CINEMA ATENEU: EL NOSTRE “CINEMA PARADISO”
El Bordils dels plumbosos anys de la postguerra, també vam tenir el nostre “Cinema Paradiso”, aquell film de l’italià Giuseppe Tornatore que és una declaració d’amor al meravellós món del cinemes de poble, que malauradament han passat a ser història. Però ens va servir per viure i sostreure’ns de la fosca postguerra, per entrar en un univers prodigiós de noves aventures.
De fet, anteriorment ja hi havia hagut algun precedent de cine, ja que a l’estiu, de tant en tant, venien els ambulants que anomenaven “pasatiempos“, que amb un carro portaven una màquina de projectar i feien cine sota les estrelles en una pantalla que instal·laven a la paret del campanar de la plaça del Poble. Sempre eren cintes còmiques en blanc i negre. En acabar passaven el barret, ja que les sessions eren gratuïtes. També, ja abans de la guerra, la Sociedad Recreativa Bordilense, popularment coneguda com La Murga**, havia fet alguna sessió de cinema, i a on també s’havien fet sessions de ball amb orquestra.
Però no va ser fins a l’1 de gener del 1942, per iniciativa d’en Jacint Sau, el cine a Bordils va començar a tenir una sala estable. Les primeres pel·lícules que s’hi van poder veure foren: Carmen de Triana i la de complement Aventura en Polonia. I així cada diumenge i festa de guardar va ser, per molts de nosaltres, una “finestra oberta al món”. Com al “Cinema Paradiso” hi va haver un episodi tràgic, sort que sense conseqüències greus: un dia, mentre es projectava Sin novedad en el Alcázar i amb la sala plena de gom a gom, aquest cop sí que hi va haver “novedad“; ja que la cinta es va incendiar i les flamarades sortien del forat de la cabina i de seguida van prendre al sostre que era d’una roba de cotó emblanquinat. Els espectadors van sortir cames ajudeu-me per la porta i per la finestra que hi havia al costat de l’escenari. Al cap de poc temps, i una vegada refet el local, van tornar a iniciar les sessions de cinematogràfiques amb el mateix film.
Programa d’una sessió de cinema de l’any 1948
Com que res dura cent anys, a mitjans dels anys seixanta, la sala va deixar de fer cinema per fer sessions de ballables, que tampoc van reeixir molt de temps. Mentrestant , el Casal del Poble feia un cinema dirigit, bàsicament, a la mainada i adolescents; fins a principis dels anys setanta, en que el cinèfil Narcís Combis i Puntí va agafar aquell vell local de Can Cinto, el va adequar i modernitzar; la sala va tornar als seus orígens, ara amb el nom de Cinema Bordils. Aquí la programació ja era de més qualitat i ja vam començar a poder veure alguna sessió “golfa” quant a mitjans dels anys setanta, amb allò que es va anomenar “el destape“, la censura va permetre certes obertures. Va durar, fins que a la primavera del 1983 va haver de claudicar a les noves ofertes de lleure, i ho va fer, projectant l’emblemàtica pel·lícula Lo que el viento se llevo.
Façana del cinema de Bordils amb la cartellera de la darrera sessió que es va fer el 21 de maig de 1983
Tornem a aquells temps del franquisme en que la gent de Bordils no anava al cine per veure una pel·lícula concreta, hi anava per passar la tarda del diumenge, de la mateixa manera que el matí anava a missa; és a dir hi anaves per pur entreteniment, en fessin “una de riure”, “una de verda”, “una d’indis”, “una de tirus” o “una espanyolada”, ens era igual, ens empassàvem tot el que s’hi projectava. De totes maneres tothom sabia que en el doble programa sempre hi havia la pel·lícula “bona” i l’altre de complement, i això sí, entremig t’havies de cascar El Noticiari NO-DO*per adoctrinar-nos a ser “buenos espanyoles“.
La sessió començava puntual, sempre que el cinema dels pobles veïns, Celrà i Flaçà no haguessin patit cap retard en la seva projecció, ja que era la mateixa cinta la que havia d’arribar traginada a dalt de la flamant “Derbi 250” d’en Lluís Aliu, el qual la consentia fins al punt que el dia que plovia o hi havia fang, hi anava en bicicleta per a no embrutir-la.
Per començar, feien un encès i apagat dels llums de la sala perquè tothom s’anés col·locant al seu lloc abans que la foscor envaís la sala i fessis l’entrada en un altre món. Alguna gent, amb “influència”, ja hi havia anat abans i havien deixat l’abric en els seients que més li agradaven. Algunes parelles, en construcció, afluixaven alguna propina als acomodadors perquè els hi reservessin aquells seients més arraconats per veure si podien pescar algun refrec furtiu.
Aspecte de la sala Ateneu, amb la pantalla al fons. Mitjans anys cinquanta(segle XX)
Si arribaves un xic tard, ja hi havia en Guillermo (Guillem Capdeferro) i el seu aprenent, en Quel Úrsula( Miquel Martí) amb el lot per acompanyar-te. Abans, la Maria de Can Cinto i més tard, en Pep Xapa (Josep Fàbregas) ja t’havia venut l’entrada i en el mateix passadís de l’entrada et topaves amb la Xena, que t’esperava amb el seu cistell ple de paperines plenes d’avellanes i de cacauets torrats, per entretenir la gana mentre en John Wayne de torn estomacava a tots els dolents sense despentinar-se, tot això enmig dels carrics carracs de les cloves dels cacauets (encara no hi havia les crispetes dels cinemes actuals) que, per la força de la gravetat, anaven a parar al terra de la sala que quedava com una porquera; sort que a la mitja part l’ajudant d’acomodador passava l’escombra per recollir tota aquella esclofollada, mentre el públic aprofitava per anar al bar de can Cinto a beure una gasosa o una Citrania i a comprar alguna llepoleria.
Com en un autèntic cinema de poble, quan el Setè de Cavalleria arribava tocant el cornetí a salvar aquells colons blancs (avui serien okupes) que robaven les terres als indis, tota la mainada aplaudíem amb fervor, o quan hi havia alguna escena d’una mica de cuixa, o algun petó que s’havia escapat de la censura, se sentia algun xiulet murriesc, igual que quan si per descuit del maquinista, en Pere Planas de Celrà, es desenfocava la imatge, ja senties algú que cridava “quadro”…, per citar algunes anècdotes que enmig d’aquell ambient ple de fum que, a glopades, veies passar davant de la pantalla, qui no recorda en Siset Barber (Narcís Mitjà), connectat a l’auricular del seu petit transistor, anunciant en veu alta els gols del Barça, o de les gargallades d’en Siset Rabós, o d’aquells que entraven amb un rajol que havien fet escalfar al foc de ca seva i embolicat amb paper de diari se’l posaven sota els peus per tenir-los calents… 
Al fons es veu l’edifici del cinema, amb la cartellera. Principis dels anys cinquanta (segle XX)
Però totes les sessions tenien una prèvia ineludible: era l’anunciat que et donava o et feia imaginar de què podia anar aquella “pel·li”. En què consistia? Doncs no era més que aquella pissarra-tauló on el Pere Sastre(Pere Samsó) pintava amb lletres de diferents colors amb el dia, l’hora i el títol de les pròximes projeccions, a més a cada costat hi penjava sis quadres amb fotograma d’alguna escena; així tu, quan les miraves ja sabies si seria de “romans”, d’en Tarzan, “romàntica”…, o de “guerra”. Val a dir que aquella cartellera era una obra d’art. La mainada moltes vegades ens hi encantàvem mirant en Pere com ho feia. Resulta que un dia que en Pere estava enllestint la cartellera, va passar el capellà de Juià amb la seva Vespa, es va aturar trasbalsat en veure penjat un cartell que anunciava El último cuplé amb una imatge de la Sara Montiel en primer pla, lluint uns llavis carnosos d’un vermell pujat i una voluptuosa pitrera; i d’una rampellada va despenjar-lo i en va fer quatre trossos mentre anava dient: -Això és un escàndol!, és intolerable..!
No és d’estranyar, ja que eren anys de censura política, religiosa i de costums, d’un règim especialment repressiu en temes sexuals. Penseu que, al cancell de l’entrada de l’església, cada setmana cap de setmana, s’hi penjava un full amb la qualificació moral de les pel·lícules amb un codi d’erres, en què un 3R significava “Mayores de 18 años, con reparos” i un 4R:”Gravemente peligrosa“. Per tant, si eres d’una família que anava a missa cada diumenge, no sempre et donaven el duro per poder anar al cine. Llavors t’havies de conformar a anar a veure la televisió a Can Sipi o a Can Cinto, els dos únics llocs que en tenien i veure “Las aventuras de Rin Tin Tin” aquell gos llop atrapa dolents o la gosseta “Marilyn” amb Herta Frankel .
Conclusió : podem donar les gràcies a aquell cinema que, en un món sense internet, una pel·lícula (o un llibre), era capaç de traslladar-nos a un lloc màgic a l’altre extrem del món a través de la imaginació.
XEVI JOU VIOLA
*El NO-DO (acrònim de Noticiarios y Documentales), No-Do era un noticiari setmanal del règim dictatorial franquista que precedia obligatòriament les pel·lícules projectades als cinemes espanyols entre 1942 i 1976, i de forma voluntària fins al 1981.
** La Murga. Veure 002380, al buscador de la web
