LES BÒBILES

Al llarg de la història, el maó ha estat un element bàsic per a la construcció. Les filades de maó més antigues que coneixem són en els diferents jaciments arqueològics de Mesopotàmia.
Per parlar de bòbiles i rajolers, l’objecte d’aquest escrit, ens hem valgut de l’experiència i la bona memòria d’algunes persones que hi van treballar, com la dels germans Joan i Narcís Martí Alofre i la d’en Bartomeu Bernabé Sarrió que ens han proporcionat la informació necessària per poder fer-nos una idea de com era i en què consistia l’ofici de rajoler i de com ho van viure i patir i del testimoni de l’Angela Pratsevall Carreres que va viure al costat de la bòbila, i va observar el dia a dia d’aquesta sacrificada feina.

Del meu record i del de molta gent gran del poble, als anys 50 funcionaven dues bòbiles: La rajoleria de Can Dansa i la bòbila de l’Arpa, aquesta, a l’altre costat de la via (terme municipal de Juià).

Per sintetitzar en què consistia la feina dels rajolers, a grans trets, el procés d’elaboració era el següent: extreure la terra-argila dels camps dels voltants, garbellar-la; pastar-la per fer el fang; emmotllar; desemmotllar; deixar assecar parcialment les peces; enfornar; coure; deixar refredar el forn una vegada cuit el material; desenfornar; deixar refredar les peces; emmagatzemar l’obra acabada i tornar a enfornar.
Era una feina feixuga i físicament esgotadora.

Els rajolers, un cop encès el forn amb les feixines que els boscaters havien portat, no podien abandonar el foc ni de dia ni de nit mentre durava el procés de cocció. Em comenten que. “Durant els temps de cocció, els treballadors es feien el menjar sobre el mateix forn, aprofitant l’alta temperatura que prenia. Fins dos dies després d’apagar el foc, encara hi podien escalfar el “fato”.

Un cop el producte era acabat, eren uns altres els qui s’encarregaven del transport i de la distribució de les peces, però prèviament, ells, havien de carregar el material als carros o als camions.

La Bòbila de l’Arpa. A l’esquerra, les cases dels treballadors.

La bòbila de l’Arpa, era la major, tant per grandària i també pel nombre de personal que hi treballava. Aquesta bòbila, abans que en Narcís ”Siset” Arpa de Mollet la poses en funcionament, i això seria cap a la meitat dels anys 40 del segle passat, ja hi havia una petita rajoleria amb una producció artesanal molt baixa, la propietària n’era una tal Sra. Bartrina de Girona. També hi havia unes cases; una en deien a can Joan Mula, pel fet que en Joan Pratsevall tenia un mul femella i, a l’altre, hi vivia en Pitu Fina (Josep Cassú) que llavors va anar a viure a Cal Ros del Pla. Després de marxar-ne en Pitu, hi van venir dues famílies cordoveses per treballar a la bòbila.
Hi podíem diferenciar tres parts: 1) la bòbila pròpiament dita, 2) la terrera-bassa d’en Castelló i 3) les cases dels treballadors.
L’Arpa, en pocs anys, va anar ampliant i modernitzant aquella antiga rajoleria fins que va deixar de funcionar cap a finals dels anys 70/principis dels 80*
L’argila provenia de la terrera de la Costa que hi ha entre Sant Martívell i Juià. Els germans Follia, en Josep “Pitu Plata” i en Joaquim “Quim Plata”, carregaven al tombarell del seu pare la terra que havien remogut a picot i pala, amb una mitjana de transport de sis o set tombarells al dia; més tard també ho havia fet el Joan Martí, que ens explicava que quan tenia setze anys, hi havia dies que havien carregat cinc camions el matí i cinc la tarda, a un duro(5 pessetes). El camió era d’en Joaquim Sala de Celrà, primer un Barreiros i després amb un Pegaso (un dels primers que hi hagué a la província) amb remolc.

Aquesta terra de Sant Martí era, el que en deien: “terra blava”, volia dir que portava molta calç, cosa que feia que els rajols, quan eren cuits i els hi tiraves aigua, es “desmanegaven”; per això aquella terra “blava”, calia barrejar-la amb terra que extreien de la terrera del costat de la bòbila; era terra argilosa de poca qualitat; tanmateix, aquesta combinació resultava.

Un tractoret com aquest era el que feinejava a la terrera.

Més tard, l’Arpa va comprar un “tractor esquelet” per remoure la terra i després transportar-la a la bòbila. Aquest tractor era molt senzill, com de fireta i amb un remolc de quatre metres que quan estava carregat costava de dominar per aquell terra relliscós, això va provocar que hi hagués més d’un incident com el que va patir el mateix Arpa, que va bolcar i una cama li va quedar a sota provocant-li danys que li va costar molt de temps recuperar-se.
La terra, quan arribava , la bolcaven en una bassa de decantació i, un cop absorbida l’aigua, passava mitjançant un elevador a la Pastera o altrament dita “Amaçadora” que feia la barreja i, d’aquesta, la terra en sortia per una cinta transportadora per anar als Motlles, on un estri la tallava a mida. Llavors, amb carretons, els havien de posar a degudament apilades a l’Assecador, que era un cobert espaiós i molt ben ventilat, ja que no tenia parets laterals.
La fase següent era enfornar; amb carretons entraven l’obra per unes portelles i l’apilaven a dins la volta del forn en forma de castell de dòmino. Les pilones de rajols es posaven de manera que hi hagués espai entre cada piló, que l’anomenaven: fumat, perquè hi pogués passar bé el foc.

El forn era de tipus rotatori, amb foc que anava corrent i permetia un procés de cocció continua. Era de planta rectangular, composta per una gran galeria anular amb sostre de volta, dividida en càmeres i vàries boques(portelles) que tapaven una vegada l’havien omplert de material per coure. Aquest sistema permetia que el foc circulés de manera permanent durant tot el procés de cocció al llarg de cada un dels compartiments. D’aquesta manera, la cocció es desplaçava per la nau de forma seqüencial: mentre en una secció s’estava coent el material, en la següent, es començava a elevar la temperatura alhora que en l’anterior, el material ja cuit, començava a refredar permetent ser descarregat i omplert de nou. Així, s’evitaven canvis bruscos de temperatura, aconseguint una cocció gradual, homogènia i un funcionament del forn més econòmic a l’aprofitar al màxim la calor.

Edifici que aixoplugava el forn

Aquí, hi tenia una feina especial el fogoner que havia de calcular constantment la quantitat de foc, el qual controlava des d’unes obertures situades a la part de dalt del forn; si li donava molt de foc, quedava tot enganxat, era el que s’anomenaven “cagaferro” o “cagaferrat” i l’obra s’havia de llençar tota. El combustible eren les feixines que li donaven potència calorífica d’arrencada i un cop encès, només calia anar alimentant amb serradures o carbó, que tiraven des de les boques de dalt el forn.
Per treure l’obra cuita, com que encara estava molt calenta, per protegir-se les mans, com que llavors no hi havia  guants protectors, utilitzaven trossos de pneumàtics lligats a les mans. Desenfornaven, carregaven carretons i feien estives (pilons) preparats per carregar als carros i camions que venien a buscar l’obra acabada.
Per carregar els camions, normalment, ho feien quatre persones, dos a dalt i dos a baix, fent hores extres.

Sala de màquines de la bòbila

El client principal era l’empresa constructora Eurítmia de Girona que necessitava molt de material, ja que era l’època de la construcció massiva a la Costa Brava i també per altres projectes com els dels habitatges protegits, com per exemple Els Germans Sàbat** de Taialà o el barri de Sant Narcís de Girona.

ALGUNES FRASES que hem escollit i que ens faran entendre millor la duresa de les feines que havien de fer aquells soferts obrers per poder guanyar-se un sou.
• A la bòbila sortien, en terme mitjà, unes trenta mil peces diàries.
• Cada dia desenfornaven 7 o 8 forats del forn, ho feien amb carretons, i a la vegada s’havien de tornar a recarregar aquests forats buits amb més obra, fent fumats per a quan el foc tornés a arribar. Cada “fumat” eren de 200 300 peces. Cobraves de 12 a 14 pessetes per cadascun.

Interior del forn on es veu un “fumat” (pila de rajols)

• El torn mínim era de 12 hores diàries, de set del matí a les set de la tarda, dissabtes inclosos. Però moltes vegades havies de fer hores extres.
• Si treballaves a “preu fet” per tasca concreta, guanyaves 75 pessetes, si no, només en guanyaves 25.
• Els cordovesos que vivien a les cases de la bòbila, treballaven nit i dia i dormien molt poc, diuen que els aguantava el “mam” i unes tapetes de xoriço. Les seves dones els hi venien a portar el menjar i també els ajudaven a enfornar i desenfornar, ja que moltes vegades s’anava a “preu fet”.
• Una vegada l’obra estava a punt, eren els mateixos que treballàvem a la bòbila que havíem de carregar els camions.
• Hi feien: maonets, totxanes, jeros, massissos, teules…, només s’havia de canviar el tipus de motlle, segons el producte que volies fer.
• Els motlles de fusta, prèviament s’havien espolsat amb pols de cendra per evitar que el fang s’hi enganxés.• Hi havia treballat molta gent: en Pep Magí (Josep Juncà) era el fogoner titular; en Manolo Cobos i en Jiménez amb les seves dones, la Matilde i la Maria, que vivien a les casetes de la bòbila; eren cordovesos. En Chacón, en Joan Martí El Millonari, els germans Follia, en Joan Mula Pratsevall que vivia també a la casa gran de la bòbila i, a vegades, ajudava a fer algun torn quan li demanaven, en Bartomeu Bernabé…, també alguns joves de Mollet com en Miquel i en Lluís de can Gífre, d’entre alguns d’altres.
• L’amo, segons sembla, era molt exigent i tenia un caràcter fort que feia que sempre estava controlant per allà, fins a l’últim moment collant als treballadors, i quan volia anar a Barcelona, per exemple, aprofitava al màxim fins que el cap d’estació de Bordils l’avisava que el tren sortia de Flaçà , llavors ell pujava a la moto i a tot drap, anava a agafar-lo a Girona. Sempre corria molt.
• Al final, quan l’Ernest Ferran ho va comprar, ho va arrasar tot.

Xemeneia de la bòbila moments abans del seu enderroc

Es tractava d’una xemeneia de forma troncocònica amb talús poc accentuat que tenia una alçada d’uns 17 metres aproximadament i estava feta amb maons de terra cuita vermella. La part superior o sortida de fums estava rematada amb una coronació de doble reforç per evitar que s’esberlés a causes de les diferències de temperatura entre l’interior i l’exterior.

Aspecte de l’endorrocament de la bòbila de l’Arpa

L’altra, la rajoleria de CAN DANSA, treballava des dels anys 20, quan en Tomàs Batet i Sau la va posar en marxa i va funcionar fins a la Guerra del 1936-39. Per motius d’ideologia, el Tomàs va haver d’exiliar-se a França i la rajoleria va quedar aturada fins que el 1952, el fill d’en Tomàs, en Pere Batet Prats, va tornar de l’exili i la va tornar a engegar.
Tenia la terrera a tocar de la rajoleria, al costat de la Carretera de Palamós. Aquí hi treballaven, a part d’en Pere, un o dos treballadors de manera artesanal preparant els rajols manualment amb motlles. El forn només s’encenia quan s’havia preparat una quantitat de peces suficients per omplir-lo.A l’esquerra, l’edifici de la rajoleria de Can Dansa. Es poden veure els plataners de la Carretera de Palamós.

Cada dia solien produir una mitjana de 1000 a 1100 rajols.
L’activitat de la rajoleria va acabar el 1967, que es va convertir en una fàbrica de rotlles de canyissos per a tancaments i per aombrar. El març del 1984, a Can Dansa es va compaginar aquesta activitat amb la de fabricar glaçons i barres gel. El 2005, ambdues indústries van tancar definitivament.
En totes dues, la xemeneia era un altre element fonamental del forn que permetia, d’una banda, l’expulsió dels fums que es generaven i, d’altra, difonia per succió el corrent d’aire necessària per a la combustió.

NOTES:

* Sorprenentment, l’Ajuntament de Juià, en demanar-los veure la documentació que tenien en els seus arxius d’aquesta indústria del seu terme municipal, no ens van saber donar raó de res. Increïble. Per això no podem donar la data exacta de quan va deixar de funcionar i de quan es va enderrocar.

** El nom fa referència als tres germans gironins Josep Maria, Lluís i Carles Sàbat Arnau (fills de la vila de Celrà) enrolats a les files del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat de l’exèrcit nacional franquista; morts l’any 1937 a la batalla de Codo durant la Guerra Civil Espanyola.

(1) La diferència entre bòbila i forn-rajoleria, era que mentre a la primera la cuita es feia per sistema de rotació del foc, al segon el foc es feia per sota les piles d’obra i sempre en el mateix lloc.

XEVI JOU VIOLA