FESTA DE LA GERMANDAT DE BORDILS

A Bordils, com a tots els pobles, hi havia unes festes que se’ls donava una importància especial respecte a  d’altres, eren  d’aquelles que s’anomenaven “majors”. Doncs bé, ara al setembre, concretament el dia 26, a Bordils celebràvem, amb tota solemnitat, la Festa de la Germandat de Sant Cosme i Sant Damià en honor a aquests dos benefactors.

Però abans d’entrar en detalls d’aquesta agrupació, farem un xic d’introducció del per què n´hi havia a molts pobles d’arreu. Fins ben entrat al segle XX, la gran majoria de la gent vivien de conrear el camp, cuidar bestiar i aprofitar els diferents productes que la natura els pogués donar, ja ho feien per a ells mateixos o pel propietari que els hagués contractat(masovers). Degut a la gran dependència del sector primari, qualsevol contratemps podia afectar directament a la població, Tot això, va fer que els vilatans mantinguessin un alt grau de contacte i relació els uns amb els altres i que els veïns més poderosos sentissin la necessitat de ser solidaris amb els menys afortunats. Potser , salvant les distàncies,  podríem dir que es tractava d’una forma de Seguretat Social actual; però  potser , en aquest cas, allò de  la solidaritat era  un valor molt arrelat, ja que a part de l’ajuda econòmica, quan algú es posava malalt, els membres de l’associació es repartien les tasques per donar-li un cop de mà, en les feines del camp o de cuidar el bestiar, i fins i tot si n´hi havia algun que moria eren els companys els qui el vetllaven i el portaven al cementiri.

Fins a l’any 1945 en que l’aprovació del Fuero de los Españoles va representar l’inici d’una amplia relació d’assegurances socials que el 1963 es fonen en la Ley de Bases de la Seguridad Social, que va fer que en pocs anys aquestes associacions d’ajuda mútua, anessin desapareixent.

 I a Bordils, quan es va constituir?

Sembla ser i atenent-nos als estatuts que hem pogut trobar, fou el 4 d’abril del 1892, quan  per iniciativa dels senyors Manuel Nicolau, Jacint Codina(metge), Josep Grau i Albert Vidal van presentar els estatuts al Govern Civil de Girona, on foren aprovades. I pels motius abans dits, la Germandat de Bordils es va dissoldre a finals dels anys 60 del segle XX.

Segons deien els Estatuts:

Quins eren els objectius de la  Germandat? “El socors i auxili dels germans malalts i impossibilitats per treballar i al mateix temps festejar amb pompa als seus Sants Patrons: Sant Cosme i Sant Damià”.

Com estava organitzada? La direcció i govern anava a càrrec d’una Junta Directiva formada per: 1 President, 1 Vicepresident, 2 Vocals, 1 Tresorer, 1 Secretari i els anomenats “empleats”: 2 Clavaris*, 2 Visitadors de malalts**, i 2 “Andadores”***

 

*Clavaris: eren els encarregats de les finances i de portar el registre de socis de l’entitat.

**Andadores: els que portaven els encàrrecs i les notificacions.

***Visitadors de malalts: Havien de visitar els malalts, almenys 2 dies a la setmana i informar al President. Feien els torns entre tots els “germans” per anar a vetllar els malalts.

Portada del fulletó dels estatuts que regient la germandat del  1908

Qui en podia ser soci? Només en podien ser els homes amb una edat compresa entre els 16 i 40 anys, a més prèviament havies de presentar una certificació facultativa que declarés que gaudies de bona salut. Hi havia una quota d’ingrés de 5 pessetes i una quota mensual d’ 1 pesseta.

Quan es reunien? : Obligatòriament s’havien de convocar 2 Juntes Generals durant l’any. Una el primer diumenge de gener per elegir els càrrecs, i una segona el primer diumenge de juliol, per informar de l’estat  de l’Associació. L’assistència a aquestes reunions era obligatòria per a tots el socis. En cas de no anar-hi, havies de justificar-te o bé t’imposaven una multa de 50 cèntims.

Altres curiositats:

• La Vetlla( fer companyia a un malalt) començava a les deu de la nit i s’acabava a les quatre de la matinada. En cas de no poder-la fer, havies de buscar-te un substitut, o bé pagar sis rals a la família del malalt.
• En cas que algun germà s’allistés voluntàriament a l’exèrcit o a qualsevol cos armat, quedava exclòs de la Germandat.
• Els de més de 70 anys, quedaven exclosos del pagament de quota i de tot servei, sempre que portessin almenys deu anys cotitzant
• Quedaven exclosos d’ajuda els “germans” amb malalties venèries i sifilítiques o a discapacitats degudes a baralles o aldarulls. També en quedaven exclosos els que com deien textualment els estatuts: “Los que contraigan la embriagez por vicio”
• Les quatre categories d’ajuda que rebien els associats eren: 1a.) 2 pessetes si el mal t’obligava a estar al llit 2a.) 1pesseta amb 50 cèntims, al qui el mal no els obligués a estar al llit, però que l’impedís treballar 3a 1 pesseta als convalescents(només els primers 15 dies) i ) 0.75 cèntims als malalts crònics(malalties que passessin de dos mesos)
• Si estan de baixa es descobrien treballant, perdies el socors i sis mesos de suspensió dels teus drets. Si reincidien eres expulsat.
• Hi havia un barem de multes en cas d’alguna irregularitat o de no compliment del teu deure.

Dia de la festa: El dia de la festa, al matí, s’anava a buscar al President a casa seva en comitiva de tots els “germans” amb el pendó(estendard) al davant, el qual tenia l’honor de portar-lo el soci més antic i amb l’0rquestra amenitzant la marxa. Llavors amb la música de l’orquestra i en processó se l’acompanyava a l’església i es feia una missa d’ofici solemne, i es cantaven els goigs(1)

Al sortir , es feia el tradicional vermut a Can Sipi i sardanes a la Plaça: la tarda ball a la Pista Sau, era ball pels socis, però els que no ho eren havien de pagar entrada) Sembla ser que cap el final, el jovent s’hi apuntava per tenir el ball  gratis, ja que la quota per tot l’any era molt barata , i els hi sortia més a compte fer-se soci perquè  a més, podies beneficiar-te dels avantatges que podia oferir-te l’associació.

Goigs a lloar els Sants Metges publicats el 1962, amb lletra de Mn. Enric Bahí i música de  de Josep Cassú Serra. Dibuixos d’Antoni Varés.

Per què Sant Cosme i Sant Damià com  patrons?

Potser pel fet que eren metges i que guarien la gent de manera altruista, és a dir ho feien  sense cobrar res pels seus serveis, només els movia la compassió i la solidaritat. Potser una mica com un reflex del que pretenia la Germandat.

Aquest sants tenen una gran vinculació amb la medecina perquè eren metges i perquè,  segons la llegenda, van fer el primer trasplantament de la història, posant una cama sana d’un esclau negre que havia mort el dia anterior al sagristà de l’església de Roma que duia els noms dels sants, que es queixava d’un mal a la cama que li causava un dolor insuportable.

El miracle dels Sants Metges,  pintura de Jaume Huguet, 1460.

     Què en diu la llegenda(2) d’aquests dos sants? 

 

  Cosme i Damià eren dos germans bessons nascuts a finals del segle II dC en un petit poble de Aegea vora de la frontera actual entre Turquia i Síria.   . De família cristiana, per això foren perseguits i torturats en temps de Dioclesià(284-305) per no voler abjurar de la seva fe; però no els va ser fàcil als torturadors, ja que van haver de fer (hi ha vàries versions) varis intents;  segons les fonts foren lapidats, però les pedres retornaven contra els botxins, foren fuetejats, crucificats i assagetats (també les sagetes es giraren contra els soldats), o llençats al mar amb una pedra al coll, aconseguint surar-ne amb l’ajuda dels àngels i, finalment, cremats en un forn. La tradició més coneguda fa que, finalment, foren decapitats, juntament amb els seus deixebles

.
(1) goigs són composicions poètiques, de caràcter popular, que es canten a la Mare de Déu, a Crist o als sants. Es canten col·lectivament en el marc religiós d’una festa senyalada. La seva finalitat consisteix a donar gràcies pels béns rebuts, o bé coma pregària per demanar la salut física o espiritual de la comunitat.
(2) Coneixem , la vida d’aquests sants pel llibre “La llegenda daurada”, escrit pel frare dominic Jacques de la Voragine, a mitjans del segle XIII. És de suposar que la  biografia que va escriure aquest frare sigui una biografia llegendària, més que no pas històrica.                                                                         

                                                                                                                                                                                                             XEVI JOU i VIOLA                                                                                                                     

El nostre agraïment a l’Eduard Mitjà Sasanedas que ens ha proporcionat el fulletó dels Estatuts.

QUAN ELS PLATANERS CONTORNEJAVEN LA CARRETERA.

La Carretera C-66, aquesta exasperant calçada que travessa Bordils i Celrà, en els seus inicis fou un vial ombrejat on la gent hi anava a passejar.

La Carretera de Palamós a principis dels nays 50 (s.XX)

 Fou el 1856, durant el regnat de Isabel II, que malgrat de ser una monarca poc compromesa amb les obligacions del càrrec, amb un bagatge cultural ínfim i col·leccionista insaciable d’amants, va signar un reial decret que facilitava al construcció d’una nova xarxa viària. És en aquest context que és va construir la carretera de Girona a Palamós i l’ Estat va obligar, per decret, a plantar arbres(majoritàriament plàtans- Platanus x hispànica-) al costat de les carreteres amb un objectiu clar , ja que aquella ordenança acabava dient: “…con el doble objeto de proporcionar a los viajeros frescura y amanidad que tanto escasean en nuestras comarcas interiores.” . Altres fonts, defensen que la idea primerenca de plantar arbres als vorals dels camins “rals” era simplement per una qüestió tècnica per fixar el terreny; o que fou Napoleó que els va introduir quan va ocupar les nostres terres; ara bé el que està documentat és que en les vies romanes ja hi havia arbres que les vorejaven; tant se val.

Ara bé, pel que fos, l’Ajuntament de Bordils d’aquella època, és va negar a plantar-ne en el seu terme municipal; per això , inicialment els arbres començaven a l’indret del camí del Molí cap el Congost, i des de Can Tramuntana a la pujada de Mollet per l’altre. Però , al cap d’uns anys, per una altre decret del Govern, l’Ajuntament es va veure obligat a plantar-ne en el seu terme , per tant el tram que travessava l’actual Carretera de Palamós, una brigada de “peons caminers” de la zona, després de fer un forat de més d’un metre de fondària a pic i pala, van haver de plantar-los. I així fou que  amb els anys es convertiren en gegantins arbres d’uns vint metres d’alçada , amb un troc de uns tres metres de mitjana.

A més de la potent imatge estètica que proporcionaven,  l’època de del temps assolellat, la carretera era un lloc ideal per a poder-hi passejar tranquil·lament amunt i avall a l’ombra espessa d’aquells gegants ja que l’únic moviment consistia  en les anades i vingudes dels carros dels pagesos o algun traginer, pocs i comptats; tant era així que encara recordo que als anys 60(s .XX) durant la festa major, feien una ballada de sardanes al bell mig de la carretera i els pocs vehicles que hi circulaven havien d’esperar que la sardana acabés per a poder passa, no cal dir que la mainada hi jugava a futbol i que les parelles aprofitaven l’avinentesa que aquell indret els oferia, per allunyar-se una mica  del nucli i poder festejar sense ser supervisats.

Amb el pas dels anys, cada vegada circulaven més vehicles de motor i a més velocitat i més dimensionats; és quan comencen a sortir veus que els arbres eren un perill , ja que qualsevol badada derivava un xoc frontal, d’aquesta manera, començà un progressiu treball d’eliminació d’aquests arbres, però el cas és que ningú es va plantejar que moltes vegades aquests accidents eren fruit de la imperícia i la inexperiència d’alguns conductors, l’excés de velocitat, el mal estat de les carreteres i un perillosos utilitaris com l’anomenat “cotxe de les viudes”(Dauphine Gordini). Així que a finals dels anys 50 els arbres de la Carretera de Bordils foren talats.

1958. Es tallen tots els arbres de Carretera de Palamós

  Una vegada més, penso que ens vam equivocar, i no vam tenir la sensibilitat ni la intel·ligència de salvaguardar-los i restablir-los.

XEVI JOU i VIOLA