Safareig públic del carrer de la Creu. Dècada dels anys 70.
Antigament, als pobles, les dones eren les encarregades de rentar la roba de la família. Al no tenir aigua corrent, havien d’anar a fer la bugada a qualsevol corrent d’aigua propera. Era molt pesat , ja que era un medi canviant, estaven a la intempèrie, ho havien de fer agenollades al terra,…La construcció dels safareigs públics va representar certes comoditats a les veïnes : els permetia rentar la roba en un medi domesticat, i podien rentar sota sostre evitant les assolellades a l’estiu i les pluges sobtades, podien recolzar la roba i fregar-la dempeus, podien penjar la roba quan acabaven de fer-la neta.
Els rentadors eren, al mateix temps, lloc de trobada i socialització ja que, tot fent bugada, tothom s’assabentava del que passava al poble. És per això que la paraula “bugader”, a part de fer referència a algú que renta roba, també significa “persona embolicaire i xafardera”. O la de “fer safareig” vol dir intercanviar xafarderies.
Aquest que veiem, va ser construït en temps de la II República(1932) que fou un període progressista i que va mirar de millorar la qualitat de vida de la gent humil , equipant els pobles més petits i les zones rurals amb infraestructures bàsiques com safareigs, biblioteques, escoles, ateneus,…