ESCRIT DEL MES DE DESEMBRE 2018

L’escrit que us presentem aquest mes , és fruit d’una llibreta que ens ha fet arribar en Josep Capdeferro Maureta.  És una còpia d’una altra llibreta, que fou propietat de Camil Pujol, datada el 18 de juliol de 1955.

A la vegada, aquesta era una còpia d’una d’en Josep Sastre Pagès i que l’havia copiat el 15  de febrer del 1909 d’una signada per Esteve Pujol i que, aquest Esteve Pujol, l’havia tret d’una altra llibreta que va escriure un tal Joseph Sastre per ordre del seu pare Baldiri Sastre, pagès de Bordils, el 1867.

Què hi podem trobar? : Tres repartiments de de les feixes del Ban.

Però d’on ve el nom de Ban*?

 

*Ban : Segons la definició del diccionari de la Llengua Catalana: Crida, pregó, edicte, publicat per ordre d’una autoritat. / Disposició de caràcter general en forma d’ordre que l’autoritat imposa directament a la població.

 

ORÍGENS DEL BAN :

El que ara anomenem Ban de Bordils és una pollancreda artificial; però a principis del segle XVIII eren verals erms a tocar el riu Ter, plens d’arenys, aiguamolls i llots portats per les crescudes d’aquest riu; és per això que en els documents  antics venen com arenals, aiguadeixos,…

Imatge actual prop de la llera, després de les avingudes del novembre 2018.Com podeu observar són terrenys totalment embardissats.Són els anomenats aiguadeixos o arenys portat per les crescudes del riu. Doncs és així com ens hem d’imaginar com era tota la zona que ara anomenem el Ban a finals del segle XVII

  Primerament, aquests terrenys salvatges i improductius, foren escripturats a favor de D. Juan Batlle i Prats de Flaçà, el 13 de març del 1673.

El 1704, aquestes terres, foren transferits al comú (ajuntament) i a particulars de Bordils mitjançant unes transaccions i la compra dels drets per 700 lliures, al nét d’aquell Juan Batlle.

Sembla ser que al 1725, els propietaris bordilencs van queixar-se a la Real Audiéncia perquè el marquès de Cartellà, el qual ja s’havia apropiat de la majoria  dels arenys de Celrà (1722) i pretenia fer el mateix amb els de Bordils.

L’estira i arronsa per la possessió d’aquells paratges no es tancà fins el 30 de març de 1750, en que una sentencia dictada pel Tribunal General del Principat de Catalunya, donava la raó als propietaris i regidors de Bordils, els quals van fer un Ban (edicte) donant la raó als afectats.

Els repartiments dels aiguadeixos comunals, es va realitzar en diferents períodes i amb criteris, a vegades, no gaire imparcials.

 

Doncs bé, en aquest PDF, resum de la llibreta original, podreu veure alguns d’aquests repartiments.

 

REPARTIMENTS DEL BAN DE BORDILS

Repartiment del Ban Resum (Clicar aquí per obrir el PDF)

 

NOTES : Com a mesures de longitud, també parla de CANES** i PAMS***

**CANA o canya d’amidar (del  llatí canna que prové del semític qanah, que significa canya) fou una antiga unitat de longitud, usada a la Corona d’Aragó, el migdia francès i el nord d’Itàlia.  Equivalia a 8 pams), que són 1,555 metres

***Un PAM és una antiga unitat de longitud antropomètrica que es va estandarditzar en 20,873 centímetres. A Catalunya i les Illes era la vuitena part de la cana

Alguna dada ha estat treta del llibre de Josep M. Martí Tarré “De Bordils a Son Bordils”

Xevi Jou (BMD)

ESCRIT DEL MES D’OCTUBRE 2018 X

 

L’escrit d’aquest mes va lligat amb el llibre recomanat: “Llorenç Pagans, la veu dels impressionistes”. Per què? Doncs , perquè aquest personatge, tan poc conegut aquí,  fou un cantant molt valorat a Paris de l’època del corrent  impressionista. Nascut a Cervià de Ter(1833), va tenir relació amb Bordils a cavall de l’amistat amb Francesc Carreras Frigola, bordilenc de la saga dels farmacèutics CARRERAS.

Per cert, n’és coautor del llibre en Joan Gay i Puigvert, catedràtic d’Ensenyament secundari i professor del departament de Musicologia de l’Esmuc, i bordilenc d’adopció.

Això m’ha servit d’introducció per entrar en matèria de l’escrit d’aquest mes:

 

LA SAGA dels FARMACÈUTICS CARRERAS

El primer que haig de dir és que el llistat que ve a continuació és una relació dels farmacèutics col·legiats, extret d’una obra de recerca que va publicar-se amb el títol de COLECTÀNEA, de l’autor Ramon Jordi i González i editat per la Fundació Uriach 1838.  Com podeu comprendre possiblement hi hagi buits en la seva cronologia, jo he anotat fins arribar al  darrer farmacèutic de la saga dels Carreras: el Sr. FREDERIC de CARRERAS REIXACH. L’any entre parèntesi fa referència e a la seva inscripció al Col.legi de Farmacèutics. També cal dir , que els noms estan castellanitzats, des del 1714

– JOSÉ AYMERICH*         (1710). Pare d’Antonio i José Aymerich

– FRANCISCO CARRERAS (1719)

– MARTIRIÀ CARRERAS   (1719) . Fill de l’anterior. Va treballar a Barcelona.

– ANTONIO AYMERICH*     (1749). Fill de José, també farmacèutic de Bordils.

Va exercir a  Barcelona.

– JOSÉ AYMERICH *            (1760). Fill de José, també farmacèutic de Bordils.

Va exercir a  Barcelona..Germà de l’Antonio.

– JOSÉ AYMERICH(1781)*

– FRANCISCO CARRERAS FRIGOLA (1767) . Nét de Francisco Carreras(1719)

– JUAN CARRERAS PRAT (1798) .

-JOSÉ CARRERAS             (1864). Pare de Federico. Amic d’en Llorenç Pagans

-JOSÉ GOU SABAT           (1876). El títol fou expedit el 1876, però no ingressà al

Col.legi de Farmacèutics de Girona fins el 1899

– FEDERICO de CARRERAS REIXACH (1922)

– ENRIQUE MERCADER BAS (1926). Es va establir a Bordils el 1926, el 1936 consta a Celrà.

– FEDERICO de CARRERAS REIXACH (1936). Establert a Bordils el 1922, 1926. Consta inscripció del seu laboratori l’any 1924 sense    conèixer  l’any de la  seva desaparició. L’any 1936 també figura establert a Barcelona

 

Tot i que no hi són tots el noms, els de  la família Carreras  dominen. La primera Farmàcia Carreras de Bordils, es va fundar el 1668 per F.D. Carreras i en va ser el darrer de la saga fou en Federico de Carreras Reixach.

La Farmàcia Carreras tenia renom a la comarca i en indrets més llunyans, com a Barcelona, Saragossa, Madrid;  fins i tot a ultramar tenien sucursals de venda com a l’Havana i a la República Dominicana.

Reconeguda pels seus preparats curatius, fou premiada amb la medalla d’or per la qualitat i efectivitat dels seus “específics” a Nàpols el 1895 i amb el gran Diploma d’Honor a Barcelona-Tibidabo el 1915.

Doncs bé, el pare del darrer de la saga, Federico de Carreras, segons una carta de l’any 1935, escriu que el seu pare(mort el gener del 1902), havia estat un excels músic, i amb en  Llorenç Pagans, juntament amb d’altres joves companys, llogaren un teatre a Barcelona per fer-hi representacions d’òpera.

Aquest edifici, avui desaparegut, era on hi havia la Farmàcia Carreras. Fotografiat a mitjans dels anys 80 del segle XX.

Pagans s’establí a Paris el 1853, sembla que animat per un tal Carreras. No sabem, però, si es tracta del seu amic, en Carreras de Bordils o bé del gran organista i compositor Joan Carreras i Dagas, que en aquella època estava a fincat a França.

Els viatges del cèlebre tenor Llorenç Pagans per descansar i visitar la seva família solien ser anyals i coincidien freqüentment amb l’aplec de setembre del santuari de Ntra. Sra. dels Àngels.

La seva família vivia a Celrà i, amb la coral del poble i el seu amic Carreras de Bordils, tots bons músics i cantors, feien les delícies dels assistents a l’ofici. Diem això perquè ens porta a conèixer que hi ha dues misses composades per Pagans que cantaven amb el cor i ell de solista al santuari dels Àngels. Una d’aquestes misses és l’anomenada “Missa d’en Màrius” i està dedicada al santuari en prometatge pel guariment de Màrius de Carreras, el fillet del seu amic, que havia petit les tifoides.Fotografia de principis dels anys 40(s.XX) on encara s’hi pot pot veure el rètol de la farmàcia.

Xevi Jou(BMD)

* Aquests Aymerich (farmacèutics), van ser coetanis del filòsof, historiador i humanista Mateu Aymerich(1715_1799), també fill de Bordils. No ho he trobat, però potser podrien estar emparentats entre ells.

 

 

ESCRIT MES SETEMBRE 2018 X

El que aneu a llegir a continuació, fou  copiat per Mn. Benet Galí del Llibre d’Òbits* número 2 de la parròquia de Bordils en els fulls 205 i 206, entre les partides de defunció del 15 d’agost del 1881 i el 15 d’octubre del mateix any.

És una narració dels fets que Mn. Sixt Prim, rector de Bordils del 1782 al 1825, va viure durant l’ocupació de les tropes franceses al poble de Bordils durant l’anomenada Guerra del Francès

*Llibre d’Òbits on hom enregistra les defuncions dels membres de les parròquies.Hi ha alguns llibres d’òbits o enterraments concili de Trento. Però fou el concili de Trento (1563) el que obligà tots els rectors a tenir aquest llibre, que, juntament amb el de baptismes i de casaments, és anomenat llibre de sagraments, car hi consta si els difunts han rebut el viàtic o l’extremunció.

ESCRIT DEL MES JULIOL-AGOST 2018

La llegenda que a continuació podeu llegir, va ser estrenada durant la Festa Major del 2015 amb motiu de l’activitat que vam titular : Llegendes de Bordils, que si no són veritat són ben trobades”.

Fotografia de l’imatge que presideix la portalada de l’església de Bordils feta el 1992

L’HOME DE PEDRA

Temps era temps hi havia un matrimoni que no tenia fills. Ja duien un munt d’anys que el seu desig no s’acomplia. El matrimoni tenia molts doblers, era ric. Però per sort, els diners no ho poden tot. Anava passant el temps i els feia por de perdre els ànims i les forces per a poder pujar un fill –o filla, vés a saber! Tenien por de perdre les ganes de jugar i d’acompanyar l’infant a créixer entre vinyes i camps. Amb el temps, s’acaben les forces per poder canviar bolquers, passar nits en blanc, escoltar plors i perquès… Estaven amoïnats, desesperats, tristos i angoixats.

Però vet aquí que per aquelles dates, els vilatans de Bordils tenien un gran projecte que aplegava a tot el poble: estaven fent una església nova. Els veïns i veïnes tallaven la pedra a les pedreres de la muntanya de Montjuïc i les transportaven amb carros  fins aquí, on els picapedres d’ofici les donaven forma. I així treballant de sol a sol veien com l’església s’anava fent més alta i més gran. En aquesta tasca hi treballaven petits i grans.

Vet aquí que un dia d’aquests, mentre el matrimoni ajudava en aquesta tasca, l’home , que era mestre d’obres, van fer una petició. Si Déu els volgués donar un fill, hereu o pubilla, més igual, jo pagaria les despeses de construcció d’un campanar que s’aixequés altiu i majestuós per damunt de les cases de la Vila i que es veiés des de les poblacions veïnes.

No passà gaire temps que la muller començà a tenir una gran panxa: esperava un infant, quina il•lusió tan gran! El marit tingué cura de la muller i li portava dolços, xocolata, ametllats i tots aquells antulls que li plaïen. De mica en mica veieren que aquella panxa era més grossa del normal i en el seu interior hi començava a haver-hi força guirigall i és que… no tindrien un fill, no: n’estaven esperant dos!

El matrimoni, ara ja pares, tingueren una bessonada. Cofois, contents i satisfets compliren la seva promesa en agraïment de la seva bessonada.  I diuen que  l’endemà de la consagració de l’església aparegué el bust de pedra del benefactor al pòrtic i si busqueu bé en algun racó de la portalada, també hi trobareu esculpits els dos bessons

I si això no és veritat, així ens ho han contat.

Adaptació feta per Xevi Jou

Fotografia de l’escultura que podem trobar en un pilar decoratiu en el lateral de la portalada.

ESCRIT MES DE JUNY 2018

Geografia General de Catalunya, una obra dirigida per l’ historiador Francesc Carreras i Candi. La publicació consta de sis volums que es van publicar entre  1908 i 1918. Aquí reproduïm la part que fa referència al poble de Bordils, que podem trobar en el cinquè volum Província de Girona(1.154 pàg..), obra de Joaquim Botet y Sisó.

 

Què hi podem observar en aquesta descripció del poble de Bordils  de la segona dècada del segle XX ?

Bé, primer sembla que hi ha una errada en el recompte del nombre d’habitants(904), ja que si mirem la suma pels nuclis de població en surten 802.D’aquests bordilencs només sabien llegir i escriure un 41%. Menciona el veïnat de La Fleca, que avui coneixem com el barri de la Carretera; també el Mas Bech, que correspondria al triangle que avui formen el C. De la Creu – C. Migdia – Camí del Pla.

Observa que els camins no estan gaire ben cuidats i que per anar a Cervià no parla de cap barca, sinó d’un pas de gual. En quan als conreus, esmenta, entre d’altres, el cànem i alguna vinya. D’indústria només un molí fariner, però vàries premses d’oli. Dues escoles públiques(una de nois i una de noies) i una de particular o privada de noies. Com que encara no s’ha normalitzat l’ortografia catalana(Pompeu Fabra), al final comenta que creu que Bordils s’hauria d’escriure Burdils

ESCRIT MES de MAIG 2018

1

CONSELLS DE GUERRA

 BORDILENCS REPRESALIATS PEL FRANQUISME.

 

Les tropes feixistes del general Franco van entrar a Bordils el 7 de febrer del 1939. Fou aleshores, que des de les instàncies  de l’Estat franquista, es van començar a aplicar en una munió de mesures repressives que es justificaven, per exemple, en els consells de guerra i en la posada en pràctica d’articulats legals recentment promulgats com la Ley de Responsabilidades Políticas i la Ley de Represión de la Masoneria y el Comunismo.

  Es calcula que al Seminari Diocesà de Girona hi va haver una població reclusa de més de 2.500 presos fins al 1942 i en el convent de Les Adoratrius de la mateixa ciutat s’hi concentraven més de 1.400 dones a la fi de 1940

L’1 de març ja en van celebrar el primers consells de guerra. Tot plegat va implicar l’endegament de nombroses accions depuradores sobre una gran proporció de la població gironina, que abans del mes de febrer de 1939 havia militat o simpatitzat amb les forces polítiques de l’esquerra. Aquell dia, els jutges militars feixistes només van necessitar  tres hores per portar a terme tres consells de guerra; en total foren 24 persones jutjades (11 de Bordils) i on els jutges van decretar la  pena de mort per a 11 persones ( una de Bordils).

Com eren aquells consells de guerra?

Eren un procediment judicial militar de caràcter sumaríssim, farcit d´irregularitats, ja que a més  del procediment d’urgència que s’aplicava, s’hi sumaven l’acumulació de causes sense cap mena de lligam entre elles, i que eren sotmeses a un mateix judici.  Per resumir-ho: Una farsa.

Era comú en els primers anys de la postguerra, quan es van fer el major nombre de consells de guerra, que en un mateix acte de judici es jutgessin de deu a vint persones, en un judici que no durava més enllà d’una hora.

Aquesta acumulació de causes que no tenien res a veure entre elles vulnerava el propi codi de justícia militar vigent, ja que només es podien acumular les relacionades amb delictes connexos i contra persones que haguessin participat en un mateix fet delictiu com a autors, inductors o encobridors. En aquests judicis, un mateix defensor assumia la defensa de tots els processats i, per tant, les poques hores que anaven des del seu nomenament fins al judici no tenia temps material per a preparar la defensa d’un acusat ni plantejar-se la prova que volia practicar en descàrrec. Menys encara podia atendre sis, deu o fins a vint acusats que se li encomanaven. A això hi hem d’afegir el fet que els defensors no solien tenir coneixements del

Dret, ja que no calia que fossin oficials advocats. En els procediments sumaris i sumaríssims no es podia designar un advocat particular sinó que ho havia de ser un oficial militar. Per això en la majoria dels casos veiem en les actes dels judicis que la defensa es limitava a demanar la clemència del tribunal.

Primer consell de guerra fou a 9:30 hores d’aquell matí del dia 1 de març. A les 11 hores del matí es va celebrar el segon consell de guerra on foren jutjats, els veïns de Bordils :

Rafael Serra Casadevall, de 39 anys, casat, ferrer, natural de Serinyà i veí de Bordils.
Marcel·lí Perich Expósito, de 34 anys, pagès casat i veí de Bordils.
Miquel Batet Sau, de 36 anys, casat, comerciant, natural de Culla i veí de Bordils. (Pena de mort)*
Josep Aliu Maurici, de 31 anys, casat, guarnicioner, natural de Salt i veí de Bordils.
Lluís Julià Guich, de 43 anys, casat, flequer i veí de Bordils.
Escolàstica Vila Planes, de 28 anys, casada i veïna de Bordils.

Antoni Tixé Casú, de 32 anys, casat, transportista i veí de Bordils.

*Miquel Batet i Sau fou afusellat el 8 de març a la tàpia del cementiri de Girona.

Altres bordilencs  que foren jutjats al cap de pocs dies:

Josep Garganta Torres (pena de mort) **

Joan Ferran Sau

Francesc Puig Perich

Pere Casademont Brugués

Antoni Garcia Pons

Martí Ribot Planas

Esteve Homs Xargay

El judici no deixava de ser un simulacre ja que les sentències estaven més que aprovades abans de començar la cerimònia.

Xevi Jou(BMD)

ESCRIT DEL MES D’ABRIL 2018

EL TREN PETIT

tren petit foto b

El Tramvia del Baix Empordà, conegut aquí com El Tren Petit, suposadament en comparació al tren de la línia Barcelona-Portbou, fou inaugurat el 23 de març de 1887 amb el recorregut que anava de Flaçà a Palamós. Més endavant, Bordils passà a formar-ne part de la seva xarxa quan aquesta va arribar a Girona el 1921. Aquest mitjà de transport, va oferir els seus serveis fins l’any 1956.

Hem de recordar que en la segona meitat del segle XIX, la indústria surera va provocar un boom a la comarca del Baix Empordà i això va fer que es veies la necessitat de proveir-se  d’unes bones comunicacions per afavorir el moviment de mercaderies; recordem que la carretera  que va de Girona a Palamós fou inaugurada el 1856 sota el regnat d’Isabel II i que l’únic mitjà de transport, tant de persones com de mercaderies, eren les tartanes i els carruatges

Hi havia diferents empreses que sortien de Palafrugell o de La Bisbal i que, després d’unes quantes hores plenes de sacsejades, arribaven a Girona per més tard desfer el camí a partir del migdia.

La prolongació Flaçà-Girona fou inaugurada el 26 de juny de 1921. Fou una època brillant per aquest mitjà de transport que va arribar a 14 serveis diaris i en algun cas extraordinari s’arribà a les 24 circulacions en un dia.

El recorregut pel terme de Bordils era el mateix que segueix la carretera i la via es desdoblava enfront de l’actual Plaça de l’Estació  fins a l’alçada de Can Saliné. La parada de Bordils Km. 37,785  era considerada un “baixador”,per això no hi havia una estació pròpiament dita, i els bitllets  s’adquirien en una petita taquilla que hi havia entrant al bar de Can Cinto.

La Companyia fins l’any 1930 anava bé, però des d’aleshores entrà una profunda crisi que féu que el 1933 només arribessin a funcionar cinc locomotores. Per salvar-la de la crisi, l’any 1936 es va constituir una cooperativa anomenada “Cooperativa Obrera de Transports del Baix Empordà” que se’n féu càrrec. Per racionalitzar la situació decidiren dividir el tràfec: les mercaderies les canalitzaven a través del ferrocarril i els passatgers en autobusos, els quals van iniciar el seu servei el 18 de juliol ¡

Amb l’esclat de la Guerra Civil, amb la requisa, la manca de combustible (les locomotores anaven amb llenya i rabasses de bruc), les accions bèl·liques (bombardeigs, sabotatges,…), el tren va haver de deixar de prestar els seus serveis. Amb la “retirada” de l’exèrcit republicà, es van volar molts ponts. La seva represa de servei, no fou fins all 27 de febrer de 1942 i després de molts projectes de modernització, sempre amb més bones intencions que no pas realitats, el tramvia anar quedant obsolet, fins que l’Administración de Madrid, en un decret del 23 de desembre de 1955, n’ordenà la clausura.

  El dia 29 de febrer del 1956, el carrilet realitzava el seu últim trajecte!

Xevi Jou(BMD)

ESCRIT DEL MARÇ 2018

REPOBLAMENT i COLONITZACIÓ de SIERRA MORENA

Aquest mes hem triat un tema que sembla que no ve al cas de Bordils, però és que el Sr. Miquel Pou ens ha cedit una carta del 1768 i que, segons ens explica, ell sempre l’ha vista per casa seva. L’autor ens parla sempre en primera persona sobre com va el repoblament de Sierra Morena. No hi ha signatura, no sabem qui l’ha escrita(en castellà, però amb reminiscències catalanes) però ens fa sospitar que havia de ser d’algú que d’alguna manera era, havia estat o tenia parentela o coneixences…o ves a saber que, a Bordils.

Abans de transcriure las carta, anem a fer una mica d’introducció del tema.

Fou el rei Carles III que va proposar-se construir una carretera general per anar de Madrid a Andalusia per Despeñaperros. Per fer això, calia netejar de bandolers aquelles terres que estaven pràcticament despoblades, i per això calia repoblar aquelles contrades i fomentar l’agricultura i la indústria. Va fer venir colons centreeuropeus catòlics, principalment alemanys, flamencs i suïssos. També s’intentava implantar una nova organització social més igualitària. La capitalitat s’establí a La Carolina, on tenia la seva seu l’intendent i una subdelegació a La Carlota. D’aquí naixerien els nous pobles.

Cada poble que es fundés, hauria de tenir de quinze a trenta cases com a màxim; cadascuna d’elles amb una extensió de terreny de cinquanta fenegas(1) que haurien de conrear en la seva totalitat. A més, cada poble hauria d’estar separat de l’altra per un quart de llegua(2), i cada dos o tres pobles s’agruparien formant una feligresía(3) amb un mateix capellà i un mateix alcalde. Al centre de la feligresía s’establiria una església, una sala pel Consell i una presó.

A mitjans del 1768 ja hi havia uns 2.300 colons a Sierra Morena. A aquestes famílies se’ls va concedir cinquanta fanegas de terra, la Corona els pagava a cadascun 326 reales de vellón(4), dues vaques, cinc ovelles, cinc cabres, cinc gallines, un gall i una truja, a més de les eines. Per altra banda se’ls eximia de pagar tributs durant deu anys. També se’ls hi donava cereals i llegums per garantir la seva subsistència durant el primer any d’establiment. Els colons eren, en la seva majoria, artesans, pagesos i vagabunds que van aprendre ràpidament el castellà, tot i que no es va aconseguir que tots fossin catòlics.

SIERRA MORENA  <<<  Clicar Document

Resum de la carta :  Fa una relació i estat que tenen els nous pobles de Sierra Morena el 2 de maig del 1768.

Des de Bailén a Magaña (8 lleguas) hi ha els nous pobles. A cada costat del camí hi ha les barraques que, més tard, esdevindran cases; aquestes estan a una distància de 150 passes unes de les altres. Qua ja fa temps que s’hi poden veure bonics horts que engalanen el camí i que són l’admiració de la gent que passa per allà. Diu que li sembla que està a França o al centre d’Itàlia (deduïm  que era un home viatjat).

Després fa una relació dels nous poblats que han aparegut, per aquest ordre: Garramán, Carboneros, La Pañuela, Venta de Linares, Santa Elena, Venta de Miranda, Magaña, Arguillos, Tapiadilla, Acebúchar, Vilches, sempre amb el nombre de cases de cadascun. A  La Pañuela, com a capitral de la zona, tenia 50 cases, dos hostals, un ple de gent decent i l’altra plena de “arrieros” i pobres .

Ens diu que ja s’ha començat a sembrar 1050 fanegos de terra a compte del Rei. Que cada casa dels colons tenen una vàlua de 3300 reales de vellón. Continua donant el nombre de colons que hi ha en la zona, 404 persones; que tenen molta aigua; que l’intendent donava un peso duro a cada colon que es fes un pou. Per això, n’hi ha molts pocs que no en tinguin.

Afegeix que els nois i noies van fent progressos amb l’idioma ja que els mestres no els deixen parlar cap més llengua que no sigui l’español. I acaba fent esment que aquestes muntanyes, abans tan aspres i abandonades, avui són una delicia i són l’admiració de tothom.

Xevi Jou(BMD)

  • (1)Fanegas: La fanega era una unitat de mesura històrica, anterior a l’establiment i la implantació del sistema mètric. Com a mesura de superfície a Castella una faneca de terra equival a 6.439,6 metres quadrats.
  • (2)La llegua és una antiga unitat de longitud que expressa la distància que una persona o un cavall poden caminar en una hora, és a dir, és una mesura itinerari.Equival a 4.828m.
  • (3)Filigresía: Organització territorial d’una diòcesis.
  • (4)Reales de vellón : monedes d’aliatge de coure i d’argent.

 

 

 

ESCRIT DEL FEBRER 2018

BORDILENC MORT A MAUTHAUSEN

JOSEP PERICH OLIVERAS 25-03-1901 +16-12-1941

En Josep Perich Oliveras va néixer a Bordils el 25 de març de 1901. Amb l’aixecament militar feixista  del juliol del 1936, ell va prendre partit per defensar la República, cosa que li va valer haver de marxar cap a l’exili . Ho feu acompanyat d’un altre bordilenc amic seu, en Tomàs Batet. Junts van patir  la inhumanitat del camp de concentració de les platges d’Argelers.  Al cap de pocs mesos, van ser escollits entre els “voluntaris obligats” dels Batallons  de Treballadors Internacionals per anar a reforçar la Linea Maginot*, ja que s’estava coent l’esclat de la 2ª Guerra Mundial per part de l’Alemanya nazi. Allà, una vegada esclatada la guerra, cauen presoners dels alemanys i serà l’última vegada que aquests amics es veuran. Això era el juny del 1940. En Josep fou deportat i internat al camp  de Mauthausen-Gusen

Mauthausen-Gusen fou un complex de dos camps de concentració i posteriorment també d’extermini prop de les localitats de Mauthausen i Gusen a l’Alta Àustria durant l’etapa d’ocupació d’Àustria durant el Tercer Reich alemany. En aquest camp es concentraren i s’exterminaren militants polítics, homosexuals, resistents russos, polonesos, objectors de consciència, detingudes femenines, persones d’altres nacionalitats (italians, hongaresos, anglesos, espanyols,…), gitanos i, sobretot, jueus dins del pla de la Solució Final. També a partir de 1941 començaren a arribar al camp grans quantitats de catalans junt amb republicans d’altres punts de l’Estat Espanyol, en el grup amb el triangle blau dels apàtrides i membres de la resistència francesa.

Probablement fou el primer camp de concentració dels nazis que funcionà com a camp d’extermini des del començament de la Segona Guerra Mundial fins al seu alliberament el 5 de maig de 1945.

Tanmateix, les condicions higièniques i de treball de Mauthausen i dels Comandos annexos eren suficients per morir. En Josep Oliveras morí afusellat, suposadament perquè ja no els servia per a treballar, el desembre de 1941.