ESCRIT MESOS JULIOL-AGOST 2019

 

LA PESTA DE MITJANT SEGLE XVII

 

En una comunicació presentada al segon Congrés Internacional d’Història de la Medicina Catalana*, Jordi Nadal qualificava la pesta  a de 1650-54 com “la dentegada més forta soferta pel Principat des .de la terrible Pesta Negra de mitjan segle XIV” apuntant l’ hipòtesi que l’epidèmia pestífera hagués produït la minva d’un 15 a un 20 per cent del potencial humà de Catalunya.

El 1650 el contagi ja s’havia introduït per les terres del sud del Principat i hauria afectat, saltant per via marítima a Tarragona i a les comarques nord-orientals de Catalunya: I ‘Empordà i després el Gironès i la Garrotxa.

Així a l’estiu del 1650 la pesta ocasiona unes 1.000 víctimes a la ciutat de Girona**.

La crisi de 1651-54 sembla el punt culminant d’un període crític que comença amb una població ja molt castigada pels efectes de la guerra que assolava el Principat des de 1640. Ens trobem en un període deficitari d’aliments, afectat per les males collites reflexades amb la forta alça dels preus del blat d’ençà 1643-1645 i les calamitats de les guerres ,on els propis exèrcits i moviments de població servíen per escampar l’epidèmia, . Si afectà a una cinquena part de la població catalana fou per la suma de tots els factors esmentats.  Així, si fem la comparació, tantes vegades utilitzada amb la pesta de 1348, hem de recordar també que en la crisi baix medieval els problemes comencen ja el 1333, “lo mal any primer” i no acabaran fins força més tard de 1348. Per tant, no podem estudiar aquestes crisis com a accidents i hem d’entendre la seva gravetat en el conjunt dels períodes deficitàris que les envolten.

La pesta va tenir impacte en l’art i en el folklore, artísticament parlant la pesta va quedar gravada en el pensament cristià i romandria durant segles sota la forma d’una amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures que representen la Mort amb esquelets macabrament irònics. També en podem trobar d’esquelets fent la Dansa de la Mort

* Nadal, J., “L’última pandèmia de pesta a Catalunya, 1650-1654”, l/ Congrés Internacional d’Història de la Medicina Catalana 1975, Barcelona, 1977, pp. 19-38.

 

**Vegeu Josep Clara, “La pesta del 1650. La desigualtat davant la mort i aspectes religiosos”, Estudi General

 

Xevi Jou Viola

 

MORTALITAT A BORDILS:

 Durant la pesta (1650-1652) i altres anys*

Els llibres d’història del nostre país recullen que entre els anys 1650 i 1652 hi hagué una gran pesta a Catalunya, que va causar gran aflicció i deixà els pobles en un estat de depressió deplorable. No se’n comença a sortir fins al cap d’una generació, almenys.

En els nostres pobles també es féu notar aquesta pesta. A Bordils hi van haver quatre morts de pesta el novembre de 1651 i quatre més entre l’agost i el setembre de 1652.

Els que morien d’aquesta malaltia no podien ésser enterrats al cementiri, i per això, trobes anotats a les partides de defunció, el lloc –no habitual- on foren soterrats.

Així trobem que el matrimoni Vilert de Bordils fou enterrat al seu hort. Moriren tots dos de pesta. La parella estava formada per Mer Vilert, treballador, fill de Joan, carreter de Celrà, i Magdalena Aimerich, filla de Pere, treballador de Bordils. S’havien casat a Bordils el 12 d’octubre del 1620. En Mer morí el dia 5 i la Magdalena el 31 de novembre del 1651.

El 21 de novembre moria, també de pesta, a Bordils, la senyora Paula Damiana i era enterrada a l’hort del castell de Don Manuel de Santdionís. El castell dels Santdionís era l’actual establiment de Can Xapa.

I el 30 del mateix mes moria de pesta i era enterrada al seu hort, a Bordils, Paula Pujol. Estava casada des del 23 de gener del 1622 amb Salvador Pujol, traginer, fill de Jaume, pagès de Bordils. Ells pròpiament  es deia Peçarroca, ja que era filla de Bernat Peçarroca de Flaçà.

Un any més tard, el 21 d’agost del 1652, moria de pesta a Bordils, Maria Viader, muller de Pere Viader, bracer, àlies Romeu de Cervià. La Maria, quan es casà amb en Pere (Bordils, 22 de febrer del 1626) era vídua de Joan Felip, treballador. El seu cognom de soltera era Vidal, ja que era filla de l’Esteve Vidal i de Francesca de Bordils. Fou enterrada a l’hort del castell de Santdionís, al costat de Donya Paula, que havia mort l’any anterior, també de pesta.

El mateix dia 21 també moria de pesta i era enterrat Esteve Badia, natural de Sant Medir i veí de Bordils. S’enterrà al costat de Can Prim.

El 27 del mateix mes moria en Josep Vila, de Juià, i era enterrat al costat d’un marge prop del Torrentó.

I, finalment, el 19 de setembre del 1652, morí de pesta en Jaume Marisc del Torrent, pagès. S’havia casat a Bordils (3 de setembre del 1606) amb Antiga Riera, filla de Damià de Bordils. En Jaume fou enterrat prop de casa seva.

Il.lustració de la Bíblia de Toggenburg on es pot veure empestats amb les butllofes de pus i sang característiques, que apareixien als afectats i que anaven acompanyades de febre molt alta(38 a 41 graus C.), vòmits i deliri mental.

No obstant no foren aquests els anys de més morts a Bordils. Sols n’hi hagueren 13 el 1651 i 20 el 1652. Els anys que van morir més persones a Bordils foren els següents:

1695 : 45  /  1706 :47  / 1711 : 43 / 1764 : 44 / 1795 : 55  /       1864 : 57   / 1889 : 60. El poble, aleshores, també era més gran en nombre d’habitants.

L’increment de defuncions en aquests anys es deu sobretot a la mortalitat infantil. Per exemple l’any 1711, dels 47 morts, 31 eren criatures, 2 solters i 14 adults.  El 1764, 33 dels 44 eren infants, més 2 solters i 9 adults. I el 1889, 44 de les 60 morts eren infants, més 2 solters i 14 adults.

En alguns d’aquest anys també moria força gent jove.  Per exemple, la mitjana d’edat dels difunts es dóna l’any 1864 amb 14,8 anys de mitjana.

*Mn. Benet Galí (full informatiu n.51. Novembre 1996)