ESCRIT MES DE JUNY 2019

EXILI I REPRESSIÓ:

cas de la FAMÍLIA BATET

En Jaume Batet i la Teresa­­­­­ Sau, naturals de Juià i veïns de Bordils,van tenir tres fills. Amb l’esclat de la Guerra Civil, dos d’aquests fills es van veure involucrats en fets relacionats amb la guerra.

Un d’ells, en Miquel Batet i Sau, que llavors tenia 36 anys, era comerciant, sabia llegir i escriure, estava casat i tenia dos fills.

L’11 de febrer de 1939, just acabada la guerra, ingressà a la presó, per ordre del jutge instructor núm.1 del Consell de Guerra Permanent, per haver robat a l’estanc del poble durant el període de guerra. En la seva declaració davant del jutge, va dir que ell mai havia estat militant de cap partit polític, ni abans, ni durant la guerra. Declarà que un dia dos milicians dels rojos el van obligar a requisar tot el tabac que hi havia a l’estanc del poble i emportar-se’l a casa seva. Semblava que una falta així no podia comportar-li cap pena greu, però com que diverses persones del poble van testificar en contra d’ell i van dir que era una persona amb idees d’esquerres i molt implicat amb el Comitè Revolucionari, el dia 1 de març de 1939 va ser lliurat a la Guàrdia Civil per a la celebració d’un Consell de Guerra juntament amb 24 acusats més, onze dels quals, incloent-hi en Miquel, van ser condemnats a mort. Una setmana després, en Miquel i els altres condemnats van ser afusellats i enterrats en una fossa comuna al cementiri de Girona. En l’acta de defunció es certifica que la causa de la seva mort fou un col·lapse cardíac.

 

El seu germà Tomàs Batet i Sau abans de l’Alçament Nacional vivia a Bordils, juntament amb la seva esposa,Elvira Prats i Estrabau, els seus dos fills, Joaquima(Quimeta) i Pere Batet i Prats, i el seu pare, Jaume. Tenia una fàbrica de rajols que li permetia viure d’una manera bastant acomodada en comparació amb la pobresa que hi havia en aquells moments al poble. Exercia el càrrec de jutge municipal des del juny del 1934. Amb l’esclat de la revolta militar contra la República, en Tomàs va formar part del Consell Municipal com a regidor d’Hisenda. En formar-se el Comitè Antifeixista, en Tomàs hi va quedar integrat com a membre de l’Ajuntament. A més, es van formar les Milícies Antifeixistes, l’actuació de les quals depenia del Comitè de què en Tomàs formava part. També va treballar en la construcció dels camps d’aviació de Celrà i de Puigcerdà, on fou destinat durant la guerra amb el rang de sergent.

Com que havia format part del Consell Municipal i del Comitè de Bordils i havia lluitat al bàndol de la República, va decidir exiliar-se a França amb la seva família abans que les tropes franquistes entressin a Bordils, el 7 de febrer de 1939. La família Batet va intentar passar la frontera francesa per Puigcerdà. El mateix dia que van marxar, alguns que havien estat els seus veïns de sempre van entrar a robar tot el que no s’havien pogut emportar en abandonar casa seva. En intentar passar la frontera, van trobar-se que per Puigcerdà només deixaven passar dones i mainada i van decidir separar-se. Decidiren que l’Elvira i la mainada entressin a França(29 de gener) per Puigcerdà i en Tomàs i el seu pare ho intentarien per la Jonquera o Portbou, per on encara deixaven passar homes. Quan van acomiadar-se, no sabien que seria l’última vegada que estarien tots junts. Mentre els homes es dirigien cap a la zona de la Jonquera, un camió va atropellar en Jaume i li va destrossar les cames. Va morir a l’hospital de Puigcerdà una setmana més tard. El van enterrar en una fossa comuna. Malgrat tot, en Tomàs va continuar, va poder entrar a França i va ser internat en un dels camps de concentració d’Argelers. Al cap de poc va ser allistat a un batalló de treball francès i fou destinat a reforçar la Línia Maginot. Després de vuit mesos separats i mitjançant cartes i algunes ajudes, l’Elvira i en Tomàs van planejar trobar-se tots a Marsella. Fins i tot havien aconseguit passatge per al dia 1 de setembre de 1939 en un vaixell que havia de salpar cap a Mèxic. Però per desgràcia no va ser possible, ja que aquell mateix dia Alemanya va declarar la guerra. I tot quedà paralitzat.

En Tomàs i el seu amic inseparable, en Josep Perich i Oliveras, van caure presoners de les tropes del Tercer Reich. Els alemanys, en veure l’expedient d’en Tomàs, que havia estat sergent d’aviació, el van destinar a l’estadi Olímpic de Berlín,on hi havia una fàbrica de material militar. Com que també van veure que havia estat rajoler, al cap de poc  el van destinar a Stalingrad, per millorar el rendiment dels forns de fondre ferralla per reutilitzar-la després. En Tomàs va aconseguir allargar la vida d’aquests forns de vuit a uns vint dies utilitzant uns rajols refractaris diferents.

L’altre bordilenc, l’inseparable amic i veí d’en Tomàs, en Josep Perich i Oliveras, de Can Nenci, no va tenir tanta sort. Després de caure presoner en l’ofensiva alemanya de la Línia Maginot, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen-Gusen i obligat a fer treballs forçats. Quan ja no els va ser útil el van afusellar, era el desembre del 1941.

Al cap d’un any, per la bona feina feta en la construcció dels forns, en Tomàs va aconseguir un mes de permís i un salconduit que li permetia anar a qualsevol zona ocupada pels alemanys. Ell va decidir tornar a la França ocupada amb la idea de passar-se a la Resistència francesa, i així ho va fer, a la zona de Lió. Quan va tenir l’oportunitat, va tornar a Perpinyà, on va veure l’acabament de la Segona Guerra Mundial i va viure i treballar fent filats de bruc fins que va morir, el 1962. Mai va poder tornar a Catalunya, ja que hi tenia dictades diverses penes de mort, per haver estat al Comitè, per les seves idees republicanes i per l’acusació de participar en la mort d’alguns bordilencs.

Per la seva banda, tornem al viacrucis que van patir la seva dona,l’Elvira, i els seus dos fills, la Quimeta i en Pere un cop van haver creuat la frontera francesa. Primer els van portar a Tolosa de Llenguadoc, i d’allà els van destinar a Graulhet. En Pere el van portar a una antiga fàbrica preparada per acollir nens refugiats. Allà hi havien concentrat uns cinc mil menors i hi tenien cuina i llits per a tothom. L’Elvira treballava de modista i la Joaquima la va acollir una família, la del Sr. Mazens, que era conseller de l’ajuntament del poble. Els caps de setmana els convidaven a dinar a tota la familia. Tot i que aquest senyor va enviar cartes a tots els camps de concentració de França on s’hauria pogut trobar pres en Tomàs, mai va trobar resposta. No s’havien trobat des que es van separar a Puigcerdà.

Al maig, tres mesos després d’haver sortit de Catalunya, finalment van rebre notícies d’en Tomàs. Es trobava al camp de concentració de Barcarès. A partir d’aquell moment es van poder comunicar a través de cartes. Però passaven els mesos i seguien separats. Recordem que tampoc van poder marxar cap a Mèxic per culpa de la guerra europea.

En Tomàs Batet és el segon per l’esquerra.

 Mentrestant, la fàbrica de Graulhet va ser reconvertida en fàbrica d’armament. Tots els exiliats van ser repartits en grups de vint persones per pobles petits d’arreu de França. A ells els va tocar anar a Saint-Sulpice-la-Pointe, a una casa vella on vivien amb tres famílies més. Aquí van coincidir, poc temps, amb la família de Pere Estragó, que fou el president del Consell Municipal de Bordils durant la guerra, i amb una familiar del “Tarragoní”. Tots tres van trobar feina en un hotel (Hotel Peiró). Això era el 1942. En Pere hi feia de grum i s’encarregava d’anar a esperar els clients alemanys a l’estació i portar-los hi les maletes. Mai van cobrar cap sou, però menjaven i tenien un sostre per dormir. Amb la guerra europea fent estralls en la població civil, van haver de deixar l’hotel, es van quedar al carrer i  van haver de buscar-se la vida: l’Elvira, de minyona en una casa, i els seus fills arreplegant tot el que podien per poder menjar. Foren temps molt durs, de passar gana. Però gràcies a la família on servia l’Elvira van poder obtenir un passaport per tornar a Espanya. Al febrer del 1943 van tornar a Barcelona, on van ser acollits per un oncle. Allà, l’Elvira s’havia de presentar cada dia a l’autoritat franquista, que en el seu cas era un capellà. M’explicà en Pere que, només entrar, ella deia: “Bon dia.” La resposta del capellà era sempre la mateixa: “Ah, sí, la mujer de aquel criminal.”Fins que un dia la dona no va poder més i va dir: “Mi marido no es un criminal.” Diu que, de la plantofada que li va fotre el capellà, la va tirar a terra. Des d’aquell dia, l’Elvira, que era dona d’anar a missa, mai més va voler saber res de l’Església. La Quimeta es va casar i es va quedar a viure a Barcelona. L’Elvira i en Pere van decidir tornar, però, no a Bordils sinó a Sant Martí Vell, perquè la seva casa de Bordils havia estat expropiada i donada a un addicte al règim franquista. L’Elvira i en Pere es van haver de presentar diverses vegades a l’ajuntament de Bordils, davant del capellà –altra vegada un capellà– presidint la Comissió Classificadora d’Addictes al Règim. Li van insistir que seria molt millor per a tothom que no tornés a Bordils mai més, per tot el que havia fet el seu marit. Ella mai es va deixar influir per aquests “consells”, o més ben dit amenaces. La volien humiliar, però ella es va mantenir ferma i va anar sempre amb el cap ben alt.

Van començar a fer tràmits per recuperar la casa de Bordils i els va costar un munt de temps, papers, diners, advocats… Finalment, el 1952 van poder recuperar-la, amb la condició que habilitessin una part de la casa(pagant ells) per a l’“inquilí” que hi van trobar. L’Elvira va poder gaudir-ne molt poc temps, ja que va morir al cap de vuit dies de tornar a Bordils.

L’Elvira va morir sense poder tornar a veure el seu marit, en Tomàs.

En Pere i la Quimeta, al cap d’un temps, van aconseguir un passaport i van poder veure el seu pare un parell de vegades abans de morir.

Júlia Batet i Xevi Jou (BMD)

*En memòria de l’entranyable Pere Batet Prats, conegut com en Pere Dansa o en Pere de les canyes.