RECURS MES DE MAIG X

Carta escrita per personalment per Enrique Líster Forján, abans Jesús Líster Forján, aquell famós militant comunista gallec a més de destacat militar  lleial a la República durant la Guerra Civil espanyola; comunicant la desaparició de combatents, un dels quals, en Joan Sau Casademont, era fill de Bordils (de Can Cinto)

EL CEL DE PLOM

UN CEL DE PLOM

La vida de Neus Català, la darrera supervivent catalana dels camps d’extermini de Ravensbrück, és la història viva d’un segle i d’una lluita constant. Els seus records, novel·lats per Carme Martí amb una sensibilitat i una intensitat extraordinàries, són autèntiques lliçons de vida convertides en una llarga història impossible de deixar de llegir.

Filla de pagesos del Priorat, Neus Català era una jove inquieta de vint-i-dos anys quan va esclatar la Guerra Civil espanyola. En aquelles circumstàncies i amb les seves ganes d’ajudar, es va fer responsable sanitària d’una colònia de 182 nens. Amb ells va emprendre el dur camí de l’exili a França, on es va enamorar i va col·laborar amb la Resistència. Quan va ser capturada per les SS i deportada als camps de Ravensbrück i Holleischen. Neus Català va conèixer l’infern, i va sobreviure a l’horror dels camps de concentració gràcies a la força moral, a  la solidaritat i la germanor sense límits.

Envoltada de dones amigues i de dones desconegudes que patien el mateix destí que jo, em sentia sola i a la vegada que em sabia acompanyada. En la nostra immensa solitud ens teníem les unes a les altres

Neus Català va decidir explicar,  de nou, les seves memòries perquè Carme Martí en pugui fer una novel·la on s’aboquen tots els records d’una vida marcada per la lluita i la supervivència.

ESCRIT MES DE MAIG 2019

DARRERA ACTUACIÓ DEL SOMATENT A BORDILS

 

El sometent era un cos de gent civil armada destinat, en principi, a perseguir els malfactors. A Bordils, el poc que sabem del sometent local, ens ha arribat per testimoni oral de la gent més gran que encara van coincidir amb els darrers components del cos durant la post guerra i que va quedar dissolt definitivament pel Senat espanyol , l’any 1978, tot i que, abans aquí a Bordils aquest cos ja no existia formalment.

En primer lloc us presentem un diploma on el Capità General de la 4a. Regió i Cap dels Sometents de Catalunya fa entrega d’una condecoració i el dret de poder lluir la medalla corresponent al bordilenc  Vicens Batlle* Vidal el desembre de 1924.

*El cognom Batlle, va quedar en Valle, ja que en castellà és com sona, i el buròcrata de torn va transcriure tal com sonava.

Els antecedents històrics del Sometent es troben en l’anomenat Sagramental, una germandat que constituïen viles properes al segle XIII per garantir la seva seguretat. La germandat es constituïa amb un jurament o sagrament i els homes compromesos havien d’acudir a un lloc determinat quan des del castell es tocava el corn o, més cap aquí, al toc de sometent fet amb les campanes del cloquer.  D’aquí sembla que va venir el nom de sometent “so emetent”.

Si algú observava un fet delictiu, tenia l’obligació de cridar “Via a fora!” per aixecar la clamor del sometent, sinó es feien tocs especials de campana per convocar la concentració dels homes a la plaça del poble o a davant l’església.

Els seus membres rebien un sou garantit pel govern mitjançant impostos municipals i cada sometent tenia l’obligació de mantenir la seva arma en bon estat de funcionament, d’això se’n cuidava la Guardia Civil, que periòdicament feia revisions i controlava la munició.

L’any 1716, durant la Guerra de Successió, Felip V  el va suprimir perquè el sometent català havia lluitat contra ell, al costat del bàndol dels austriacistes. Però a finals d’aquell mateix segle el comte La Unión el va ressuscitar, per lluitar ara contra els francesos.

Des de llavors el sometent va tenir també actuacions a favor del govern de Madrid, i així amb la revolta dels carlins (1833) i degut a un creixent bandolerisme a la ruralia catalana motivà que el sometent actués  al servei del govern en les tasques de seguretat. Amb la I  República fou desmantellat (1873) per ser un cos de caire molt conservador, contrari al pretès aire revolucionari que la República volia instaurar.

Amb la Restauració borbònica d’Alfons XII es tornà a instaurar per lluitar contra el nou l’aixecament carlí . L’any 1909 va intervenir en la detenció de Ferrer i Guàrdia i també contra els vaguistes durant la dictadura de Primo de Rivera. Franco el va tornar a suprimir, però l’any 1945 el va reorganitzar per lluitar contra el maquis i va ser un sometent de Sant Celoni que el gener de 1960 va abatre en Quico Sabaté, el guerriller considerat l’enemic número u del franquisme. Òbviament els seus membres havien de ser addictes al Régimen.

Precisament, lligat amb aquest maqui, podem dir que el sometent de Bordils, encapçalat per en Joan Serrats, va rebre ordres de fer torns de vigilància en punts concrets del terme municipal per evitar que en Sabaté pogués fugir del setge que la Guardia Civil li havia fet al mas Clarà (prop de Sant Martí de la Mota) del qual es va poder escapolir. Sembla ser que va ser la última actuació d’aquest cos a Bordils.

Amb la Guerra del Francès, durant el setge de Girona , el maig de 1808, el santuari dels Àngels va ser incendiat per les tropes franceses després d’una cruenta batalla amb els sometents de la zona; probablement els sometistes de Bordils hi van participar, així com en la defensa de Girona, però no ho tenim documentat.

Xevi Jou(BMD)

 

RECURS MES ABRIL 19 X

Document del Comandament en Cap de la “Caja de Reclutas” de Girona, donant instruccions als ajuntaments perquè fessin un informe dels nois del poble que entressin en “quintes”, per saber la seva ideologia. A veure si eren adeptes al Movimiento Nacional o eren desafectes al Régimen 

ESCRIT MES D’ABRIL 2019 (002415)

Anècdota de l’ENTRADA DELS “NACIONALS” a BORDILS

Aquell final del gener de 1939, la  carretera s’anava omplint d’una massa heterogènia de civils i de militars, en unitats estructurades o desfetes, que utilitzaven diferents mitjans de locomoció, carregats amb tota mena d’estris i de fardells, que prenien direcció nord, cap a la frontera francesa.

A Bordils, algunes famílies i també  persones soles, homes majoritàriament, que van decidir marxaren direcció a França. Es tractava de  càrrecs municipals, militants destacats de partits polítics i sindicats i  persones temorenques a la vinguda de l’enemic feixista. Els membres del Consell Municipal de Bordils durant el període de la guerra, també van decidir exiliar-se per por a les represàlies que coneixien per les notícies que arribaven de les zones conquerides pels nacionals. Així que el 2 de febrer d’aquell any, en una reunió de veïns, van anomenar el nou Consell Municipal (vegeu document 1) i el  10 de febrer es va anomenar alcalde a José Julià Simón, que ho va ser fins al 4 de juliol del mateix any que el va substituir José M. Tallada Mascarós, persona que fou proposada pel Gobernador Civil de la província de Gerona.

A Bordils, les tropes de l’exèrcit franquista van entrar el dimarts 7 de febrer de 1939 per la carretera de Palamós, que llavors se’n deia Avinguda de la República; venien a peu des de Celrà amb un militar motorista al davant. Unes hores abans, segons sembla, una patrulla d’observació va entrar  per la banda del Torrent, havent travessat el Ter amb la barca de Cervià.

No és a Bordils, però és per fer-nos una idea de com podien ser les tropes que van entrar a Bordils aquell 7 de febrer de 1939

  A Bordils, les tropes de l’exèrcit franquista van entrar el dimarts 7 de febrer de 1939 per la carretera de Palamós, que llavors se’n deia Avinguda de la República; venien a peu des de Celrà amb un militar motorista al davant. Unes hores abans sembla que una patrulla d’observació va entrar  per la banda del Torrent, havent travessat el Ter amb la barca de Cervià.

Després d’uns primers moments d’incertesa, una gran gernació saludà l’entrada de les tropes franquistes. Se celebrava amb alleujament i per damunt de tot, el final de la guerra. I és que el desig de pau i de tornada a l’enyorada normalitat era el sentiment predominant entre la població bordilenca.

Però… pocs s’imaginaven que, en realitat, començava una època de penoses privacions i una llarga dictadura que no tenia gens d’interès a cercar una autèntica reconciliació després del desastre humanitari de més de trenta mesos de guerra civil. El 1939, tot just acabada la guerra civil, el país estava desfet. Tot penjava d’un fil i la vida quotidiana de les persones era extraordinàriament difícil.

Segons testimonis que vam poder entrevistar, hem recollit algunes anècdotes que potser en faran riure, però una mica d’humor davant la magnitud dels fets horrorosos que van viure, sempre són de bon escoltar:

A davant de Can Nenci es van parar i van preguntar a dues dones, l’Amparo i la Quimeta, que estaven observant amb sorpresa aquell grup de soldats. –Sabeis si hay “rojillos en este pueblo? I elles no sabien què contestar, ja que estaven molt espantades, ja que  una d’elles tenia el seu home amagat a dintre la casa perquè havia fugit en la retirada. Els soldats al veure que estaven espantades i els hi van dir: –No temais nada, pues somos el ejèrcito de Franco y si tenéis alguien escondida, decidles que salgan que no les vamos a hacer nada. I diu que es van treure una pesseta i els hi van donar per donar-les confiança. I van afegir: – No sabeis si alguien tiene una bandera roja y gualda ?

Precisament l’Amparo anava a buscar la llet a Can Mula i coincidia amb la Carme de Can Natzaret, que era una noia guapíssima i que davant els esdeveniments i en previsió, ja havia cosit una bandera espanyola (vermella i groga).

L’Amparo li va dir que sí, que en coneixia una i ja els va acompanyar a trobar la Rosa que amb entusiasme  va acompanyar als militars cap a la plaça del Poble i amb el “teniente” van pujar al campanar per penjar aquella bandera. Diuen les xafarderies de l’època que el militar de seguida es va enamorar d’aquella rossa bordilenca i ja li va demanar festeig el mateix dia. Què va contestar la Rosa?,  no ho sabem, però sí que aquell festeig va durar fins que es va acabar, uns mesos després, tot i que abans els pares del militar van venir a conèixer els pares de la Rosa, van matar el porc i tot, i diuen que Ell va haver de marxar cap a Mallorca i li va preguntar a la Rosa: – Qué quieres que te traiga cuando vuelva?

I Ella li va contestar: – La lluna en un cove.

  Diuen que el xicot no va tornar mai més i potser és perquè encara està intentant  posar la lluna en el cove o que no va entendre el que volia dir la seva bordilenca.

El que si és cert, és que l’avi de la Rosa, mentrestant va escombrar l’era per què en tornar de prendre possessió de la plaça del poble, poguessin celebrar l’efemèride fent un ball amb una gramola, d’aquelles de la  tarota grossa i que se’ls havia de donar corda de tant en tant,  i davant a l’era de Can Natzaret i va durar fins entrada la nit, i l’endemà es va tornar a repetir, i alguns dels soldats que de dia continuaven l’ocupació dels pobles veïns, al vespre van tornar per anar a ballar a Can Natzaret.

L’era de Can Natzaret avui.

 

LA PRIMERA CELEBRACIÓ RELIGIOSA.

El diumenge 12 de febrer, segons cita el Mn.  Esteve Jou Parés, i tres capellans més que van arribar a Bordils vestits de militars (alferes provisionals lluint l’estrella com a tals) van celebrar  la primera missa. Com que l’església estava  tota socarrimada, sense cap  imatge, sense cap altar, desaparegut el gran retaule que cobria tot l’absis de dalt a baix, sense mobiliari ni ornament de cap classe; van guarnir un altar al portal de l’església i va celebrar la missa, juntament amb tres capellans més.

Va predicar en castellà, ja que li va semblar prudent fer-ho així, ja que hi havia soldats que estaven  de guàrdia al camp d’aviació de Celrà. Diu que el sermó el va començar (manllevant una cèlebre frase de Fray Luis de León que va dir a la seva primera classe, després de sortir de la presó de més de quatre anys, imposada per la Inquisición: “Como decíamos ayer,…”) i Mn. Esteve va encetar el sermó dient “Os decía el último Domingo,…”

Xevi Jou (BMD)