PRIMER TÍTOL  DE LA HISTÒRIA DEL  “BALONMANO” BORDILS

Aquest  19 de juny, farà cinquanta-un anys que l’entitat  que avui s’anomena Club Handbol Bordils, va conquerir el seu primer títol. Per tant ens remuntem al dissabte 19 de juny de 1971 que a 2/4 de vuit d’aquella vesprada, els dos equips que van arribar a la final de la “Copa Federación de Gerona”, el  Club Balonmano Bordils(equip de categoria provincial) i el Nuestra Señora de Montserrat de Sarrià de Ter(que militava en la 1ª Divisió Nacional). s’enfrontaven en el Pavelló Municipal d’Esports de la Devesa de Girona.

La crònica de la prèvia, publicada al Diario Los Sitios de Gerona,  feia un recordatori de que l’equip del Bordils havia eliminat en semifinals al Celrà, que acabava de proclamar-se campió de la lliga provincial i que el Bordils havia perdut el primer partit  de semis al camp celranenc per 11 a 7, però… que llavors a la pista de Bordils, fent el millor partit de la temporada, van guanyar al  Celrà, vigent campió provincial, per 15 a 8 i que en el primer període, ja el dominaven per un contundent 11 a 0. Per tant el global de  l’ eliminatòria era de 22 a 19.

En canvi glosava  que el N. S. Montserrat havia eliminat a l’OJE La Bisbal per un escandalós global de 48 a 24. I acabava dient:

• ¿Pronóstico? Favorable a los albicelestres de Sarrià de Ter.

 Però vet aquí que fer pronòstics sempre és relliscós i allò de “vendre la pell del llop abans de matar-lo” és una dita que el que va fer aquella crònica no la va posar en pràctica.

Bé, com us podeu imaginar, el dissabte el Pavelló Municipal de la Devesa de Girona estava a rebentar ja que moltíssims seguidors del Bordils, del Nª Sª de Montserrat (Sarrià), però a més de moltíssims amants del “balonmano” provincial, i òbviament amb la llotja plena dels components de la Federación Provincial de Balonmano de Gerona  i alguna que altra patum de l’època; ja que també es jugava la final juvenil entre el mateix Sarrià i el G.E. i E. G. Ambient de les millors ocasions.

Els de Bordils havíem fet una pancarta en la que es podia llegir: “Primer el  Celrà, i després… ” és a dir, com que no ho veiem del tot clar havíem tapat lo que venia al darrera que deia :”…un bon sopar”, així si guanyàvem, apoteòsic, i si perdíem , ho destapàvem i ben contents tots a sopar igualment amb l’equip.

El partit es va caracteritzar en els primers trenta minuts, per amb una evident igualtat, arribant al final del primer temps amb un 3 a 3 . Ambdues defenses van destacar molt i s’hi van fer amb,  diguem-ne, “intensitat”.

Però en el transcurs de la segona part, els sarrianencs van aconseguir posar-se al davant amb dos gols d’avantatge (5 a 3) , però llavors fou quan va sorgir la rauxa i les ganes del Bordils que, primer va anivellar el partit per passar, després, a dominar-lo completament. Aquests darrers minuts d’un joc de gran nivell(per l’època) en que el Bordils va fer embogir als seus nombrosos  seguidors, que no s’acabaven de creure allò que veien.

Van arbitrar  els col·legiats Srs. Serra i Bosch,  als equips que  van presentar les següents alineacions:

NªSª de MONTSERRAT : Rodríguez (Soler); Moratalla, Rodríguez II, Ibars, Ginesta (1 de penal), Rodríguez I (1), Villaplana, Pérez (1) i Mitjà (4)

Balonmano BORDILS: Lluís Estadella,Lluís Ventura (porters); Carlos Samsó (1), J.M. Mora, Eduard Mitjà,  Xevi Jou (2), Francisco Lora (4, un de penal), Martí Torras (1), Lluís Capdeferro, Joan Terradas, Carles Casademont i Joan Casas (2)

1- Joan Jaumà 2-Eduard Mitjà “Dardo” 3-Josep M. Mora 4-Joan Casas 5-Josep Mª Pujol(alcalde d’aleshores) 6-Martí Torras “El Ferrer” 7-Albert Ventura “Berto” 8-Lluís Estadella “En Mariano” 9-Joan Capdeferro “En Ferro“(entrenador) 10-Narcís Hospital “en Tal” 11- Xavier Jou “Xevi” 12- Carles Samsó 13- Lluís Capdeferro “En Ferro petit” 14- Lluís Ventura “En Sisó” 15 – Joan Terradas.

La crònica del diari de l’endemà destacava que els joves del Bordils van demostrar a la pista del Pavelló Municipal  la classe que porten dins seu, escombrant de la pista a un Montserrat que, malgrat als seus repetits esforços, no va poder decantar la victòria  al seu favor, la qual els nois del  Bordils  vana aconseguir merescudament, ja que durant tot el partit s’hi van esforçar amb força, entusiasme i unes ganes enormes, sense oblidar en cap moment, la defensa de la seva porteria i aprofitant l’oportunisme en els seus atacs.

Deia el cronista, que va ser un partit molt complet des del primer a l’últim minut de tots el bordilencs. Una actuació francament  esperançadora i que obria nous horitzons a aquest Bordils que, llançat per aquest títol de guanyador del “Trofeo Federación” el proper any de ben segur que competirà amb molts ànims  la Lliga Provincial, competició que aquella temporada havia fet un trist paper. Segueix recordant que l’equip bordilenc havia quedat penúltim en la classificació d’aquella temporada. I acabava pronosticant que, jugant d’aquella manera, el lloc d’aquell equip no podia ser els darrers llocs de la classificació, sinó que era en el  grup dels de dalt.

I rebla la crònica, que vam guanyar ni més ni menys que a un “Primera Divisió” que es va veure impotent per aguantar l’empenta del magnífic joc del Bordils , al que felicita des de aquesta crònica per l’èxit aconseguit.

XEVI JOU VIOLA

BORDILENCS (II)

EN VICENÇ de SOTA EL PONT

En Vicenç Gotarra i Muntanya que el vam conèixer com a resident del pont que la C-66 salva  la riera de Sant Martí, penso  que va ser fruit dels temps que li va tocar viure amb incrustacions de cobdícies familiars i el fet d’entrar sense adonar-te en una l’espiral vital  negativa en  la qual moltes persones entren i ja no en poden sortir.

Aquest home, llavors d’un quaranta anys i de complexió forta, i que ens feia tanta por a la mainada, no havia fet mai mal a ningú, era un bon jan i no el podem catalogar com a pidolaire, ja que demanava ben poc, ni com a rodamón ja que no anava d’un poble a l’altra, sinó que sempre que es movia era per la zona; potser m’atreviria a dir que era practicant de la subsistència (per les circumstàncies) amb certs comportaments que avui els anomenem “ecològics” i “sostenibles”.

De fet no en sabem gaires coses del seus orígens , ni de la seva joventut, l’únic cert és que va morir pel fet que un camió el va esclafar a prop del “seu” pont, el va esclafar un camió, pels voltants dels anys setanta.

Tot son rumors, fruit de les brames que la gent havia anat fent córrer, ara bé, sembla ser que tenia els seus orígens a Cassà de la Selva, i que havia tingut una vida riscosa, després que tingués molts problemes amb els seus propers pel tema de l’herència*, cosa que li va provocar molts mals de caps i judicis dels quals en va sortir escaldat; potser fruit d’aquestes renyines va entrar en una espiral que, segons la rum-rum , el va portar a tastar la presó per un intent d’assassinat, el manicomi,  i a allistar-se a La División Azul, fins que va aparèixer  com a inquilí del pont de la riera. Aquí també va patir maltractaments per part de la Guardia Civil, que li feia pagar els plats trencats de qualsevol robatori dels voltants.

Pont de la C-66 sobre la riera de Sant Martivell . La fletxa senyala l’ull del pont on va “viure” en Vicenç. Foto1987

En fi, el cas és que vivia, o  malvivia sota un ull del pont que tancava amb una tanca de feixos de canya i  de la manera més sostenible i ecològica possible, sense que ell en fos conscient. Els diners que tenia eren fruit de la venda de coves i cistells  de vímec , que ell mateix feia, llavors anava a Girona els dies de mercat a vendre’ls i a l’acabar,  aprofitava per recollir les deixalles de les parades dels pagesos;  o a vegades el recordo a la plaça del Poble, a l’hora de la sortida de missa oferint els seus productes. Sempre es desplaçava a peu i per carretejar  les seves coses, tenia un cotxet de criatura que estirava amb una corda.

Aquests diners, els amagava en un paller que hi  havia prop del pont. I vet aquí que un dia hi va anar a buscar-ne i…, els diners havien desaparegut; resulta que l’amo del paller havia anat a fer palla per les corts de casa seva i, com que no sabia que en Vicenç hi amagués els seus pistrincs tot va anar per la jaça del cavall. A carai, en Vicenç es va presentar a casa seva esverat i reclamant els seus bitllets; sort que , després de barrigar molta estona per la palla de la cort, els va trobar i l’home es va calmar.

Es produïa el menjar en un tros d’hort que tenia als marges de la riera. Expliquen que el seu sistema  d’adob era, cada dia anar a cagar en una planta diferent, això sí, sempre en una mata diferent, seguint un ordre. Complementava la seva alimentació amb farinetes resultants de moldre els ossos que li donaven els carnissers del poble i els portava a moldre al molí, després els barrejava amb  farina de blat de moro. D’oli? Diu que  en tenia un bidó ple, a resultes de anar a les escombraries de l’abocador de la resclosa de cal Peix, on recollia, a més d’altres coses, els envasos d’oli i els tombava en el seu bidó, i d’aquella mica que sempre queda en el cul de l’envàs, ell va fer bona aquella dita “De mica en mica s’omple la pica”. El seu rebost consistia en una sèrie de filferros que penjaven de la volta del pont, on penjava les coses que no volia que els animals se li mengessin. És en aquests filferros que en una riuada  del 1965, va quedar lligat per un peu i va estar a punt de que es negués sinó hagués estat per l’ajuda de la gent que passava , que després de molta estona el van poder treure quan  l’aigua ja li arribava a sota el nas.

Sempre que hi havia un  episodi de pluges fortes i la riera pujava molt, s’anava a refugiar a “Can Prats de la Riera”, on la família l’acollia i el deixava estar a la pallissa i li donaven quelcom per menjar.

En una altra ordre de coses, podem dir que va ser el primer “naturista” de la contrada, ja que els estius, en els seus dominis, sempre anava despullat.

Per acabar hi ha una anècdota que és que quan Carreteras del Estado va voler eixamplar el pont, es van veure obligats a fer-li una barraca provisional al costat mateix del pont, i això va ser possible pels drets que havia adquirit a l’haver estat voluntari de La División Azul.

En Vicenç fou un fill  de la misèria humana !

XEVI JOU VIOLA

 

 

 

*La seva germana, estava casada amb un advocat i com que en Vicenç era l’hereu, comenten les males llengües, que el volien fer passar per boig i així ells quedar-se tota  l’herència. La gent del mas Riera deien que moltes nits, potser per desfogar-se, cridava: –“M´ho han robat tot, m’ho  han pres tot, us mataré a tots