DIES QUE DURARAN ANYS

Els fets esdevinguts el dia 1 d’octubre de 2017 quedaran gravats per sempre en la memòria col·lectiva de diverses generacions de catalans. L’astúcia popular a l’hora de custodiar urnes i paperetes, les primeres detencions de càrrecs públics, la mobilització general de la societat, la violència policial, la resistència pacífica i el desencadenament dels fets politicojudicials que se’n desprenen acompanyaran per sempre a molts, i perseguiran tota la vida uns altres.

Encara que desconeixem el desenllaç final del Procés, partidaris i detractors coincideixen en afirmar que es tracta d’un dels moments més importants de la recent història de Catalunya. La transcendència i magnitud del procés polític i social que viu el Principat ha provocat rius de tinta. Polítics, periodistes, analistes i activistes han donat la seva visió personal a través d’articles i llibres sobre el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 i tots els fets relacionats amb el mateix. Paraules que descriuen com milions de catalans van viure aquells dies carregats de sentiments, emocions, intensitat i incertesa.

Enmig de tanta prosa, òbviament necessària, mancava un llibre que recollís amb imatges “la tardor més bèstia de les nostres vides”. Així és com el fotoperiodista Jordi Borràs descriu el període que transcorre des de l’aprovació al Parlament de la Llei de transitorietat jurídica el setembre de 2017 que va permetre la celebració del referèndum de l’1-O fins a l’exili i empresonament d’alguns polítics catalans després de l’aplicació de l’article 155.

Dies que duraran anys (Ara Llibres) recull les imatges més simbòliques que va deixar aquella tardor amb un sentiments tant a flor de pell i que, sens dubte, quedaran gravades per sempre en la memòria col·lectiva de diverses generacions de catalans. L’ampli treball fotoperiodístic de Jordi Borràs al Parlament, als centres de votació, però sobretot als carrers, és el resultat d’intenses jornades de feina i de l’instint del reporter per estar als escenaris de la notícia. Al gruix de la feina de Borràs s’hi afegeixen instantànies de fotoperiodistes com Sergi Alcázar, Oriol Clavera, Ramón Costa, Sira Esclasans, o Miriam Lázaro, entre d’altres. Aquest fet permet saber com es va viure el referèndum, la violència policial i les posteriors manifestacions de rebuig a diferents punts de la geografia catalana.

El poble, és a dir, la gent, és el principal protagonista de les imatges que recull Dies que duraran anys. Unes instantànies on els sentiments d’il·lusió, frustració, ràbia, incertesa, por, fermesa, valentia, solidaritat, dignitat… queden perfectament recollits a través de l’objectiu dels fotoreporters. Les imatges estan acompanyades per breus textos d’escriptors i periodistes que narren en primera persona com van viure les històriques jornades. L’obra esdevé un recorregut cronològic que arranca al Parlament el 6 i 7 d’octubre amb la votació o i aprovació de la Llei de transitorietat jurídica. La transcendència del moment i les vehements posicions dels diputats i diputades a favor i en contra del plebiscit queden plasmades en les diferents instantànies.

El següent bloc està dedicat a la preparació del referèndum i a la tasca de milers de voluntaris que van fer possible la votació malgrat la negativa del govern de Madrid. Els meetings a favor de la independència, l’encartellament de carrers o l’organització popular per fer arribar les urnes als centres de votació, són alguns dels exemples de les imatges que es poden trobar en aquest llibre. L’eix central de l’obra està dedicat a l’1-O. Les dificultats per exercir el vot, la mobilització popular, la violència policial i les mostres de resistència pacífica a diferents localitats de Catalunya són imatges que mai s’esborraran de la ment de molts catalans. L’obra conclou amb instantànies de la gran manifestació de suport als exiliats i presos polítics que va tenir lloc a Brussel·les el 7 de desembre. Un llibre que, tenint en compte tot el que està succeint en el 2018, comptarà amb una segona part.

EL CEL DE PLOM

UN CEL DE PLOM

La vida de Neus Català, la darrera supervivent catalana dels camps d’extermini de Ravensbrück, és la història viva d’un segle i d’una lluita constant. Els seus records, novel·lats per Carme Martí amb una sensibilitat i una intensitat extraordinàries, són autèntiques lliçons de vida convertides en una llarga història impossible de deixar de llegir.

Filla de pagesos del Priorat, Neus Català era una jove inquieta de vint-i-dos anys quan va esclatar la Guerra Civil espanyola. En aquelles circumstàncies i amb les seves ganes d’ajudar, es va fer responsable sanitària d’una colònia de 182 nens. Amb ells va emprendre el dur camí de l’exili a França, on es va enamorar i va col·laborar amb la Resistència. Quan va ser capturada per les SS i deportada als camps de Ravensbrück i Holleischen. Neus Català va conèixer l’infern, i va sobreviure a l’horror dels camps de concentració gràcies a la força moral, a  la solidaritat i la germanor sense límits.

Envoltada de dones amigues i de dones desconegudes que patien el mateix destí que jo, em sentia sola i a la vegada que em sabia acompanyada. En la nostra immensa solitud ens teníem les unes a les altres

Neus Català va decidir explicar,  de nou, les seves memòries perquè Carme Martí en pugui fer una novel·la on s’aboquen tots els records d’una vida marcada per la lluita i la supervivència.

DARRERA LES BARRICADES

A l’any 1936 el periodista John Langdon-Davies es va comprometre a defensar la llibertat de la segona República una vegada esclatada la Guerra Civil espanyola amb una sèrie d’articles i conferències al seu Regne Unit natal. La seva indignació en vers la falta d’implicació de les forces veïnes en el conflicte, el va portar a recórrer el territori republicà intentant impregnar-se de l’esperit llibertari per poder descriure amb fidelitat la defensa de l’aixecament militar.

En el relat, al principi va a una manifestació del dia del treballador a Madrid, on troba molta il·lusió de la gent per un futur millor que el sorprèn gratament. Posteriorment volta per vàries ciutats espanyoles parlant amb testimonis diversos, tot i que la base del llibre s’esdevé a Barcelona, ciutat on veu les vagues dels sindicalistes, l’assassinat dels famosos germans Badia al carrer Muntaner o els menjadors de l’Hotel Ritz convertits en populars perquè mengessin els proletaris.

Amb pròleg de Paul Preston, Darrere les barricades és un bon llibre com a document de la guerra (que es pot llegir en català a Angle Editorial o en castellà a Península) i de la forma d’escriure d’aquells temps, on molts periodistes feien un recull d’idees sense gaire ordre. Per cert, que també inclou una entrevista amb el president Lluís Companys que li va fer al mateix palau de la Generalitat al principi de la guerra.

Darrere les barricades és més aviat una compilació atractiva d’idees de la guerra, que un llibre per llegir de principi a fi. És, en tot cas, un document imprescindible per estudiar la vida del costat revolucionari als primers dies de la batalla, on la moral era molt alta i ningú podia preveure el tràgic final dels esdeveniments.

Darrere les barricades / John Langdon-Davies / Angle Editorial / 1ª edición, 2009 / Trad. al català de Pau Domènech Cardona / 288 pàgines / ISBN 9788492758234

Detrás de las barricadas españolas / John Langdon-Davies / Editorial Península / 1ª edición, 2009 / 304 páginas / ISBN 9788483078938

 

HOMBRES en GUERRA

El llibre ‘Hombres en guerra’ d’Alvah Bessie, soldat voluntari de la Brigada Abraham Lincoln al front de l’Ebre, és un dels grans testimonis de la guerra civil. El publica en castellà Ediciones B, vuitanta anys després de l’edició original.

Hombres en guerra és un dels testimonis clau sobre la guerra civil que ens han deixat els combatents estrangers que hi van participar. Té un valor històric i ideològic comparable al dels films Spanish Earth, de Joris Ivens, amb guió d’Ernest Hemingway; Sierra de Teruel, d’André Malraux; i Terra i llibertat, de Ken Loach. Però hi ha diferències importants. Alvah Bessie es va jugar la pell al front de l’Ebre, diu veritats còmodes i incòmodes, i fa periodisme, no propaganda. Tres virtuts molt difícils de trobar en una persona que parla i escriu per al gran públic.

Alvah Bessie va aconseguir de publicar el llibre gràcies a la intervenció d’Ernest Hemingway, que havia conegut a Espanya durant la guerra de 1936-1939, com explica al llibre. ‘Agafa’l! Serà el millor llibre sobre els brigadistes americans a Espanya!’, li va etzibar el futur Nobel de literatura al seu editor de Charles Scribner’s Sons, quan aquest li’n va demanar l’opinió.

Men in battle va arribar a les llibreries el setembre del 1939, coincidint amb la invasió de Polònia per part de l’Alemanya nazi. Va tenir crítiques excel·lents. ‘És un llibre veraç, sincer, bell. Bessie escriu de manera franca i precisa de tot el que hi va veure… i hi va veure prou’, opinà Hemingway, que apunta amb la precisió que el caracteritzava les qualitats del llibre i de l’autor.

Llegir-lo avui és una apassionant lliçó d’història d’una gran vitalitat i d’una gran força. L’autor sap transmetre la realitat de la guerra, la vida i la mort dels soldats al front, els seus sentiments, un paisatge, un món. És el relat d’una experiència íntima i col·lectiva, emmarcat en un reportatge de guerra sincer i realista. Bessie relata el seu dia a dia i el dels seus camarades que, d’ençà que van travessar a peu, clandestinament, la frontera pirinenca, van lluitar i arriscar la vida amb més voluntarisme, imaginació i sacrifici que no pas armes, logística i organització. Quin desastre es van trobar, pobres.

Bessie, amb els seus companys, travessa el Pirineu a peu, passa per Figueres, Albacete, s’incorpora a la Brigada Abraham Lincoln, i participa en la batalla de Gandesa i en la batalla de l’Ebre sota les ordres del llegendari Milton Wolff. Amb ell ens endinsem en la geografia i el paisatge d’un país i d’una guerra que descriu amb habilitat gairebé documental.

La narració se centra en els fets i les anècdotes que expliquen més bé l’actitud d’un home lliure que ve a lluitar perquè hi creu. No tan sols la seva por, les reflexions i les sorpreses, sinó també els debats entre els combatents sobre la passivitat internacional, el desequilibri de forces obscè entre franquistes i republicans, la precarietat logística i armamentística dels rojos, juntament amb el paisatge, el fred, la gana, la sang i la mort. Et fa viure amb ells la incertesa de ser a les trinxeres, la desemparança, la incògnita permanent d’un futur inexistent.

És tan fort el seu compromís antifeixista i per la causa republicana, que les penúries i riscs brutals que ha d’assumir –jugant-se la vida amb una sabata i una espardenya– semblen transformar-se en un convenciment encara més gran, que reforça el seu esperit i militància. Sabem com eren els soldats que arribaven al front, els pobres jovenets de la lleva del biberó i l’acolorida varietat de personatges que hi havia entre els brigadistes internacionals, molts dels quals restaren soterrats eternament en aquells paratges de l’Ebre.

Alvah Bessie té una escriptura molt visual. Aquell soldat voluntari de la Lincoln ja havia fet de periodista a Brooklyn i, en el futur, esdevingué guionista de la Warner Brothers, fins que el van expulsar, acusat de comunista i antiamericà.

 

ADEU A TOT AIXÒ

Aprofitant que fa poc es va celebrar el centenari de l’acabament de la Primera Gran Guerra, i que el que ha traduït aquesta crònica excepcional, en David Guixeras Olivet viu a St. Joan de Mollet, el llibre del mes és:

Adeu a tot això és un llibre de memòries de joventut, publicat per primera vegada quan Graves tenia tot just trenta-quatre anys. Això no obstant, constitueix una crònica literària excepcional del desenvolupament de la Primera Guerra Mundial per part d’algú que en va fer una llarga i intensa experiència des de les trinxeres. L’escenari extrem de la guerra permet a Graves oferir-nos un retrat de l’ànima humana en tota la seva nuesa, sense renunciar a dosis importants de la ironia i la irreverència que l’han fet cèlebre i que, potser, són l’únic instrument que permet apropar-se amb la distància necessària a una realitat tan dramàtica. D’ençà de la seva primera edició (1929) i de la seva reedició revisada (1957), Adeu a tot això no ha deixat de sumar lectors entusiastes i s’ha convertit en un clàssic del gènere autobiogràfic de la literatura mundial.