofensiu).

Rètols que podies trobar en espais públics, sales d’espera, transports,…

I encara podríem esmentar els insults col·lectius, de vegades fent ús d’aquest recurs fantàstic que és la sufixació: la gentussa, la bordissalla, la terregada…

Deixem escrita, a tall d’inventari, una mostra d’insults genuïns, més o menys classificats segons el significat:

El capítol que n’aplega més és el de la manca d’intel·ligència, el de la gent aturada o innocent. Hi podríem encabir tots aquests i més: ase, ruc, capsigrany, suro (o cap de suro), totxo, betzol (o betzo), soca, ximple, sòmines, tros de quòniam, babau, bajoc (o bajoca), beneit (o beneit del cabàs), carallot, encantat, bleda (o bleda assolellada), curt de gambals, estaquirot, fava, figaflor, figa-seca, gamarús, orellut, talala, talòs, tòtil, pallús, tanoca, pebràs.

La ganduleria no ha deixat floretes, però alguna sí: dròpol (o dropo), gallof, manta, matapà, poltró, vagarro.

La poca condícia, la deixadesa  i la brutícia també tenen els seus insults: pòtol, carnús, esparracat, llardós, porc, truja, verro.

Per a la gent considerada poca cosa o de poca categoria, hi ha un repertori més limitat: cul d’olla, ninot, fleuma, zero a l’esquerra, merda seca.

Però passa sovint que aquesta gent té fums, és presumptuosa. La creativitat popular els ha dedicat galanteries com pet bufat, tifa, milhomes (o milhòmens), cregut, fatxenda.

I els covards més aviat susciten insults de caràcter escatològic: cagacalces, cagat, calçasses, bragasses, cagalló, caguerri, caguetes, cagarina, cagabandúrries, pixafreda.

La gent pesada i empipadora també hi té el seu raconet: borinot, paparra, plepa, llagasta, torracollons, tocacollons.

Per als poc seriosos, esbojarrats o que no hi toquen, en tenim un reguitzell: baliga-balaga, tararot, cap de pardals, cap de trons, calavera, tocacampanes, barliqui-barloqui, tocat de l’ala, tocat del bolet, xitxarel·lo.

La gent dolenta també s’enduu insults –suaus o contundents, com vulgueu–: mala peça, malànima, malxinat, malparit.

Així mateix, tenim insults col·lectius, com hem dit: gentussa, gentola, patuleia, púrria, xurma, bordissalla, purrialla, terregada. Després encara n’hi ha d’inclassificables, com ara la gata maula o gata moixa (que sap dissimular les males intencions) i el mastegatatxes o mastegueres (que sempre troba què dir, què criticar).

En fi, no voldríem pas que això semblés una apologia del renec i de l’insult, sinó un (altre) toc d’atenció perquè no se’n vagi en orris tot aquest cabal lèxic. Dit d’una altra manera: renegar i insultar és desaconsellable. Però si ho fem, que sigui en català, si us plau

JORDI BADIA i PUJOL

 

70-RENEGAR COM UN CARRETER (I)

L’escriptor i lingüista valencià Eugeni S. Reig, quan ens defineix els carreters, arriers o traginers, diu que eren les persones que tenen per ofici transportar mercaderies d’un lloc a un altre amb carruatges estirats per bèsties de càrrega (cavalls, muls, ases, etc.).

Aquest ofici, avui en dia pràcticament ha desaparegut a causa dels vehicles de tracció mecànica. No cal dir que, antigament era molt usual (i molt necessari). Aquests personatges dirigien les cavalcadures amb una sèrie de crits que els animals entenien, com ara, bo o xo per a manar-los que aturaren, arri per a fer-los caminar, aixà, enrere o atràs per a fer-los recular, etc. A més d’eixos vocables usaven determinats clics, espetecs amb la llengua, xiulets i altres sons a fi que els animals feren el que havien de fer. Però a voltes les coses no eren tan fàcils i els animals s’entossudien a no fer determinades coses, com ara pujar un pujant o passar un pont, i aleshores els carreters havien d’emprar la vara i colpejar els animals a la volta que llançaven una sèrie d’exclamacions malsonants, generalment renecs. Però aquestes imprecacions blasfèmiques no eren exclamacions pronunciades amb intenció d’ofendre Déu o insultar cap símbol religiós sinó que tenien una funció conativa. Les exclamacions grolleres dels carreters tenien la mateixa funció que els colps de vara o de fuet: fer que els animals caminaren i estiraren el carruatge.

I això passava per tota la  geografia dels Països Catalans. Aquí a Bordils, també teníem carreters i, com tots els pagesos que tenien el carro i els animals de tir, empraven les mateixes tècniques i accions per a fer creure a les bèsties  que conduïen.

 

Com exemple ens ha arribat una anècdota d’un carreter de Bordils, que il·lustra molt bé el que abans hem dit:

Resulta que un dia, en Met Carreter* tornava  cap a casa seva, havent fet una tragina a Cervià de Ter, amb el seu carro i el seu matxo. A mig camí del Ban, van trobar  mossèn Joan que tornava cap al poble, ja que havia girat cua del seu destí, en veure que el cel s’havia enfosquit i ja començava a tronar. Al veure en Met, li va dir si el podia pujar, ja que el temps pintava malament i no portava paraigua . En Met, que era un tros de pa, tot i que no era home d’anar a missa, no hi tingué cap problema, a més tindria companyia per fer-la petar.

Encara no havien fet gaire camí, i ja notaven que la tronada es feia sentir amb més intensitat i s’acostava ràpidament, tot indicava que la tamborinada seria inevitable. En aquell moment,  el carro va quedar enclavat en el fang d’una profunda rodera.  El matxo, com fan tots els animals de tir, es va aturar al veure que no podia arrossegar el carro. El carreter va baixar per comprovar l’abast d’aquell contratemps.

El mossèn, al veure que la bèstia no es movia i que la tempesta ja gairebé la tenien a sobre, li va dir: –Fes que aquest animal tiri, que això es posa negre!

I en Met , una mica amoïnat li diu: –Oh, és que perquè tiri, m’haig de cagar en Déu.

A lo que el capellà respongué: –Doncs què carai esperes; no veus que sinó ens mullarem!

I, efectivament, aquell matxo al sentir el fort bram que va sortir de la boca del seu amo, es va començar a moure, no pel renec en sí, sinó perquè sabia que sinó es movia, després d’aquell improperi, acte seguit, li baixava una vergassada. Era un animal  d’aquells que diu la dita : Als bons entenedors, poques paraules li calen!

De totes maneres, explicava que van arribar a Bordils, xops com ànecs.

En Jaume Ros tallant llenya un dia d’hivern que “cardava una fred de collons”

 

Això ens porta a la memòria aquell modisme, avui  oblidat de : “Renegar més que un carreter” no fa gaires decennis era molt emprat i el renegar formava part de la nostra parla habitual. Els menuts, per imitació dels grans, renegaven. I els pares els renyaven: “No reneguis!”, “No es renega!”, “No diguis renecs!”, “Renecs, no!”… Algú també en deia paraula gruixuda, amb un significat semblant. I en lloc de ‘renegar’ també se’n deia dir pecats. Ara, tot va ésser escampar-se l’expressió la: paraulota, assemblada a la forma castellana, i acabar-se els renecs. I ara dir renec fa vell, és cosa de boomers**. (continuarà)

BMD de Bordils

*Jaume Ros i Bartomeu (1931-Bordils 2011)

**boomers:  Anglicisme. Persona amb actituds i maneres de pensar o d’expressar-se considerades antigues per les generacions més joves, segons els demògrafs , són els nascuts després de la Guerra Mundial (1946) fins a finals del anys 60 del segle passat.

Dibuix(retocat)a partir d’una il·lustració de l’article de Santiago Rusiñol, “Otra vez en el carro. De Manlleu a San Feliu“, La Vanguardia, 5/8/1892, p. 4

 

 

 

 

 

69-BORDILENCS (VI) : EN SISET “BARBER”

NARCÍS MITJÀ SAMSÓ(Bordils 1916-1996)

Com va dir en Josep Pla, la barberia era una institució fonamental en tots els pobles ja que era el lloc on els pagesos se socialitzaven.

Al Bordils dels anys 50-60 (s.XX), n’hi havia vàries, o més ben dit, llocs on et podies  tallar  els cabells i afaitar a mans d’un personatge que podia tenir més o menys traça en fer-ho. Per exemple recordo:  l’Hortelà de cognom Besalú al carrer dels Hostals, en Quel Barber de cognom Cornellà a la plaça de l’Església, i a la Carretera, l’Espardenyer de cognom Casadevall i en Siset Barber. Tots deurien ser  més o menys professionals, ara bé, el que avui vull glossar és en Narcís Mitjà i Samsó, en Siset Barber, ja que és el que, per proximitat a casa meva, sempre vaig anar i , ja de jovenet, per raons que més avall  explicaré.

Narcís Mitjà Samsó

Però, anem endarrere i trobem en Narcís, nascut al barri de les Hortes, de ben jove fent d’aprenent de barber a Banyoles on guanyava 10 pessetes al mes, a més de fer-li “la vida”(menjar i dormir) . Durant la Guerra (1936-39) el van destinar a Madrid, a la rereguarda fent de barber als oficials, per això deia que no li havia faltat mai ni una manta, ni menjar a taula; en un bombardeig va resultar ferit, però se’n va sortir malgrat quedar-li algunes seqüeles. A l’acabar la guerra i durant un temps , a casa seva no en van saber res; això vol dir que va estar retingut pels vencedors franquistes per veure si era un “sujeto comunista”. Al tornar, va treballar a La Rodona, barri de Santa Eugènia de Ter; , l’amo , que no tenia fills, al veure que era un bon barber, l va proposar que comprés la barberia i continués el negoci. S’ho va pensar molt, però el que ell realment volia era posar-se  de barber a Bordils.

Anant a ballar a l’antic Ateneu de Girona, un diumenge va conèixer la Paulina, la que seria la seva dona la resta de la seva vida. Mentrestant, en Siset ha de guanyar-se la vida i fent de barber no n´hi havia prou. Per tant en aquell temps de misèria i mancances, es va espavilar  a fer “estraperlo”(1), es dedicava comprar saques de mongetes i de blat de moro en algun mas  i ell, els portava a Girona d’estranquis. També hi portava carn d’una carnisseria de Bordils amagada en una motxilla, destinació a alguns “senyors” de la Falange; això volia dir que si els burots(2) que hi havia a l’entrada de Girona l’interceptaven, al dir per qui era aquell embalum, mai va tenir cap problema. Ell deia que com que no feia cap mal a ningú,  i per guanyar-se alguna pesseta, valia tot.

Es casa amb la Paulina Pardàs el 1943 i l’any següent va néixer una nena molt eixerida que li van posar Consol.

En Siset, continuà amb la pluriocupació per tirar endavant l’economia familiar:  comprava canyes, les feia pelar i les enviava a la Catalunya Nord(estat francès), tenia una màquina  de fer fideus i anava  pels masos i cases  a elaborar-los; feia planter al seu hort en uns petits hivernacles i els venia als pagesos, venia revistes, feia de cisteller i… feia feliç als bons fumadors, ja que tenia accés a uns “caliquenyos” que no es podien trobar enlloc més. Molts homes, havent dinat, passaven a can Siset Barber a buscar el seu caliquenyo abans d’anar al bar a fer el cafè i  a jugar a la botifarra, joc que en Siset n’era un devot fidel, sobretot els diumenges, que havent dinat s’afanyava anar a Can Cinto a fer la partida, però abans ja havia anat a la sala de cinema a deixar-hi l’abric com a penyora per guardar lloc per ell i per la  Paulina, perquè val a dir que era un autèntic cinèfil, no es perdia cap diumenge e cinema; fins i tot quan el 1983, el cinema de Bordils va tancar, cada diumenge, sens falta, anaven  a Girona al cine.  I com a bon culer que era, quan jugava el Barça, sempre el veies amb l’auricular posat a una orella i amb el transistor a la butxaca per seguir el partit, també sabem que va portar al seu nét a veure la pel·lícula “Johan Cruyff, El Profeta del Gol” tan bon punt la van estrenar a Girona.

Tornem a la barberia d’en Siset, als baixos de casa seva (avui Carretera de Palamós, 63), al costat del que fou el Bar Plata antic, entrant a mà esquerra, hi havia el seu sanctus sanctorum: amb aquelles dues butaques giratòries tipus “silló americà”, regulables amb una palanca que s’accionava amb el peu, per regular l’alçada, segons l’estatura del client. Recordo que a la mainada petita, ens posava una fusta travessera recolzada als braços de la butaca. Aquestes dos butaques estaven situades davant dos grans miralls, flanquejats per unes estanteries on hi havia les ampolletes  de massatge post afaitat com eren el “Floïd”, el normal i el mentolat, el “Geniol”, o el “Licocrem” la colònia “Varon Dandy”, l’esprai fixador, entre d’altres essències que feia que, a l’entrar, t’envaïa el sentit de l’olfacte amb els aquells efluvis als que no veníem acostumats. Al davant, a sota del mirall , els calaixos amb els estris típics de l’ofici: la màquina d’esquilar manual, les estisores per buidar, les navalles d’afaitar amb la seva corretja de cuir per esmolar la fulla, la brotxa,  i les tovalloles i tovalloletes per a fer les compreses facials de després de la rasurada; el raspall amb que t’espolsava el clatell i les espatlles,.. I quina cadència tenia amb les tisores, quan et tallava el cabell: aquell: Clic, clic, clic,…clic, clic, clic,…; ritme que no perdia ni quan notaves que s’apartava  del teu clatell per acostar-se a la finestra per veure qui passava o què passava , mai perdia el ritme, seguia amb el clic, clic, clic,… clic, clic, clic…  Sabia fer “cantar” les estisores quan tenia un clatell allà davant seu i tenia un moviment de pinta, aquell que anava de baix a dalt que et feia un pessigolleig celestial.

En Siset, tallant elc cabells al que fou el seu aprenent, en Venanci Julià “en Nanci”, el que després fou un rellevant perruquer a Girona

Ja a mitjans dels anys 60, va ser dels primers barbers a tenir màquina d’esquilar elèctrica, un assecador de cabells i, també,  va col·locar una pica rentacaps amb aigua calenta- primer fent-la escalfar en una olla a la cuina, després amb un “termo” elèctric; però la cirereta d’aquesta modernització foren unes butaques hidràuliques “Euroconfort”, que només les podies trobar en algunes perruqueries selectes de Girona.

La radio, sempre engegat per entretenir a la clientela que s’esperava per pelar-se, i molts dels que ja estaven servits es quedaven a fer tertúlia fins entrada la vesprada.

Podem dir, sense embuts que, en Siset en el seva professió, fou una persona avançada al seu temps, d’aquells temps de  les  barberies clàssiques de poble; Ell, va fer el salt de barber a perruquer, i de ben segur si en comptes de ser a Bordils, hagués estat a Girona per exemple, hagués estat un dels pioners de la “nova perruqueria”.

Aquest salt qualitatiu el podem cercar en el fet que es va inscriure al Club Artístic de Girona, on sota el mestratge d’un mestre “coiffeur français“ Monsieur Codert de Perpinyà , que cada dilluns venia a Girona mostrar una nova tècnica de tallar els cabells: el tall a navalla, a un grup de joves barbers. Ell, i el seu llavors aprenent en Nanci Julià ,  van copsar ràpidament aquest nou i revolucionari mètode, la qual cosa va fer que molt del jovent de Bordils, i no sols de Bordils, els dissabtes i  diumenges al matí es concentressin  a l’establiment d’en Siset. Era un no parar.

Aquella barberia d’en Siset, amb estètica vintatge, en pot temps es va convertir en un espai de referència pels que volien millorar la seva imatge.

Ah, i a l’hora de treballar, sempre com un “dandy”, amb la seva camisa, corbata i la jaqueta blanca impol·luta, no com d’altres que et tallaven els cabells o t’afaitaven amb la mateixa indumentària que venien de l’hort Era tot,  un senyor barber!

 

XEVI JOU VIOLA

 

*Agraïr les aportacions fetes per en Venanci Julià i el seu nét en Lluís Subiranas Mitjà.

(1)Tràfic il·legal de productes de difícil accés en èpoques de racionament. Per extensió es podria dir “mercat negre”

(2)El burot era un funcionari municipal encarregat de cobrar els drets d’entrada de certs articles, normalment queviures, a l’entrada de pobles i ciutats.