L’EXILI (VISITA A ARGELERS – COTLLIURE)

Diumenge, 10 de febrer 

LES INDÉSIRABLES. INTERNAMENT, EXCLUSIÓ I CONTROL POLÍTIC

El febrer de 1939, per bona part de l’opinió pública francesa, els refugiats de la Guerra Civil no eren res més que uns estrangers indésirables. El tracte que van rebre per part de  l’administració es va correspondre, en general, amb aquest qualificatiu. Confinats als camps de concentració foren sotmesos a l’internament i l’exclusió. Fins i tot, en alguns casos, aquells refugiats que eren considerats perillosos ideològicament, foren reclosos en recintes de caire disciplinari com fou el cas de la fortalesa de Cotlliure.

El recorregut s’iniciarà a Argelers amb una visita a la platja i al centre d’interpretació del camp, al centre del municipi. Posteriorment, ens desplaçarem a Cotlliure, on es farà un recorregut pels escenaris de l’internament republicà i es finalitzarà amb una visita a la tomba del poeta exiliat, Antonio Machado.

Lloc de trobada: davant de l’Hotel Lido, Argelers

======================================================

Informació complementària:

Els desplaçaments es realitzen en transport propi del participant i el dinar no està inclòs.

Totes les sortides programades són els diumenges.

Durada: 4h (de 10 a 14h)

Preus: general 15€ – nens/es de 7 a 12 anys 8€

Preus reduïts per a grups de 10 o més : general 12€ –  nens/es de 7 a 12 anys  5€

Informació i inscripcions:  info@museuexili.cat / Tel. 972 55 65 33

SEPULTURES i EPITAFIS

VISITA GUIADA

Sepultures i epitafis: el retrat de la mort per a un record etern

 

Diumenge 17 de febrer de 2019

Visita-Itinerari que ens mostrarà que a Sant Pere de Galligants, la basílica de Sant Feliu i la Catedral de Girona s’amaguen un munt de lloses sepulcrals i sarcòfags que, tot i el pas dels segles encara avui tenen coses a dir.

Contribuirem a complir l’objectiu d’aquest llegat artístic funerari: fer que la memòria del difunt es mantingui viva.

Visita guiada conduïda pel director del museu de la Catedral de Girona, i organitzada conjuntament pel Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona i la Catedral de Girona.

El preu de l’activitat inclou l’entrada als tres monuments.

  • Data: Diumenge 17 de febrer de 2019
  • Durada: 1,30 h
  • Horari: 12 h
  • Preu: 5€ adults / 3€ estudiants o carnet club cultura
  • Lloc d’inici: Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona. Monestir de Sant Pere de Galligants.

Informació i reserves:

macgironagalligants.cultura@gencat.cat

Tel. 972 20 26 32

DADES DE L’ACTIVITAT

On Monestir de Sant Pere de Galligants
Hora 12:00:00
Durada 1 h 30′
Preu 5€ adults / 3€ estudiants o carnet club cultura

 

LLUMS CROMÀTIQUES

 

LLums cromàtiques: de l’origen del vidre a l’alquímia dels colors

Diumenges 3 de febrer i 7 d’abril de 2019

 

Com sorgeix un element tant comú avui dia com és el vidre? Recularem a l’antiguitat per descobrir-ho. A més resseguirem l’època medieval per conèixer un dels seus usos: ser vitralls per als temples religiosos. Així entendrem el seu sentit simbòlic i funcional, com es realitzaven i com es cuida avui dia aquest patrimoni tant fràgil i alhora de gran bellesa.

Per parlar-ne visitarem el Monestir de Sant Pere de Galligants (MAC-Girona) i la Catedral de Girona.

El preu de l’activitat inclou l’entrada als dos monuments.

  • Data:  Diumenges 3 de febrer i 7 d’abril de 2019
  • Durada: 1,30 h
  • Horari: 12 h
  • Preu:  5 € (3 € estudiants o carnet club cultura)
  • Lloc d’inici: Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona. Monestir de Sant Pere de Galligants.

Aquesta activitat és possible gràcies a la col·laboració de la Catedral de Girona. 

Informació i reserves:

macgironagalligants.cultura@gencat.cat 

Tel. 972 20 26 32

ADES DE L’ACTIVITAT

On Monestir de Sant Pere de Galligants
Hora 12:00:00
Durada 1 h 30′
Preu 5 € (3€ estudiants o carnet club cultura)

 

RECURS DEL MES DE FEBRER 2019

Històricament, aquesta Butlla concedia indulgències, indults, dispenses, gràcies i exempcions  als qui contribuïssin a les despeses de les expedicions militars contra els musulmans. Més cap aquí, el 1851, pel Concordat de la Santa Seu, la recaptació fou destinada a sufragar les despeses del culte en general i a subvencionar institucions benèfiques.

*Pàgina extreta d’un full parroquial de Bordils de l’any 1933

HOMBRES en GUERRA

El llibre ‘Hombres en guerra’ d’Alvah Bessie, soldat voluntari de la Brigada Abraham Lincoln al front de l’Ebre, és un dels grans testimonis de la guerra civil. El publica en castellà Ediciones B, vuitanta anys després de l’edició original.

Hombres en guerra és un dels testimonis clau sobre la guerra civil que ens han deixat els combatents estrangers que hi van participar. Té un valor històric i ideològic comparable al dels films Spanish Earth, de Joris Ivens, amb guió d’Ernest Hemingway; Sierra de Teruel, d’André Malraux; i Terra i llibertat, de Ken Loach. Però hi ha diferències importants. Alvah Bessie es va jugar la pell al front de l’Ebre, diu veritats còmodes i incòmodes, i fa periodisme, no propaganda. Tres virtuts molt difícils de trobar en una persona que parla i escriu per al gran públic.

Alvah Bessie va aconseguir de publicar el llibre gràcies a la intervenció d’Ernest Hemingway, que havia conegut a Espanya durant la guerra de 1936-1939, com explica al llibre. ‘Agafa’l! Serà el millor llibre sobre els brigadistes americans a Espanya!’, li va etzibar el futur Nobel de literatura al seu editor de Charles Scribner’s Sons, quan aquest li’n va demanar l’opinió.

Men in battle va arribar a les llibreries el setembre del 1939, coincidint amb la invasió de Polònia per part de l’Alemanya nazi. Va tenir crítiques excel·lents. ‘És un llibre veraç, sincer, bell. Bessie escriu de manera franca i precisa de tot el que hi va veure… i hi va veure prou’, opinà Hemingway, que apunta amb la precisió que el caracteritzava les qualitats del llibre i de l’autor.

Llegir-lo avui és una apassionant lliçó d’història d’una gran vitalitat i d’una gran força. L’autor sap transmetre la realitat de la guerra, la vida i la mort dels soldats al front, els seus sentiments, un paisatge, un món. És el relat d’una experiència íntima i col·lectiva, emmarcat en un reportatge de guerra sincer i realista. Bessie relata el seu dia a dia i el dels seus camarades que, d’ençà que van travessar a peu, clandestinament, la frontera pirinenca, van lluitar i arriscar la vida amb més voluntarisme, imaginació i sacrifici que no pas armes, logística i organització. Quin desastre es van trobar, pobres.

Bessie, amb els seus companys, travessa el Pirineu a peu, passa per Figueres, Albacete, s’incorpora a la Brigada Abraham Lincoln, i participa en la batalla de Gandesa i en la batalla de l’Ebre sota les ordres del llegendari Milton Wolff. Amb ell ens endinsem en la geografia i el paisatge d’un país i d’una guerra que descriu amb habilitat gairebé documental.

La narració se centra en els fets i les anècdotes que expliquen més bé l’actitud d’un home lliure que ve a lluitar perquè hi creu. No tan sols la seva por, les reflexions i les sorpreses, sinó també els debats entre els combatents sobre la passivitat internacional, el desequilibri de forces obscè entre franquistes i republicans, la precarietat logística i armamentística dels rojos, juntament amb el paisatge, el fred, la gana, la sang i la mort. Et fa viure amb ells la incertesa de ser a les trinxeres, la desemparança, la incògnita permanent d’un futur inexistent.

És tan fort el seu compromís antifeixista i per la causa republicana, que les penúries i riscs brutals que ha d’assumir –jugant-se la vida amb una sabata i una espardenya– semblen transformar-se en un convenciment encara més gran, que reforça el seu esperit i militància. Sabem com eren els soldats que arribaven al front, els pobres jovenets de la lleva del biberó i l’acolorida varietat de personatges que hi havia entre els brigadistes internacionals, molts dels quals restaren soterrats eternament en aquells paratges de l’Ebre.

Alvah Bessie té una escriptura molt visual. Aquell soldat voluntari de la Lincoln ja havia fet de periodista a Brooklyn i, en el futur, esdevingué guionista de la Warner Brothers, fins que el van expulsar, acusat de comunista i antiamericà.

 

ESCRIT DEL MES DE FEBRER 2019

 

ESCRIT DEL MES DE FEBRER 2019

  Pot ser que d’aquí un temps algú no sàpiga per què al poble de Bordils hi ha un carrer que porta el nom d’Aymerich. Per això volem donar quatre dades d’aquest personatge, fill il.lustre de Bordils.

 

MATEU AYMERICH i MASSANET

Bordils, Gironès, 1715 — Ferrara, 1799

 

Els Aymerich són molt antics al poble. Provenen dels propietaris del mas Aymerich. En tenim noticia, pels llibres parroquials de finals del segle XVI. L’ avi d’en Mateu, però, no era l’hereu i es va fer negociant de professió. Es  deia Josep i l’àvia Maria. El pare d’en Mateu sí que era el gran i hauria pogut ésser l’hereu del mas en cas d’haver-hi nascut. El nom del pare d’en Mateu també era Josep, en Josep Aymerich i Cabanyes. En Josep es dedicaria a fer d’apotecari, o sigui farmacèutic i, a partir d’ell tres generacions continuaran aquest ofici. En Mateu, doncs, seria fill de l’apotecari de la Plaça de Bordils.

 

En Josep (1685-1769) es va casar amb la Teresa Massanet i van tenir un fill, en Mateu Aymerich i Massanet, que va néixer i fou batejat el dia 27 de febrer de 1715. Qui el batejà, i fou el seu padrí, va ser va ser el reverent Doctor Mateu Massanet, germà de la mare i rector de Monells. Li va posar aquests noms: Mateu, Josep, Antoni, Rafel, “batejat a les fonts baptismals de l’església de Bordils”. La padrina va ser l’àvia Maria.

En Mateu, però, no coneixeria la seva mare, ja que va morir quan ell tenia poc més d’un any, el 4 de maig del 1716, “fou donada sepultura eclesiàstica al cos de la senyora Teresa, muller e Josep Aymerich, apotecari de Bordils, amb assistència de vuit preveres i dos religiosos; rebé tots els sagraments”.

La Teresa tenia 28 anys. Havia nascut a Bordils i era filla del metge del poble, el doctor Pere Massanet i de Maria Fuster. Aquests, els avis d’en Mateu, ja eren morts en aquesta data. Ell no els va conèixer, com tampoc no va conèixer l’avi Josep Aymerich, el negociant, que també era mort.

En el seu testament, fet el primer de maig de 1716, la Teresa deixà escrit : “ I per quant Mateu Aymerich, fill meu legítim i natural i de Josep Aymerich, apotecari, marit meu, és menor d’edat i ha d’heredar mos béns per la seva bona educació en el temor de Déu, i conservació dels béns fiant de l’amor i caritat de Josep Aymerich, marit meu, i del reverend Doctor Mateu Massanet, germà meu, els elegeixo en tutors i en son cas curadors de la persona i béns de dit Mateu Aymeric, fill meu i de dit Josep, mon marit, donar-los tal i tant poder qual i quant s’acostuma donar a semblants tutors i curadors testamentaris”.

Per això podem deduir que, probablement, es féu càrrec del noi, un cop fou un xic gran, el seu oncle capellà, ja que el pare, el farmacèutic es tornà a casar l’any 1720 ambo Maria Rosa Llenas, filla del notari de Rupià i van tenir nou fills. No tots van arribar a grans. En Mateu fou el padrí de la tercera filla, que es va dir Teresa (Com la mare difunta d’en Mateu); ell tenia 11 anys. La partida diu : “Padrí, Mateu Aymerich, mig germà de la batejada”.

Quan tenia 18 anys, el 27 de setembre de 1733, va ingressar a la Companyia de Jesús on hi va estudiar la carrera eclesiàstica a Barcelona.

El 15 d’agost del 1748 professà com a jesuita i es va posar a ensenyar filosofia i teologia en els col.legis de la Companyia. A Tarragona va ensenyar humanitats i retòrica.  A la Universitat de Cervera va tenir la càtedra de filosofia, durant sis anys seguits. D’aquesta època de Cervera se’n compten, almenys tres, en llatí i en castellà.

De Cervera va tornar a Barcelona on continuà la seva docència i arribà a rector de la Companyia de Jesús de la ciutat comtal i també del Seminari de Nobles. Aquí també va publicar unes quantes obres.

El 1760 va tornar, per tres anys, a Cervera per exercir el rectorat del col.legi de Sant Bernat, que era de la seva ordre.

L’any 1763 va passar a ser Rector del Col.legi de Gandia i canceller d’aquella Universitat. L’any 1764 feia treballs per instal.lar una impremta al col.legi valencià. El 1766 acaba el seu rectorat de Gandia, desitjant anar a Madrid. Quan era  a Madrid, al Col.legi Imperial, el sorprengué l’expulsió de la Companyia de Jesús, decretada per Carles III i executada la nit del 31 de març del 1767. Això va fer que, algunes de les obres que havia de publicar, van quedar allà sense veure la llum.

Va anar a Itàlia. Primer a Roma i després d’un temps a la deriva, finalment va poder accedir a poder dirigir la casa dels jesuïtes exiliats a Ferrara. Allà hi va escriure moltes de les seves obres més conegudes.

Morí a Ferrara l’any 1799, als 84 anys

Façana actual de la Universitat de Cervera

Aquest escrit ´fou publicat el full parroquial el gener de 1994. Autor : Mn. Benet Galí

 

EL SEU (RENOVADOR) PENSAMENT :

A Cervera, el 1756, va proposar crear una institució anomenada Acadèmia Criticoliterària amb la finalitat, segons l’escrit de proclamació, de promoure una restauració humanística, desvetllar el sentit de la veritat i de purificar les escoles filosòfiques. Es declarava oberta a la participació de teòlegs, juristes, filòsofs, historiadors, filòlegs, matemàtics, poetes. Hi figuraven com a col·laboradors Josep Finestres i Ignasi Dou, professors de la Universitat de Cervera. No arribà a tenir existència efectiva.

És considerat com l’iniciador i alhora el representant més característic de l’anomenada escola filosòfica eclèctica cerverina, que pretenia de renovar l’escolàstica i el suarisme amb les noves tendències científiques i humanistes. Amb el propòsit d’aconseguir aquesta renovació, criticà l’ensenyament que hom donava als col·legis i a la universitat pel seu caràcter formulari i buit i també, per raons semblants, els manuals de filosofia escolàstica. Proposà la introducció a l’ensenyament de les ciències exactes i naturals com el camí per a superar l’estat d’endarreriment d’aquest. Realitzà una tasca de proselitisme dins l’orde que donà lloc a la formació d’un grup de deixebles, principalment Tomàs Cerdà, (que anà a França per aprendre matemàtiques) i Josep Ponç. Defensà, però, l’autoritat d’Aristòtil, tal com era interpretat en la tradició escolàstica, enfront de les doctrines dels filòsofs anglesos i francesos (Gassendi, Bacon, Descartes).

 

MEMORIAL CAMP DE RIBESALTES

MEMORIAL CAMP RIBESALTES

MUSEU D’HISTÒRIA DE GIRONA

Girona- Ribesaltes-Perpinyà

La Catalunya del nord i l’exili republicà: exclusió i supervivència política i cultural

DISSABTE 16 de febrer

Visitarem el Memorial del Camp de Ribesaltes, lloc on foren internats, a partir del gener de 1941, refugiats republicans i altres ciutadans europeus que, per les seves idees polítiques o identitat cultural i religiosa, eren considerats indesitjables pel Règim de Vichy. En acabat, ens dirigirem a Perpinyà, on dinarem i continuarem fent un recorregut guiat per diversos indrets de la ciutat que ens evocaran la situació d’emergència humanitària en què es trobava Perpinyà durant el primer semestre de 1939.

Els guiatges aniran a càrrec de:

Salomó Marquès, professor emèrit d’Història de l’Educació de la UdG

Jordi Font, director del Museu Memorial de l’Exili

Eric Forcada, historiador perpinyanès.

Places limitades
Inscripcions obertes, pagament a partir de gener.
Data límit d’inscripció i pagament: 22 de gener

de 8 a 20 h
Preu: 40 EUR – 35 EUR Girona Cultura, Amics MUME
[Inclou autocar+ dinar + entrada]

ESCRIT DEL MES DE GENER 2019

CAPBREUS DE BORDILS DEL SEGLE XVII

Primer cal dir que un capbreu és un document on anotava, en forma abreujada i en períodes cronològics espaiats, les confessions o reconeixements fets pels emfiteutes o pels pagesos tenidors (podien ser de remença) als senyors directes, per tal de conservar memòria o prova de la subsistència dels drets dominicals. Com a confessió per part dels vassalls de les rendes degudes al senyor, pot ser una bona font pel coneixement de les rendes senyorials i de l’organització de les comunitats agràries sota règim senyorial, però també pot permetre de conèixer molts aspectes de la societat agrària.

Un capbreu és un document fet davant d’un notari on els diversos tenidors d’un domini esmenten els béns que tenen per un senyor, fent menció de les característiques d’aquests béns, de llurs afrontacions, del que paguen per tindre’ls i de quan han de fer aquest pagament.

Bé, l’Ajuntament de Bordils va transferir (febrer del 2016) a l’Arxiu Històric de Girona, dos capbreus corresponents a la família dels senyors del Castell, els Santdionís.

Es tracta de dos llibres de format foli, enquadernats en pergamí, de 25 i 55 fulls i amb una cronologia que va de 1611 a 1619 en el primer cas, i de 1611 a 1702 en el segon. De fet, el segon és una còpia autenticada del primer, amb alguna actualització i incorporació d’època posterior.

Entre 1611 i 1619, els capbreus recullen les confessions de masos, peces de terra i també algunes cases situades a la cellera* de Bordils fetes per una trentena d’emfiteutes al seu senyor directe, concretament a favor del magnífic Galceran de Santdionís i el seu fill Manuel, domiciliats a la vila de Perpinyà. Les capbrevacions més modernes, d’entre 1669 i 1702, es fan a favor de la noble senyora Narcisa de Camprodon i Santdionís, descendent d’aquells. Sabem que els Santdionís van ser una família destacada en la Girona baix medieval i també que a la vila de Salt eren propietaris de la torre que porta el seu nom.

La trentena de capbrevants són gent, en la seva majoria, de la parròquia de Bordils, però també n’hi ha algun de territoris veïns, com Sant Martí Vell o Cervià de Ter. Cadascuna d’aquestes persones reconeixen els béns que tenen pel senyor directe, amb la seva situació i els pagaments i prestacions a què estan obligats. No tots aquests emfiteutes són pagesos, hi ha també gent d’ofici (fuster, picapedrer, mestre de cases, paraire, teixidor de llana i lli, bracer, etc.) que solen habitar en cases de la cellera; és a dir, en l’espai urbanitzat a l’entorn del temple parroquial.Primera plana del capbreu, on hi ha l’índex del contingut.

Entre els pagesos, podem destacar la presència de sis dones que apareixen com a senyores útils i propietàries dels seus respectius masos, i un pagès decorat amb privilegi militar. Caterina Amorosa, per exemple, senyora útil i propietària del mas Amorós, reconeix la seva condició de dona pròpia i sòlida del senyor i l’obligació de pagar-li cada mes d’abril un cens de 3 sous barcelonesos per raó dels sis mals usos**.

Aquests capbreus de Bordils tenen un gran interès des de diferents punts de vista. En primer lloc, per a l’estudi de les relacions socials que es generen a l’entorn de la terra en aquest territori a l’inici del segle XVII. Un segon aspecte és la importància que tenen per a l’estudi de la toponímia local: els noms dels masos, les peces de terra, els recs… o noms que ja havien canviat, com ara les Pelegrines (antigament les Tretes), les Arenes (abans Ribesaltes), el mas Amorós (antigament conegut com el mas Llobet), així com noms de masos que aleshores estaven ja derruïts, com és el cas dels masos Alomar (en el veïnat de l’Almet) i Ferrer.

No menys interessant és la informació que ens aporten per a l’estudi urbanístic de l’antiga cellera. L’anàlisi de les afrontacions de les cases, les referències als murs, el Castell, la plaça, la casa del benefici de Sant Miquel (que es diu que antigament havia estat hospital) poden ajudar a dibuixar com era el nucli antic de Bordils ara fa quatre-cents anys.

Elsa dos llibres, propietat de l’Ajuntament de Bordils, han passat a formar part de la Col.lecció de manuscrits de l’Arxiu Històric de Girona i ja es troven a l’abast de les persones interessades en la seva consulta.

Santi Soler i Simón(AHG)

Ara anem a veure la traducció d’una plana dels capbreus, per veure un exemple del que contenen. :

1611, octubre 9, Bordils

CAPBREVACIÓ feta per Joan Prats, teixidor de llana de Bordils, a favor del Magnífic Senyor Galceran de Sant Dionís, donzell domiciliat a Perpinyà, i del seu fill Emmanuel de Sant Dionís, donzell domiciliat a Perpinyà –absents en el moment de l’acte-, i en nom seu a Montserrat Camps, pagès, de Bordils, procurador dels Sant Dionís de Bordils, on el primer reconeix tenir dues cases pertanyents a la senyoria d’aquests, situades a la cellera de l’església parroquial de Bordils.

  • La primera, que havia estat la casa principal del Mas d’en Mascarós de la Vila, afronta, a l’est, amb un carrer públic; al sud, en part amb el mateix carrer i en part amb un terreny on el mateix Joan Prats s’hi ha construït una casa; a l’oest, amb la muralla, i al nord, en part, amb una propietat de Pere Ferrer, ferrer, i en part amb una propietat dels hereus d’Antiga Pla, difunta, esposa de Salvador Pla, pagès, que antigament havia estat una cambra de l’abans esmentada casa principal del Mas Mascarós de la Vila.
  • La segona, contigua a l’anterior i –com s’ha dit- recentment edificada per Joan Prats, afronta, a l’est, amb el carrer públic; al sud, amb la propietat de Guillem Moret, paraire; a l’oest, amb la muralla, i al nord, amb la primera casa anteriorment ressenyada.

En contraprestació per la tinença de les dues cases, Joan Prats reconeix que paga anualment dos parells de gallines, un parell per Nadal i un altre per Carnestoltes, a més de ratificar les obligacions feudals que se’n derivin.

Autor: Salvi Fàbrega, notari públic de Girona. Signat i legalitzat per Rafael Monràs, notari públic de Girona, per malaltia de l’anterior.

Noms de persones: Joan Prats, teixidor de llana, de Bordils / Magnífic Senyor Galceran de Sant Dionís, donzell domiciliat a Perpinyà/Emmanuel Sant Dionís, donzell domiciliat a Perpinyà, fill de l’anterior / Montserrat Camps, pagès, de Bordils, procurador / Pere Ferrer, Ferrer / Antiga Pla / Salvador Pla, pagès, marit de l’anterior / Guillem Moret, paraire / Jeroni Carrera, Fuster, de Bordils, testimoni / Francesc Forment, criat dels senyors Sant Dionís, testimoni.

*Sagreres i celleres són els dos noms amb què es coneixen a la Catalunya Vella els nuclis de poblament concentrat nascuts al voltant d’esglésies a partir del segle XI

**Els mals usos són un conjunt de determinats costums feudals, generalment gravàmens, a què estaven sotmesos els pagesos per part del seu senyor a l’edat mitjana a la corona d’Aragó i també en altres països europeus. Aquestes obligacions es poden relacionar amb el Ius Maletractandi, un dret aprovat per les Corts de Cervera del 1202 que facultava els senyors per maltractar, empresonar i desposseir els pagesos dels seus béns.A mesura que avançava la baixa edat mitjana, amb la gradual recuperació d’usos propis del dret romà, els mals usos es comencen a veure com a abusius. No obstant això, a causa de la crisi de l’edat mitjana, molts nobles veuen reduir les seves rendes i el seu nivell de vida. La «reacció senyorial» fa reviure els mals usos per tal d’augmentar la seva recaptació, cosa que provoca revoltes importants.Signatura del notari