39- RIVALITAT POBLE/CARRETERA (I)

RIVALITAT POBLE – CARRETERA, (D.O. de Bordils)-

1º part

Històricament i urbanísticament parlant, Bordils té dos  nuclis que fins no fa pas gaires anys, estaven molt diferenciats. El Poble i La Carretera. Dins la personalitat pròpia de cada nucli, la rivalitat sempre ha existit, fins fa poc en que el canvi de demografia  l’ha diluït.

  Mentre  el Poble, nucli antic de Bordils al voltant de l’església i els petits nuclis que l’envolten (barri Bech , les Hortes) va restar poc  inalterat durant segles; en canvi el nucli de la Carretera, que fins a la segona meitat del segle XIX, havia estat un  llogaret insignificant,  motivat per  la construcció de la carretera nova de Girona a Palamós, de la construcció de la via fèrria del tren “Gran” Barcelona-Portbou i la del  tren “Petit” de Girona a Palamós, va experimentar un gran creixement i un desenvolupament econòmic important.

 

Potser caldria cercar en aquest fet, el punt de partida de la rivalitat Poble vs. Carretera, que va durar pràcticament fins els anys 70 del segle XX. És a dir, un nucli que s’havia estancat  i un altre que havia progressat i amb totes les vies de comunicació al seu abast, cosa que va fer que l’activitat comercial fos més creixent.

   No era una divisió d’ideari polític; òbviament, com a pertot, hi havia gent de dretes(els rics) i gent d’esquerres(pobres). Potser sí que podríem trobar alguna reminiscència en que, al Poble hi havia algunes cases de “senyors” o altrament dit cacics i també alguns clans familiars amb força influència en la gent a l’hora de fer alguna cosa. Això es va incrementar després de la Guerra, ja que la majoria d’aquestes estaments foren addictes al règim. Per tant podríem dir que el Poble, sempre ha estat més conservador que la Carretera, en termes generals. I Bordils, encara si analitzéssim a fons, fins i tot podríem trobar algun pòsit en l’actualitat, que fa que Bordils sigui un poble “conservador” i tancat en certs àmbits, sobretot per la gent que ha vingut de fora.

 Als anys 30, quan començà a haver-hi algun esport com el futbol i una mica més tard , el basquetbol i el “balonmano”, tampoc va ser una competència  esportiva, ja que els equips estaven formats per gent d’ambdós nuclis; però sí que va ser , diguem-ne, una pugna cultural i de lleure  en que les entitats sorgides per organitzar-les, “L’Ateneo Bordilense” amb seu al Bar Cinto de la Carretera i, al Poble  primer “La Murga” i després “La Sociedad Recreativa Bordilense” amb seu a Cal Tet, que a més de botiga de queviures, bodega, magatzem de gra,… tenia una sala de teatre al pis de dalt, així com un bar. Val a dir, que tot i ser del Poble ambdues, també van tenir una certa rivalitat entre elles.

 Les associacions se les fotien per veure qui la feia més grossa.

  Val a dir que, ja des de petits, la mainada ja tenia molt clar el que això significava; per això sempre hi va haver baralles i cops de roc dels uns contra els altres. L’únic lloc on hi havia una treva era a l’escola, per anar a les funcions litúrgiques  festives i a la Pista Vella, que podríem dir que marcava la frontera entre el Poble i la Carretera. La mateixa quitxalla s’organitzava partits de futbol entre ambdós nuclis on la rivalitat Barça- Madrid, quedava petita. Guanyar aquests partits era vital per a poder collonar durant dies als perdedors, fent ostentació del teu origen.

Bordils, sempre havia estat un poble on hi havia hagut alguna agrupació que feien comèdia , com li deien abans a les representacions de teatre. A  principis del segle XX ja hi havia  el grup anomenat “La Penya del Càntir”, que actuaven al local anomenat La Murga, darrera de la casa que coneixem com a Can Berto o a Can Viader que no era més que un magatzem gran que havien habilitat per fer-hi teatre. Aquest local, abans que un foc el destruís, també havia acollit sessions de ball i les primeres projeccions de cinema de Bordils. Més tard hi hagué  petites representacions teatrals de joves sota la direcció del mossèn del poble. Cap a mitjans dels anys 40, es va formar un nou grup de nois i noies amb el nom de l’Art Bordilenc. Doncs bé, no hi havia cap problema per formar-ne part, tant si eres de la Carretera o del Poble, però sí que les societats  volien que les representacions les fessin en els seus locals, a Cal Tet els del Poble i a Can Cinto i a Can Plata els de la Carretera.

  El mateix passava amb el ball de les festes assenyalades, cadascú programava la seva programació intentant fer-la més lluïda que els altres.

Durant molts anys, per la Festa Major , hi havia dues festes paral·leles:  la  de la Carretera amb ball a l’envelat de La Pista Sau i la del Poble on també muntaven el seu, normalment a la Plaça. Competien a veure qui portava les millors orquestres i les artistes de varietés més de moda;  a veure quin envelat era el més majestuós;  en fi era una competència ferotge.

(En el proper escrit explicarem, entre d’altres, algunes anècdotes com  les bretolades que es van intercanviar en alguna Festa Major)

XEVI JOU VIOLA

• Collonar:  és complaure’s a prendre el pèl.