ESCRIT DEL MES D’OCTUBRE 2109 X

 

BORDILS: “JARDÍ DE L’ARBRE BLANC”*

 

Hi ha una organització internacional anomenada Comissió Internacional de l’Àlber(CIA). Aquests organisme promou la creació de comissions nacionals en els països productors i cultivadors d´àlbers i salzes. Actualment la formen 38 països, entre els quals s’hi troba l’estat Espanyol. Les actuacions de la CIA consisteix a estudiar els aspectes científics, tècnics, socials i econòmics d’aquests cultius i promoure l’intercanvi d´idees  y materials entre investigadors, productors i usuaris,…

La CIA es reuneix cada quatre anys en un país membre. Per exemple la última trobada es va fer a  Berlín el 2016. L’estat Espanyol ha estat amfitriona en les següents reunions internacionals: la 8ena., la 19ena. I la 36ena.

Doncs bé durant la 8ena. sessió ( el 20 d’abril del 1955), una de les activitats va incloure la visita a les pollancredes  de Bordils.

(portada del programa de la VIII Sessió)

Faig una transcripció del text original planes 22 i 23:

“…a partir de este pueblo( Sarriá de Ter) con importantes fábricas de pasta química de papel, continuando por la carretera que va a La Bisbal y a la renombrada Costa Brava.

En el kilómetro tres de ésta, se pasa por la pintoresca angostura  del Congost y aparece inmediatamente la visión de las choperas del Bajo Ter, que se extienden a lo largo de la carretera en kilómetros sucesivos, a unos 500-1.000 metros de distancia a la izquierda, cuyo centro se fija en Bordils. En el kilómetro cinco llama la atención la gran fábrica de Extractos Curtienses, a base de madera de castaño, alcornoque, quebracho, acacia mollísima,…

  A las diez y media horas:

  Llegada a Bordils. Lunch en las choperas. Visita a las plantaciones. Se verá el desigual desarrollo alcanzado en esta zona  por los diversos chopos que en ella se cultivan (principalmente Bordils, P. Nigra L. esp. bi sattenuata: Canadá, P. Canadiensis; Ponsella, var. de P. nigra: Carolino, P. carolinensis) en plantaciones de uno a catorce años de edad, en igualdad de suelo y en las más variadas condiciones de cultivo, comparando espaciamientos diversos, plantaciones con y sin abono, con cultivos agrícolas simuntáneos en los primeros años y sin ellos, y también el desafortunado resultado del experimento de introducir el plátano (P. orientalis) en sustitución del chopo que ha sido realizado en los últimos años. Se verà también la lucha pacífica, pero sin regateo de recursos, entablada entre los cultivadores , la cual ha originado el afán de seleccionar  variedades, especies y razas y de estimular crecimientos a causa de la parcelación existente, y como resultado de todo ello la noble inquietud de los productores de la zona, que les hacen buscar ansiosamente la novedad o el descubrimiento de ejemplares de rápido crecimiento que supere a los conocidos y cuya consecuencia ha sido el motor de su perfeccionamiento durante el siglo que llevan dedicado a la explotación del género Populus.

  A las doce y tres cuartos horas:

  Salida de Bordils. Sigue, por la izquierda, la visión panoràmica de las choperas hasta el kilómetro 11. En el kilómetro 12 se pasa por Flassá (Fábrica de pasta de papel) y seguimos entre bosques de pino carrasco, encinas y terrenos de cultivo, divisando, por la derecha, en el kilómetro 15, el pintoresco pueblo de La Pera y, al fondo, la vertiente septentrional de la sierra de Lsn Angeles, poblada de alcornoques. Con una parada de un minuto en el kilómetro 27, podrá admirarse el magnífico panorama de la desembocadura del Ter, con las Islas Medas al fondo y la silueta de la montaña y castillo de Santa Catalina y de la real villa de Torroella Montgrí, las altas torres de Pals y otros pueblos del bajo Ampurdán…

Xevi Jou(BMD)

*Cita de l’escriptor Josep Pla i Casadevall

(El document complert ha estat cedit per en Josep Capdeferro Maureta)

ESCRIT MES DE SETEMBRE 2019

ELS ALMEDA

 

En l’escrit del febrer vam explicar d’on venia el nom del  passeig Aimerich, en l’escrit d’aquest mes el dedicarem a saber el perquè d’un dels carrers que connecten el barri de la Carretera amb el nucli antic del poble porta el nom de carrer Almeda.

El nom prové del llinatge de la família Almeda que foren propietaris de la casa coneguda com a Can Bosch, avui propietat de l’artista Leo Alejo, davant de l’actual plaça de l’Onze de setembre, i de la quintana del mas.

Cap els finals dels anys 40 del segle passat, a Bordils, acabava de néixer un esport fins aleshores desconegut a Bordils, ens referim al basquetbol, llavors anomenat el baloncesto, que amb el  mestratge d’en Mateu Pell va reeixir amb èxit, sobretot en categoria femenina. Bé com que no tenien un pista permanent per a poder-hi jugar, gràcies a  la mediació del Sr. Josep M. Tallada que era el procurador que gestionava les propietats  que  la família Almeda tenia a Bordils, el Sr. Ramon Almeda van cedir altruísticament un camp  per poder-hi instal·lar unes cistelles de baloncesto i el 1961 s’hi posaren unes porteries de balonmano . Estaríem parlant del que ara és la Pista Vella.

Aspecte de la Pista Vella en els inicis dels anys 60(segle XX)

A finals de la dècada del 70, i davant la pressió del llavors encara Ministerio de Educación, l’ escola de Bordils es veia obligada a ampliar la seva capacitat per enquibir-hi un parvulari o  bé aquests alumnes haurien de desplaçar-se a Celrà. Davant aquesta qüestió, l’Ajuntament d’aleshores, amb l’alcalde  Joan Jaumà, va haver de gestionar d’urgència l’adquisició dels terrenys per construir les noves aules. Malgrat que en aquella època post franquista, la tresoreria de l’Ajuntament estava sota zero, l’Ajuntament es van llençar a buit sense saber el que passaria, que alguna solució financera trobarien, la qüestió és que la mainada de Bordils no hagués de marxar del poble. De totes maneres, el procurador Sr. Tallada li havia comunicat a l’alcalde que endavant, que no es preocupessin, que alguna solució trobarien. Aquests terrenys són els que avui ocupen el locals de l’Ateneu Popular de La Pioixa i el de l’Espai Jove. Vista l’urgència, la familia Almeda, per boca del Sr. Tallada i només de paraula, va autoritzar a l’alcalde Jaumà a construir les aules i “que quan l’Almeda vingui, ja parlarem de com es formalitzen  les coses” El Sr. Almeda mai va poguer venir perquè va morir inesperadament. Mentrestant hi ha hagut les primeres eleccions municipals democràtiques,  de manera que quan  l’Albert Serrats entrà com alcalde, es trobà que l’ajuntament havia construit unes aules en uns terrenys d’un particular i sense cap altra aval que la paraula del Sr. Tallada davant les vídues Almeda, que tampoc sabien res d’aquest tema. No vulgueu saber l’angoixa del nou l’alcalde a l’hora d’anar a signar davant el notari la compra dels terrenys ja que , com hem dit, l’ajuntament no tenia capacitat pressupostària per aquesta compra. En el moment solemne en  que el notari havia de taxar el terreny i la propietària havia de dir el preu que s’havia de pagar, la Sra. Pepita Almeda, va dir que el preu eren zero pessetes, que ho cedia per el bé del poble.

Vet aquí el perquè l’Ajuntament de Bordils com a agraïment a la família Almeda, posar-li el seu cognom a un dels carrers principals de Bordils.

Però l’altruisme dels Almeda no té límits com ho demostra el barri Almeda de Cornellà de Llobregat que s’originà en la urbanització d’una extensa finca que la família Almeda havia adquirit el 1911; quaranta anys més tard (1951), els germans Ramon Maria i Manuel Almeda Guytó donaren a l’ajuntament cornellanenc un terreny a l’actual carrer Dolors Almeda i Roig  per a què s’hi construïssin habitatges socials. Avui hi trobem una estació de metro de la L8 amb el seu nom i dos clubs esportius el CD Almeda i el Club de Bàsquet Almeda.

 

El llinatge Almeda ha donat personatges il·lustres com el jurista Joaquim Almeda Roig (Selva de Mar 1843- Selva de Mar 1915) Va ser catedràtic de dret romà de la universitat de Barcelona, degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona (elegit el 1899 i reelegit el 1907) i presidí la Casa de Misericòrdia ](1891, 1913) i l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona (1907-1909),

Un monument fúnebre dedicat el 1920 a Joaquim Almeda es conserva  a Santa Cristina d’Aro, i la seva Selva de Mar natal li dedicà el 1908 [9] una plaça principal. En l’actualitat, en recorda el nom un cèntric carrer de la població altempordanesa.

Recordatori de la mort de D. Joaquin Almeda i Roig (21 setembre 1915)

Dos dels germans de Joaquim Almeda, en Joan i en Ramon Maria Almeda i Roig, van ser advocats en exercici a Girona: en Joan (mort a Cassà de la Selva l’11 de febrer del 1927) va ser impulsor i professor de la Universitat Lliure de Girona i en Ramon va ser degà del Col·legi d’Advocats de Girona  des del 1912 fins al seu traspàs el 4 de gener del 1918.

Xevi Jou (BMD)

 

ESCRIT MESOS JULIOL-AGOST 2019

 

LA PESTA DE MITJANT SEGLE XVII

 

En una comunicació presentada al segon Congrés Internacional d’Història de la Medicina Catalana*, Jordi Nadal qualificava la pesta  a de 1650-54 com “la dentegada més forta soferta pel Principat des .de la terrible Pesta Negra de mitjan segle XIV” apuntant l’ hipòtesi que l’epidèmia pestífera hagués produït la minva d’un 15 a un 20 per cent del potencial humà de Catalunya.

El 1650 el contagi ja s’havia introduït per les terres del sud del Principat i hauria afectat, saltant per via marítima a Tarragona i a les comarques nord-orientals de Catalunya: I ‘Empordà i després el Gironès i la Garrotxa.

Així a l’estiu del 1650 la pesta ocasiona unes 1.000 víctimes a la ciutat de Girona**.

La crisi de 1651-54 sembla el punt culminant d’un període crític que comença amb una població ja molt castigada pels efectes de la guerra que assolava el Principat des de 1640. Ens trobem en un període deficitari d’aliments, afectat per les males collites reflexades amb la forta alça dels preus del blat d’ençà 1643-1645 i les calamitats de les guerres ,on els propis exèrcits i moviments de població servíen per escampar l’epidèmia, . Si afectà a una cinquena part de la població catalana fou per la suma de tots els factors esmentats.  Així, si fem la comparació, tantes vegades utilitzada amb la pesta de 1348, hem de recordar també que en la crisi baix medieval els problemes comencen ja el 1333, “lo mal any primer” i no acabaran fins força més tard de 1348. Per tant, no podem estudiar aquestes crisis com a accidents i hem d’entendre la seva gravetat en el conjunt dels períodes deficitàris que les envolten.

La pesta va tenir impacte en l’art i en el folklore, artísticament parlant la pesta va quedar gravada en el pensament cristià i romandria durant segles sota la forma d’una amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures que representen la Mort amb esquelets macabrament irònics. També en podem trobar d’esquelets fent la Dansa de la Mort

* Nadal, J., “L’última pandèmia de pesta a Catalunya, 1650-1654”, l/ Congrés Internacional d’Història de la Medicina Catalana 1975, Barcelona, 1977, pp. 19-38.

 

**Vegeu Josep Clara, “La pesta del 1650. La desigualtat davant la mort i aspectes religiosos”, Estudi General

 

Xevi Jou Viola

 

MORTALITAT A BORDILS:

 Durant la pesta (1650-1652) i altres anys*

Els llibres d’història del nostre país recullen que entre els anys 1650 i 1652 hi hagué una gran pesta a Catalunya, que va causar gran aflicció i deixà els pobles en un estat de depressió deplorable. No se’n comença a sortir fins al cap d’una generació, almenys.

En els nostres pobles també es féu notar aquesta pesta. A Bordils hi van haver quatre morts de pesta el novembre de 1651 i quatre més entre l’agost i el setembre de 1652.

Els que morien d’aquesta malaltia no podien ésser enterrats al cementiri, i per això, trobes anotats a les partides de defunció, el lloc –no habitual- on foren soterrats.

Així trobem que el matrimoni Vilert de Bordils fou enterrat al seu hort. Moriren tots dos de pesta. La parella estava formada per Mer Vilert, treballador, fill de Joan, carreter de Celrà, i Magdalena Aimerich, filla de Pere, treballador de Bordils. S’havien casat a Bordils el 12 d’octubre del 1620. En Mer morí el dia 5 i la Magdalena el 31 de novembre del 1651.

El 21 de novembre moria, també de pesta, a Bordils, la senyora Paula Damiana i era enterrada a l’hort del castell de Don Manuel de Santdionís. El castell dels Santdionís era l’actual establiment de Can Xapa.

I el 30 del mateix mes moria de pesta i era enterrada al seu hort, a Bordils, Paula Pujol. Estava casada des del 23 de gener del 1622 amb Salvador Pujol, traginer, fill de Jaume, pagès de Bordils. Ells pròpiament  es deia Peçarroca, ja que era filla de Bernat Peçarroca de Flaçà.

Un any més tard, el 21 d’agost del 1652, moria de pesta a Bordils, Maria Viader, muller de Pere Viader, bracer, àlies Romeu de Cervià. La Maria, quan es casà amb en Pere (Bordils, 22 de febrer del 1626) era vídua de Joan Felip, treballador. El seu cognom de soltera era Vidal, ja que era filla de l’Esteve Vidal i de Francesca de Bordils. Fou enterrada a l’hort del castell de Santdionís, al costat de Donya Paula, que havia mort l’any anterior, també de pesta.

El mateix dia 21 també moria de pesta i era enterrat Esteve Badia, natural de Sant Medir i veí de Bordils. S’enterrà al costat de Can Prim.

El 27 del mateix mes moria en Josep Vila, de Juià, i era enterrat al costat d’un marge prop del Torrentó.

I, finalment, el 19 de setembre del 1652, morí de pesta en Jaume Marisc del Torrent, pagès. S’havia casat a Bordils (3 de setembre del 1606) amb Antiga Riera, filla de Damià de Bordils. En Jaume fou enterrat prop de casa seva.

Il.lustració de la Bíblia de Toggenburg on es pot veure empestats amb les butllofes de pus i sang característiques, que apareixien als afectats i que anaven acompanyades de febre molt alta(38 a 41 graus C.), vòmits i deliri mental.

No obstant no foren aquests els anys de més morts a Bordils. Sols n’hi hagueren 13 el 1651 i 20 el 1652. Els anys que van morir més persones a Bordils foren els següents:

1695 : 45  /  1706 :47  / 1711 : 43 / 1764 : 44 / 1795 : 55  /       1864 : 57   / 1889 : 60. El poble, aleshores, també era més gran en nombre d’habitants.

L’increment de defuncions en aquests anys es deu sobretot a la mortalitat infantil. Per exemple l’any 1711, dels 47 morts, 31 eren criatures, 2 solters i 14 adults.  El 1764, 33 dels 44 eren infants, més 2 solters i 9 adults. I el 1889, 44 de les 60 morts eren infants, més 2 solters i 14 adults.

En alguns d’aquest anys també moria força gent jove.  Per exemple, la mitjana d’edat dels difunts es dóna l’any 1864 amb 14,8 anys de mitjana.

*Mn. Benet Galí (full informatiu n.51. Novembre 1996)

ESCRIT MES DE JUNY 2019

EXILI I REPRESSIÓ:

cas de la FAMÍLIA BATET

En Jaume Batet i la Teresa­­­­­ Sau, naturals de Juià i veïns de Bordils,van tenir tres fills. Amb l’esclat de la Guerra Civil, dos d’aquests fills es van veure involucrats en fets relacionats amb la guerra.

Un d’ells, en Miquel Batet i Sau, que llavors tenia 36 anys, era comerciant, sabia llegir i escriure, estava casat i tenia dos fills.

L’11 de febrer de 1939, just acabada la guerra, ingressà a la presó, per ordre del jutge instructor núm.1 del Consell de Guerra Permanent, per haver robat a l’estanc del poble durant el període de guerra. En la seva declaració davant del jutge, va dir que ell mai havia estat militant de cap partit polític, ni abans, ni durant la guerra. Declarà que un dia dos milicians dels rojos el van obligar a requisar tot el tabac que hi havia a l’estanc del poble i emportar-se’l a casa seva. Semblava que una falta així no podia comportar-li cap pena greu, però com que diverses persones del poble van testificar en contra d’ell i van dir que era una persona amb idees d’esquerres i molt implicat amb el Comitè Revolucionari, el dia 1 de març de 1939 va ser lliurat a la Guàrdia Civil per a la celebració d’un Consell de Guerra juntament amb 24 acusats més, onze dels quals, incloent-hi en Miquel, van ser condemnats a mort. Una setmana després, en Miquel i els altres condemnats van ser afusellats i enterrats en una fossa comuna al cementiri de Girona. En l’acta de defunció es certifica que la causa de la seva mort fou un col·lapse cardíac.

 

El seu germà Tomàs Batet i Sau abans de l’Alçament Nacional vivia a Bordils, juntament amb la seva esposa,Elvira Prats i Estrabau, els seus dos fills, Joaquima(Quimeta) i Pere Batet i Prats, i el seu pare, Jaume. Tenia una fàbrica de rajols que li permetia viure d’una manera bastant acomodada en comparació amb la pobresa que hi havia en aquells moments al poble. Exercia el càrrec de jutge municipal des del juny del 1934. Amb l’esclat de la revolta militar contra la República, en Tomàs va formar part del Consell Municipal com a regidor d’Hisenda. En formar-se el Comitè Antifeixista, en Tomàs hi va quedar integrat com a membre de l’Ajuntament. A més, es van formar les Milícies Antifeixistes, l’actuació de les quals depenia del Comitè de què en Tomàs formava part. També va treballar en la construcció dels camps d’aviació de Celrà i de Puigcerdà, on fou destinat durant la guerra amb el rang de sergent.

Com que havia format part del Consell Municipal i del Comitè de Bordils i havia lluitat al bàndol de la República, va decidir exiliar-se a França amb la seva família abans que les tropes franquistes entressin a Bordils, el 7 de febrer de 1939. La família Batet va intentar passar la frontera francesa per Puigcerdà. El mateix dia que van marxar, alguns que havien estat els seus veïns de sempre van entrar a robar tot el que no s’havien pogut emportar en abandonar casa seva. En intentar passar la frontera, van trobar-se que per Puigcerdà només deixaven passar dones i mainada i van decidir separar-se. Decidiren que l’Elvira i la mainada entressin a França(29 de gener) per Puigcerdà i en Tomàs i el seu pare ho intentarien per la Jonquera o Portbou, per on encara deixaven passar homes. Quan van acomiadar-se, no sabien que seria l’última vegada que estarien tots junts. Mentre els homes es dirigien cap a la zona de la Jonquera, un camió va atropellar en Jaume i li va destrossar les cames. Va morir a l’hospital de Puigcerdà una setmana més tard. El van enterrar en una fossa comuna. Malgrat tot, en Tomàs va continuar, va poder entrar a França i va ser internat en un dels camps de concentració d’Argelers. Al cap de poc va ser allistat a un batalló de treball francès i fou destinat a reforçar la Línia Maginot. Després de vuit mesos separats i mitjançant cartes i algunes ajudes, l’Elvira i en Tomàs van planejar trobar-se tots a Marsella. Fins i tot havien aconseguit passatge per al dia 1 de setembre de 1939 en un vaixell que havia de salpar cap a Mèxic. Però per desgràcia no va ser possible, ja que aquell mateix dia Alemanya va declarar la guerra. I tot quedà paralitzat.

En Tomàs i el seu amic inseparable, en Josep Perich i Oliveras, van caure presoners de les tropes del Tercer Reich. Els alemanys, en veure l’expedient d’en Tomàs, que havia estat sergent d’aviació, el van destinar a l’estadi Olímpic de Berlín,on hi havia una fàbrica de material militar. Com que també van veure que havia estat rajoler, al cap de poc  el van destinar a Stalingrad, per millorar el rendiment dels forns de fondre ferralla per reutilitzar-la després. En Tomàs va aconseguir allargar la vida d’aquests forns de vuit a uns vint dies utilitzant uns rajols refractaris diferents.

L’altre bordilenc, l’inseparable amic i veí d’en Tomàs, en Josep Perich i Oliveras, de Can Nenci, no va tenir tanta sort. Després de caure presoner en l’ofensiva alemanya de la Línia Maginot, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen-Gusen i obligat a fer treballs forçats. Quan ja no els va ser útil el van afusellar, era el desembre del 1941.

Al cap d’un any, per la bona feina feta en la construcció dels forns, en Tomàs va aconseguir un mes de permís i un salconduit que li permetia anar a qualsevol zona ocupada pels alemanys. Ell va decidir tornar a la França ocupada amb la idea de passar-se a la Resistència francesa, i així ho va fer, a la zona de Lió. Quan va tenir l’oportunitat, va tornar a Perpinyà, on va veure l’acabament de la Segona Guerra Mundial i va viure i treballar fent filats de bruc fins que va morir, el 1962. Mai va poder tornar a Catalunya, ja que hi tenia dictades diverses penes de mort, per haver estat al Comitè, per les seves idees republicanes i per l’acusació de participar en la mort d’alguns bordilencs.

Per la seva banda, tornem al viacrucis que van patir la seva dona,l’Elvira, i els seus dos fills, la Quimeta i en Pere un cop van haver creuat la frontera francesa. Primer els van portar a Tolosa de Llenguadoc, i d’allà els van destinar a Graulhet. En Pere el van portar a una antiga fàbrica preparada per acollir nens refugiats. Allà hi havien concentrat uns cinc mil menors i hi tenien cuina i llits per a tothom. L’Elvira treballava de modista i la Joaquima la va acollir una família, la del Sr. Mazens, que era conseller de l’ajuntament del poble. Els caps de setmana els convidaven a dinar a tota la familia. Tot i que aquest senyor va enviar cartes a tots els camps de concentració de França on s’hauria pogut trobar pres en Tomàs, mai va trobar resposta. No s’havien trobat des que es van separar a Puigcerdà.

Al maig, tres mesos després d’haver sortit de Catalunya, finalment van rebre notícies d’en Tomàs. Es trobava al camp de concentració de Barcarès. A partir d’aquell moment es van poder comunicar a través de cartes. Però passaven els mesos i seguien separats. Recordem que tampoc van poder marxar cap a Mèxic per culpa de la guerra europea.

En Tomàs Batet és el segon per l’esquerra.

 Mentrestant, la fàbrica de Graulhet va ser reconvertida en fàbrica d’armament. Tots els exiliats van ser repartits en grups de vint persones per pobles petits d’arreu de França. A ells els va tocar anar a Saint-Sulpice-la-Pointe, a una casa vella on vivien amb tres famílies més. Aquí van coincidir, poc temps, amb la família de Pere Estragó, que fou el president del Consell Municipal de Bordils durant la guerra, i amb una familiar del “Tarragoní”. Tots tres van trobar feina en un hotel (Hotel Peiró). Això era el 1942. En Pere hi feia de grum i s’encarregava d’anar a esperar els clients alemanys a l’estació i portar-los hi les maletes. Mai van cobrar cap sou, però menjaven i tenien un sostre per dormir. Amb la guerra europea fent estralls en la població civil, van haver de deixar l’hotel, es van quedar al carrer i  van haver de buscar-se la vida: l’Elvira, de minyona en una casa, i els seus fills arreplegant tot el que podien per poder menjar. Foren temps molt durs, de passar gana. Però gràcies a la família on servia l’Elvira van poder obtenir un passaport per tornar a Espanya. Al febrer del 1943 van tornar a Barcelona, on van ser acollits per un oncle. Allà, l’Elvira s’havia de presentar cada dia a l’autoritat franquista, que en el seu cas era un capellà. M’explicà en Pere que, només entrar, ella deia: “Bon dia.” La resposta del capellà era sempre la mateixa: “Ah, sí, la mujer de aquel criminal.”Fins que un dia la dona no va poder més i va dir: “Mi marido no es un criminal.” Diu que, de la plantofada que li va fotre el capellà, la va tirar a terra. Des d’aquell dia, l’Elvira, que era dona d’anar a missa, mai més va voler saber res de l’Església. La Quimeta es va casar i es va quedar a viure a Barcelona. L’Elvira i en Pere van decidir tornar, però, no a Bordils sinó a Sant Martí Vell, perquè la seva casa de Bordils havia estat expropiada i donada a un addicte al règim franquista. L’Elvira i en Pere es van haver de presentar diverses vegades a l’ajuntament de Bordils, davant del capellà –altra vegada un capellà– presidint la Comissió Classificadora d’Addictes al Règim. Li van insistir que seria molt millor per a tothom que no tornés a Bordils mai més, per tot el que havia fet el seu marit. Ella mai es va deixar influir per aquests “consells”, o més ben dit amenaces. La volien humiliar, però ella es va mantenir ferma i va anar sempre amb el cap ben alt.

Van començar a fer tràmits per recuperar la casa de Bordils i els va costar un munt de temps, papers, diners, advocats… Finalment, el 1952 van poder recuperar-la, amb la condició que habilitessin una part de la casa(pagant ells) per a l’“inquilí” que hi van trobar. L’Elvira va poder gaudir-ne molt poc temps, ja que va morir al cap de vuit dies de tornar a Bordils.

L’Elvira va morir sense poder tornar a veure el seu marit, en Tomàs.

En Pere i la Quimeta, al cap d’un temps, van aconseguir un passaport i van poder veure el seu pare un parell de vegades abans de morir.

Júlia Batet i Xevi Jou (BMD)

*En memòria de l’entranyable Pere Batet Prats, conegut com en Pere Dansa o en Pere de les canyes.

ESCRIT MES DE MAIG 2019

DARRERA ACTUACIÓ DEL SOMATENT A BORDILS

 

El sometent era un cos de gent civil armada destinat, en principi, a perseguir els malfactors. A Bordils, el poc que sabem del sometent local, ens ha arribat per testimoni oral de la gent més gran que encara van coincidir amb els darrers components del cos durant la post guerra i que va quedar dissolt definitivament pel Senat espanyol , l’any 1978, tot i que, abans aquí a Bordils aquest cos ja no existia formalment.

En primer lloc us presentem un diploma on el Capità General de la 4a. Regió i Cap dels Sometents de Catalunya fa entrega d’una condecoració i el dret de poder lluir la medalla corresponent al bordilenc  Vicens Batlle* Vidal el desembre de 1924.

*El cognom Batlle, va quedar en Valle, ja que en castellà és com sona, i el buròcrata de torn va transcriure tal com sonava.

Els antecedents històrics del Sometent es troben en l’anomenat Sagramental, una germandat que constituïen viles properes al segle XIII per garantir la seva seguretat. La germandat es constituïa amb un jurament o sagrament i els homes compromesos havien d’acudir a un lloc determinat quan des del castell es tocava el corn o, més cap aquí, al toc de sometent fet amb les campanes del cloquer.  D’aquí sembla que va venir el nom de sometent “so emetent”.

Si algú observava un fet delictiu, tenia l’obligació de cridar “Via a fora!” per aixecar la clamor del sometent, sinó es feien tocs especials de campana per convocar la concentració dels homes a la plaça del poble o a davant l’església.

Els seus membres rebien un sou garantit pel govern mitjançant impostos municipals i cada sometent tenia l’obligació de mantenir la seva arma en bon estat de funcionament, d’això se’n cuidava la Guardia Civil, que periòdicament feia revisions i controlava la munició.

L’any 1716, durant la Guerra de Successió, Felip V  el va suprimir perquè el sometent català havia lluitat contra ell, al costat del bàndol dels austriacistes. Però a finals d’aquell mateix segle el comte La Unión el va ressuscitar, per lluitar ara contra els francesos.

Des de llavors el sometent va tenir també actuacions a favor del govern de Madrid, i així amb la revolta dels carlins (1833) i degut a un creixent bandolerisme a la ruralia catalana motivà que el sometent actués  al servei del govern en les tasques de seguretat. Amb la I  República fou desmantellat (1873) per ser un cos de caire molt conservador, contrari al pretès aire revolucionari que la República volia instaurar.

Amb la Restauració borbònica d’Alfons XII es tornà a instaurar per lluitar contra el nou l’aixecament carlí . L’any 1909 va intervenir en la detenció de Ferrer i Guàrdia i també contra els vaguistes durant la dictadura de Primo de Rivera. Franco el va tornar a suprimir, però l’any 1945 el va reorganitzar per lluitar contra el maquis i va ser un sometent de Sant Celoni que el gener de 1960 va abatre en Quico Sabaté, el guerriller considerat l’enemic número u del franquisme. Òbviament els seus membres havien de ser addictes al Régimen.

Precisament, lligat amb aquest maqui, podem dir que el sometent de Bordils, encapçalat per en Joan Serrats, va rebre ordres de fer torns de vigilància en punts concrets del terme municipal per evitar que en Sabaté pogués fugir del setge que la Guardia Civil li havia fet al mas Clarà (prop de Sant Martí de la Mota) del qual es va poder escapolir. Sembla ser que va ser la última actuació d’aquest cos a Bordils.

Amb la Guerra del Francès, durant el setge de Girona , el maig de 1808, el santuari dels Àngels va ser incendiat per les tropes franceses després d’una cruenta batalla amb els sometents de la zona; probablement els sometistes de Bordils hi van participar, així com en la defensa de Girona, però no ho tenim documentat.

Xevi Jou(BMD)

 

ESCRIT MES D’ABRIL 2019 (002415)

Anècdota de l’ENTRADA DELS “NACIONALS” a BORDILS

Aquell final del gener de 1939, la  carretera s’anava omplint d’una massa heterogènia de civils i de militars, en unitats estructurades o desfetes, que utilitzaven diferents mitjans de locomoció, carregats amb tota mena d’estris i de fardells, que prenien direcció nord, cap a la frontera francesa.

A Bordils, algunes famílies i també  persones soles, homes majoritàriament, que van decidir marxaren direcció a França. Es tractava de  càrrecs municipals, militants destacats de partits polítics i sindicats i  persones temorenques a la vinguda de l’enemic feixista. Els membres del Consell Municipal de Bordils durant el període de la guerra, també van decidir exiliar-se per por a les represàlies que coneixien per les notícies que arribaven de les zones conquerides pels nacionals. Així que el 2 de febrer d’aquell any, en una reunió de veïns, van anomenar el nou Consell Municipal (vegeu document 1) i el  10 de febrer es va anomenar alcalde a José Julià Simón, que ho va ser fins al 4 de juliol del mateix any que el va substituir José M. Tallada Mascarós, persona que fou proposada pel Gobernador Civil de la província de Gerona.

A Bordils, les tropes de l’exèrcit franquista van entrar el dimarts 7 de febrer de 1939 per la carretera de Palamós, que llavors se’n deia Avinguda de la República; venien a peu des de Celrà amb un militar motorista al davant. Unes hores abans, segons sembla, una patrulla d’observació va entrar  per la banda del Torrent, havent travessat el Ter amb la barca de Cervià.

No és a Bordils, però és per fer-nos una idea de com podien ser les tropes que van entrar a Bordils aquell 7 de febrer de 1939

  A Bordils, les tropes de l’exèrcit franquista van entrar el dimarts 7 de febrer de 1939 per la carretera de Palamós, que llavors se’n deia Avinguda de la República; venien a peu des de Celrà amb un militar motorista al davant. Unes hores abans sembla que una patrulla d’observació va entrar  per la banda del Torrent, havent travessat el Ter amb la barca de Cervià.

Després d’uns primers moments d’incertesa, una gran gernació saludà l’entrada de les tropes franquistes. Se celebrava amb alleujament i per damunt de tot, el final de la guerra. I és que el desig de pau i de tornada a l’enyorada normalitat era el sentiment predominant entre la població bordilenca.

Però… pocs s’imaginaven que, en realitat, començava una època de penoses privacions i una llarga dictadura que no tenia gens d’interès a cercar una autèntica reconciliació després del desastre humanitari de més de trenta mesos de guerra civil. El 1939, tot just acabada la guerra civil, el país estava desfet. Tot penjava d’un fil i la vida quotidiana de les persones era extraordinàriament difícil.

Segons testimonis que vam poder entrevistar, hem recollit algunes anècdotes que potser en faran riure, però una mica d’humor davant la magnitud dels fets horrorosos que van viure, sempre són de bon escoltar:

A davant de Can Nenci es van parar i van preguntar a dues dones, l’Amparo i la Quimeta, que estaven observant amb sorpresa aquell grup de soldats. –Sabeis si hay “rojillos en este pueblo? I elles no sabien què contestar, ja que estaven molt espantades, ja que  una d’elles tenia el seu home amagat a dintre la casa perquè havia fugit en la retirada. Els soldats al veure que estaven espantades i els hi van dir: –No temais nada, pues somos el ejèrcito de Franco y si tenéis alguien escondida, decidles que salgan que no les vamos a hacer nada. I diu que es van treure una pesseta i els hi van donar per donar-les confiança. I van afegir: – No sabeis si alguien tiene una bandera roja y gualda ?

Precisament l’Amparo anava a buscar la llet a Can Mula i coincidia amb la Carme de Can Natzaret, que era una noia guapíssima i que davant els esdeveniments i en previsió, ja havia cosit una bandera espanyola (vermella i groga).

L’Amparo li va dir que sí, que en coneixia una i ja els va acompanyar a trobar la Rosa que amb entusiasme  va acompanyar als militars cap a la plaça del Poble i amb el “teniente” van pujar al campanar per penjar aquella bandera. Diuen les xafarderies de l’època que el militar de seguida es va enamorar d’aquella rossa bordilenca i ja li va demanar festeig el mateix dia. Què va contestar la Rosa?,  no ho sabem, però sí que aquell festeig va durar fins que es va acabar, uns mesos després, tot i que abans els pares del militar van venir a conèixer els pares de la Rosa, van matar el porc i tot, i diuen que Ell va haver de marxar cap a Mallorca i li va preguntar a la Rosa: – Qué quieres que te traiga cuando vuelva?

I Ella li va contestar: – La lluna en un cove.

  Diuen que el xicot no va tornar mai més i potser és perquè encara està intentant  posar la lluna en el cove o que no va entendre el que volia dir la seva bordilenca.

El que si és cert, és que l’avi de la Rosa, mentrestant va escombrar l’era per què en tornar de prendre possessió de la plaça del poble, poguessin celebrar l’efemèride fent un ball amb una gramola, d’aquelles de la  tarota grossa i que se’ls havia de donar corda de tant en tant,  i davant a l’era de Can Natzaret i va durar fins entrada la nit, i l’endemà es va tornar a repetir, i alguns dels soldats que de dia continuaven l’ocupació dels pobles veïns, al vespre van tornar per anar a ballar a Can Natzaret.

L’era de Can Natzaret avui.

 

LA PRIMERA CELEBRACIÓ RELIGIOSA.

El diumenge 12 de febrer, segons cita el Mn.  Esteve Jou Parés, i tres capellans més que van arribar a Bordils vestits de militars (alferes provisionals lluint l’estrella com a tals) van celebrar  la primera missa. Com que l’església estava  tota socarrimada, sense cap  imatge, sense cap altar, desaparegut el gran retaule que cobria tot l’absis de dalt a baix, sense mobiliari ni ornament de cap classe; van guarnir un altar al portal de l’església i va celebrar la missa, juntament amb tres capellans més.

Va predicar en castellà, ja que li va semblar prudent fer-ho així, ja que hi havia soldats que estaven  de guàrdia al camp d’aviació de Celrà. Diu que el sermó el va començar (manllevant una cèlebre frase de Fray Luis de León que va dir a la seva primera classe, després de sortir de la presó de més de quatre anys, imposada per la Inquisición: “Como decíamos ayer,…”) i Mn. Esteve va encetar el sermó dient “Os decía el último Domingo,…”

Xevi Jou (BMD)

ESCRIT MES de MARÇ 2019

 

Ca les MONGES (Ca les “HERMANAS”)

 

Edifici de Ca les Monges a principis dels anys 60(s.XX)

  En el Llibre de Documentos Recibidos I (1891-1969) de l’Arxiu Històric del Bisbat de Girona trobem a la Reverenda Madre Josefa Albert Vidal que exposa, segons les escriptures que va autoritzar el notari de Girona D. Jaime Genovés Codina, que el 9 de setembre de 1924 es va cedir a la Congregació la finca registrada a l’Ajuntament de Bordils de l’arxiu del Registre de la Propietat de Girona una propietat que consistia en una casa gran amb un terreny de 44,22 àrees en el poble de Bordils, per destinar-la a l’ensenyament primari i superior de nenes. Una altra de les clàusules, entre moltes que ara no vénen al cas, deia: sempre i en tot cas que la Congregación deixés d’ocupar aquesta finca, fos pel motiu que fos, aquesta passaria  a ser propietat de D.Salvador Tallada Masó o els seus hereters sense pagar ni un cèntim per cap concepte, àdhuc per obres o millores que s’haguessin realitzat en la propietat.

Però, també van deixar escrit que D. Salvador Tallada o els seus hereters vénen obligats, sempre d’acord amb el mossèn de Bordils, a cedir i entregar immediatament la finca a un altre Institut,Congregació o Comunitat religiosa de dones per dedicar-se a l’ensenyament de nenes.

 

En cas excepcional, també l’havia de cedir per l’ensenyament privat de nenes a càrrec de professores particulars nomenades per la família Tallada amb la intervenció i vist i plau de Sr. Bisbe.

En cas que sigui alguna congregació religiosa, sempre tindria preferència la Congregación de Hermanas Terciarias Regulares de Ntra. Sra.  del Carmen.

Així que davant el notari, la Rvda. Madre Josefa Albert Vidal signà aquests acords.

També, segons l’Acta del Secretari General, la casa-col.legi de Bordils va tancar el setembre de 1951 per la manca de mitjans de subsistència. La certificació definitiva fou signada per la Secretària General Hna. Sacramento Cardona el 20 de gener de 1955.

 

ALTRES DADES:

  • Fou inaugurada el 14 de setembre de 1924, segons la Virtudes Lluch.
  • Fundadores: Virtudes Lluch, Simona Sáez, Matilde Antón, Carmen Belmonte.
  • Virtudes Lluch va ser la primera responsable de la Comunitat, exercint de superiora en els primers anys de la fundació.
  • La Mª Àngels Badosa fou l’encarregada d’iniciar i preparar tot el procés burocràtic.
  • El permís perquè la Comunitat s’instal·lés a Bordils fou concedit pel bisbe d’Oriola el 2 d’agost de 1924.

REFERENT A L’ACTIVITAT PEDAGÒGICA :

  • Col·legi dedicat a l’ensenyament de pàrvuls i de nenes grans.
  • Una classe de 30 a 35 pàrvuls que dirigia la Simona Méndez
  • Una classe de unes 50 nenes, que dirigía la Adriana Belmonte.
  • Una classe de nenes més grans que portaven les Hnes. Matilde Antón, encarregada de la formació cultural d’unes 40-45 nenes i la Anas Mª Castillo que dirigia les labores de tarda.
  • Simona Sáez feia de cuinera i a la tarda, ajudava al parvulari.
  • L’alumnat no tan sols era de Bordils, sinó també de Celrà i Flassà.
  • Totes les alumnes pagaven una quota, tot i que les filles dels col.laboradors que tenien les monges (jardiners, manteniment,…) no pagaven.

 

Xevi Jou*

 

*També agrair la col·laboració de la Rosa Font Cassú, que ens va fer arribar dades de diferents fonts d’arxius.

ESCRIT DEL MES DE FEBRER 2019

 

  Pot ser que d’aquí un temps algú no sàpiga per què al poble de Bordils hi ha un carrer que porta el nom d’Aymerich. Per això volem donar quatre dades d’aquest personatge, fill il.lustre de Bordils.

 

MATEU AYMERICH i MASSANET

Bordils, Gironès, 1715 — Ferrara, 1799

 

Els Aymerich són molt antics al poble. Provenen dels propietaris del mas Aymerich. En tenim noticia, pels llibres parroquials de finals del segle XVI. L’ avi d’en Mateu, però, no era l’hereu i es va fer negociant de professió. Es  deia Josep i l’àvia Maria. El pare d’en Mateu sí que era el gran i hauria pogut ésser l’hereu del mas en cas d’haver-hi nascut. El nom del pare d’en Mateu també era Josep, en Josep Aymerich i Cabanyes. En Josep es dedicaria a fer d’apotecari, o sigui farmacèutic i, a partir d’ell tres generacions continuaran aquest ofici. En Mateu, doncs, seria fill de l’apotecari de la Plaça de Bordils.

 

En Josep (1685-1769) es va casar amb la Teresa Massanet i van tenir un fill, en Mateu Aymerich i Massanet, que va néixer i fou batejat el dia 27 de febrer de 1715. Qui el batejà, i fou el seu padrí, va ser va ser el reverent Doctor Mateu Massanet, germà de la mare i rector de Monells. Li va posar aquests noms: Mateu, Josep, Antoni, Rafel, “batejat a les fonts baptismals de l’església de Bordils”. La padrina va ser l’àvia Maria.

En Mateu, però, no coneixeria la seva mare, ja que va morir quan ell tenia poc més d’un any, el 4 de maig del 1716, “fou donada sepultura eclesiàstica al cos de la senyora Teresa, muller e Josep Aymerich, apotecari de Bordils, amb assistència de vuit preveres i dos religiosos; rebé tots els sagraments”.

La Teresa tenia 28 anys. Havia nascut a Bordils i era filla del metge del poble, el doctor Pere Massanet i de Maria Fuster. Aquests, els avis d’en Mateu, ja eren morts en aquesta data. Ell no els va conèixer, com tampoc no va conèixer l’avi Josep Aymerich, el negociant, que també era mort.

En el seu testament, fet el primer de maig de 1716, la Teresa deixà escrit : “ I per quant Mateu Aymerich, fill meu legítim i natural i de Josep Aymerich, apotecari, marit meu, és menor d’edat i ha d’heredar mos béns per la seva bona educació en el temor de Déu, i conservació dels béns fiant de l’amor i caritat de Josep Aymerich, marit meu, i del reverend Doctor Mateu Massanet, germà meu, els elegeixo en tutors i en son cas curadors de la persona i béns de dit Mateu Aymeric, fill meu i de dit Josep, mon marit, donar-los tal i tant poder qual i quant s’acostuma donar a semblants tutors i curadors testamentaris”.

Per això podem deduir que, probablement, es féu càrrec del noi, un cop fou un xic gran, el seu oncle capellà, ja que el pare, el farmacèutic es tornà a casar l’any 1720 ambo Maria Rosa Llenas, filla del notari de Rupià i van tenir nou fills. No tots van arribar a grans. En Mateu fou el padrí de la tercera filla, que es va dir Teresa (Com la mare difunta d’en Mateu); ell tenia 11 anys. La partida diu : “Padrí, Mateu Aymerich, mig germà de la batejada”.

Quan tenia 18 anys, el 27 de setembre de 1733, va ingressar a la Companyia de Jesús on hi va estudiar la carrera eclesiàstica a Barcelona.

El 15 d’agost del 1748 professà com a jesuita i es va posar a ensenyar filosofia i teologia en els col.legis de la Companyia. A Tarragona va ensenyar humanitats i retòrica.  A la Universitat de Cervera va tenir la càtedra de filosofia, durant sis anys seguits. D’aquesta època de Cervera se’n compten, almenys tres, en llatí i en castellà.

De Cervera va tornar a Barcelona on continuà la seva docència i arribà a rector de la Companyia de Jesús de la ciutat comtal i també del Seminari de Nobles. Aquí també va publicar unes quantes obres.

El 1760 va tornar, per tres anys, a Cervera per exercir el rectorat del col.legi de Sant Bernat, que era de la seva ordre.

L’any 1763 va passar a ser Rector del Col.legi de Gandia i canceller d’aquella Universitat. L’any 1764 feia treballs per instal.lar una impremta al col.legi valencià. El 1766 acaba el seu rectorat de Gandia, desitjant anar a Madrid. Quan era  a Madrid, al Col.legi Imperial, el sorprengué l’expulsió de la Companyia de Jesús, decretada per Carles III i executada la nit del 31 de març del 1767. Això va fer que, algunes de les obres que havia de publicar, van quedar allà sense veure la llum.

Va anar a Itàlia. Primer a Roma i després d’un temps a la deriva, finalment va poder accedir a poder dirigir la casa dels jesuïtes exiliats a Ferrara. Allà hi va escriure moltes de les seves obres més conegudes.

Morí a Ferrara l’any 1799, als 84 anys

Façana actual de la Universitat de Cervera

Aquest escrit ´fou publicat el full parroquial el gener de 1994. Autor : Mn. Benet Galí

 

EL SEU (RENOVADOR) PENSAMENT :

A Cervera, el 1756, va proposar crear una institució anomenada Acadèmia Criticoliterària amb la finalitat, segons l’escrit de proclamació, de promoure una restauració humanística, desvetllar el sentit de la veritat i de purificar les escoles filosòfiques. Es declarava oberta a la participació de teòlegs, juristes, filòsofs, historiadors, filòlegs, matemàtics, poetes. Hi figuraven com a col·laboradors Josep Finestres i Ignasi Dou, professors de la Universitat de Cervera. No arribà a tenir existència efectiva.

És considerat com l’iniciador i alhora el representant més característic de l’anomenada escola filosòfica eclèctica cerverina, que pretenia de renovar l’escolàstica i el suarisme amb les noves tendències científiques i humanistes. Amb el propòsit d’aconseguir aquesta renovació, criticà l’ensenyament que hom donava als col·legis i a la universitat pel seu caràcter formulari i buit i també, per raons semblants, els manuals de filosofia escolàstica. Proposà la introducció a l’ensenyament de les ciències exactes i naturals com el camí per a superar l’estat d’endarreriment d’aquest. Realitzà una tasca de proselitisme dins l’orde que donà lloc a la formació d’un grup de deixebles, principalment Tomàs Cerdà, (que anà a França per aprendre matemàtiques) i Josep Ponç. Defensà, però, l’autoritat d’Aristòtil, tal com era interpretat en la tradició escolàstica, enfront de les doctrines dels filòsofs anglesos i francesos (Gassendi, Bacon, Descartes).

 

ESCRIT DEL MES DE GENER 2019

CAPBREUS DE BORDILS DEL SEGLE XVII

Primer cal dir que un capbreu és un document on anotava, en forma abreujada i en períodes cronològics espaiats, les confessions o reconeixements fets pels emfiteutes o pels pagesos tenidors (podien ser de remença) als senyors directes, per tal de conservar memòria o prova de la subsistència dels drets dominicals. Com a confessió per part dels vassalls de les rendes degudes al senyor, pot ser una bona font pel coneixement de les rendes senyorials i de l’organització de les comunitats agràries sota règim senyorial, però també pot permetre de conèixer molts aspectes de la societat agrària.

Un capbreu és un document fet davant d’un notari on els diversos tenidors d’un domini esmenten els béns que tenen per un senyor, fent menció de les característiques d’aquests béns, de llurs afrontacions, del que paguen per tindre’ls i de quan han de fer aquest pagament.

Bé, l’Ajuntament de Bordils va transferir (febrer del 2016) a l’Arxiu Històric de Girona, dos capbreus corresponents a la família dels senyors del Castell, els Santdionís.

Es tracta de dos llibres de format foli, enquadernats en pergamí, de 25 i 55 fulls i amb una cronologia que va de 1611 a 1619 en el primer cas, i de 1611 a 1702 en el segon. De fet, el segon és una còpia autenticada del primer, amb alguna actualització i incorporació d’època posterior.

Entre 1611 i 1619, els capbreus recullen les confessions de masos, peces de terra i també algunes cases situades a la cellera* de Bordils fetes per una trentena d’emfiteutes al seu senyor directe, concretament a favor del magnífic Galceran de Santdionís i el seu fill Manuel, domiciliats a la vila de Perpinyà. Les capbrevacions més modernes, d’entre 1669 i 1702, es fan a favor de la noble senyora Narcisa de Camprodon i Santdionís, descendent d’aquells. Sabem que els Santdionís van ser una família destacada en la Girona baix medieval i també que a la vila de Salt eren propietaris de la torre que porta el seu nom.

La trentena de capbrevants són gent, en la seva majoria, de la parròquia de Bordils, però també n’hi ha algun de territoris veïns, com Sant Martí Vell o Cervià de Ter. Cadascuna d’aquestes persones reconeixen els béns que tenen pel senyor directe, amb la seva situació i els pagaments i prestacions a què estan obligats. No tots aquests emfiteutes són pagesos, hi ha també gent d’ofici (fuster, picapedrer, mestre de cases, paraire, teixidor de llana i lli, bracer, etc.) que solen habitar en cases de la cellera; és a dir, en l’espai urbanitzat a l’entorn del temple parroquial.Primera plana del capbreu, on hi ha l’índex del contingut.

Entre els pagesos, podem destacar la presència de sis dones que apareixen com a senyores útils i propietàries dels seus respectius masos, i un pagès decorat amb privilegi militar. Caterina Amorosa, per exemple, senyora útil i propietària del mas Amorós, reconeix la seva condició de dona pròpia i sòlida del senyor i l’obligació de pagar-li cada mes d’abril un cens de 3 sous barcelonesos per raó dels sis mals usos**.

Aquests capbreus de Bordils tenen un gran interès des de diferents punts de vista. En primer lloc, per a l’estudi de les relacions socials que es generen a l’entorn de la terra en aquest territori a l’inici del segle XVII. Un segon aspecte és la importància que tenen per a l’estudi de la toponímia local: els noms dels masos, les peces de terra, els recs… o noms que ja havien canviat, com ara les Pelegrines (antigament les Tretes), les Arenes (abans Ribesaltes), el mas Amorós (antigament conegut com el mas Llobet), així com noms de masos que aleshores estaven ja derruïts, com és el cas dels masos Alomar (en el veïnat de l’Almet) i Ferrer.

No menys interessant és la informació que ens aporten per a l’estudi urbanístic de l’antiga cellera. L’anàlisi de les afrontacions de les cases, les referències als murs, el Castell, la plaça, la casa del benefici de Sant Miquel (que es diu que antigament havia estat hospital) poden ajudar a dibuixar com era el nucli antic de Bordils ara fa quatre-cents anys.

Elsa dos llibres, propietat de l’Ajuntament de Bordils, han passat a formar part de la Col.lecció de manuscrits de l’Arxiu Històric de Girona i ja es troven a l’abast de les persones interessades en la seva consulta.

Santi Soler i Simón(AHG)

Ara anem a veure la traducció d’una plana dels capbreus, per veure un exemple del que contenen. :

1611, octubre 9, Bordils

CAPBREVACIÓ feta per Joan Prats, teixidor de llana de Bordils, a favor del Magnífic Senyor Galceran de Sant Dionís, donzell domiciliat a Perpinyà, i del seu fill Emmanuel de Sant Dionís, donzell domiciliat a Perpinyà –absents en el moment de l’acte-, i en nom seu a Montserrat Camps, pagès, de Bordils, procurador dels Sant Dionís de Bordils, on el primer reconeix tenir dues cases pertanyents a la senyoria d’aquests, situades a la cellera de l’església parroquial de Bordils.

  • La primera, que havia estat la casa principal del Mas d’en Mascarós de la Vila, afronta, a l’est, amb un carrer públic; al sud, en part amb el mateix carrer i en part amb un terreny on el mateix Joan Prats s’hi ha construït una casa; a l’oest, amb la muralla, i al nord, en part, amb una propietat de Pere Ferrer, ferrer, i en part amb una propietat dels hereus d’Antiga Pla, difunta, esposa de Salvador Pla, pagès, que antigament havia estat una cambra de l’abans esmentada casa principal del Mas Mascarós de la Vila.
  • La segona, contigua a l’anterior i –com s’ha dit- recentment edificada per Joan Prats, afronta, a l’est, amb el carrer públic; al sud, amb la propietat de Guillem Moret, paraire; a l’oest, amb la muralla, i al nord, amb la primera casa anteriorment ressenyada.

En contraprestació per la tinença de les dues cases, Joan Prats reconeix que paga anualment dos parells de gallines, un parell per Nadal i un altre per Carnestoltes, a més de ratificar les obligacions feudals que se’n derivin.

Autor: Salvi Fàbrega, notari públic de Girona. Signat i legalitzat per Rafael Monràs, notari públic de Girona, per malaltia de l’anterior.

Noms de persones: Joan Prats, teixidor de llana, de Bordils / Magnífic Senyor Galceran de Sant Dionís, donzell domiciliat a Perpinyà/Emmanuel Sant Dionís, donzell domiciliat a Perpinyà, fill de l’anterior / Montserrat Camps, pagès, de Bordils, procurador / Pere Ferrer, Ferrer / Antiga Pla / Salvador Pla, pagès, marit de l’anterior / Guillem Moret, paraire / Jeroni Carrera, Fuster, de Bordils, testimoni / Francesc Forment, criat dels senyors Sant Dionís, testimoni.

*Sagreres i celleres són els dos noms amb què es coneixen a la Catalunya Vella els nuclis de poblament concentrat nascuts al voltant d’esglésies a partir del segle XI

**Els mals usos són un conjunt de determinats costums feudals, generalment gravàmens, a què estaven sotmesos els pagesos per part del seu senyor a l’edat mitjana a la corona d’Aragó i també en altres països europeus. Aquestes obligacions es poden relacionar amb el Ius Maletractandi, un dret aprovat per les Corts de Cervera del 1202 que facultava els senyors per maltractar, empresonar i desposseir els pagesos dels seus béns.A mesura que avançava la baixa edat mitjana, amb la gradual recuperació d’usos propis del dret romà, els mals usos es comencen a veure com a abusius. No obstant això, a causa de la crisi de l’edat mitjana, molts nobles veuen reduir les seves rendes i el seu nivell de vida. La «reacció senyorial» fa reviure els mals usos per tal d’augmentar la seva recaptació, cosa que provoca revoltes importants.Signatura del notari

ESCRIT DEL MES DE DESEMBRE 2018

L’escrit que us presentem aquest mes , és fruit d’una llibreta que ens ha fet arribar en Josep Capdeferro Maureta.  És una còpia d’una altra llibreta, que fou propietat de Camil Pujol, datada el 18 de juliol de 1955.

A la vegada, aquesta era una còpia d’una d’en Josep Sastre Pagès i que l’havia copiat el 15  de febrer del 1909 d’una signada per Esteve Pujol i que, aquest Esteve Pujol, l’havia tret d’una altra llibreta que va escriure un tal Joseph Sastre per ordre del seu pare Baldiri Sastre, pagès de Bordils, el 1867.

Què hi podem trobar? : Tres repartiments de de les feixes del Ban.

Però d’on ve el nom de Ban*?

 

*Ban : Segons la definició del diccionari de la Llengua Catalana: Crida, pregó, edicte, publicat per ordre d’una autoritat. / Disposició de caràcter general en forma d’ordre que l’autoritat imposa directament a la població.

 

ORÍGENS DEL BAN :

El que ara anomenem Ban de Bordils és una pollancreda artificial; però a principis del segle XVIII eren verals erms a tocar el riu Ter, plens d’arenys, aiguamolls i llots portats per les crescudes d’aquest riu; és per això que en els documents  antics venen com arenals, aiguadeixos,…

Imatge actual prop de la llera, després de les avingudes del novembre 2018.Com podeu observar són terrenys totalment embardissats.Són els anomenats aiguadeixos o arenys portat per les crescudes del riu. Doncs és així com ens hem d’imaginar com era tota la zona que ara anomenem el Ban a finals del segle XVII

  Primerament, aquests terrenys salvatges i improductius, foren escripturats a favor de D. Juan Batlle i Prats de Flaçà, el 13 de març del 1673.

El 1704, aquestes terres, foren transferits al comú (ajuntament) i a particulars de Bordils mitjançant unes transaccions i la compra dels drets per 700 lliures, al nét d’aquell Juan Batlle.

Sembla ser que al 1725, els propietaris bordilencs van queixar-se a la Real Audiéncia perquè el marquès de Cartellà, el qual ja s’havia apropiat de la majoria  dels arenys de Celrà (1722) i pretenia fer el mateix amb els de Bordils.

L’estira i arronsa per la possessió d’aquells paratges no es tancà fins el  març de 1756, en que una sentencia dictada i refermada el 1 de juliol del mateix anys, pel Tribunal General del Principat de Catalunya, donava la raó als propietaris i regidors de Bordils, els quals van fer un Ban (edicte) donant la raó als afectats, davant la demanda interposada  per en Joseph Guinard de Celrà.

Els repartiments dels aiguadeixos comunals, es va realitzar en diferents períodes i amb criteris, a vegades, no gaire imparcials.

 

Doncs bé, en aquest PDF, resum de la llibreta original, podreu veure alguns d’aquests repartiments.

 

REPARTIMENTS DEL BAN DE BORDILS

Repartiment del Ban Resum (Clicar aquí per obrir el PDF)

 

NOTES : Com a mesures de longitud, també parla de CANES** i PAMS***

**CANA o canya d’amidar (del  llatí canna que prové del semític qanah, que significa canya) fou una antiga unitat de longitud, usada a la Corona d’Aragó, el migdia francès i el nord d’Itàlia.  Equivalia a 8 pams), que són 1,555 metres

***Un PAM és una antiga unitat de longitud antropomètrica que es va estandarditzar en 20,873 centímetres. A Catalunya i les Illes era la vuitena part de la cana

Alguna dada ha estat treta del llibre de Josep M. Martí Tarré “De Bordils a Son Bordils”

Xevi Jou (BMD)