ESCRIT MES D’ABRIL 2019 (002415)

Anècdota de l’ENTRADA DELS “NACIONALS” a BORDILS

Aquell final del gener de 1939, la  carretera s’anava omplint d’una massa heterogènia de civils i de militars, en unitats estructurades o desfetes, que utilitzaven diferents mitjans de locomoció, carregats amb tota mena d’estris i de fardells, que prenien direcció nord, cap a la frontera francesa.

A Bordils, algunes famílies i també  persones soles, homes majoritàriament, que van decidir marxaren direcció a França. Es tractava de  càrrecs municipals, militants destacats de partits polítics i sindicats i  persones temorenques a la vinguda de l’enemic feixista. Els membres del Consell Municipal de Bordils durant el període de la guerra, també van decidir exiliar-se per por a les represàlies que coneixien per les notícies que arribaven de les zones conquerides pels nacionals. Així que el 2 de febrer d’aquell any, en una reunió de veïns, van anomenar el nou Consell Municipal (vegeu document 1) i el  10 de febrer es va anomenar alcalde a José Julià Simón, que ho va ser fins al 4 de juliol del mateix any que el va substituir José M. Tallada Mascarós, persona que fou proposada pel Gobernador Civil de la província de Gerona.

A Bordils, les tropes de l’exèrcit franquista van entrar el dimarts 7 de febrer de 1939 per la carretera de Palamós, que llavors se’n deia Avinguda de la República; venien a peu des de Celrà amb un militar motorista al davant. Unes hores abans, segons sembla, una patrulla d’observació va entrar  per la banda del Torrent, havent travessat el Ter amb la barca de Cervià.

No és a Bordils, però és per fer-nos una idea de com podien ser les tropes que van entrar a Bordils aquell 7 de febrer de 1939

  A Bordils, les tropes de l’exèrcit franquista van entrar el dimarts 7 de febrer de 1939 per la carretera de Palamós, que llavors se’n deia Avinguda de la República; venien a peu des de Celrà amb un militar motorista al davant. Unes hores abans sembla que una patrulla d’observació va entrar  per la banda del Torrent, havent travessat el Ter amb la barca de Cervià.

Després d’uns primers moments d’incertesa, una gran gernació saludà l’entrada de les tropes franquistes. Se celebrava amb alleujament i per damunt de tot, el final de la guerra. I és que el desig de pau i de tornada a l’enyorada normalitat era el sentiment predominant entre la població bordilenca.

Però… pocs s’imaginaven que, en realitat, començava una època de penoses privacions i una llarga dictadura que no tenia gens d’interès a cercar una autèntica reconciliació després del desastre humanitari de més de trenta mesos de guerra civil. El 1939, tot just acabada la guerra civil, el país estava desfet. Tot penjava d’un fil i la vida quotidiana de les persones era extraordinàriament difícil.

Segons testimonis que vam poder entrevistar, hem recollit algunes anècdotes que potser en faran riure, però una mica d’humor davant la magnitud dels fets horrorosos que van viure, sempre són de bon escoltar:

A davant de Can Nenci es van parar i van preguntar a dues dones, l’Amparo i la Quimeta, que estaven observant amb sorpresa aquell grup de soldats. –Sabeis si hay “rojillos en este pueblo? I elles no sabien què contestar, ja que estaven molt espantades, ja que  una d’elles tenia el seu home amagat a dintre la casa perquè havia fugit en la retirada. Els soldats al veure que estaven espantades i els hi van dir: –No temais nada, pues somos el ejèrcito de Franco y si tenéis alguien escondida, decidles que salgan que no les vamos a hacer nada. I diu que es van treure una pesseta i els hi van donar per donar-les confiança. I van afegir: – No sabeis si alguien tiene una bandera roja y gualda ?

Precisament l’Amparo anava a buscar la llet a Can Mula i coincidia amb la Carme de Can Natzaret, que era una noia guapíssima i que davant els esdeveniments i en previsió, ja havia cosit una bandera espanyola (vermella i groga).

L’Amparo li va dir que sí, que en coneixia una i ja els va acompanyar a trobar la Rosa que amb entusiasme  va acompanyar als militars cap a la plaça del Poble i amb el “teniente” van pujar al campanar per penjar aquella bandera. Diuen les xafarderies de l’època que el militar de seguida es va enamorar d’aquella rossa bordilenca i ja li va demanar festeig el mateix dia. Què va contestar la Rosa?,  no ho sabem, però sí que aquell festeig va durar fins que es va acabar, uns mesos després, tot i que abans els pares del militar van venir a conèixer els pares de la Rosa, van matar el porc i tot, i diuen que Ell va haver de marxar cap a Mallorca i li va preguntar a la Rosa: – Qué quieres que te traiga cuando vuelva?

I Ella li va contestar: – La lluna en un cove.

  Diuen que el xicot no va tornar mai més i potser és perquè encara està intentant  posar la lluna en el cove o que no va entendre el que volia dir la seva bordilenca.

El que si és cert, és que l’avi de la Rosa, mentrestant va escombrar l’era per què en tornar de prendre possessió de la plaça del poble, poguessin celebrar l’efemèride fent un ball amb una gramola, d’aquelles de la  tarota grossa i que se’ls havia de donar corda de tant en tant,  i davant a l’era de Can Natzaret i va durar fins entrada la nit, i l’endemà es va tornar a repetir, i alguns dels soldats que de dia continuaven l’ocupació dels pobles veïns, al vespre van tornar per anar a ballar a Can Natzaret.

L’era de Can Natzaret avui.

 

LA PRIMERA CELEBRACIÓ RELIGIOSA.

El diumenge 12 de febrer, segons cita el Mn.  Esteve Jou Parés, i tres capellans més que van arribar a Bordils vestits de militars (alferes provisionals lluint l’estrella com a tals) van celebrar  la primera missa. Com que l’església estava  tota socarrimada, sense cap  imatge, sense cap altar, desaparegut el gran retaule que cobria tot l’absis de dalt a baix, sense mobiliari ni ornament de cap classe; van guarnir un altar al portal de l’església i va celebrar la missa, juntament amb tres capellans més.

Va predicar en castellà, ja que li va semblar prudent fer-ho així, ja que hi havia soldats que estaven  de guàrdia al camp d’aviació de Celrà. Diu que el sermó el va començar (manllevant una cèlebre frase de Fray Luis de León que va dir a la seva primera classe, després de sortir de la presó de més de quatre anys, imposada per la Inquisición: “Como decíamos ayer,…”) i Mn. Esteve va encetar el sermó dient “Os decía el último Domingo,…”

Xevi Jou (BMD)