La llegenda que a continuació podeu llegir, va ser estrenada durant la Festa Major del 2015 amb motiu de l’activitat que vam titular : Llegendes de Bordils, que si no són veritat són ben trobades”.

Fotografia de l’imatge que presideix la portalada de l’església de Bordils feta el 1992

L’HOME DE PEDRA

Temps era temps hi havia un matrimoni que no tenia fills. Ja duien un munt d’anys que el seu desig no s’acomplia. El matrimoni tenia molts doblers, era ric. Però per sort, els diners no ho poden tot. Anava passant el temps i els feia por de perdre els ànims i les forces per a poder pujar un fill –o filla, vés a saber! Tenien por de perdre les ganes de jugar i d’acompanyar l’infant a créixer entre vinyes i camps. Amb el temps, s’acaben les forces per poder canviar bolquers, passar nits en blanc, escoltar plors i perquès… Estaven amoïnats, desesperats, tristos i angoixats.

Però vet aquí que per aquelles dates, els vilatans de Bordils tenien un gran projecte que aplegava a tot el poble: estaven fent una església nova. Els veïns i veïnes tallaven la pedra a les pedreres de la muntanya de Montjuïc i les transportaven amb carros  fins aquí, on els picapedres d’ofici les donaven forma. I així treballant de sol a sol veien com l’església s’anava fent més alta i més gran. En aquesta tasca hi treballaven petits i grans.

Vet aquí que un dia d’aquests, mentre el matrimoni ajudava en aquesta tasca, l’home , que era mestre d’obres, van fer una petició. Si Déu els volgués donar un fill, hereu o pubilla, més igual, jo pagaria les despeses de construcció d’un campanar que s’aixequés altiu i majestuós per damunt de les cases de la Vila i que es veiés des de les poblacions veïnes.

No passà gaire temps que la muller començà a tenir una gran panxa: esperava un infant, quina il•lusió tan gran! El marit tingué cura de la muller i li portava dolços, xocolata, ametllats i tots aquells antulls que li plaïen. De mica en mica veieren que aquella panxa era més grossa del normal i en el seu interior hi començava a haver-hi força guirigall i és que… no tindrien un fill, no: n’estaven esperant dos!

El matrimoni, ara ja pares, tingueren una bessonada. Cofois, contents i satisfets compliren la seva promesa en agraïment de la seva bessonada.  I diuen que  l’endemà de la consagració de l’església aparegué el bust de pedra del benefactor al pòrtic i si busqueu bé en algun racó de la portalada, també hi trobareu esculpits els dos bessons

I si això no és veritat, així ens ho han contat.

Adaptació feta per Xevi Jou

Fotografia de l’escultura que podem trobar en un pilar decoratiu en el lateral de la portalada.