53- JOSEP M. PRIM GUYTÓ

Com ja hem fet en algun altre escrit del mes en que  hem volgut recuperar personatges que, d’alguna manera, han viscut o han tingut molta relació amb Bordils; aquest mes volem  presentar-vos el pintor Josep Maria Prim, fill de l’advocat Ignasi Prim de Balle de Can Prim de Bordils, el seu pare exercia a Barcelona, per això va nèixer allà, però ell,  des de molt jove va fer estades molt llargues  a la casa pairal de Bordils.

JOSEP MARIA PRIM i GUYTÓ (Barcelona, 1907 — Barcelona, 1973) .Pintor

Estudis primaris i el Batxiller els va fer a Girona, al Collell i a Olot, on se li va despertar la passió per el dibuix.  Mentre encara era estudiant, publica algun gravat en linòleum a “l’Autonomista”, diari del vespre de Girona Amb la intenció de dedicar-se a il·lustrador; va tornar a Barcelona i el 1924 va entrar a l’Ateneu Polytechnicum per estudiar xilografia i pintura. Allà va descobrir aquest art que des de llavors  seria la seva  fervent dedicació . Més tard va anar a dibuixar al Cercle Artístic.

El 1929 va fer la seva primera exposició a la Sala que tenia el marxant Joan Merlí, a Galeries Laietanes, el 1931 ja exposa a la Sala Parés, fet que repetirà en anys successius(1932, 1936, 1941, 1972,1974-pòstuma-). Altres exposicions són: a la Sala Vinçon(1944-49), Sala Gaspar(1950, 57 i 58), Sala de Art Modern(1964), a Cadaqués(1971), Sala Cisne de Madrid(1973).

A l’any 1940, amb en Serrano Pruna, Comelerán i Mercè Llimona, va començar a col·laborar amb el setmanari “Destino” amb qui  sempre mantindrà contacte. Aquí fou on va conèixer el Josep Pla i li va permetre fer estades a Calella de Palafrugell que en quedà enamorat, d’aquí els nombrosos quadres amb el paisatge mediterrani d’aquests població. És a dir, tema marítim, els paisatges costaners i els velers.

El 1944 contrau matrimoni i se’n va viure a Cadaqués on tindrà contactes amb Salvador Dalí i altres pintors de l’època que pul·lulaven per Cadaqués.

L’any 1965 rep el premi d’honor de la primera edició del Concurs Nacional de Pintura “El Deporte en la Bellas Artes”.

L’obra pictòrica de JM Prim va tenir també una vessant muralista, la mostra de la qual va ser la pintura de la cúpula  l’església de Camallera l’any 1950. Així mateix, va fer les pintures de l’Altar dels Dolors de l’església de Cassà de la Selva. A l’església de Sant Esteve de Bordils, també deixà la seva petjada, una pintura mural al sostre de la pila baptismal  que hi havia a l’entrada a de l’església, avui tapada, ja que en les obres de restauració dels anys 80, no se sap per quin motiu, es va emparedar. Se suposa que la pintura encara hi és. (També a l’altar del Roser, hi ha dos quadres seus , pintats sobre vidre)

Pintura de la pila baptismal de l’església de Bordils(avui tapada)

També en els anys 50 va pintar grans plafons per a dos hotels de Barcelona, l’Hotel Majestic al Passeig de Gràcia i l’Hotel Manila a la Rambla, aquest segon amb temes antillans. Amb la reconstrucció posterior d’ambdós hotels, les pintures van desaparèixer.

Com a il·lustrador, va excel·lir. Com ja hem dit havia començat amb “l’Autonomista” i amb la seva col·laboració amb la revista “Destino”  Va continuar fent il·lustracions per textos diversos de diversos autors, especialment per els de C.J. Cela, per Ana M. Matute, A.  Cunqueiro, Ortega i Gasset, J. Leonard, H.de Balzac, A. Chejov i  Miguel Delibes.

El 1948, en una trobada a casa d’en Josep Pla al Canadell de Calella amb en Néstor Luján i en Xavier Montsalvatge, juntament amb tres pescadors cantaires de les tavernes de l’època, per intentar perpetuar les havaneres, que en aquells anys es temia la seva desaparició, van proposar l’edició d’un recull d’aquelles cançons “Álbum de Habaneras”on ell hi va dibuixar les il.lustracions. Arrel d’aquesta publicació, diuen que les havaneres van agafar embranzida i per això avui gaudeixen de bona salut.

Il.lustracio de “Album de Habaneras”

Durant una època va exercir  de dibuixant taurí.

Per acabar podem dir que  era un home de temperament artístic, que les seves obres tenen profunditat i intensitat i estan executades dins d’una tècnica sense vacil·lacions , agradable i molt personal.

Afermà la seva reputació com a pintor i es caracteritzà per una visió fugaç i lleugera del paisatge i més sovint de la marina; hom ha relacionat el seu estil amb el fauvisme d’en Raoul Dufy.

Recordar que el seu nom el podem trobar en dos carrers , un a Calella de Palafrugell, darrera el Canadell i l’altre al Cadaqués, prop d’altres  noms de carrer que porten noms de pintors com Pintor Joan Ponç, Pablo Ruíz Picasso, Pintor Matilla, o de l’escriptor Josep Pla.

 

           BMD

 

 

52- LA BARCA

LA BARCA

Des de la prehistòria l’home se les ha empescat per poder passar a l’altra riba d’un curs d’aigua, primer a dalt d’un tronc d’arbre, i més tard amb les barques de pas. Al llarg  del Ter n’hi ha hagut moltes que durant de molts anys han fet un gran servei: amb un curt  trajecte  fluvial, evitaven anar a fer una marrada important, ja que els ponts i passeres no eren molt abundants en aquells temps.

La barca”  de Bordils, no en fou l’excepció, i permetia fer més curt el trajecte entre Bordils i Cervià  de Ter. Era l’única alternativa; si no havies d’anar a travessar el riu pel pont del tren de Sant Jordi o el de Sarrià de Ter.

No tenim notícia de quan es va posar en funcionament per primera vegada; però podem dir  que en el primer terç del segle XX ja existia.

Del nostre record,  eL pare d’en Miquel Pou “Miquelet “, que es deia Jaume Pou, ja el coneixien com en “Met barquer“,  ja ho feia abans de la guerra civil, al ser cridat per anar al front, el va substituir en “Rigau de Cervià”. En  acabar la guerra ho va tornar a agafar en Jaume Pou en “Met barquer” fins que ho va cedir a n’en  Martí Martí “Martí de ca l’Estevenet” que ho feu amb l’ajuda dels seus fills, el següent fou el que aleshores tothom coneixia com “El Cabrer”, un home molt pobre i la tenia com a mitjà per a poder fer alguns diners extra, ja que només posseïa un ramat de cabres;  fins al darrer barquer bordilenc que  fou en Camil  Quer ”En Camilu de can Floris” que també fou el darrer agutzil que feia els pregons (“les crides”) a toc de trompeta, i estem parlant de mitjans de la dècada dels 60.

L’indret on estava situada la barca el  podem situar a uns 100-200 metres a l’esquerra d’on desaigua el “Torrent” de Palagret. Per accedir-hi hi havia un corriol a la mota del torrent,  que sortia de darrere El Casal, òbviament era el camí més recte per anar a Cervià.

Les barques solien  tenir una eslora (de proa a popa), d’entre cinc a sis metres i una amplada, al centre , d’un metre i mig. No tenia quilla i el seu fons era completament planer. A l’interior hi havia dues o tres bancades com a seients. La propulsió la produïa el barquer agafant-se d’un cable tensat que anava d’un costat a l’altre del riu. Per assegurar l’embarcació  en cas de molt corrent , hi havia una cadena que anava lligada  al cable per garantir  que no se l’emportés en el cas que per qualsevol circumstància el barquer deixés anar-se’ del  cable propulsor. Per evitar que algú la fes servir d’estranquis, quan marxava el barquer, s’afluixava el cable i el matí el tornava a tensar a més de fermar-la amb un cadenat.

Transportaven persones, vehicles, animals i tota classe d’embalums que calgués. El barquer tenia una barraca per aixoplugar-se i passar les moltes estones que no venia cap client, moments que es dedicava a pescar, a fer treballs de poda i , sobretot,  moltes becaines, a més de passar molta fred durant els glaçats hiverns, i si no era allà, la gent el cridava: –Barquer , que te s’ha girat feina! . Ara bé, hi havia moments o diades que se’ls girava molta feina, per exemple a primera hora del que havia de travessar les dones que anaven a treballar a la fàbrica de can Baró de Cervià , o els diumenges o durant les  festes dels pobles on el trànsit de jovent era intens, o quan hi havia partit de futbol  de la màxima rivalitat entre el Cervià i el Bordils, s’havia d’estar preparat per passar  de pressa als aficionats del Bordils, que en més d’una ocasió per incidents ocorreguts durant el partit, havien de marxar de pressa, per si  els ”holigans” cervianencs venien a acomiadar-los  a cops de roc.

Un altre dia molt concorregut era el dia del Ram, que hi venia molta gent per travessar i poder anar a buscar el tortell o quan era l’Aplec dels Àngels molta gent de Cervià hi anava i aquell dia el barquer tenia molta feina, el matí quan hi anaven i la tarda quan tornaven. També els diumenges molts joves de Bordils anaven a ballar a Cervià, o al revés.

Un dels clients habituals era un negociant de bestiar de Cervià, conegut com en “Joan Vaques” que contínuament hi havia  per passar vedells que comprava o venia . Sembla  que alguna bèstia més gran ,com era  el toro semental de “Ca l’Estevanet”, quan havia d’anar a l’altre costat de riu a fer la seva “feina” de “muntar” vaques, abans de pujar a la barca li havien de tapar els ulls perquè no s’esverés. També es transportaven  cavalls, porcs,…i  expliquen que més d’una bèstia havia caigut per la borda a mig viatge amb tota la murga que representava el seu rescat. Òbviament transportaven bicicletes i motos.

La tarifa va anar canviant al llarg del temps, però als anys 40, era de 50 cèntims de pesseta, després al final  s’havia pujat a 1 pesseta; això era preu per persona, la bicicleta no pagava, ara bé, el preu s’incrementava en el cas d’un animal , i com més gran , més car era. Els que no pagaven eren les partides de maquis que solien passar ja entrada de fosc, el guia avisava al barquer que aquell dia estigués preparat i que no se li acudís dir res a ningú, i menys a la Guardia Civil, que de tant en tant  feia guàrdia amagats prop del pas de  la barca, però no es té constància que mai n’agafessin cap;  sembla  que abans que es fes fosc, la parella de civils ja marxaven, no fos cas que s’haguessin d’enfrontar amb els maquis. Alguns barquers, es  feien un sobresou pescant anguiles, o barbs a les estones lliures i les peces obtingudes les guardaven en una gàbia a dins de l’aigua,  la gent venia a comprar o bé molts  ja els tenia encarregats prèviament

Els diumenges, sobretot tot  durant el bon temps, la gent hi anava a fer la berenada, a pescar,  o en temps de calor a banyar-se, en aquells anys la gent no podia anar fàcilment a banyar-se al mar. Com que era un lloc de trobada, el  barquer ho aprofitava venen gasoses i taronjades que tenia en fresc a dins de l’aigua del riu..

Era habitual anar en aquest indret a fer “peixetades” com la que es feia darrer dia de la Festa Major de Bordils;  de bon matí, els homes anaven a parar les enfiles*i amb els peixos capturats, feien una gran fregida en una paella gegant i tothom en podia menjar. D’altres, en feien més sovint, com un conegut personatge de Bordils que  tot sovint hi anava amb la seva colla tots a dalt de  la tartana i  amb el sargento de la Guardia Civil de convidat, paraven les enfiles, fregien el peix i després, ben avinats, tiraven trets a tort i a dret amb el subfusell del sargento. El mateix sargento que esbandia  els gitanos que de tant en tant paraven  als paratges propers amb els seus carruatges,  ja que hi venien a fer casaments i altres festes del seu folklore, però quan, els pagesos cansats de què els hi robessin el blat de moro i els cacauets, els denunciaven, aquest senyor anava allà amb uns quants “números”, els hi fotien un reguitzell de bastonades i en  portava uns quants al “cuartelillo” on feia rapar  el cap d’alguna dona  i els homes s’emportaven unes bastonades de propina.

Algunes vegades les riuades s’havien emportat la barca i no sempre la trobaven , per exemple amb la riuada de l’any 40 la van trobar encallada a Flaçà, però el 1942 la força de l’aigua la va estavellar.  En cas de trobar-la riu avall,  l’havien de portar riu amunt a contracorrent, impulsant-la amb perxes. També es podien trobar sorpreses emprenyadores com era que el matí quan anaven a començar la jornada, trobaven la barca a l’altra riba, ja que algú els hi havia trencat el cadenat i l’havia utilitzat d’estranquis.

 

En fi, podríem anar explicant moltes més anècdotes de barques i dels barquers, però acabarem dient que, la barca va permetre  “agermanar” les dues margeneres del riu i els habitants d’un costat i l’altre.

XEVI JOU VIOLA

*enfila: Era una xarxa d’una llargada considerable que es posava de costat a costat de la corrent del riu.

 

51- BORDILENCS (III): JACINT CODINA

JACINT CODINA MASSOT(Girona 1855-Bordils 1932)

Si el mes passat parlàvem de la Germandat de Bordils, avui parlarem d’un personatge polifacètic i que va treballar molt per fer créixer el teixit social de l’època. Parlo d’en Jacint Codina; per això aquest mes hem recuperat un escrit de l’escriptor i periodista Xavier Carmaniu que ens fa un esboç del metge i l’activista social.

Feia pocs dies que en Jacint s’havia instal·lat al poble i tot just anava fent coneixença amb el veïnat. De totes maneres, pel seu tarannà, de seguida va tenir amistat amb algun dels homes de la localitat, que eren catalanistes de pedra picada.

Jacint Codina Massot va néixer el 28 de maig de 1855 a Girona, on el seu pare, un capità d’infanteria originari de Barcelona, havia estat destinat. Després de fer els estudis inicials, va cursar el batxillerat especialitzat en ciències que oferia la Universitat Lliure de Girona. Aquest establiment docent s’havia fundat aprofitant el nou context polític sorgit del Sexenni Revolucionari el 1868, però el 1874 va ser clausurat per les pressions de la Universitat de Barcelona, que la veia com una competidora. En conseqüència, molts estudiants de terres gironines van haver de marxar a la capital per continuar els seus estudis superiors. També va ser el cas del nostre protagonista, que va fer la carrera de medicina. Es va llicenciar el 1881, quan tenia vint-i-sis anys.

Aleshores va iniciar la seva trajectòria professional a la Cellera de Ter, però al cap de poc temps va traslladar-se a Bordils, d’on ja no es mouria mai més. El doctor Jacint Codina es va implicar en la vida política local i nacional. Va ser militant de la Unió Catalanista i va participar com a delegat a les assemblees generals dels anys 1897, 1901 i 1904. A més, va ser un dels fundadors de l’Agrupació Catalanista de Bordils i, segons informacions publicades a la premsa de l’època, va ser el secretari de la primera junta directiva de l’entitat, que es va constituir el desembre de 1898. La formació va començar amb quaranta afiliats presidits per Ignasi Prim de Balle, i va iniciar la seva activitat pública de manera oficial el primer dia de l’any 1899.

El 1906, Jacint Codina Massot també va ser un dels assistents al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat al Palau de les Belles Arts de Barcelona entre el 13 i el 17 d’octubre; i que esdevingué un acte d’afirmació de la importància de la nostra llengua com a eina apta per tots els aspectes de la vida, des del domèstic fins a la literatura i la ciència.

Dibuix  de l’esborrany el que seria el seu llibre de poesies (1889)

Com a metge, segons expliquen alguns estudiosos, es va especialitzar en l’estudi de la botànica local amb la finalitat d’utilitzar-la per elaborar preparats per ajudar als seus pacients. Sembla, a més, que tenia un remarcable herbari on hauria reunit exemplars de la major part de les plantes presents a l’entorn de Bordils i la zona del Gironès. Alguns autors afirmen que va publicar alguns textos sobre aquesta disciplina, però no s’han aconseguit localitzar a l’hora d’escriure aquest article. També va escriure molta poesia a més de ser un excel·lent dibuixant.

Jacint Codina Massot va morir a Bordils el 1932, quan tenia setanta-set anys.

                                                                Xavier Carmaniu Mainadé

                                                                 -Historiador i  periodista-