LA CREU DE BORDILS

La Creu de Bordils, després de restar durant molt de temps com a creu perduda, ha pogut ser localitzada al cementiri de la mateixa població en el panteó de la família Prim.

Originàriament aquesta creu, datada del 1572, estava col·locada sobre una mènsula clavada al xamfrà entre el carrer Ample i el carrer de la Creu, de la qual se’n conserven diverses fotografies. Gràcies a les imatges podem apreciar que la mènsula tenia a l’extrem un capitell corinti del qual en sobresortia la creu d’estil gotitzant amb la Verge Maria i el nen Jesús suportats per un bonic amoret, i a l’altra banda, un Crist Crucificat. Sota la creu s’hi pot observar un òval amb l’inscripció «ASTE/VA RIBA/S ME A FE/TA A L’ANY 15/72 QUI». Al cantó de la Verge també hi havia un escut.

Podem suposar que la creu fou feta pels mateixos picapedrers que van realitzar l’Església de Sant Esteve del poble, ja que fou edificada durant la segona meitat del segle XVI. En una llinda de la porta s’hi pot observar una inscripció segons la qual l’església fou començada el 1561.

No obstant això, durant la Guerra Civil la creu fou destruïda. Les fonts orals del poble expliquen que el Comitè del Pont Major la va tirar a terra i va amenaçar de mort a tothom qui la toqués. Però sembla ser que a la nit algú la va recollir i la va amagar. Fins ara s’havia cregut que la creu se l’havien emportat a Peralada i d’allà se n’havia perdut el rastre, però gràcies a una fotografia trobada al Museu d’Arqueologia de Catalunya a la secció de Girona datada del 1969 es va poder saber que la creu havia estat guardada per la família Prim del mateix poble de Bordils. Aquesta creu, a finals del segle XX es va col·locar en el panteó que la família té al poble.

Gràcies també a l’ajuda dels veïns del poble s’ha pogut localitzar la mènsula, que es troba parcialment conservada en una casa particular, ja que no fou destruïda, i només quan es va haver d’eixamplar el carrer de la Creu es va desmuntar de la façana i es va guardar.

La creu actualment consta de tres parts, un fust circular, el capitell i la mateixa creu. Té els braços amb acabaments flordelisats, i decorats amb uns motius vegetals que li donen un caràcter d’obra ben treballada i de bona factura. Tal i com hem dit abans, a l’anvers hi ha la crucifixió. Però podem observar com la cara del Crist fou destruïda durant el seu enderrocament i actualment ha estat restaurada, d’aquí la diferència d’estils entre l’obra original i l’actual. El mateix passa amb l’anvers, ja que la Verge té la cara malmesa, i en aquest cas no ha estat restaurada, però val la pena destacar els plecs dels ropatges i la bona factura de la imatge tot i el seu mal estat de conservació actual. El nen Jesús presenta unes dimensions una mica desproporcionades, i també té parts malmeses i restaurades.

Novament comparant les imatges, podem observar com la creu tenia un nimbe crucífer que l’envoltava, però en les imatges de V. Fargonoli anteriors a la Guerra Civil, es pot observar com aquesta bonica decoració tardogòtica ja havia estat malmesa i només se’n poden apreciar les petites volutes que en queden a l’actualitat.

Pitu Pujol

I …SI HAGUESIN TROBAT PETROLI ?

  Durant una pila d’anys, “DESTINO” va ser el setmanari editat en castellà per excel·lència. Fundada a Burgos per catalans addictes al general Franco, va servir com a òrgan  d’expressió per a la intel·lectualitat feixista catalana refugiada a zona franquista durant la  Guerra Civil.

  Més tard, sota la direcció de Néstor Luján (1957-1969), “Destino” es va distancià del  franquisme tant com pogué i esdevingué-dins les circumstàncies del moment- un referent liberal, tímidament catalanista i partidari d’una restauració de la monarquia borbònica.

   Clausurada pel ministre Fraga Iribarne el 1967, al tornar sortir va anar aixecant el cap fins que el 1975, Jordi Pujol comprar la revista i n’encarregà la direcció a Baltasar Porcel, i més tard a Josep Pernau. Entrà en decadència i tancà el 1980, tot i que el 1985 hi hagué un intent de revifar-la, però no va reeixir.

  Bé potser us preguntareu, per què us faig aquest resum de la publicació? O quina relació té amb Bordils?  Doncs ben poca, però en el n. 754 del març de 1952, hi sortí publicada una fotografia de Bordils. On? En un article que signava  Arturo Llopis; i ara us comento de que anava.

Segons ens explica, en aquells anys es deia que per la comarca hi havia moltes  possibilitats d’obtenir petroli del subsòl.

  Aleshores, hi va haver una Empresa que va sol·licitar els permisos  per a fer prospeccions  en un perímetre d’uns 413 quilòmetres quadrats d’extensió, que abraçava molts termes municipals de l’Empordà, El Gironès i del Pla de l’Estany, d’entre ells el terme de Bordils.

  L’epicentre d’aquesta febre petrolífera, fou la zona de La Bisbal, per ser el lloc –segons els exploradors de l’Empresa concessionària- on es trobaven els hidrocarburs a menys profunditat.

 Així que el gener de 1952, es va començar a fer prospeccions en un camp a pocs quilòmetres de La Bisbal. I, fou  tanta l’expectació que va aixecar, que els diumenges era una corrua per anar a veure  “el petroli”, que li deien. Ara bé, aquest interès va durar poc, ja que no hi havia res d’espectacular i era avorrit ja que era simplement una torre metàl·lica estàtica; a més, quan l’Empresa la  va fer tancar amb una paret de totxanes al seu voltant, llavors  ho era encara més.

 Més tard, LluÍs Solé Sabarí, catedràtic de Geologia de la Universitat de Barcelona, va parlar de l’escepticisme en poder trobar petroli per aquesta zona, amb un informe que deia: “ Por  de pronto aseguraba que en dicha zona no hay más que Paleozoico metamórfico, impropio para subministrar petróleo  y Ecoceno, cuyo espesor es poco adecuado para esta classe de yacimientos. Además, por si fuera poco, la zona señalada se extiende a lo largo de la gran zona de fractura que separa el mazizo de la Gavarras y la llanura del Ampurdán que està completamente acribillada de fractures,y por consiguiente , en condiciones pr.acticamente impossibles de almacenamiento. Prueba de ello es la immediata presencia de los volcanes apagados de Corsá y otras localidades pròximes, cuya vecindad tan mal se compaginan con la existència de petróleo”.

  I així fou com es va anar deixant que s’esfumés el somni de convertir el nostre paisatge en camps plens de torres de perforació, cosa que hauria canviat radicalment, no solament el nostre paisatge, sinó la nostra manera de viure i d’entendre el món.

Bé, la petita referència que fa de Bordils en l’article és una fotografia il·lustrativa, agafada des de la Carretera, a l’alçada  on avui hi ha la Cooperativa de Girona Fruits, amb un peu de foto que ens defineix com un poble “simpàtic de l’Empordà” . Potser havia parlat amb en Josep Pla, que també va treballar per la revista durant molts anys de la revista, que li va dir aquella seva opinió, que : “L’Empordà geogràfic acaba al Congost, que és fins on arriben les tramuntanades”, per això érem un poble simpàtic de l’Empordà.

Xevi Jou Viola (BMD)